DELIBES, Miguel

 

"LAS RATAS”

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX

DESTINOLIBRO / Pàgines: 175 / ISBN: 84-233-0724-7 / Desembre 1984.

 

El 1963, amb quaranta-tres anys, Miguel Delibes rebia el Premi de la Crítica per Las ratas, publicada el 1962. Delibes ja havia editat fins a aquest moment set novel·les, diversos volums de contes i un parell de llibres de viatges. Era director del més important diari de la seva ciutat natal i tenia seriosos enfrontaments amb el Ministeri d'Informació i Turisme. El Ministeri no estava molt conforme amb la línia del que publicava El Norte de Castilla ni amb les seves campanyes de denúncia de la situació en què es trobava el camp castellà.

Delibes -caçador, periodista, novel·lista, pare llavors de sis fills- presentava a Las ratas, sota l'aparença d'una obra de ficció, el relat més dur, el més fort al·legat i la més descarnada denúncia del que era la vida a la Castella rural: pobresa, abandonament, marginació, incultura, deplorables condicions de vida, violència soterrada, un constant viure pendents del cel. Però també resignació, amor a la terra, estreta relació amb la natura.

El poble de Las ratas és auster, molt pobre en recursos, limitat i ignorant. Però recordem que no estem parlant del segle XV, ni del Tercer Món; Delibes situa el seu relat al segle XX, a Europa. La convivència de dos mons tan distants en una Espanya moderna resulta, per tant, impactant. Però Delibes no pretén arrasar amb el primitivisme, tampoc demana que se'ls ajudi a canviar, només exigeix respecte per a ells i que se'ls concedeixi atenció. Cap dels dos extrems és millor que l'altre, en cap dels dos mons s'evita el dolor ni se supera la mort.

El realisme de l'autor exposa la ceguesa d'un grapat d'éssers humans que viuen d'esquena al progrés. Com ja hem assenyalat, aquesta novel·la no és una lloa a l'home salvatge, però tampoc l’intenta idealitzar. Un bon exemple en aquest sentit és el tema de l'educació. Quan la senyora Resu li ofereix al Nini la possibilitat d'anar a l'escola, el nen es nega rotundament. Ni tan sols intenta provar-ho. Ell creu saber el que es necessita saber per sobreviure en un llogaret com el seu, no espera res més, tampoc desitja un canvi. No sembla que al Nini li falti ambició, es tracta, més aviat, d'una mirada diferent d’on es valoren altres coses: perquè ell ha estat molt atent als ensenyaments dels seus majors (els avis i el Centenari), ha assimilat els consells millor que ningú i al mateix temps observa amb atenció el món que l'envolta i treu les seves conclusions en funció del que necessita per sobreviure de la millor manera possible en un context dur. I perquè ho fa bé, tots el consideren un savi.

Fet i fet, a Las ratas el món natural i el món animal es fonen i tenen la mateixa transcendència que el món dels humans, per això el Nini confessa no estar sol perquè compta amb el seu gos Fa, el millor dels amics. I en efecte, del gos rep més afecte que del seu pare. Fa no regateja: ho dona tot. Els gossos no saben de frustracions, ni de traumes, ni de carències ni de buits.

Ras i curt, Las ratas és una novel·la sobre les penúries de Castella, però també una declaració d'amor per un món que no hauria de desaparèixer. Delibes narra amb cruesa l'escassetat, l'endarreriment i la violència, però també la nostàlgia per la vastitud dels camps de blat desdibuixant-se en l'infinit, les bandades d'ocells alçant el vol amb estrèpit, els campanars que marquen les hores en el silenci de la tarda, les cases baixes amb la porta sempre oberta, i els homes i les dones arrelats en un terra aspre i dura, com arbres obstinats que es resisteixen a morir.

El 1997 es va estrenar una adaptació cinematogràfica de Las ratas dirigida per Antonio Giménez Rico.

 

Més informació a:

Estudio introductorio a Las rates, per Amparo Medina-Bocos a BIBLIOTECA VIRTUAL MIGUEL DE CERVANTES

Las ratas, entre testimonio y símbolo, per María del Pilar Palomo a Universidad Complutense de Madrid (2001)

Miguel Delibes: Llanto por Castilla, per Rafael Narbona a EL CULTURAL ( 18-setembre-2018)

 

Actualitzat: 1-01-2023