MARSÉ, Juan

 

 "RABOS DE LAGARTIJA”

LITERATURA ESPANYOLA / LITERATURA CATALANA / SEGLE XX

LUMEN / Pàgines: 381 / ISBN: 978-84-264-1727-5 / Maig 2018.

 

Molta atenció a Rabos de lagartija (2000). D’entrada pot semblar una més de les novel·les de Juan Marsé. Una més de les ambientades en el Guinardó, aquell món creat per ell. Amb els estralls que va provocar la postguerra civil espanyola i amb la mirada dels que la van perdre. Però aquesta novel·la és molt més que això. 

Tanmateix, el títol –els títols de les obres de Marsé sempre són sorprenents-, suggereix la pervivència d'una cosa viva en els trossos arrencats a les sargantanes, a les runes del passat. Evoca, d'una banda, el treball que suposa la recerca de la veritat, com laboriosa és també la recerca i captura dels animalons al barranc per part dels protagonistes. També pot interpretar-se com una al·legoria de les veus que ressonen al cap de David, una metàfora del passat (la memòria de la Guerra Civil Espanyola) que, malgrat tot, segueix serpentejant en el seu cap una vegada i una altra, com ho fa també en el cap del seu germà Víctor: “...la victoria no es más que un espejismo de estúpidos engreídos...” (pàg.308). Fet i fet, en aquesta novel·la, Marsé aprofundeix en problemes com el pas del temps, la fragilitat de la memòria, la necessitat de distingir la realitat de les aparences i en la recerca de la veritat.

Dos nens són els narradors de Rabos de lagartija. Un d'ells encara no ha nascut i fa de narrador des del ventre de la mare. L'altre és el seu germà David, el personatge central (o ho és el seu germà, Víctor, que encara és al ventre de la mare?), amb el qual es comunica obertament. Veiem el món des de la seva perspectiva, el món dels terribles anys quaranta a Barcelona on la pobresa, la supervivència, i la persecució policial i repressiva són la realitat diària i gris. Una realitat on les pel·lícules són una de les poques escapatòries: El Lladre de Bagdad, La Càrrega de la Brigada Lleugera o Jesse James. David veu alimentada la seva fantasia per aquestes pel·lícules, que li proporcionen munició per a la seva pròpia imaginació, on visualitza històries de forma permanent.

Aquestes pel·lícules que David recrea en la seva ment es basen en la realitat, però transformada, de la mateixa manera que tots els guions i totes les novel·les. Algunes potser procedeixen de converses escoltades sense voler, o de memòries que es perden en el subconscient; altres neixen de fotografies que adquireixen vida i altres són simples fabulacions creades de tal manera que es viuen com si fossin realitat. En totes elles apareixen fantasmes que per a David tenen la mateixa consistència que persones de carn i ossos: el seu pare desaparegut amb el seu tall al cul, que el visita al barranc; el seu germà gran mort amb una cama menys; el pilot de la RFA que apareix en una portada de la revista Adler amb la seva impol·luta caçadora de cuir; l’otorrinolaringòleg a què pertanyia la consulta que utilitzen com a casa, que se li apareix amb la seva bata blanca i barret de torero; el seu gos sacrificat amb la seva venda i el seu forat al cap. Tots ells són al·lucinacions viscudes com si fossin reals; no hi ha cap diferència en la ment de David, i així se'ns transmeten de manera genial en la novel·la, per la qual cosa anem permanentment de la realitat a la fantasia sense ser advertits. Aquest continu i sorprenent traspàs de frontera és la sal de la novel·la.

L'obsessió de David no és fugir de la realitat, sinó conèixer i comprendre la veritat, però el camí per arribar a aquesta no pot ser la realitat, ja que la realitat l'oculta i la disfressa. Perquè la seva àvia el reconegui i deixi de ser invisible, David ha de disfressar-se de nena i fer-se passar pel fantasma Amanda; també ordeix tota una trama falsa amb l'objectiu d'atrapar a l'inspector Galván en el que ell creu que és la veritat. Només és possible arribar a la veritat a través de la mentida. En més d'una ocasió David ens recorda a Hamlet. En primer lloc, perquè tots dos parlen amb els espectres dels seus respectius pares, i, en segon lloc, per l'odi que li té a la policia, perquè el considera còmplice de la desaparició del seu pare i perquè està convençut que el guripa vol ocupar el lloc del seu pare, festejant incessantment a la seva mare, el mateix que li passa a Hamlet amb el seu oncle. A causa de tot això, i al que David creu que ha fet l'inspector amb el seu gos, fa el possible per destrossar la relació entre el policia i la seva mare. David vol demostrar la culpabilitat i maldat de l'inspector i per això inventa una trama que tregui a la llum el que ell creu que ha fet, tal com fa Hamlet amb la seva obra de teatre per a posar en evidència al seu oncle usurpador del tron.

Els diàlegs de David amb el fantasma del seu pare són tots especialment memorables. Hi ha una ocasió, en la qual David li explica que va veure caure un bombarder Marauder B-26 de la RFA a la platja de Mataró, una cosa que ningú va creure. El seu pare, al seu torn, estava maquinant una mentida per a explicar-li a la mare de David per consolar-la pel que fa a la seva inesgotable afició a la beguda. David li va fer veure que aquesta mentida no era creïble en absolut. En aquest moment, el pare li va esmentar la següent frase, una llatinada que li havia ensenyat la seva dona, que és potser el motor ocult de tota la novel·la: fortis imaginatio generat casum (pàg. 187). És a dir, una forta imaginació fa que les coses succeeixin (1). La imaginació pot arribar a fer-se realitat, la mentida pot arribar a convertir-se en veritat, la fantasia pot destronar a la realitat i fer-se propietària de la situació.

(1) Fortis imaginatiu generat casum: Una imaginació robusta engendra per si mateixa els esdeveniments. Aquesta seria una traducció aproximada. Però la subtilesa de Marsé és excepcional perquè amb aquesta frase també comença el capítol XX,  De la força de la imaginació, dels Assaigs  Michel de Montaigne.

 

Més informació a:

Rabos de lagartija, per Ricardo Senabre a EL CULTURAL (17-maig-2020)

Marsé no defrauda, per Santos Alonso a REVISTA DE LIBROS (1-agost-2000)

Territorios cicatriciales en la narrativa de Juan Marsé el caso de Rabos de lagartija, per Ioana Gruia a OpenEdicion Journal (1-juny-2017

 

Actualitzat a: 1 de gener 2023

   ----------------------------------------------------------------------

 

 

 

"ULTIMAS TARDES CON TERESA”

LITERATURA ESPANYOLA / LITERATURA CATALANA / SEGLE XX

PENGUIN RANDOM HOUSE / Pàgines: 507 / ISBN: 978-84-264-0856-3 / Febrer 2020.

 

Vaig llegir Últimas tardes con Teresa (1966) fa molts anys, en època d’adolescència. Fa tant de temps que no recordo si em van deixar el llibre, si el vaig deixar jo i no me’l van tornar o si el vaig perdre. Recordava vagament la història i la figura del Pijoaparte però la mort de Juan Marsé m’ha portat a comprar-me aquesta edició i a tornar-lo a llegir.

Més enllà dels lapsus de la memòria de la lectura passada, ara he trobat Últimas tardes con Teresa absolutament fascinant. Perquè és una joia de la literatura i una construcció absolutament ben fornida i acabada. Hi ha una excel·lent ressenya, completa, exhaustiva, absolutament pedagògica que no supera cap comentari que es pugui fer, que explica molt be les claus d’aquesta obra mestra. Està escrita per F.Gallardo i la podeu trobar al web El blog del Puig (Institut Puig Castellar) amb el nom d’Últimas tardes con Teresa. 

I per què és una obra mestra? Doncs la resposta ens la dona Arturo Pérez Reverte: “...En realidad, supongo, el ser humano vive –escribe, lee– siempre la misma aventura. La misma novela. Lo que pasa es que a veces un escritor recupera, repuebla o coloniza, con su talento, ese territorio a la vez familiar y enigmático, actualizándolo de modo magistral para su tiempo y sus coetáneos. O, más bien, fijando para siempre a éstos en aquél. Es entonces cuando aparece la obra maestra: el texto que se convierte en referencia indispensable a la hora de recordar, de interpretar, de situar, los avatares del corazón humano en el marco de un mundo o una época...”

Tot i que es considera una novel·la de múltiples lectures i temes, jo em quedo amb l’opinió de Leire Kortabarria: “...Yo diría que el tema de Últimas tardes con Teresa es la distancia -a veces, insalvable- que existe entre nuestros deseos, nuestros sueños, y la realidad, y de que, cuanto mayor es esa distancia, más dura es también la caída. Pero hay también, a pesar de todo, la belleza y la búsqueda de ella. Teresa y Manolo son efímeros, son el sueño de una noche de verano, son muy jóvenes, cometen errores y, en ocasiones, desaprobamos su conducta y su forma de pensar; pero también nos fascinan porque son bellos, porque su amor es tan frágil y tan hermoso como una mariposa, y porque tal vez también ellos, a pesar de todo, saben que siempre recordarán ese verano de amor que vivieron...”

 

 Trobareu més informació a:

Charles Baudelaire a Mag Poesia

"El Pijoaparte' sería hoy un inmigrante del Magreb", per Juan Cruz a EL PAIS (4-12-2005)

«Últimas tardes con Teresa», la novela que irritó a franquistas y antifranquistes, per Sergi Doria a ABC (21-03-2016)

Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, per Leire Kortabarria a LIBROS Y LITERATURA (18-07-2016)

Nuevas tardes con Teresa, per Arturo Pérez-Reverte a ZENDA (1-09-2017)

Adiós a la Teresa de Marsé, per Olga Merino a EL PERIODICO (16-03-2019)

Las edades de Teresa, per Juan Cruz a EL PAIS (6-06-2020)

Muere Juan Marsé a los 87 años, el escritor que desnudó a la burguesía catalana, per Daniel Arjona a EL CONFIDENCIAL (19/07/2020)

“Últimas tardes con Teresa”, nuestro homenaje a Marsé, a CADENA SER (6-09-2020)

 

Actualitzat a: 1 de gener 2023