Seguidors

dilluns, 13 de setembre de 2021

HAN, Byung-Chul


 "LA SOCIEDAD DE LA TRANSPARENCIA "

 FILOSOFIA CONTEMPORÀNEA / SEGLE XXI

HERDER / Pàgines: 95 / ISBN 978-84-254-3252-1 / Edició 2020

Estem davant d'un text en què Byung-Chul Han, segurament un dels filòsofs més de moda en l'actualitat, realitza un dur i asserenada anàlisi de la nostra societat occidental. Ho fa des d'una incisiva crítica a l'exhibició mediàtica a què –lliurement (?)- ens exposem a través dels nous mitjans tecnològics, i que afecta sens dubte a la nostra manera de viure.

A més, utilitza un estil que no es caracteritza precisament per la seva prodigalitat narrativa, tot el contrari. S'observa una cadència més aviat freda, a força d'escollides paraules agrupades en frases no excessivament extenses, per oferir judicis certament esgrimits amb molt encert, amb una percepció penetrant de la nostra societat de segle XXI. Així, l'escriptura d’en Han es caracteritza –sota el meu parer- per la destresa a l'hora d'escollir els termes i pels seus girs a vegades desconcertants, encara que amb una efectivitat manifesta en la seva capacitat per exposar idees.

LA TRANSPARÈNCIA

Ningún otro lema domina hoy tanto el discurso público como la transparència” (pàg.11), afirma Han en començar el llibre. Ja sigui com a llibertat d'informació, com a exigència en la gestió política, en l'administració d'empreses, en la regulació dels mercats o en les directrius de responsabilitat social... Sembla que avui la transparència és la clau per al bon funcionament de tota iniciativa humana. Però és més que això. Per Han, de fet, l’omnipresència de transparència indica un canvi de paradigma: hem passat de la societat de la negativitat a la societat de la positivitat, que és com es manifesta primerament la societat de la transparència.

Així, en un primer moment, resulta paradoxal que la societat positiva s'articuli al voltant d'un munt de problemàtiques negacions: no a les llacunes d'informació (però sense llacuna de saber el pensament degenera en càlcul); no a la dialèctica (que es demora en quelcom negatiu); no a l'hermenèutica; no al sentiment negatiu, com el sofriment i el dolor (encara que sigui el que faci néixer i créixer l'esperit humà); no a la teoria, perquè selecciona (encara que és impossible prescindir completament d'ella); no a la política, per estratègica i partidària (cosa que també és impossible) i, en tot cas, sí a una política "despolititzada", sense ideologia, només amb opinions i administració de necessitats socials que deixa intacte el ja existent (pàg. 17-22).

Tot es fa transparent quan s'insereix sense resistència al torrent llis del capital, la comunicació i la informació. I, així, l'acció “transparent” passa a ser operació, sotmesa a processos de càlcul, direcció i control. El temps resulta transparent quan és la successió d'un present disponible, sense destí ni esdeveniments. Les imatges es tornen transparents quan no tenen profunditat hermenèutica i sentit. Les coses en general són transparents quan es despullen de la seva singularitat i s'expressen en preu. I el mateix llenguatge es fa transparent com llengua formal, maquinal, operacional i sense ambivalència (pàg. 11-13). L'inconvenient, és clar, és que més transparència (lingüística) no equival a més veritat, si de cas a més abundància informativa. La veritat “es una negatividad en cuanto se pone e impone declarando falso todo lo otro” (pàg. 23) i, per això, a menys veritat, més informació, remata provocativament Han.

En la societat positiva les coses, convertides en mercaderia, han d'exposar-se per ser i així desapareix el seu valor cultual -el que tenen les coses per existir- a favor del valor d'exposició -el que tenen per ser vistes- (Benjamin) (pàg. 25-26). L'economia capitalista, assenyala Han, sotmet a un tipus especial de coacció, on les coses i el subjecte es mesuren pel seu valor d'exposició. “El imperativo de la transparencia hace sospechoso todo lo que no se somete a la visibilidad. En eso consiste su violència” (pàg. 31). Es renuncia a tota peculiaritat de les coses i, així, l'essencial o invisible no existeix perquè no engendra cap atenció. La qual cosa, dut a l'extrem, té conseqüències preocupants per a la vida humana, ja que si el món es converteix en un espai simplement d'exposició.

La transparència prossegueix Han, va lligada a un buit de sentit, ja que el sentit requereix una comunicació menys ràpida i més complexa que la informació i les imatges inequívoques, a les quals falta tota ruptura que provocaria una reflexió, una revisió, una meditació. Tot això, conclou Han, té a veure amb més negacions que exigeix ​​la societat de la transparència quan es manifesta com a societat de l'exposició, és a dir, no a la distància, no a la contemplació, no a la mirada (tot i que, lògicament, sí al contacte), no a la proximitat (que és rica en espai) i, en definitiva, si a la uniformitat (pàg. 32-33). I Han insisteix: “El sistema social somete hoy todos sus procesos a una coacción de transparencia para hacerlos operacionales y acelerarlos (pàg.12), inclosa la vida personal. La coacción de la transparencia nivela al hombre mismo hasta convertirlo en un elemento funcional de un sistema. Ahí está la violencia de la transparencia(pàg. 14). El problema és que els trets que constitueixen la vida en general –l’espontaneïtat, l'esdevenir, la llibertat- no admeten cap transparència. A la imposició de la transparència, de fet, li falta la tendresa que "no es sino el respeto a una alteridad que no puede eliminarse por completo". Per aquest motiu, com subratlla Han amb molta lucidesa, "ante el afán de transparencia que se está apoderando de la sociedad actual, sería necesario ejercitarse en la actitud de la distancia" (pàg. 15-16).

LA SOCIETAT DE L’EVIDÈNCIA

La societat de la transparència és, també, societat de l'evidència, que treu encant a les coses i les fa evidents per introduir-les en procediments... al preu d’intel·lectualizar-les. Per això, insinua Han, la coacció de la transparència fa de la imaginació un excedent inútil. La imaginació, segons Kant, juga amb les coses en un espai on res està definit amb fermesa ni delimitat amb claredat i no és transparent per a si mateixa; l’autotransparència és més aviat típica de l'enteniment, que no “juga” sinó que “treballa” amb idees clares (pàg. 35-37). Enfront de l'obsessió de fer-ho tot transparent, Han reivindica la defensa nietzschiana de l'aparença, la màscara, el secret, l'enigma, l'ardit i el joc. “Hi ha molta bondat en l'astúcia”, dirà Nietzsche a Més enllà del bé i del mal. “Todo espíritu profundo necessita una máscara” perquè tot el que és nou només prospera darrere d'una màscara que el protegeix del que és igual (pàg. 41). I, així, conclou Han, on la transparència es manifesta com a evidència, es produeix una extinció de l'eros, desapareix l'habilitat de buscar allò altre, l'estrany, el disponible. Una idea que Han corrobora rescatant el pensament d’Agustí d’Hipona, per a qui ni tan sols les Sagrades Escriptures són evidents, sinó fosques i metafòriques, ja que la capa figurada erotitza la paraula, convertint-la en objecte de desig (pàg. 42-43).

La pèrdua d'aquesta capacitat eròtica en el subjecte actual va lligada a la presència desmesurada de pornografia en la vida corrent, on el cos humà és reclam per a tot. La síntesi de teologia, estètica i semiòtica que Han porta a terme per criticar aquest estat de coses és molt brillant. La nuesa de la criatura, dirà, no és pornogràfica, és sublim i apunta a l'ésser del creador. En canvi, la nuesa pornogràfica -sense misteri- és violenta perquè fa semblar al cos el que no és -només carn-. El capitalisme aguditza la societat porno perquè ho exposa tot com a mercaderia hipervisible per maximitzar el seu valor d'exposició (pàg. 46, 48, 51). Per això, el problema de la societat porno va més enllà de l'exposició indiscriminada del cos. És obscena la transparència que lliura tot a la mirada, dirà Han. En certa manera, avui totes les imatges mediàtiques són més o menys pornogràfiques doncs, per complaents, els falta tota interrupció i demora contemplativa. Com a màxim, són objecte d'un “m'agrada” sense passió ni comprensió. Les imatges pornogràfiques, en canvi, no necessiten interpretació ni context cultural, són pur espectacle sense informació (pàg. 55, 57).

Aquest caràcter no intervingut de la imatge contemporània parla bé del tremp ahistòric de les nostres societats. “La sociedad de la transparencia elimina todos los rituales y ceremonias, en cuanto que estos no pueden hacerse operacionales, porque son un impedimento para la aceleración de los ciclos de información, la comunicación y la producción” (pàg. 60). En efecte, només pot accelerar-se un procés additiu (com l'operació d'un processador, sense final) però no un narratiu (com les processons, rituals i cerimònies, que tenen un sentit, un final i un temps propis). Per això, assenyala Han, la societat de la transparència es manifesta en la seva relació amb el temps com una societat de l'acceleració, mentre que la coacció de la transparència destrueix l'aroma de les coses i l'aroma del temps, que transcorre sense direcció i es descompon en una mera successió de presents atomitzats. “Con ello, el tiempo se hace aditivo y queda vacío de toda narratividad” (pàg. 65).

Potser la societat contemporània hagi renunciat a buscar un sentit objectiu a la història, però de cap manera ha renunciat a l'afany de conèixer-ho tot, especialment de l'individu. Per això, la societat de la transparència és, també, una societat íntima. El món d'avui no és lloc de representació teatral d'accions i sentiments sinó de l'exposició mercantil d’intimitats per consumir. Però la premsa de cor o la incessant publicació d’“estats” a les xarxes socials no són inofensius. Doncs, de fet, la coacció d'exposar la intimitat trenca la sociabilitat, que demana certa distància entre persones. La societat íntima, assenyala Han, elimina signes rituals, cerimonials -en el qual un s’evadiria de si mateix- i, a la fi, està poblada per narcisistes subjectes íntims que es troben a si mateixos a tot arreu (pàg. 68, 70-71). Novament, més informació no incrementa el coneixement, només el banalitza i l’enfosqueix. Des de l'Antiguitat fins a la Il·lustració, el discurs filosòfic i teològic ha emprat la metàfora de la llum, que brolla d'una font o un origen que obliga, promet o prohibeix (Déu o la raó) i, així, desenvolupa una negativitat. Però a la societat de la transparència li falta aquesta tensió metafísica, ja que no la il·lumina la llum que brolla d'una font transcendent. Per això, és societat de la informació que, com a tal, és un fenomen de transparència, perquè li falta tota negativitat i, amb això, veritat. Un augment d'informació i comunicació, de fet, no injecta cap llum ni aclareix per si sol el món, sinó que el fa més intricat (pàg. 76-77, 79-80).

A la recta final del llibre, Han proposa dues causes que esclaririen el fenomen de la transparència. Aquesta tindria, en primer lloc, una causa històrica. L'afany de transparència neix al segle XVIII (el del teatre del món) com a reacció davant la hipocresia i l'aparença: l'expressió no ha de ser un posat, sinó un reflex de cor transparent, que diria Rousseau, l’ideal del qual era que el caràcter fos igual al comportament (pàg. 81, 84-85). El problema és que l'exhibició interconnectada ha desembocat en una mena d'esclavitud obligatòria, de pèrdua de llibertat alegrement assumida i de major control per part de tots. Per això, la societat de la transparència es manifesta, en la seva forma més perillosa, com a societat de control i “la sociedad del control se consuma allí donde su sujeto se desnuda no por coacción externa, sino por la necesidad engendrada en sí mismo, es decir, allí donde el miedo de tener que renunciar a su esfera privada e íntima cede a la necesidad de exhibirse sin vergüenza” (pàg. 89-90).

Per què sorgeix aquesta necessitat i exigència d'autoexhibició? Per Han, la causa última és antropològica: a menys confiança, s'imposa una major vigilància i s'exigeix ​​més transparència. “La confianza sólo es posible en un estado medio entre saber y no saber. Confianza significa: a pesar del no saber en relación con el otro, construir una relación positiva con él. La confianza hace posibles acciones a pesar de la falta de saber”. Per això, “donde domina la transparencia, no se da ningún espacio para la confianza… La sociedad de la transparencia es una sociedad de la desconfianza y de la sospecha, que, a causa de la desaparición de la confianza, se apoya en el control” (pàg. 91-92). La coacció de la transparència no és, a la fi, un imperatiu moral, sinó econòmic, ja que quan s'esvaeix la confiança en l'altre, la convivència només és possible si sabem en tot moment les intencions dels altres, si els seus actes són visibles i si la seva vida, en definitiva, està exposada a la mirada vigilant de tots.

 

Podeu trobar més informació a:

La sociedad de la transparencia, per Silvina Rojas, a VIRTUALIA (Nov-2014)

La sociedad de la transparencia, per Antonio Moya, a MEDIUM (16-11-2015)

Byung-Chul Han. La sociedad de la transparència, per Emilio del Carmen López, a SCIELO (Gener-Març 2016)

La sociedad de la transparencia, per Antonio Pacheco, a The Economy Journal

La sociedad de la transparencia, per Alfredo Esteve, a UCV. Red de investigaciones filosóficas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada