HAN, Byung-Chul

"LA SOCIEDAD DEL CANSANCIO "

FILOSOFIA CONTEMPORÀNEA / SEGLE XXI

HERDER / Pàgines: 118 / ISBN 978-84-254-3854-7 / 2ª Edició 2021

Vivim en la tirania de la positivitat. El dogma és: “sí que podem”. No importa les latituds, els idiomes, o la cultura. Tu, jo, i nosaltres, hem de ser feliços i tenir èxit en tants projectes com ens proposem. L'èxit empresarial significa produir, però, sobretot, no deixar de fer-ho. Guiats pels nostres líders espirituals, ens enriquim d'un lèxic entusiasmat de possibilitats, benediccions i superlatius. Aquesta és la bona nova, la nova fe. I això ens està emmalaltint. A aquesta conclusió arriba Byung-Chul Han en el seu llibre La sociedad del cansancio.

L'autor revisa els pensaments de reconeguts filòsofs (Freud, Arendt, Ehrenber, Deleuze, Foucault, etc.) sobre les malalties de la societat en un intent de diagnosticar el que està succeint ara. Un bon exemple és el seu examen de les afirmacions de Hannah Arendt, en el sentit que hem renunciat al nostre individualisme i ens hem convertit en engranatges de màquines. I això genera una societat massa cansada i esgotada per pensar.

 

SOCIETAT DISCIPLINARIA versus SOCIETAT DEL RENDIMENT

La tesi principal d’en Han s’inicia amb la diferenciació entre una societat basada en el llenguatge de la immunologia, anomenada, per referència a Michel Foucault, la “societat disciplinària”, i una altra basada en el llenguatge neurològic, la “societat del rendiment”. El sud-coreà explica aquest canvi de paradigma a través del concepte d'immunitat. Al segle XX, existia una cultura que distingia entre el de fora i el de dins, entre el jo i l'estrany. Va ser un segle caracteritzat per la noció de l'enemic extern, on l'estrany apareixia com a objecte possible de ser atacat, tot i que no resultava perillós, simplement per ser un altre.

Mentre que en el passat la societat es regia per una disciplina immune -entesa com una conducta humana que assimilava la cosa externa com una agressió patogènica-, l'actual societat del rendiment té en si mateixa al seu major enemic: nosaltres. Això vol dir que abans, les persones actuaven com ho fan els cossos quan es detecta una infecció: aïllant i aniquilant a l'amenaça. Com a resultat, qualsevol cosa que no formés part del tot era automàticament considerat un perill.

Durant els primers anys de segle XXI, la societat ha comportat una amenaça a les nostres formes de vida. Ja no externa, sinó des de dins, en el sentit que està integrada en el teixit de la nostra societat. Ja no existeix l'altre viral que amenaça, sinó un jo totalment positiu que tot ho abasta i tot ho pot aconseguir. Si en el passat els estils de vida es van centrar en prohibicions, manaments i lleis, avui han estat reemplaçats per projectes, iniciatives i motivacions.

El problema amb aquest canvi és que, si bé aparentment ens allibera, en realitat només canvia l'èmfasi de control de l'extern a l'intern. El nostre sistema immunitari no té res a pal·liar, ja que el dany ve des de dins. Això explica per què la societat paradigmàtica de segle XXI ja no és considerada una infecció causada per bacteris o virus, però sí per malalties neurològiques: depressió, dèficit d'atenció i hiperactivitat, trastorn de personalitat límit, la síndrome de burnout, entre d'altres. Aquestes malalties defineixen el nou panorama patològic. Esdevé en depressió en el moment en què l'ésser humà ja no pot més. El subjecte del rendiment se sotmet a la culpa de no poder en una societat del “sí que puc”. En altres paraules, és malalta de positivitat. Quan ja no ens sentim a l’alçada del desafiament del “progrés” continu, ens esgotem, i recaiem en crisis emocionals greus.

Aquella societat disciplinària de segle XX era la societat de la negativitat. El seu factor dialèctic substancial era "no deure"; és a dir, no fer el que podem, sinó el que la norma ens indica que hem de fer. En canvi, la societat del rendiment té un factor base positiu, que és “jo puc”, perquè jo “he de poder”. Només hi ha la noció de poder. De la disciplina hem passat a l'autodisciplina. El nou tipus humà, exposat a l'excés de positivitat, és un “animal de treball” (animal laborans) que s'explota voluntàriament, sense coerció. Avui, les frases “jo soc el meu cap” o "jo soc el meu propi amo" són molt repetides. Som tan culpables com víctimes. Qualsevol que es trobi atrapat en un ambient de treball estarà familiaritzat amb la sensació d'estar en una cursa sense final, on l'única possibilitat de descansar és col·lapsar-se i caure exhaust.

 Byung-Chul Han busca caracteritzar circumstancialment a la societat. Una de les característiques de “l’èxit” contemporani és que l'home ja no necessita ser disciplinat -després de tot, ha patit un període de disciplina-, per tant, el “subjecte de l’èxit” queda lliure de qualsevol instància externa de dominació que l'obligui a treballar. Aquest nou subjecte es lliura a la llibertat compulsiva; és a dir, a una llibertat que maximitza els triomfs personals, liderant un procés d'autoexplotació.

Ens explotem sota el pes d'una llibertat que porta en si l'imperatiu d'un rendiment positiu. No hi ha espai per a la interrupció, per aturar-se. Com que l'identifiquem com un projecte de vida, l'ésser humà ja no diferencia el treball de l'oci. L'amo s'ha tornat esclau de si mateix. Entrem en una llibertat paradoxal -que es manifesta mitjançant les malalties neuronals- de ser lliures perquè sentim que tot ho podem fer. És paradoxal perquè aquest fer permanent és al mateix temps la nostra “presó social”.

En una societat on “l’èxit” és la consigna, l'acceptació de l'avorriment és progressivament més petita. No hi ha temps per perdre. Aquesta incapacitat per tolerar l'avorriment podria tornar-se altament problemàtica, ja que els èxits culturals de la humanitat requereixen una atenció profunda i contemplativa. Com sostenia Walter Benjamin, “avorrir-se és una virtut, la veritable llibertat és la contemplació”.

VIDA ACTIVA versus VIDA CONTEMPLATIVA

La “vida activa”, assenyala Han, trenca completament amb el concepte de la “vida contemplativa”. Per a l'autor, això últim és la capacitat per interrompre, vacil·lar o disminuir la velocitat dels èxits personals. És una via d'escapament. Per això, l'avorriment, precursor necessari de la creativitat, és l'única manera per evitar que tinguem una vida plena de repeticions.

Qui pot tolerar a l'avorriment, troba nous espais per a la creació. Nietzsche afirmava que aprendre a mirar és acostumar l'ull a contemplar. Només d'aquesta manera podem alimentar el pensament i no sotmetre'ns a impulsos. En un món on les pauses i els descansos són cada vegada més curts, tant Nietzsche com Han emfatitzen la importància de fer un pas enrere i la necessitat de desenvolupar la capacitat de resistir una multitud d'atraccions.

Han comparteix la idea de Hegel que el no fer no és impotència, sinó un camí alternatiu que completa el fer. Per tant, la negativitat és una de les grans facultats de l'home, en tant que contrapunt a la positivitat. Això es manifesta en el moment en què l'home s'atura a la possibilitat de contemplar, teoritzar i reflexionar: ser el que realment és. La manca de negativitat en la vida condueix a la hiperactivitat, seguida de l'esgotament. Com que ja no podem negar-nos a les obligacions que assumim, hem quedat atrapats en un cicle de sobreproductivitat, comunicació maníaca i hiperexpectació. El resultat és una epidèmia de col·lapses i ansietats.

L'activitat que permet a l'home contemporani cobrir l'excés d'estímuls i impulsos que afecten la nostra atenció és coneguda com a multitasking. Aquesta no és una habilitat privativa de l'home modern, sinó una capacitat primitiva que obliga els animals a activar molts nivells de percepció per sobreviure. Dividir l'atenció en múltiples objectius, diu Han, fa més difícil encara la contemplació. El multitasking s'ha d'entendre com una regressió cap a instàncies de supervivència animal. Les incomptables distraccions, els terminis que ens fixem, els plans de vida, els infinits projectes i la multitasca s'han convertit en una forma de vida. La paradoxa de la positivitat ens destrueix.

Així, passem d'una “societat disciplinària” a una “societat de l’èxit”, en què prevalen noves formes de violència immanents al sistema. Per ser constitutives al sistema, no es poden conèixer com a estranyes ni de bon tros generar una reacció immunològica violenta. Hem deixat de ser una societat de control per la vigilància per ser una societat obligada pel rendiment. El terme control no acaba d'explicar exactament la nostra realitat actual, ja que, segons Han, el control suposa l'existència de trets de negativitat i l'existència d'un altre que ens controla, mentre que l'obligació del rendiment és consubstancial a la mateixa persona. Un exemple d'això és la cultura de l'emprenedor, tan arrelada en la nostra forma de vida. Un culte al “fer” i al “poder fer”. No són els nostres caps els que ens estan explotant, som nosaltres els que ens autoexplotem, en executar ordres incessants per aconseguir arribar a aquest somni extraordinari.

Per altra banda, un tema substancial és com aquests factors socials i culturals donen forma a la nostra psique i vida espiritual. Han argumenta que les suposicions de Freud sobre l'inconscient ara estan desfasades: el pare de la psicoanàlisi també va viure en la “societat disciplinària” de Foucault. En aquesta “societat disciplinaria”, els individus és autocorregien en l'intent de mantenir-se al costat correcte dels supòsits morals: ser normals, no anormals; ser sans, no bojos; ser respectuosos amb la llei, no trencar les regles. Érem monitoritzats habitualment, com si estiguéssim vivint sota una vigilància constant que ens obliga, i eventualment castiga davant la violació de la norma. El factor psicoanalític en aquest context és el superjò: aquesta veu interna o reguladora que augmenta l'ansietat a mesura que ens rebel·lem. Però, ara, com societat de l'èxit, l'imperatiu d'inhibir-se ha obert el camí a un imperatiu de produir-se. El “no hauria de” ha estat reemplaçat pel “jo puc”. La naturalesa de les estructures psíquiques d’aquesta societat és una psique additiva formada pel principi de plaer, i al mateix temps, aclaparada per les ferides narcisistes que inevitablement deriven de la incapacitat de prosperar, aconseguir, florir o triomfar.

Finalment, l'autor preveu què serà la nostra societat en el futur, a partir dels signes que troba en l'actualitat: la transició de la “societat de l'èxit” a la “societat del dopatge”. Ja no existirà més aquella dialèctica de l'explotació externa. L'obrer explotat ara és l'emprenedor que somia a ser milionari. Dins d'aquest context, Han proposa la seva particular comprensió del cansament com a contrapunt (i salvació) de l'estèril i esgotador cansament de la producció del dopatge. Hi ha el perill d'una rutina i fatiga que condueix al que ell anomena un “infart de l'ànima”, i el que és pitjor, això és una aflicció individual que separa les persones. En aquest punt, Han utilitza Ensayo sobre el cansancio de Peter Handke per explicar com creu que hauríem d'abordar el problema. Per a tots dos, cal fer un espai en el món per canviar l'esgotament individual per un esgotament col·lectiu, un que realment promogui la necessitat de negar els excessos de la positivitat.

L'imperatiu de viure en una societat del rendiment condueix a una paradoxa: produir sense ser productiu. Cada vegada més som part de la societat del dopatge, que permet als individus seguir rendint, i mai parar. Seguim construint una societat de la fatiga, un cansament que aïlla i que fragmenta. Estem immersos en un soroll incessant, que no calla, que no ens permet cansar-nos, però tampoc descansar. Això provoca en nosaltres una fatiga crònica. Sempre tenim al nostre voltant estímuls, i això impedeix un silenci necessari a escala mental.

Les nostres vides es redueixen a tractar d'exercir-ho tot, i seguir creient amb gran vehemència que tot ho podem. Ens fem mal d'una manera que ens fa esgotar. I el pitjor: la violència del que és positiu no necessita hostilitat. No ha de ser hostil per fer-nos mal. Prolifera en una societat permissiva, per això és més difícil identificar-la i veure-la. Han l'anomena “invisible”. S'ha convertit en una ideologia massiva, és a tot arreu. I no podem escapar-ne. Ens sentim culpables al no poder fer-ho. Instaurem en la nostra determinació que, encara que estiguem deprimits, hem de treballar. Encara que estiguem tristos, hem de somriure. Encara que estiguem desvetllats, hem d'acabar la nostra rutina. Perquè som possibles de tot i de res alhora.

 

Podeu trobar més informació a:

La sociedad del cansancio. Byung-Chul Han, per Ana March, a CULTURAMAS (Nov-2013)

La sociedad del cansancio, de Byung-Chul Han: filosofía sobre/para las masas, per Víctor Gutiérrez Sanz, a LA MILANA BONITA (Marzo-2016)

La sociedad del cansancio, per Martin Mercado V., a SCIELO (Dic-2016)

Comentario al Libro “La sociedad del cansancio” de Byung-Chul Han, per Gabriela Quintero Camarena, a DIALEKTIKA (Dic-2017)

La sociedad del cansancio, de Byung-Chul Han, per Azahara Alonso, a LIBROS, NOCTURNIDAD Y ALEVOSIA (Oct-2018)

La sociedad del cansancio: ¿somos nuestros propios verdugos?, a Ideas imprescindibles

 Actualitzat a 10 d'octubre 2021

--------------------------

 "LA SOCIEDAD DE LA TRANSPARENCIA "

 FILOSOFIA CONTEMPORÀNEA / SEGLE XXI

HERDER / Pàgines: 95 / ISBN 978-84-254-3252-1 / Edició 2020

Estem davant d'un text en què Byung-Chul Han, segurament un dels filòsofs més de moda en l'actualitat, realitza una concreta i asserenada anàlisi de la nostra societat occidental. Ho fa des d'una incisiva crítica a l'exhibició mediàtica a què –lliurement (?)- ens exposem a través dels nous mitjans tecnològics, i que afecta sens dubte a la nostra manera de viure.

A més, utilitza un estil que no es caracteritza precisament per la seva prodigalitat narrativa, tot el contrari. S'observa una cadència més aviat freda, a força d'escollides paraules agrupades en frases no excessivament extenses, per oferir judicis certament esgrimits amb molt encert, amb una percepció penetrant de la nostra societat de segle XXI. Així, l'escriptura d’en Han es caracteritza –sota el meu parer- per la destresa a l'hora d'escollir els termes i pels seus girs a vegades desconcertants, encara que amb una efectivitat manifesta en la seva capacitat per exposar idees.

LA TRANSPARÈNCIA

“Ningún otro lema domina hoy tanto el discurso público como la transparència” (pàg.11), afirma Han en començar el llibre. Ja sigui com a llibertat d'informació, com a exigència en la gestió política, en l'administració d'empreses, en la regulació dels mercats o en les directrius de responsabilitat social... Sembla que avui la transparència és la clau per al bon funcionament de tota iniciativa humana. Però és més que això. Per Han, de fet, l’omnipresència de transparència indica un canvi de paradigma: hem passat de la societat de la negativitat a la societat de la positivitat, que és com es manifesta primerament la societat de la transparència.

Així, en un primer moment, resulta paradoxal que la societat positiva s'articuli al voltant d'un munt de problemàtiques negacions: no a les llacunes d'informació (però sense llacuna de saber el pensament degenera en càlcul); no a la dialèctica (que es demora en quelcom negatiu); no a l'hermenèutica; no al sentiment negatiu, com el sofriment i el dolor (encara que sigui el que faci néixer i créixer l'esperit humà); no a la teoria, perquè selecciona (encara que és impossible prescindir completament d'ella); no a la política, per estratègica i partidària (cosa que també és impossible) i, en tot cas, sí a una política "despolititzada", sense ideologia, només amb opinions i administració de necessitats socials que deixa intacte el ja existent (pàg. 17-22).

Tot es fa transparent quan s'insereix sense resistència al torrent llis del capital, la comunicació i la informació. I, així, l'acció “transparent” passa a ser operació, sotmesa a processos de càlcul, direcció i control. El temps resulta transparent quan és la successió d'un present disponible, sense destí ni esdeveniments. Les imatges es tornen transparents quan no tenen profunditat hermenèutica i sentit. Les coses en general són transparents quan es despullen de la seva singularitat i s'expressen en preu. I el mateix llenguatge es fa transparent com llengua formal, maquinal, operacional i sense ambivalència (pàg. 11-13). L'inconvenient, és clar, és que més transparència (lingüística) no equival a més veritat, si de cas a més abundància informativa. La veritat “es una negatividad en cuanto se pone e impone declarando falso todo lo otro” (pàg. 23) i, per això, a menys veritat, més informació, remata provocativament Han.

En la societat positiva les coses, convertides en mercaderia, han d'exposar-se per ser i així desapareix el seu valor cultual -el que tenen les coses per existir- a favor del valor d'exposició -el que tenen per ser vistes- (Benjamin) (pàg. 25-26). L'economia capitalista, assenyala Han, sotmet a un tipus especial de coacció, on les coses i el subjecte es mesuren pel seu valor d'exposició. “El imperativo de la transparencia hace sospechoso todo lo que no se somete a la visibilidad. En eso consiste su violència” (pàg. 31). Es renuncia a tota peculiaritat de les coses i, així, l'essencial o invisible no existeix perquè no engendra cap atenció. La qual cosa, dut a l'extrem, té conseqüències preocupants per a la vida humana, ja que si el món es converteix en un espai simplement d'exposició.

La transparència prossegueix Han, va lligada a un buit de sentit, ja que el sentit requereix una comunicació menys ràpida i més complexa que la informació i les imatges inequívoques, a les quals falta tota ruptura que provocaria una reflexió, una revisió, una meditació. Tot això, conclou Han, té a veure amb més negacions que exigeix ​​la societat de la transparència quan es manifesta com a societat de l'exposició, és a dir, no a la distància, no a la contemplació, no a la mirada (tot i que, lògicament, sí al contacte), no a la proximitat (que és rica en espai) i, en definitiva, si a la uniformitat (pàg. 32-33). I Han insisteix: “El sistema social somete hoy todos sus procesos a una coacción de transparencia para hacerlos operacionales y acelerarlos” (pàg.12), inclosa la vida personal. “La coacción de la transparencia nivela al hombre mismo hasta convertirlo en un elemento funcional de un sistema. Ahí está la violencia de la transparencia” (pàg. 14). El problema és que els trets que constitueixen la vida en general –l’espontaneïtat, l'esdevenir, la llibertat- no admeten cap transparència. A la imposició de la transparència, de fet, li falta la tendresa que "no es sino el respeto a una alteridad que no puede eliminarse por completo". Per aquest motiu, com subratlla Han amb molta lucidesa, "ante el afán de transparencia que se está apoderando de la sociedad actual, sería necesario ejercitarse en la actitud de la distancia" (pàg. 15-16).

LA SOCIETAT DE L’EVIDÈNCIA

La societat de la transparència és, també, societat de l'evidència, que treu encant a les coses i les fa evidents per introduir-les en procediments... al preu d’intel·lectualizar-les. Per això, insinua Han, la coacció de la transparència fa de la imaginació un excedent inútil. La imaginació, segons Kant, juga amb les coses en un espai on res està definit amb fermesa ni delimitat amb claredat i no és transparent per a si mateixa; l’autotransparència és més aviat típica de l'enteniment, que no “juga” sinó que “treballa” amb idees clares (pàg. 35-37). Enfront de l'obsessió de fer-ho tot transparent, Han reivindica la defensa nietzschiana de l'aparença, la màscara, el secret, l'enigma, l'ardit i el joc. “Hi ha molta bondat en l'astúcia”, dirà Nietzsche a Més enllà del bé i del mal. “Todo espíritu profundo necessita una máscara” perquè tot el que és nou només prospera darrere d'una màscara que el protegeix del que és igual (pàg. 41). I, així, conclou Han, on la transparència es manifesta com a evidència, es produeix una extinció de l'eros, desapareix l'habilitat de buscar allò altre, l'estrany, el disponible. Una idea que Han corrobora rescatant el pensament d’Agustí d’Hipona, per a qui ni tan sols les Sagrades Escriptures són evidents, sinó fosques i metafòriques, ja que la capa figurada erotitza la paraula, convertint-la en objecte de desig (pàg. 42-43).

La pèrdua d'aquesta capacitat eròtica en el subjecte actual va lligada a la presència desmesurada de pornografia en la vida corrent, on el cos humà és reclam per a tot. La síntesi de teologia, estètica i semiòtica que Han porta a terme per criticar aquest estat de coses és molt brillant. La nuesa de la criatura, dirà, no és pornogràfica, és sublim i apunta a l'ésser del creador. En canvi, la nuesa pornogràfica -sense misteri- és violenta perquè fa semblar al cos el que no és -només carn-. El capitalisme aguditza la societat porno perquè ho exposa tot com a mercaderia hipervisible per maximitzar el seu valor d'exposició (pàg. 46, 48, 51). Per això, el problema de la societat porno va més enllà de l'exposició indiscriminada del cos. És obscena la transparència que lliura tot a la mirada, dirà Han. En certa manera, avui totes les imatges mediàtiques són més o menys pornogràfiques doncs, per complaents, els falta tota interrupció i demora contemplativa. Com a màxim, són objecte d'un “m'agrada” sense passió ni comprensió. Les imatges pornogràfiques, en canvi, no necessiten interpretació ni context cultural, són pur espectacle sense informació (pàg. 55, 57).

Aquest caràcter no intervingut de la imatge contemporània parla bé del tremp ahistòric de les nostres societats. “La sociedad de la transparencia elimina todos los rituales y ceremonias, en cuanto que estos no pueden hacerse operacionales, porque son un impedimento para la aceleración de los ciclos de información, la comunicación y la producción” (pàg. 60). En efecte, només pot accelerar-se un procés additiu (com l'operació d'un processador, sense final) però no un narratiu (com les processons, rituals i cerimònies, que tenen un sentit, un final i un temps propis). Per això, assenyala Han, la societat de la transparència es manifesta en la seva relació amb el temps com una societat de l'acceleració, mentre que la coacció de la transparència destrueix l'aroma de les coses i l'aroma del temps, que transcorre sense direcció i es descompon en una mera successió de presents atomitzats. “Con ello, el tiempo se hace aditivo y queda vacío de toda narratividad” (pàg. 65).

Potser la societat contemporània hagi renunciat a buscar un sentit objectiu a la història, però de cap manera ha renunciat a l'afany de conèixer-ho tot, especialment de l'individu. Per això, la societat de la transparència és, també, una societat íntima. El món d'avui no és lloc de representació teatral d'accions i sentiments sinó de l'exposició mercantil d’intimitats per consumir. Però la premsa de cor o la incessant publicació d’“estats” a les xarxes socials no són inofensius. Doncs, de fet, la coacció d'exposar la intimitat trenca la sociabilitat, que demana certa distància entre persones. La societat íntima, assenyala Han, elimina signes rituals, cerimonials -en el qual un s’evadiria de si mateix- i, a la fi, està poblada per narcisistes subjectes íntims que es troben a si mateixos a tot arreu (pàg. 68, 70-71). Novament, més informació no incrementa el coneixement, només el banalitza i l’enfosqueix. Des de l'Antiguitat fins a la Il·lustració, el discurs filosòfic i teològic ha emprat la metàfora de la llum, que brolla d'una font o un origen que obliga, promet o prohibeix (Déu o la raó) i, així, desenvolupa una negativitat. Però a la societat de la transparència li falta aquesta tensió metafísica, ja que no la il·lumina la llum que brolla d'una font transcendent. Per això, és societat de la informació que, com a tal, és un fenomen de transparència, perquè li falta tota negativitat i, amb això, veritat. Un augment d'informació i comunicació, de fet, no injecta cap llum ni aclareix per si sol el món, sinó que el fa més intricat (pàg. 76-77, 79-80).

A la recta final del llibre, Han proposa dues causes que esclaririen el fenomen de la transparència. Aquesta tindria, en primer lloc, una causa històrica. L'afany de transparència neix al segle XVIII (el del teatre del món) com a reacció davant la hipocresia i l'aparença: l'expressió no ha de ser un posat, sinó un reflex de cor transparent, que diria Rousseau, l’ideal del qual era que el caràcter fos igual al comportament (pàg. 81, 84-85). El problema és que l'exhibició interconnectada ha desembocat en una mena d'esclavitud obligatòria, de pèrdua de llibertat alegrement assumida i de major control per part de tots. Per això, la societat de la transparència es manifesta, en la seva forma més perillosa, com a societat de control i “la sociedad del control se consuma allí donde su sujeto se desnuda no por coacción externa, sino por la necesidad engendrada en sí mismo, es decir, allí donde el miedo de tener que renunciar a su esfera privada e íntima cede a la necesidad de exhibirse sin vergüenza” (pàg. 89-90).

Per què sorgeix aquesta necessitat i exigència d'autoexhibició? Per Han, la causa última és antropològica: a menys confiança, s'imposa una major vigilància i s'exigeix ​​més transparència. “La confianza sólo es posible en un estado medio entre saber y no saber. Confianza significa: a pesar del no saber en relación con el otro, construir una relación positiva con él. La confianza hace posibles acciones a pesar de la falta de saber”. Per això, “donde domina la transparencia, no se da ningún espacio para la confianza… La sociedad de la transparencia es una sociedad de la desconfianza y de la sospecha, que, a causa de la desaparición de la confianza, se apoya en el control” (pàg. 91-92). La coacció de la transparència no és, a la fi, un imperatiu moral, sinó econòmic, ja que quan s'esvaeix la confiança en l'altre, la convivència només és possible si sabem en tot moment les intencions dels altres, si els seus actes són visibles i si la seva vida, en definitiva, està exposada a la mirada vigilant de tots.

 

Podeu trobar més informació a:

La sociedad de la transparencia, per Silvina Rojas, a VIRTUALIA (Nov-2014)

La sociedad de la transparencia, per Antonio Moya, a MEDIUM (16-11-2015)

Byung-Chul Han. La sociedad de la transparència, per Emilio del Carmen López, a SCIELO (Gener-Març 2016)

La sociedad de la transparencia, per Antonio Pacheco, a The Economy Journal

La sociedad de la transparencia, per Alfredo Esteve, a UCV. Red de investigaciones filosóficas.