SEGLE XIX: L’ECLOSIÓ DE LES IDEOLOGIES, LES MASSES I LA DESRAÓ.

Tot sovint es considera el segle XIX com el de l’eclosió, el del sorgiment sobtat, de les ideologies, les masses i la desraó. És correcta aquesta afirmació? Hi ha cap relació entre els tres conceptes?

Les ideologies

Sota el concepte d’ideologia, i lluny del que Destutt de Tracy (1754-1836), al final del segle XVIII  plantejava com a “estudi de les idees”, podem entendre un conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat. A més, la ideologia sol tenir un programa d’acció que intenta apropar el sistema real existent al sistema ideal pretès i, tanmateix, caracteritza a grups socials, institucions, moviments polítics, socials, religiosos o culturals.

En el segle XIX, els sistemes teòrics filosòfics comencen a ser pensats com intents de reformar la societat. Des del comunisme, l’anarquisme, l’utilitarisme, el positivisme o l’hegelianisme d’esquerres i de dretes –que també eren ideologia–, fins a reaccions dràstiques, reformes o defenses del statu quo, el segle veu florí tot un conjunt d’ideologies: unes amb un cientifisme social i polític, com el dels positivistes o el dels marxistes, d’altres amb sistemes comprensius, però tots intenten interpretar la història de la humanitat, l’evolució de la societat, i amb aquest intent, reformar o revolucionar (o mantenir el domini sobre) la societat.

 Les masses

La combinació de la Revolució Industrial amb els ideals democràtics de la Revolució Francesa van produir mortífers efectes socials. Una de les conseqüències és que els treballadors van perdre poder negociador, en no ser protegits jurídicament pels contractes de treball i, per tant, el treball en si es va fer molt més precari. Va sorgir d'aquesta manera el fantasma de l'extrema pobresa. A més, la millora en l'explotació agrícola va fer que molts pagesos abandonessin el camp i busquessin el seu futur a la ciutat, enrolats a les files dels obrers, agreujant així la crisi entre uns pocs que van començar a concentrar els mitjans de producció, i una vasta majoria que treballava jornades laborals de 14 o 16 hores diàries, sense descans setmanal, per salaris de fam i misèria. Aquestes duríssimes condicions laborals van ser retratades en diverses novel·les de l'època, com per exemple Els miserables de Víctor Hugo, o Oliver Twist de Charles Dickens. Així, les societats industrialitzades van comportar la creació de creixents masses de treballadors (i d’aturats), la precarietat de l'ocupació, i la brutal desigualtat entre baixos salaris i altes exigències laborals.

La desraó

La més ferma crítica a la Il·lustració va ser que la realitat havia contradit a bastament el progrés. Amb els postulats racionalistes no només no havíem avançat envers una millor i més racional organització social, sinó que havíem retrocedit a la barbàrie més espantosa dels darrers temps. Òbviament, el projecte il·lustrat s’havia revelat com un fracàs.

Una altra possibilitat de resposta fou la de refugiar-se en el problema existencial de la vida individualista i en la recerca de solucions més o menys personals i irracionals, és a dir, el vitalisme i l’irracionalisme o desraó. Aquest conjunt de sistemes filosòfics es desentenen dels problemes socials i polítics i ja no es plantegen una reforma o canvi de la societat sinó que, davant la manca de sentit de les coses, la millor opció és el rebuig a intervenir en el món i, tanmateix fan de l’absurd, la seva categoria fonamental.

 

Fet i fet, la mateixa dinàmica del procés d’industrialització de les societats europees i les conseqüències de la Revolució Francesa van comportar tot un seguit de conflictes que determinaren un floriment de concepcions filosòfiques i d’actituds per donar resposta al nou món social, polític i històric que s’estava forjant. Així, les masses i la ideologia foren elements d’aquells sistemes filosòfics (positivistes, utilitaristes, marxistes, etc) que veien la necessitat d’intervenir, reformar o canviar la nova societat. Però aquesta no fou l’única resposta al nou món naixent. Des de l’experiència individual, amb la premissa que la realitat és irracional i l’home és l’únic real, l’irracionalisme filosòfic aportà, malgrat les seves diferències, les idees de Schopenhauer, Kierkegaard i Nietzsche.