SABATÉ FARNÓS, Ramon

 

"EL BUIT DIVÍ”

LITERATURA CATALANA / SEGLE XXI

Editorial Círculo Rojo / Pàgines: 126 / ISBN: 978-84-1199-703-4 / Edició: Novembre 2023.

 

En Ramon Sabaté Farnós, de formació tecnicocientífica, acaba de publicar El buit diví. Tal com assenyala: “... L’assaig [...] intentarà, en primer lloc, descriure breument però amb certa profunditat els conceptes d’Infinit, Buit i Temps per cada una de les següents disciplines de coneixement: Filosofia, Religions, Matemàtiques, Mecànica quàntica i Cosmologia. En segon lloc, analitzarem com podríem explicar, o si més no visionar, els conceptes de Creació i Déu. Veurem que hi ha grans coincidències, i també contradiccions naturalment, entre Religions i Física (Humanisme i Ciència en general) i acabarem amb quatre apunts sobre la consciència i algunes visions totalment personals de tot plegat...” (Pàg.18)

Així i d’entrada, si només l’anàlisi dels conceptes Infinit, Buit i Temps, des d’una disciplina del coneixement, ja és molt àmplia i complicada, fer-ho des de la Filosofia, les Religions, les Matemàtiques, la Mecànica Quàntica i la Cosmologia, ens sembla una tasca immensa i d’una valentia extraordinària. Si, a més, hi afegim els conceptes de Creació, Déu i Consciència, l’abast del projecte ens apareix com a inabastable. Però en Ramon aconsegueix articular un discurs planer, reflexiu, documentat i, amb molts exemples, per explicar-nos el seu parer sobre aquests temes.

Per altra banda, en temps on les Humanitats tenen molt poc crèdit i quasi se les considera estudis de segona, en Ramon té la virtut i l’amplitud de perspectiva de fer-se preguntes i cercar respostes més enllà, precisament, de la dicotomia Ciències/Humanitats (en aquest bloc podreu trobar alguns comentaris sobre aquesta dicotomia en l’apartat POST). Així, en aquest sentit, compartim, en part, les seves paraules quan diu: “...A “Diez claves de la realidad” el Premi Nobel de Física Franck Wilczeck inclou un capítol titulat “La complementariedad ensancha la mente” on defensa la necessitat de mirar el món des de diferents perspectives (Art, Ciència, Filosofia, diferents religions, etc.) per tal de provar nous punts de vista i aprendre de les diferents maneres d’analitzar el mateix concepte encara que puguin semblar incompatibles a primer cop d’ull. Crec, entusiàsticament, en aquesta complementarietat que diu Wilczeck, i que la confluència que es comença a dibuixar entre humanisme i Ciència, que he intentat explicar per aquests conceptes concrets objecte de l’assaig, ens conduirà, amb el temps, a plantejaments globals més eficients. Aquests plantejaments globals ens portaran cada cop més prop de poder entendre senzillament qui som...” (Pàg. 113-114). La cita és llarga però reflexa perfectament l’objectiu final de la reflexió d’en Ramon.

 

La relació entre el saber filosòfic i el saber científic

Dèiem, abans, que compartíem, en part, les paraules anteriors del Ramon. I aquí és on voldríem comentar perquè no les compartim del tot. Hem de reconèixer que som neòfits en Matemàtiques i Mecànica Quàntica. I no podem discutir amb en Ramon les seves reflexions sobre aquestes matèries. I per qüestions d’espai tampoc entrarem en les reflexions sobre les Religions i la Cosmologia. Però també hem d’admetre que El buit diví ens ha fet pensar una mica més sobre les relacions, en concret, entre el saber filosòfic i el saber científic i voldríem apuntar algunes matisacions, que a continuació exposem.

La història de la filosofia ens presenta, tant els múltiples intents que s’han fet per a convertir la filosofia en ciència, com els que s’han fet per a fer d'ella un saber comprensiu sobre la realitat total, sense pretensions de cientificitat.

A mitjan segle XIX (el positivisme i Auguste Comte, tot i que també hi ha precedents en Hume i Kant) es pensava que la filosofia havia d'anar estretament lligada amb la ciència. D'aquí que s'afirmés que només poden considerar-se acceptables les contribucions filosòfiques de naturalesa epistemològica (aquelles que versen sobre la teoria del coneixement científic o que s'ocupen de la sintaxi lògica dels llenguatges científics). Les raons que justificaven aquesta identificació entre el saber filosòfic i el científic eren i, a vegades, encara són:

a) Establir l'única diferència perceptible entre filosofia i coneixement científic en el lloc que ocupen cada u d'ells en una espècie de continu del saber.

b) Sostenir que sovint la investigació filosòfica genera qüestions que després són abordades per la ciència, és a dir, anticipa i preludia els desenvolupaments de la ciència. Com afirmava K.Popper, junt amb certes idees metafísiques que han obstaculitzat el progrés de la ciència, hi ha hagut d'altres idees metafísiques, tals com l'atomisme científic (la mecànica quàntica de la qual ens parla en Ramon?), que l'han fet avançar.

c) Considerar la filosofia com una meta-ciència la labor de la qual és d'aclariment de les proposicions, la metodologia, les pressuposicions i els resultats de les ciències.

Però altres corrents, i en l’actualitat, han recelat que la indagació filosòfica sigui una espècie de compendi metafísic de les dades científiques o que hagi d’anar per darrere de la ciència. Aquesta postura, més ajustada al que pensem, es justifica en marcar les diferències entre filosofia i ciència:

1) Encara que la ciència i la filosofia siguin de la mateixa manera processos essencialment cognoscitius, els seus objectes d'estudi són molt distints. Mentre la ciència parcel·la la realitat i estudia regions d'ella ben delimitades, la filosofia es pregunta pel món en conjunt, en la seva globalitat. El seu objecte és l'Univers total, la cosa desconeguda, que aborda en una perenne recerca. Així doncs, la filosofia es planteja un problema absolut i universal, mentre que les ciències es plantegen qüestions parcials.

2) El saber científic és un saber acumulatiu, el filosòfic no. Aquest és un saber en espiral (com un tornado) que requereix repensar el ja pensat (que no sabut). No hi ha en ell coneixement definitiu ni progrés, sinó una incessant exploració, aprofundiment i aclariment d'uns problemes d’interès permanent. No importa que tals problemes apareguin com insolubles: la filosofia s'ocupa de tot problema, mentre que la ciència només s'ocupa de problemes que pugui solucionar, un problema insoluble no és per a la ciència tal problema.

3) Les ciències busquen el coneixement (el coneixement de la manera com transcorren els fenòmens i ocasionalment del perquè transcorren com ho fan), la filosofia s'ocupa fonamentalment d'accions i de valoracions humanes. El coneixement filosòfic no es refereix al que és, sinó al que ha de ser.

4) La filosofia també pot relacionar-se amb les ciències d'una manera externa. Això succeeix quan es consideren les ciències com a activitat humana. La filosofia pot contribuir a posar en relleu els mòbils i les finalitats de les ciències i això significa essencialment projectar claredat sobre el paper que les ciències exerceixen, o poden exercir, en l'existència humana.

5) La filosofia no és una activitat auxiliar de les ciències: hi ha problemes no susceptibles de respostes científiques ni de demostracions stricto sensu que són objecte de la filosofia.

6) La racionalitat no s'esgota en el coneixement científic, i el seu domini tècnic de la naturalesa. La ciència no està lliure de supòsits, i aquests han de ser sotmesos a la reflexió crítica (a la reflexió filosòfica). Des de la filosofia s’aspira a superar la fragmentació del coneixement: s’aspira a una visió racional i totalitzadora del món, de la societat i de l'existència humana, visió en la qual s'integren, a més del coneixement científic del món, altres aspectes del nostre coneixement i de la nostra experiència. Les ciències han de ser posades en relació amb els interessos i fins políticomorals de la humanitat. Elles no poden constituir-se en criteri i guia moral. La reflexió i el debat corresponen a la filosofia.

 

Com a cloenda

Ras i curt, i per acabar, sota el nostre parer, a banda dels conceptes més tècnics i/o científics (amb més o menys respostes), El Buit Diví és un llibre que ens parla de filosofia. I ens parla de filosofia perquè les preguntes que planteja, des de la mirada de la filosofia, no tenen respostes. I no tenir o obtenir respostes no significa que sigui bo o dolent, però té els seus avantatges. Perquè més enllà dels conceptes científics, la filosofia suposa l’ampliació del nostre judici i coneixement de les coses, que és el que ha fet el Ramon amb gran habilitat i força pedagogia.

Com deia Bertrand Russell: “... el valor de la filosofia ha de ser buscat en una llarga mesura en la seva real incertesa. L'home que no té cap vernís de filosofia, va per la vida presoner dels perjudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals en el seu temps i en el seu país, i de les que s'han desenvolupat en el seu esperit sense la cooperació ni el consentiment deliberat de la seva raó. Per a aquest home el món tendeix a fer-se precís, definit, obvi, els objectes habituals no li susciten cap problema, i les possibilitats no familiars són desdenyosament rebutjades... La filosofia, encara que incapaç de dir-nos amb certesa quina és la vertadera resposta dels dubtes que suscita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pensaments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, el fet de disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que les coses són, augmenta en alt grau el nostre coneixement del que puguin ser; rebutja el dogmatisme quelcom arrogant dels que no s'han introduït mai en la regió del dubte alliberador...”. [Bertrand Russell, Los problemas de la filosofía. p. 131-133].

Enhorabona, Ramón.

 

Si voleu més informació la podeu trobar a:

Presentació de llibre: El buit diví, de Ramon Sabaté Farnós