Seguidors

diumenge, 6 de juny del 2010

ESPINOSA, Albert

 
 
"TOT EL QUE PODRÍEM HAVER ESTAT TU I JO SI NO FÓSSIM TU I JO"

LITERATURA CATALANA
Rosa dels Vents / Pàgines: 204 / ISBN: 978-84-01-38726-5 / Primera Edició: abril 2010.


En un futur imaginari, on la gent ha deixat de dormir, amb la presència constant i quasi obsessiva del record de la mare morta, amb la ficció de la presència de "l'estrany", amb la fantasia de les diverses vides després de la mort, amb el do del protagonista (en Marcos), i amb la presència de tres places (la plaça Santa Anna de Barcelona, la Plaça Mayor de Salamanca i la Plaça Nueva de Peñaranda) que esdevenen fonamentals pel desenvolupament de la novel·la, Albert Espinosa construeix una història ràpida de llegir. 
 
En ella ens parla de l'amor, de la mort, del sexe, de la tendresa. I finalment descobrim que el que ens dol no és perdre a algú a qui has estimat, sinó perdre a algú que t'ha estimat.   

A FaceBook hi ha una comunitat sobre el llibre.

Hi ha una entrevista d'en Buenafuente a Albert Espinosa a Youtube

Un comentari sobre la novel·la el podeu trobar al blog: Què passa, follador.
 
Actualitzat: 21/04/2024

dissabte, 5 de juny del 2010

STENDHAL

 
 
"LA CARTUJA DE PARMA"

LITERATURA FRANCESA / NOVEL·LA HISTÒRICA
Editorial Planeta, S.A. / Pàgines: 575 / ISBN: 84-320-3849-0 / Edició 1981.

La cartuja de Parma (1839) és una de les obres més conegudes de Stendhal (1783-1842), que el situa entre els grans novel·listes de la novel·la històrica i, en un context més ample, del Realisme. A més, aquesta obra, que l'autor francès va escriure entre novembre i desembre de 1838, apareix com un text literari molt útil per apropar-nos a alguns aspectes de la societat italiana immediatament posterior a la caiguda de Napoleó.

Henri-Marie Beyle, més conegut pel pseudònim de Stendhal, va néixer a Grenoble el 1783 i va morir a París el 1842. Entusiasta republicà durant la seva joventut, va ser intendent en l'exèrcit de Napoleó, exiliant-se a Milà a la caiguda del cors. Acusat de donar suport al moviment independentista italià, va haver d'abandonar la capital llombarda el 1821, refugiat primer a Londres i després a París. Després de la revolució de 1830, el govern francès el va nomenar cònsol a Trieste i més tard a Civitavecchia, i des d'aquesta data va alternar les seves estades entre França i Itàlia. Profund admirador del país transalpí, Stendhal va escriure diversos assaigs sobre la cultura italiana, i precisament La Chartreuse de Parma recrea la vida cortesana del petit ducat al començament del segle XIX.

Sense ànim de ser exhaustius, podem destacar dos aspectes que configuren el perfil social i polític que emmarca la trama novel·lesca protagonitzada pel jove aristòcrata Fabricio del Dongo.

D'una banda, trobem el que podríem anomenar l'empremta "napoleònica" a la societat. Stendhal va ser un dels primers "poetes del napoleonisme"  i va escriure una Vida de Napoleó (1836-1839), i en aquest prefaci qualifica Bonaparte com civilitzador del poble i figura clau en la fundació de la França actual. En la novel·la es descriu la relació de l'emperador amb la vella aristocràcia i la creació d'una nova al voltant dels seus mariscals. Tot i el seu caràcter autoritari, Bonaparte és considerat com a model de governant, i així apareix a la part final de l'obra quan la duquessa Pietranera recorda el príncep de Parma algunes frases de Napoleó. De la mateixa manera, l'ocupació de Parma, annexionada a França entre 1802 i 1814, és per Stendhal un període de progrés i felicitat. Un judici que els historiadors no comparteixen, doncs, en realitat, Napoleó va imposar un dur règim d'ocupació militar, que va gravar a la població amb contribucions forçoses, requises i reclutaments obligatoris. Sobre aquesta última qüestió, la integració de tropes italianes en els exèrcits francesos, Stendhal llisca també interessants comentaris en situar els comtes Mosca i Pietranera com a oficials destinats a Espanya a les ordres del mariscal Gouvion Saint-Cyr, i més endavant fa referència a la presència de tropes piemonteses en el setge de Tarragona sota el comandament del mariscal Suchet. Però, sens dubte, el tema més cridaner en la percepció històrica de l'autor francès és la batalla de Waterloo, ja que el protagonista, Fabricio, assisteix al combat, encara que sense ser molt conscient d'això. Al llarg dels capítols segon i tercer, Stendhal mostra l'interès de Fabricio per parlar amb Napoleó, fins al punt que l'aristòcrata italià arrabassa a un hússar mort el seu uniforme i es disposa a unir-se al seu regiment i tronar dels canons. De la mateixa manera que la mort de Napoleó a Santa Elena el 1821 va suposar a França l'inici de la construcció de la llegenda napoleònica, la batalla de Waterloo es va anar configurant en paral·lel com una fita carregada de gran contingut simbòlic fins a esdevenir una "derrota gloriosa". Potser per això Stendhal, que va conèixer personalment a Napoleó i va assistir a algun dels seus èxits militars, concedeix a Waterloo un espai significatiu a l'inici de la novel·la.

Una segona percepció històrica tangible a La Cartoixa de Parma és la referida a l'emergent societat de classes, on la burgesia té cada vegada més protagonisme. L'acció dels personatges es desenvolupa en la Cort absolutista del sobirà de Parma, i allà no escapa a ningú la presència del "burgès". Quan el comte Mosca festeja la comtessa Pietranera fa recompte de la seva fortuna i li exposa el seu pla: "... presento la meva dimissió -com a ministre-, i ens anem a viure com a bons burgesos a Milà, a Florència, a Nàpols, on tu vulguis...".  Però abans d'això cal buscar Fabricio, nebot de la comtessa, una posició social digna. El comte proposa que Fabricio, ja que no és el primogènit, opti pel sacerdoci: "... No hi ha terme mig. Per desgràcia, un gentilhome no pot ser metge o advocat, i aquest segle és el dels advocats...".  Enfront del rentisme de l'aristocràcia, emergeix un nou model social on la recerca del benefici, a través de la propietat agrària o del comerç, i la competència professional condiciona les situacions de vida de cada individu.
               
En aquesta societat de transició cap a l'ordre burgès, Stendhal recrea molt bé els espais de sociabilitat de l'elit social i política, com els teatres i els cafès. I la Scala de Milà, que l'autor coneixia bé, era el lloc privilegiat de trobada de l'alta societat. Les seves llotges no només miraven cap a l'escenari sinó que posseïen diverses i concretes utilitats socials. Així, la comtessa va allà "... esperant trobar algú dels que freqüenten la llotja de vostès -els magistrats- per donar-los coneixement d'una denúncia...". Això sí, la durada de la trobada conferia un significat o un altre al mateix. "... És costum de la Scala no estar més de vint minuts de visita a les llotges. El comte es va passar la vetllada sencera en aquell on tenia la fortuna de trobar al costat de la senyora Pietranera...". En els cafès, les relacions socials tenien un altre to, perquè anaven artistes, intel·lectuals o polítics conspiradors, i sempre generaven desconfiança en els governs absolutistes. Quan un canonge dona diversos consells a Fabricio perquè no es comporti com un liberal li diu que "...no havia de deixar-se veure en el cafè, ni llegir més diaris que les gasetes oficials de Torí i de Milà...", si bé l'aristòcrata, tot i no tenir ambició política, reconeix més endavant que "no anava al cafè més que per llegir el Constitucional". Resulta interessant veure com Stendhal identifica els liberals, a través dels seus personatges, amb dos trets, la virtut i l'honradesa, estretament relacionats entre si. Ser "virtuós" era, segons la concepció liberal, cercar la felicitat de la majoria de la població. Per això, l'absolutista comte Mosca afirmava que "el que els liberals diuen virtut li semblava una candidesa". I quan un metge fugit i sense diners assalta en un camí a la duquessa Sanseverino, aquesta li diu: "... Com concerta vostè el robatori amb els seus principis liberals?..." . Davant l'absolutisme, els liberals no només defensaven un règim representatiu format per ciutadans, sinó una concepció moral de la política sustentada en les "virtuts burgeses".

Fet i fet, no descobrirem aquí a La Cartoixa de Parma. Aquesta ens submergeix, a través de l'intens relat romàntic que protagonitzen els seus personatges, en el món canviant que va heretar Europa després del pas del cicló Napoleó.
 
 
Actualitzat: 21/04/2024
               

diumenge, 30 de maig del 2010

VILAR, Pierre

 
 
"HISTORIA DE ESPAÑA"


HISTÒRIA D'ESPANYA
Librairie espagnole / Pàgines: 184 / Edició 1963.


El gran historiador francès Pierre Vilar deu una gran part del seu prestigi popular a aquesta petita gran obra. Vilar ens condueix a través del passat espanyol per intentar ajudar-nos a comprendre el futur. Fou prohibida i perseguida per la censura franquista, ja que combatia, massa insistentment, els tòpics mitificats de la història oficial. És una obra clara i concisa que ens parla de dirigents i de masses, de fets polítics i d'idees, de lluites de classes.

De fet, ens parla d'èpoques passades que ens ajudaran a comprendre el present complex i enrevessat de la societat espanyola actual. Hi ha un capítol sencer dedicat al règim del general Franco (1939-1975), amb el qual conclou el llibre i en el qual explica tot el que va passar en els anys del franquisme, des que acaba la Guerra Civil Espanyola fins a la mort del general, i del que això va repercutir en els anys successius.

Un llibre ben estructurat que ens fa molt fàcil la comprensió de la història d'un país amb una democràcia jove, que encara no la domina i que li porta més problemes dels previstos
.
 
Actualitzat: 21/04/2024

dijous, 8 d’abril del 2010

PENSAMENT MÍTIC, PENSAMENT RACIONAL

      Qui o què és la Natura? Com s’ha originat? D'on provenen els homes? Per què uns dominen damunt els altres? Han estat sempre iguals les lleis de la societat?.. L'observació d’allò que passava, juntament amb la informació transmesa pels avantpassats, creà a poc a poc en la ment humana un seguit de representacions o idees amb les quals l’home intentava explicar-se per què les coses són com són i per què passava el que passava. Com que l’home es trobava molt superat pel medi, tractava d’entendre la seva situació considerant que la naturalesa a la qual s’enfrontava era un ésser (o conjunt d’éssers) molt més poderós que ell, però que no actuava de manera bàsicament diferent de la seva.

     Així, quan un llamp matava a un home, interpretava que això era una acció del Cel semblant, però molt més poderosa, a la d’ell mateix quan matava un enemic. Creia, per tant, que el cel tenia també coneixement i voluntat. A aquest tipus d’explicacions en les quals l’home projectava la consciència que tenia de l'actuació de la natura, s’han anomenat de pensament o discurs mític. Per tant, es pot definir el mite com una narració de caràcter sagrat, és a dir, avalada per la divinitat i, per tant, inqüestionable, que explica l’origen, la naturalesa (constitució o estructura) i el funcionament d’una realitat, total o parcial, i en la qual es personifiquen les forces de la naturalesa.

     Es tracta, doncs, d’una "història sagrada", segons M.Eliade, perquè revela que el món, l’home, la vida, etc., tenen un origen sobrenatural. A través d’ella, doncs, l’home obtenia una resposta als seus problemes, se li presentaven uns patrons de conducta i se li mostrava el sentit i el valor de la seva existència. Quan el sacerdot, bruixot, etc., narrava aquestes històries, l’home/comunitat creia que entrava en contacte amb els seus orígens, la divinitat, i, a través de ritus, revivia periòdicament allò que s’esdevingué "al començament", “in illo tempore”, tot seguint M. Eliade. Així, tot tornava a passar (com les estacions) i, d’aquesta manera, la vida perdurava. El mite, doncs, no és purament una història que, per ser passada, resta externa a l’home/societat, sinó que formava part de la seva vida i influïa directament en ella. I, com que és "sagrada", és objecte de creença i veneració: enfront d’ella no es pot donar cap mena d’actitud crítica, sinó simplement d’acceptació. El mite, per tant, no és purament un contingut explicatiu, com una teoria científica que, quan ja no resulta explicativa, s’abandona, sinó que es tracta, més aviat, d’una actitud mental que és a la base de qualsevol explicació. Es constata, doncs, un pensament tancat, immodificable i sense progrés, en la qual el temps històric no existeix i, per tant, el gènere històric tampoc. Tanmateix, la singularitat s’anul·la a favor de la repetició.

      Però a Grècia, a la Magna Grècia i a l’Àsia Menor (especialment a la Jònia), aparegueren els primers filòsofs (Tales i l’“escola jònica”, Pitàgores, Heràclit, Parmènides, Sòcrates; des del segle VI), historiadors (Heròdot, Tucídides; segle V) i “científics”, que, per una banda, van sostreure una bona part dels fets naturals i humans de l’esfera transcendent i van cercar-ne causes fenomenològiques i socials, i, per una altra, fent això, van singularitzar aquests fets, els van donar valor per ells mateixos, i van introduir una nova dimensió del temps (el temps lineal i històric) i de l’espai (l’espai “profà”, sense models còsmics). És a dir, van introduir una nova ontologia, basada en la relació de causa-efecte entre els fenòmens, tant naturals com socials i històrics, i en la valorització de la realitat material i dels fets per ells mateixos, independentment de qualsevol referent transcendent. 
 
La Grècia clàssica fou, doncs, peonera en activitats tan pròpies de la nostra cultura com la filosofia, la ciència, la història, la política… Això és, simplement –però també crucialment– el pas d’una manera de concebre el món i de relacionar-s’hi a una altra de qualitativament oposada. L’home i la societat regits pel logos són essencialment diferents de l’home i la societat regits pel mite, bàsicament perquè, com diu Henri Frankfort, per aquests el món és un “tu” (integració), mentre que per aquells és un “quid”, un objecte de coneixement i d’anàlisi, un quelcom de separat i distint de l’home, regit per unes lleis susceptibles de ser descobertes mitjançant l’observació i la classificació. Ara sí que tenen cabuda, conceptes com les “grans preguntes” de l’home, la curiositat, l’explicació o la superació de la por mitjançant el coneixement.
 
Actualitzat: 21/04/2024 

dimecres, 31 de març del 2010

CREENCES I COSMOVISIONS DE L'HOME EN L'ANTIGÜITAT

           L’home neolític transformà profundament el seu univers imaginari i el seu món espiritual en fer-se agricultor, és a dir, en substituir la caça i la recol·lecció com fonts úniques de subsistència per la producció d’aliments, per la intervenció en la Terra, per la manipulació del medi, per la transformació artificial d’aquest. Això li produí alhora un sentiment de culpa (que haurà d’expiar mitjançant certs ritus) i d’optimisme soteriològic (és a dir, relatiu a la salvació després de la mort), perquè així com el cereal s’enterra a fi i efecte que reneixi multiplicat, l’home, si s'enterra després de la mort, podrà renéixer en un altre món. És així com totes les civilitzacions antigues compartiren “formes” de religiositat agrària, l’origen de les quals cal rastrejar, òbviament, en el començament mateix del món agrari, és a dir, en el Neolític. 
 
   Un dels àmbits de creences religioses que més es va veure afectat per l’adveniment de l’agricultura va ser el que té a veure amb la percepció i concepció de l’espai. Per a l’agricultor, el “món real” és l’espai limitat on viu: la casa, el poblat, els horts, els camps de conreu, les pastures, els boscos..., espai concèntric que suposa una oposició “dins/fora”. Allò de “dins”, on es viu i es treballa, és l’ordre, la civilització, la “humanitat” per antonomàsia, el cosmos; allò de “fora”, que roman més enllà de la zona on hom hi desenvolupa la vida, és l’“estranger”, el caos, la barbàrie, la “bestialitat”, el desordre còsmic. Per això, el món de “fora” es concep com una negació del món de “dins”, com una inversió polar d’elements, com allò que no ha de ser. D’aquí el temor i inclús el rebuig cap a l’estranger, el diferent, tan propi de moltes cultures integrades, tant neolítiques com antigues. En efecte, aquest ideari passà del Neolític al Món Antic, i a Egipte. Per exemple, un dels motius iconogràfics més importants vinculats a la reialesa és el del faraó sacrificant un enemic vençut, que representa l’eliminació per part del rei, campió de l’ordre còsmic, del caos personificat en la víctima estrangera, convertida en boc emissari.

           L’espai de “dins” s’organitza religiosament entorn d'un nucli, un “centre”, que, ja que es tracta de l’eix de l’espai vital, constitueix un “centre del món”. Es tracta d’un lloc carregat de sacralitat, on se celebren les cerimònies religioses i el culte als avantpassats, perquè és allà on s’estableix el contacte entre els homes, els éssers transcendents i els difunts. El centre també està fet a imatge del cosmos. És, de fet, un microcosmos reflex de l’estructura ordenada de l’univers sencer, una “síntesi” d’aquest. La ciutat reprodueix l’univers i, alhora, n’és el centre. La sacralitat la confereix també, en efecte, el fet de ser un “centre del món”: ciutats, edificis, palaus, zigurats i piràmides s’identifiquen amb l’eix del món (axis mundi), l’arquetipus per excel·lència perquè és el punt d’origen de la creació. Aquest eix és vist normalment com una muntanya sagrada, amb la qual totes aquestes construccions s’identifiquen (no només zigurats i piràmides, que ja són per elles mateixes veritables muntanyes, sinó també palaus i ciutats, que reben noms que els assimilen a cims que s’enlairen cap al cel). La muntanya sagrada és el punt de contacte de les tres esferes ontològiques: el cel, la terra i el món subterrani, és a dir, entre déus, homes (vius) i difunts; en definitiva, entre eternitat, vida i mort. Aquest és el significat dels zigurats o de les piràmides. Són les muntanyes on el sacerdot, en el primer cas, o el rei, en el segon cas, poden accedir al contacte amb les altres dimensions: el sacerdot pot parlar amb els déus; el rei pot accedir al seu més enllà celeste etern. Moltes ciutats antigues de societats integrades es construeixen al voltant d’un lloc sagrat, al voltant d’aquest “centre del món” (temple, piràmide, zigurat...), per a participar de la seva transcendència, i es desenvolupen o s’estructuren urbanísticament a partir d’ell.

Val a dir que fou Mircea Eliade qui s’ocupà, entre altres aspectes, del tema del “centre del món”, de “l’arquetip” i de la concepció de l’espai a El mito del eterno retorno (Madrid, Alianza, 1972) i a qui hem seguit (i seguirem) en aquestes primeres línies per contextualitzar la importància de les creences i concepcions primigènies de l’home.
Fet i fet, a partir de les creences i concepcions que hem comentat, s’estableix un nexe d’unió entre l’arquitectura i el mite
També hem constatat que amb l’arquitectura sagrada els homes intenten apropar-se a allò que és diví a través de la creació d’un espai considerat sagrat. Però després de molts mil·lennis de consciència religiosa és a partir de la creació de poders centralitzats (reis, emperadors, etc.) quan es comencen a construir temples i esglésies monumentals. Reis i emperadors comencen a adoptar característiques divines com a part dels drets i obligacions del càrrec i volen veure reflectides les seves característiques i el seu poder en els edificis que manen construir.  

          Amb els edificis sagrats els éssers humans intenten recrear el regne dels déus a la terra, en un espai tridimensional en el qual els devots poden entrar i sortir. En aquest espai es pretén crear un escenari en el qual es pot tornar a representar el mite cosmogònic. Seguint a Mircea Eliade, entendrem el mite com a tradició sagrada, revelació primordial i model exemplar. És el relat d’una creació, de la intervenció del que és sagrat o sobrenatural en el món. Compleixen la funció primordial de revelar models exemplars (arquetipus) de tots els ritus i activitats humanes significatives: alimentació, matrimoni, treball, educació, art i saviesa. Relatem com es va crear el món i com ha arribat l'home a ser tal com és. L’home, per tant, he de conèixer el mite i actualitzar-lo. En aquest sentit, podem determinar que els mites poder ser:

·         Cosmogònics: expliquen l’origen de les coses. Requereixen una renovació mitjançant els ritus (celebració del nou any) per renovar-se. Contemplen el mite de l’etern retorn. El nou començament fa èmfasis en la perfecció dels principis i la circularitat del temps.

·         Mites de la fi del món: el món ha de ser destruït per crear un de nou, de manera periòdica. El judeocristianisme substitueix el temps cíclic per un temps lineal.

Tanmateix, mitjançant el mite poden explicar-se els significats que hi ha darrere de l’estructura d’un edifici sagrat així com els rituals que esdevenen en el seu interior.

Per altra banda, la relació entre l’edifici i els fidels s’estableix mitjançant l’acció ritual. Es donen uns ritus de consagració i purificació per dotar al temple del seu caràcter sagrat, fan d’enllaç entre què és material i el que és diví. Dintre del temple és on es fan els diferents ritus, normalment amb el sacrifici com a motiu central, sigui literal o simbòlic i ajudat d’altres elements com els actes, l’oració i la dansa. Quan els humans fan els sacrificis estableixen un contacte amb la divinitat i esperen veure’s protegits i recompensats per al déu a qui veneren. Depèn de la transcendència i potència que se'ls atorgui a aquests actes, doten de major o menor poder al lloc sagrat que de vegades pot convertir-se en lloc de pelegrinatge. Dintre del ritual pot ser important el so, tant en càntics, sermons o música. L’estructura dels temples també té en compte aquesta funció i utilitza els diferents efectes acústics per emfatitzar el que més interessa. Els campanars cristians tenien en un principi la funció de cridar als fidels, però després van tenir diferents significats i es va atribuir poders al so de les campanes.

De vegades el mite no és ontologia, sinó història del que ha succeït després del moment de la creació. Es dona una certa desmitificació, en el fet que el mite es transforma en llegenda. La historiografia esdevindrà per l’esforç de conservar en la memòria els esdeveniments contemporanis i a la vegada pel desig de conèixer, el més exactament possible, el passat de la humanitat. En aquesta transmissió del mite hi ha una part creativa. El mite grec va guiar a l’èpica, la tragèdia, la comèdia i les arts plàstiques. El Renaixement faria ressorgir aquesta creença mítica i a través de l’art ha estat transmesa fins als nostres dies. És l’expressió artística la que ho ha fet perdurar.

           La religió també marca d’alguna manera l’ordre social, en el que el temple és centre d’aquest ordre. El paper de l’oficiant també queda emmarcat dintre de l’arquitectura. A la vegada, aquesta arquitectura del temple també ha de donar resposta a les necessitats terrenals dels oficiants, integrant d’alguna manera aquesta vida més individual. En l’Edat Mitjana això va donar lloc al sorgiment dels monestirs que en molts casos van arribar a ser com a petits pobles.
 
Actualitzat: 21/04/2024

dissabte, 20 de març del 2010

ORWELL, George

 
 
"HOMENAJE A CATALUÑA"

LITERATURA ANGLESA
Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 297 / ISBN 84-89669-68-6 / Edició: 2003

Com a membre del Partit Laborista Independent, George Orwell es va inscriure, igual que milers d'estrangers, per lluitar per la defensa de la República espanyola durant la Guerra Civil. Va arribar a Barcelona el desembre de 1936 i el mateix dia s'allistà i fou assignat com a milicià a l'antiestalinista POUM.
 
La seva participació el va motivar escriure Homenatge a Catalunya, on descriu la seva admiració pel que és identificat com a absència d'estructures de classe en algunes àrees dominades per revolucionaris d'orientació anarquista. Però també critica el control soviètic del Partit Comunista d'Espanya i les mentides que es feien servir com a propaganda per la manipulació informativa.

Més informació a:
 
 
Actualitzat: 21/04/2024

QUÈ ESTEM CONSTRUINT?


"Som una nació; tenim història, llengua i cultura pròpies. Com qualsevol poble del món, tenim dret a l'autodeterminació". Darrerament aquestes dues frases sonen cada dia més en la nostra quotidianitat. De fet, són l'expressió d'una manera de pensar que cada cop pren més força en el si de la nostra societat. Les consultes populars sobre la independència, l'aparició de noves plataformes pel si, i el posicionament de determinats partits i organitzacions polítiques palesen un creixement del moviment independentista.

Però aquest article no vol qüestionar les consultes populars, altrament licites del tot, ni el seu caràcter d’exercici de llibertat. Ni el dret a l'autodeterminació, concepte tanmateix amb una multiplicitat de significats en tots els àmbits. No se’ns entengui malament. Només pretén esbossar alguns elements de reflexió, plantejar alguns dubtes i moltes preguntes davant de postures que tendeixen a estar en possessió de la veritat, a interpretar la història d'una determinada manera, a caure en conviccions que no es discuteixen... De fet, i molt sovint, també cal constatar que les fermes conviccions son també una presó. Altrament, escriure sobre la independència, o sobre les pròpies consultes populars, impliquen prendre postura, comporten definir-se. I potser no s'estan aportant tots els elements per un debat transparent i no parcial, a banda del que pot significar socialment si, potser, no si està del tot d'acord.

Per altra banda, quan les postures (les que defensen la independència de Catalunya i les que postulen el centralisme espanyol) semblen cada cop més enrocades, més intransigents, quan no hi han matisos i quan tot és blanc o negre, quan uns són els bons i els altres els dolents, i a l'inrevés també, hom te la percepció que ens endinsem en viaranys poc dialogants, en camins de conseqüències imprevistes i, potser, sense sortida. Per això també aquest article. Per què, amb els plantejaments i actituds actuals, cal preguntar-nos, cap a on anem? què estem construint? O, potser és que aquestes postures no són tant diferents i formen part d'un mateix tot (el nacionalisme)?. Anem, doncs, a pams, repassem alguns conceptes i fem una mica de síntesi històrica.

L'independentisme. És evident que és un moviment polític que cerca la independència d'un país, d'un poble, d'una nació. És també una de les expressions radicals del nacionalisme. Tanmateix l'ONU reconeix el dret a independitzar-se a partir del principi d'autodeterminació. Però les lectures i interpretacions d'aquests principi poden ser diverses. Segons algunes lectures, només els pobles internacionalment considerats amb el status de colonitzats (per cert, ho estem nosaltres de colonitzats?) s'hi poden acollir. A la pràctica però, en el segle XX nombroses nacions europees han assolit la independència sense trobar-se en aquesta situació i per diverses circumstàncies, com és el cas de Noruega (el 1905), les repúbliques bàltiques d'Estònia, Letònia i Lituània (el 1992, arran de l'ensorrament de l'URSS) o Eslovàquia (arran de la Revolució de Vellut del 1989, Txecoslovàquia va deixar de ser una república socialista i, uns anys més tard, el 1993, els seus pobles van decidir, per mutu acord, dissoldre's en dos estats, la República Txeca i la República Eslovaca), entre d'altres. Així, doncs, cal analitzar les circumstàncies que han conduit a la independència en cada cas perquè són determinants.

L'autodeterminació. En política va ser formulada per primer cop, el gener de 1918, pel president dels Estats Units Woodrow Wilson dins dels seus Catorze Punts, com a elements necessaris per aconseguir la pau, desprès de la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial. També va ésser un principi important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l'Europa Oriental. Ras i curt, s'utilitzà el concepte d'autodeterminació, per primer cop, per intentar resoldre la problemàtica de les fronteres i les ubicacions de poblacions senceres d'una bona part de l'Europa de l'est, al final de la Primera Guerra Mundial i de la caiguda dels 3 grans imperis del XIX. Tot amb tot, molts dels conceptes resumits en l'ideal d'autodeterminació poden trobar-se en documents anteriors com ara la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. I, fet i fet, el dret a l'autodeterminació ha estat reclamat en decennis recents per pobles d'arreu del món en un procés que històricament s'ha anomenat com descolonització, és a dir, la independència de colònies que pertanyien als “imperis” europeus. Tanmateix, l’autodeterminació també, i en la majoria dels casos, és proposada per una minoria ètnica o religiosa que persegueix la independència d'una majoria per evitar la seva discriminació, persecució i opressió. (Per cert, és també aquest el nostre cas?).

La nació. El concepte de nació és un fenomen modern, originat a Europa i que es desenvolupa amb dues concepcions ben diferents. Una d'elles neix del món de la  Il·lustració i del Liberalisme i l'altra del món del Romanticisme.

Pel que fa a la primera, el Liberalisme, que enfonsa les seves arrels en el segle XVII amb autors com John Locke, serà l'àmplia corrent filosòfica i política de la qual es nodriran les primeres teories sistemàtiques de la nació i les seves realitzacions polítiques. Com una oposició als principis teòrics de l'Antic Règim, els liberals del XVIII van qüestionar els fonaments de les monarquies absolutes, i això afectava especialment al concepte de sobirania. Enfront de la noció de súbdit va introduir el de ciutadà, així el subjecte de sobirania deixava de ser el rei per ser la nació. Els seus criteris estaven basats en el racionalisme, la llibertat individual i la igualtat davant la llei, al marge de consideracions ètniques o culturals. Es tractava, per tant, d’una concepció de nació estrictament política.

La Revolució Americana marca una fita en aquest sentit i influirà notablement en la Francesa. La Declaració d'Independència dels Estats Units en el primer cas i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà en el segon, són textos molt representatius de l'esperit que animava la nova mentalitat. Com demostra explícitament la segona declaració esmentada, hi havia en l'ambient intel•lectual de l'època una concepció universalista dels nous valors liberals i democràtics. I això es traduïa en que els requisits considerats per a la formació de nacions eren iguals per a tothom. N'hi havia prou amb la voluntat dels individus de constituir-se en comunitat política. L'autodeterminació s'entenia llavors, i aquests és un dels seus significats més cabdals, com el pas de la condició de súbdits (serfs d'un rei) a la de ciutadans (homes lliures i iguals davant la llei), o dit d'una altra manera, com la instauració de la democràcia i l’adveniment de la modernitat.

Pel que fa a la segona, l'expansió militar napoleònica per Europa, que en teoria pretenia estendre els valors heretats de la Revolució Francesa, va propiciar l'aparició de reaccions nacionalistes contra l'invasor. Destaca el nacionalisme germànic, ja que les seves característiques són justament les oposades al liberal nord-americà i francès, configurant així un concepte diferent de nació: la nació cultural en sentit contemporani, és a dir, amb un component ètico-polític.

Els principals inspiradors del nacionalisme germànic van ser  intel·lectuals i literats adscrits als corrents idealistes i romàntics com Herder, impulsor del moviment Sturm und Drang (tempesta i impuls) o Fichte. Aquesta concepció es pot definir en essència per la seva contraposició als valors de l'anterior: enfront del canvi racional cap al progrés i la justícia es proposa el pes de la història i les tradicions; enfront del cosmopolitisme es defensa les particularitats dels pobles; enfront de la raó es planteja l’instin. D’aquí la importància dels símbols (les banderes, els himnes, la recuperació de personatges mítico-històrics, etc) Per als esmentats teòrics, la nació definida per ells té un dret inalienable a dotar-se d'una organització política pròpia. És a dir, a constituir-se en Estat. Però a diferència del model liberal franc-nord-americà, aquesta nació, com a subjecte polític, no s'entén simplement com una suma d'individus que exerceixen la seva voluntat, sinó com una entelèquia superior. Tot poble, segons ells, té uns trets propis que el defineixen, distingint-se així de tots els altres; s’hi estableixen, doncs, tot un seguit de trets diferencials. És aquesta personalitat cultural diferenciada o essència pròpia, la Volkgeist que definia Herder i que ve a significar "l'esperit del poble", el "caràcter nacional", és la que permet singularitzar el poble amb vista a determinar qui és el subjecte polític (és a dir, la nació tal com l'entenien ells) amb autèntica legitimitat per constituir-se en Estat. Però aquesta identitat no es fa visible per la mera expressió de la voluntat d'un conjunt d'individus en un moment donat. És una cosa més transcendent, ja que el poble que és la base de la nació romàntica seria com un organisme viu i perdurable, i una entitat moral d'ordre superior a la simple suma de les seves parts. Per als nacionalistes romàntics alemanys la Volkgeist, permanent i supraindividual, és objectiu, mentre que el sufragi és subjectiu. És a dir, invertien les categories dels liberals. El nacionalisme que s'entronca amb aquesta concepció romàntica de la nació és, doncs, un conjunt d'elements (ideologia, sentiment, cultura, moviment social, etc) que té com a eix vertebrador i causa final la nació o, dit d'altre manera, la deïficació de la nació.

Aquestes dues concepcions han esdevingut antagòniques i a partir del nacionalisme s'han produït grans enfrontaments en el segle XX. Així, els nacionalismes de l'època imperialista forçaren la Primera Guerra Mundial i el feixisme i el nazisme, la expressió més brutal i dretana del nacionalisme d'entreguerres, encengueren la flama de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, el patriotisme totalitari del "socialisme en un sol país", esdevingué en stalinisme. Tot amb tot, la concepció liberal de la nació i la democràcia, hereva de 1789 i de 1848, ha perviscut amb els seus defectes i virtuts, amb certes reformes positives del capitalisme, desprès de la Segona Guerra Mundial, amb l'estat del benestar, o negatives, com la voluntat del mercat com a única llei (tatcherisme i neocons).

Recentment, i a partir de la crisis dels vuitanta i de la transnacionalització de l'economia, han anat ressorgint diverses formes de nacionalisme, diferent del de finals del XIX i de la primera meitat del XX, per la combinació de tres elements: a) la resistència dels estats-nació a la seva degradació els a conduit cap al nacionalisme per mantenir la seva autonomia regional davant de la globalització, b) l'egoisme col·lectiu per la riquesa, a partir del noranta, que ha generat encara més diferències econòmiques entre rics i pobres ha conduit al desig d'una segregació per part dels rics, c) com a resposta de la revolució cultural dels anys 1950-1970, molts ciutadans i sectors de població s'han sentit orfes i desposseïts, han cercat i fomentat l'aparició i formació de grups identitaris conduint a processos de desintegració i fragmentació. Fet i fet, hi ha un constant nacionalisme banal, tal com a constatat Michael Billig, que impregna la quotidianitat en els mitjans de comunicació i els hàbits rutinaris (les celebracions pel triomf de seleccions de futbol o basquet i pel títols aconseguits repetidament per un determinat equip de futbol ho palesen).

Tot amb tot, però, que no se’ns confongui. No discutim si som una nació, concepte absolutament abstracta, per altra banda. El que volem saber és quina de les dues concepcions estem albirant. O dit d'altra forma, quin és el model que es vol adoptar.

Per altra banda, les relacions entre Espanya i Catalunya han estat de tots colors. El denominador comú, però, que les ha marcat ha estat el grau e intensitat del nacionalisme existent a les dues bandes. I als interessos, econòmics i polítics, que al cap i a la fi són els que marquen diferències, de les elits, classes dominants, grups socials preeminents, partits i empreses destacats que en cada moment i circumstància històrica les han determinat. Cal recordar, doncs, que el poble, la ciutadania, sempre ha anat a remolc.

Ras i curt, doncs, s'obren més dubtes. I tot el ventall de grups, moviments, partits i persones que demanen la independència no defineixen un projecta clar i nitit. En aquest sentit, per exemple, se’ns plategen diversos interrogants:

a) A nivell social. La població catalana, realment té una problema amb la seva relació amb Espanya?. La preocupació de la gent del carrer és aquesta? Les nostres avies i avis i el conjunt de la gent que viu a Catalunya ens sentim oprimits?. Els 600.000 aturats que viuen a Catalunya tenen aquestes preocupacions?. I a Espanya? O estem confonent el tot amb determinats sectors polítics i periodístics? Perquè a Espanya també hi ha altres pobles, no? O és que els obviem?

b) A nivell econòmic. Quines empreses volen la independència? Quins sectors estratègics industrials tenim nosaltres? Quines són les grans empreses, que un cop siguem independents, seran exportadores i crearan riquesa i llocs de treball?. Per altra banda, quins són els nostres recursos naturals? I la nostra capacitat de I+D+I?. Tanmateix, farem més centrals nuclears per tenir llum i energia? I els cementiris nuclears, on els posarem?. Com farem front als sectors financers especuladors?. Hem de confiar amb determinades entitats financeres “catalanes”? O cal tornar a recordar que el capital no té pàtria ni bandera?

c) A nivell polític. És probable que es configuri una república i que demanem el ingrés a la CEE. Però, i a l'OTAN?. Crearem un exercit català, també? I a nivell intern, donarem la independència a la Vall d'Aran?. I amb València i les Illes Balears, què farem?. Demanarem el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir a França?.

d) A nivell filosòfic. La necessitat de pertinença a un "som" obliga a marcar diferències en front de qualsevol altra. Es defineix una ratlla que convida poc al diàleg. Potser haurem de recordar les paraules d'Hipàtia a la pel·lícula Àgora:

“...Hipàtia: Quina és la primera regla d'Euclides?
Silèsia: Si dues coses són iguals a una tercera, totes són iguals.
Hipàtia: Bé. I no sou tots dos semblants a mi? [...] Vull dir-vos això a tots els que esteu en aquesta habitació (hi ha cristians, pagans, jueus, negres, esclaus) És més el que ens uneix que el que ens separa. I passi el que passi al carrer, som germans. Som germans..."

Tanmateix, les tensions entre Espanya i Catalunya, i d'altres pobles de la península (que a vegades des d'aquí oblidem perquè la nostra asimetria es fixa massa en només nosaltres mateixos), reflecteixen la manca de trobar un model de relació i de vertebració, un paradigma de convivència, d'encaix a tots els nivells. Cal seguir treballant però en la línia del diàleg, d’allò que ens uneix, del que podem compartir. Tenim eines i instruments que cal seguir desenvolupant i perfeccionant (ja no ens recordem del nou finançament?). I també caldria deixa el passat en el seu lloc i deslliurar-nos d’essències pàtries perquè, tal com afirmava John Elliot, en la celebració del 50e aniversari de la mort de Jaume Vicens Vives: “...Una societat massa limitada pel seu passat no està equipada per a les exigències del futur, i la Catalunya d'avui no és aliena a aquesta regla...”. Què estem, doncs, construït?

Jaume Munné Orensanz
20 FEBRER 2010

dissabte, 27 de febrer del 2010

MANKELL, Henning


 
 
"L'HOME INQUIET"

LITERATURA SUECA
Tusquets Editors / Pàgines: 435 / ISBN 978-84-8383-188-5 / Edició: 2a, desembre 2009.



Potser la darrera aventura de l'entranyable inspector Kurt Wallander. Així ho constata la seva edat (ja és avi) i l'aparició d'una fosca malaltia.

La novel·la, a banda de ser un recorregut per la vida i els pensaments d'en Wallander quan està a punt de jubilar-se, és una narració d'intriga amb espies i en el context de la guerra freda fins a l'actualitat. Evidentment, amb sorpreses incloses.


Més informació a:

 

Actualitzat: 19/04/2024

  •  

diumenge, 21 de febrer del 2010

CONRAD, Joseph

 
 
 
"EL CORAZÓN DE LAS TINIEBLAS" (1899)

LITERATURA ANGLESA / SEGLE XIX
Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 172 / ISBN 84-89669-33-3 / Edició: 2002


La novel·la se centra en un mariner anomenat Charlie Marlow, que narra una travessia que va fer anys enrere pel riu Congo, a la recerca del senyor Kurtz, el cap d'una explotació d'ivori al Congo, i que al llarg de la novel·la adquireix un caràcter simbòlic i ambigu. 
 
Els dos primers terços de la novel·la narren el viatge de Marlow des de Londres a l'Àfrica, i remuntant el riu Congo, fins a arribar a la base de recollida d'ivori en què es troba Kurtz, per tal d'enviar-lo de tornada a Europa. En el camí, Marlow serà testimoni de la situació extrema en què viuen els colons europeus, la seva brutalitat cap als nadius africans, i haurà de superar tota mena d'obstacles (retards, malalties, atacs d'indígenes ...) fins a arribar a destinació. 
 
Quan finalment es troba amb Kurtz, la imatge d'aquest s'ha anat engrandint i mitificat durant el procés, i descobreix que es tracta d'un personatge misteriós, al qual els nadius idolatren com si fos un déu. Marlow i els seus companys de viatge aconsegueixen carregar a Kurtz, ja greument malalt, en el petit vaixell de vapor que ha de treure'l de la selva, però aquest mor en el trajecte, pronunciant davant Marlow les seves últimes i enigmàtiques paraules: " L'horror! ¡ L'horror! ". 
 
El viatge de Marlow al cor del continent africà es transforma així en un descens als inferns, però també en una crítica a l'imperialisme occidental i una investigació sobre la bogeria.

Francis Ford Coppola es va basar en aquest breu relat per la seva pel·lícula Apocalypse Now, que si bé estava ambientada en la Guerra del Vietnam, mantenia l'esperit i l'estructura del relat de Joseph Conrad.

Més informació a:


 
 
"NOSTROMO" (1904)

LITERATURA ANGLESA / SEGLE XX
Edicions 62 / Pàginas: 398 / ISBN 84-297-3047-8 / Edició: 1989


Nostromo és una novel·la política de l'escriptor polonès-britànic Joseph Conrad, publicada el 1904, que tracta els assumptes d'una república fictícia de Sud-amèrica, anomenada "Costaguana".

La novel·la es desenvolupa al port imaginari de Sulaco, l'economia del qual depèn de la mineria de plata. Dibuixa les característiques de la política interna i internacional en els països llatinoamericans de finals del segle XIX i començaments del segle XX i la intervenció dels Estats Units per assegurar els seus interessos econòmics. Les guerres civils de les elits criolles, les intrigues i el suposadament "incorruptible" líder popular, determinen finalment la secessió de Sulaco que es declara independent de Costaguana, en nom d'assegurar la mina de plata de Sant Tomé als nord-americans i als seus associats en l'elit local.

Més informació a:
 
Actualitzat: 19/04/2024
 
  

dissabte, 13 de febrer del 2010

MANN, Thomas


 
"LA MUERTE EN VENECIA"

LITERATURA ALEMANYA / NOVEL·LA ALEMANY SEGLE XX
Diario El Pais, S.L. / Pàginas: 143 / ISBN 84-89669-30-9 / Edició: 2002

Gustav von Aschenbach, destacat escriptor alemany d'edat madura, ha arribat a Venècia buscant renovar la inspiració perduda. Ja instal·lat a l'hotel, Aschenbach s'interessa en un adolescent polonès de nom Tadzio, dotat d'una bellesa extraordinària, el qual acaba convertint-se en objecte de silenciosa adoració per l'escriptor.

S'inicia llavors una minuciosa descripció del trànsit psicològic d'Aschenbach, la moralitat convencional comença a cedir sota l'empenta d'una passió prohibida: el rigor intel·lectual i l'estoica disciplina de l'escriptor es consumeixen a les brases de l'amor i el respectable Aschenbach es va convertint en un ésser indulgent a qui el tardà amor trastorna. No obstant això, els deliris amorosos de l'artista es mantenen en un pla purament intel·lectual, ja que la por al rebuig li impedeix acostar-se físicament al jove Tadzio.

Paral·lels a aquesta anècdota, alguns quadres descriptius de la ciutat de Venècia i dels seus habitants es presenten aquí i allà amb traç expressionista, perfilant els trets d'un entorn grotesc i decadent que anticipen la fatalitat: l'epidèmia de còlera que plana silenciosament sobre la ciutat dels canals.

Les autoritats amaguen l'existència de la pesta, temoroses de l'èxode dels turistes. No obstant això, els rumors sobre el mal es difonen i els estrangers comencen a marxar. Aschenbach, que ha sabut de la pesta aviat, renúncia a partir per no privar-se de la proximitat de Tadzio, la família sembla ignorar per complet el que està succeint.

La salut d'Aschenbach decau progressivament fins que un dia, quan la família del noi es prepara a partir com la resta dels turistes, mentre contempla extasiat al seu estimat Tadzio a la platja, Aschenbach pateix un desmai que anticipa la seva pròxima mort. La novel·la acaba amb un comentari convencional, no exempt d'ironia, sobre el tot i que ha suscitat en el món la mort de l'artista.

La mort a Venècia és una obra que, degut al seu complex simbolisme, genera variades interpretacions. N'hi ha prou referir, a tall d'exemple, la significació de Venècia, la ciutat de les aparences i les il·lusions romàntiques i, al mateix temps, una ciutat-despulla que pot considerar-se un emblema de la decadència que afecta el mateix Aschenbach.

Hi ha una part autobiogràfica en aquesta novel·la que Thomas Mann, qui va fer un viatge a Venècia del 26 de maig a l'11 de juliol de 1911, va reconèixer públicament.

L'obra va ser portada al cinema per Luchino Visconti en la seva pel·lícula Mort a Venècia. Ha inspirat també una òpera de Benjamin Britten.
LITERATURA ALEMANYA / NOVEL·LA ALEMANYA SEGLE XX
Plaza & Janes, S.A, / Pàgines: 620 / ISBN 84-01-42104-7 / Edició: 1982.


Doctor Faustus” és la història d'un pacte, mai més ben dit, diabòlic: el d'Adrian Leverkühn, un músic de principis del segle XX, que ven la seva ànima al Diable per superar a tots en el seu art. Thomas Mann (1875 - 1955) situa a Leverkühn en una època en què es van coure les pitjors brutalitats, que són aquelles que reactiven la mort i la guerra. En l'obra s'observa un paral·lelisme de caràcter irònic i a la vegada dramàtic: tal com Leverkühn, posseït pels dimonis, es desenvolupa artísticament cap a una destinació de reconeixement, la societat alemanya, simultàniament, es desenvolupa políticament cap a la seva catastròfica destinació política. Intencionadament, Mann, fa coincidir la seva pròpia història vital amb la història moral de Faust, pertanyent a la mitologia medieval alemanya, que es va vendre a si mateix al dimoni Mefistòfeles. Si la presència del dimoni és real o no en l'obra de Mann és un aspecte que queda en l'aire, podent ser producte de la imaginació de Leverkühn, o no. En qualsevol cas Leverkühn, inspirat per aquest dimoni real o fantàstic, desenvolupa el seu art fins a les últimes conseqüències, culminant en la seva fatídica mort determinada per endavant. Així, paral·lelament, la societat alemanya s'encamina, amb el nazisme, cap al seu fatídic i catastròfic destí.

Efectivament, a través d'aquesta novel·la, assistim a una part de la història d'Alemanya a través dels ulls de Seremis Zeitblom, un amic personal del músic, un testimoni molt parcial dels esdeveniments que es narren. A través de Seremis, representant de l'humanisme burgès, i a través d'unes poques notes històriques, Mann pinta l'època com a escenari de la vida tràgica del seu heroi Adrian, on la ingenuïtat ja no és possible: és l'autèntic pacte demoníac del qual tracta Mann, amb el saber pervers com l'única manera de representar l'horror de la violència i de la mort col·lectiva de la Segona Guerra Mundial. El tracte signat amb el Diable estableix unes condicions clares. A Adrian li serà concedit temps, temps de glòria, creació i febre, una exaltació perfecta de l'esperit que passarà per sobre de la moral i la raó. A canvi, ell haurà de renunciar a tot tracte humà. Haurà, també, de renunciar irremeiablement a l'amor. La seva relació amb l'art serà solitària i dolorosa. I per descomptat, haurà de lliurar la seva ànima en el termini pactat.

En aquesta obra, l'horrible i espantosa situació d'Alemanya, l'aventura en el Mal, la malaltia i l'art d'Adrià formen un tot. Mann escriu al final de la guerra, una bogeria diabòlica, alhora que Seremis narra la perdició del seu amic enmig de les ruïnes del seu país humiliat. A “Doctor Faustus” hi ha una gran ironia perquè l'amic és justament el personatge que més pateix a conseqüència de la malaltia que el porta a l'agonia just al cim del seu art musical. Thomas Mann, en la seva actitud irònica davant la vida, ens mostra la seva complicitat amb la malaltia i amb la mort.

Però, a més de ser una novel·la sobre el nazisme, si se’m permet l’atreviment, “Doctor Faustus” és una novel·la sobre Nietzsche i la música.  La novel·la segueix a grans trets la vida del filòsof alemany Friedrich Nietzsche i el pensament estètic del compositor Arnold Schönberg, pare de la tècnica dodecafònica, de qui Leverkühn seria una espècie d'alter ego en l'artístic, que no en el personal. La vida de Leverkühn coincideix amb la de Nietzsche en els orígens de la personalitat intel·lectual de Leverkühn en la seva època d'estudiant de Teologia i sobretot en el detall bàsic del col·lapse mental provocat per la sífilis, gairebé al final de la seva vida, malaltia que contreu Leverkühn per mitjà de la prostituta Esmeralda, única dona amb la qual tindrà coneixement carnal i que el convertirà durant els seus últims anys en un ésser desvalgut i absent a cura de la seva mare. I coincideix en l'artístic amb la de Schönberg en la recerca de la veritat en l'art musical mitjançant l'ordenació racional de la música en sèries basades en les dotze notes de l'escala cromàtica. Aquesta "apropiació" de la tècnica serial desenvolupada per Schönberg va suposar un motiu d'enuig per al compositor austríac, el que va fer que Mann fes incloure en totes les edicions de la novel·la un aclariment reconeixent l'autoria de Schönberg per aquesta tècnica compositiva.

La novel·la, escrita durant l'exili nord-americà de Mann (entre 1943 i 1947, any de la seva publicació) va ser publicada com Doktor Faustus. Das Leben des deutschen Tonsetzers Adrian Leverkühn, erzählt von einem Freunde ("Doctor Faust. La vida del compositor alemany Adrian Leverkühn explicada per un amic"). I va rebre aportacions de personalitats tan importants com Ígor Stravinski, Arnold Schönberg i sobretot Theodor W. Adorno, tots exiliats residents a la ciutat de Los Angeles, com Mann.

Paul Thomas Mann va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1929.

Sobre la novel·la també podeu llegir els següents escrits i comentaris:
•    La identitat volguda (Sobre "El doctor Faustus" de Thomas Mann), d’Agustí Arana, a Fundació Relleu.
•    Doctor Faustus, de Mario Moreno Cortina, a El archivo de Nessus.
•   Thomas Mann: el problema del artista frente a la vida (de Los Buddenbrook al Dr. Fausto), de Margo Glantz, a Biblioteca Virtual Joan Lluis Vives.


Publicat el dissabte, 28 de gener de 2012
 
Actualitzat: 19/04/2024