STIGLITZ, Joseph

"COM PODEM FER FUNCIONAR LA GLOBALITZACIÓ”

ECONOMIA / GLOBALITZACIÓ / NEOLIBERALISME / MÓN ACTUAL

Biblioteca Universal Empúries / Pàgines: 445 / Volum 215 / ISBN: 978-84-9787-246-1 / Edició: maig del 2007.

Joseph Eugene Stiglitz és un economista, escriptor i professor universitari nord-americà, nascut el 1943 i  guardonat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 2001.

A més dels seves influents i nombroses contribucions a la microeconomia, Stiglitz va participar en nombrosos llocs de caràcter polític. Va exercir tasques en l'administració del president Clinton com a president del Consell de Consellers Econòmics (1995-1997). Al Banc Mundial, on va estar com a primer vicepresident i economista en cap (1997 - 2000), fins que el secretari del Tresor dels EUA (Lawrence Summers) el forcés a renunciar, en un moment en què havien començat protestes sense precedents contra les organitzacions econòmiques internacionals, sent la més prominent la realitzada a Seattle amb motiu de la cimera de l'Organització Mundial del Comerç el 1999. Així mateix, ha estat un dels autors principals en el Grup intergovernamental d'experts sobre el canvi climàtic (IPCC).

El 2002, va escriure El malestar en la globalització, on afirma que el Fons Monetari Internacional es posa a l'interès del seu accionista més gran, els Estats Units, sobre el de les nacions més pobres per a les quals va ser dissenyat per servir. Stiglitz ofereix algunes raons per les quals la globalització ha engendrat l'hostilitat de manifestants, com ara les ocorregudes a Seattle i Gènova.

L'any 2006 va publicar Com podem fer funcionar la globalització, que és una continuació de l’anterior i que representa una crítica de l'actual ordre econòmic mundial amb diverses propostes per intentar reconduir la globalització.

Algunes notes sobre Com podem fer funcionar la globalització són les següents.

“UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE”?

Per Stiglitz, la globalització és un fet i és inevitable; duem ja molt de temps convivint amb ella i és una de les forces que afecten les nostres societats a escala econòmica, social i política. La globalització econòmica ha tingut i té el potencial d’aportar grans beneficis tant als països desenvolupats com als països en vies desenvolupament, però si bé alguns ja n’han sortit guanyant, molts d’altres n’han sortit perjudicats. En l’actualitat, resulta essencial gestionar la globalització de forma més equitativa, preocupar-se més dels països pobres i dels pobres dels països rics, de les actuals generacions i de les futures, així com dels valors que hi ha més enllà del benefici i del PIB.

El procés de globalització ha generat resultats desequilibrats tant entre països com dins d’un mateix país; s’ha creat riquesa i benefici però no s’ha compartit. A més, no tots els països han estat inclosos en la presa de decisions a l’hora de configurar aquest procés. En els països desenvolupats la gent viu cada cop més amb una desigualtat creixent, els rics es fan més rics mentre que els pobres no poden mantenir els ingressos que tenien, s’estan creant països rics amb habitants pobres; a la vegada, la classe mitjana cada a cop té una renda més baixa . Així mateix, la manera com s’ha dut a terme la globalització ha fet que molts països en vies de desenvolupament perdessin sobirania i capacitat per prendre decisions en àrees clau que afecten el benestar dels seus ciutadans, tot minant així la seva democràcia. La liberalització del comerç i del mercat de capitals no han dut creixement als països en vies de desenvolupament, sinó a la manca d’aquest i a la inestabilitat. El sistema econòmic que s’ha imposat als països en vies de desenvolupament ha resultat del tot equivocat i perjudicial. Tanmateix, mentre que a alguns països com l’Àfrica la globalització els ha deixat de banda, altres països en vies de desenvolupament com els de l’Est Asiàtic -que no van seguir les directrius del Consens de Washington- han sabut fer funcionar la globalització, han il·lustrat que pot portar bones oportunitats, que se’n pot treure profit per als països en vies de desenvolupament.

Nogensmenys, encara que la globalització pugui tenir èxit a l’hora de crear noves oportunitats per als països en vies de desenvolupament, aquests han de ser capaços de fer servir adequadament els seus recursos i treure profit d’aquestes oportunitats i per a això cal una governança responsable, responsabilitat en la forma de prendre decisions i en l’interès de qui es prenen. Un dels aspectes vitals relacionat precisament amb aquesta governació responsable, essencial per als països en vies de desenvolupament i igualment important per als més avançats, s’anomena corrupció. D’una banda, una governació poc responsable i corrupta, amb manca de democràcia, l’acostumen a engendrar els països rics en recursos naturals. La dinàmica política dels països rics en recursos naturals sovint comporta un nivell de desigualtat molt alt, ja que tant en els països desenvolupats com en els que estan en vies de desenvolupament els que controlen la riquesa dels recursos naturals la fan servir per mantenir el seu poder econòmic i polític, que inclou apropiar-se d’una dotació dels recursos del país. D’altra banda, la corrupció com la que originen les grans corporacions, multinacionals dels països més avançats, en països en vies de desenvolupament afecta de forma important als processos democràtics d’aquests i els suborns, les estafes i els negocis desequilibrats redueixen el que legítimament hauria d’anar a parar al país en vies de desenvolupament. Els països desenvolupats s’haurien d’esforçar a reduir les possibilitats de corrupció, limitant el secret bancari, augmentant la transparència i consolidant mesures per evitar suborns. A més, caldria que existissin lleis sobre el dret de saber dels ciutadans per tal de fomentar la responsabilitat i la democràcia i, com diu Stiglitz, cal fer caure el vel sota el qual funcionaris i empreses poden continuar exercint pràctiques corruptes.

El benestar dels països en vies de desenvolupament que són rics en recursos depèn del fet que obtinguin tot el valor d’aquests, fent que la població rebi la màxima part del valor dels recursos que hi ha sota la seva terra, però molt sovint els països es queden amb menys del què s’haurien de quedar i per culpa de pràctiques corruptes o deslleials hi acaba havent un traspàs de riquesa que es podria invertir a favor dels ciutadans i que flueix cap a empreses i països desenvolupats. Precisament, tot i que en una altre ordre de les coses, aquesta fluctuació de diners i beneficis que haurien de quedar-se en els països en vies de desenvolupament i que minva la possibilitat que s’inverteixin en la ciutadania, torna a succeir amb el deute extern.

El deute extern s’ha convertit en un problema difícil de suportar per a aquests països i per als països més pobres. Els diners marxen cap als països desenvolupats i més rics i d’aquesta manera als primers se’ls fa més difícil créixer i reduir la pobresa. De vegades, les conseqüències del deute són dramàtiques (suspensió de pagaments), però la veritable lluita es dóna quan els països estan en plena batalla per evitar aquesta suspensió, entrant en situacions de depressió i recessió econòmica que provoquen un augment de la pobresa. Els diners que haurien de ser invertits en programes d’educació i sanitat, en creixement econòmic i en el benestar dels habitants han de sacrificar-se per pagar els deutes. Arribar a una suspensió de pagaments comporta la por de l’enfonsament de l’economia i acceptar ajuda pot arribar a portar la pèrdua de la sobirania econòmica; la situació en la què es troben els països endeutats davant dels organismes globals com l’FMI és angoixant. A més, tampoc existeix un marc legal sòlid que determini què s’ha de fer quan un país no pot fer front als deutes que ha contret ; d’altra banda, la condonació del deute duu també a la preocupació que els països tornin a incórrer en nous deutes tornant així a sorgir el problema. Ara bé, els països més pobres sense una condonació del deute no podrien fer front a les necessitats bàsiques dels ciutadans, ni molt menys les inversions necessàries per sortir de la pobresa i cal no oblidar que la prioritat de les obligacions d’un govern envers els ciutadans ha de ser inviolable.

Com veiem, la globalització que hem conegut amb Stiglitz és una globalització econòmica, la qual ha estat gestionada per organismes internacionals com l’FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial del Comerç. Però la problemàtica d’aquests organismes -que han tingut la missió d’establir les regles de joc i la gestió de l’economia global- s’ha donat en el fet que són deficitaris democràticament; han reflectit els interessos dels països més rics o, fins i tot, dels grups de pressió d’aquests països (petroleres, sector agrícola), ja sigui per una manca clara de la distribució de vots en el si dels organismes, per la representació ministerial de cada país o directament pel poder econòmic i interessos d’aquests països més avançats. Aquest fet ha provocat que l’agenda de la globalització i els àmbits en els què es desenvolupa van en la direcció que interessa als països avançats. Aquest dèficit democràtic de les institucions econòmiques globals debilita, fins i tot, els règims democràtics a l’interior dels països. Els organismes esmentats estan perdent cada cop més confiança i credibilitat, ateses, per exemple, les conseqüències que han tingut per països com l’Argentina l’adopció de directrius com les del Consens de Washington, l’arrogància en exigir als països en vies de desenvolupament l’obertura dels seus mercats a la circulació de capital especulatiu que han col·laborat a la inestabilitat, a la injustícia, al sofriment de ciutadans, etc. És patent que manquen unes institucions democràtiques internacionals transparents, obertes i responsables que facin funcionar la globalització i que garanteixin que el poder de l’economia del mercat global millori la vida dels habitants de tot el món.

El problema de tot plegat, però, no és la globalització en sí mateixa, sinó la manera com s’ha gestionat o governat. Per aquest precís motiu no resulta adequat parlar de globalitzadors i antiglobalitzadors, sinó d’una forma de globalització guiada per l’economia i modelada sota el prisma dels països desenvolupats i els seus interessos particulars i no construïda amb unes regles de joc que promoguessin el benestar de tots aquells que viuen en els països més pobres, un sistema de globalització més just a la fi . Les postures mal anomenades “antiglobalització” cerquen una globalització amb una fórmula basada en la igualtat i no en “guanyar-guanyar” o “guanyar-perdre”, tot i que per a això alguns interessos particulars se n’han de veure perjudicats. Tanmateix, sembla que les posicions entre uns i altres es van acostant, tot i que molt poc a poc; existeix almenys voluntat d’assumir que hi ha hagut un problema de governació democràtica i manca de representativitat en institucions tals com l’FMI, es donen passes per aconseguir un règim comercial més just, s’ha condonat el deute a països més extremadament pobres i, tot la postura dels EUA, els països desenvolupats són cada cop més conscients del perill ecològic global i de la necessitat de cura del medi ambient, així com de la necessitat d’implantar mesures contra la corrupció, d’aportació d’una part del PIB en ajuda, etc. Però, efectivament, cal molt més i sobretot cal entendre més els termes pobresa i desigualtat.

Comptat i debatut, les demandes de més control de l'economia, així com l'equilibri entre els poders públics i el sector privat, es tradueix en tota una amalgama de mesures que Stiglitz posa sobre la taula: gestió global dels recursos naturals, creació de tribunals internacionals de comerç i medi ambient, pagament d'un deute ecològic als països en vies de desenvolupament, imposició d'impostos progressius, creació d'un fons internacional d'estabilització financera, protecció de les indústries incipients, comptabilitzar un producte interior brut Verd, afegir costos socials a l'activitat productiva, i un llarg etcètera. Es tracta de proposar un nou "contracte social global" que posi fi al crònic dèficit democràtic de la nostra societat globalitzada, així com la instauració d'una justícia global que faci partícip a tots els exclosos d'aquesta festa de la globalització que, a dia d'avui , només és tal per a uns pocs privilegiats.

És, doncs, un altre món possible?.

Un altre món és possible és el lema que va sorgir en el si dels moviments antiglobalitzadors que van participar en el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre (Brasil) de l’any 2001.