Seguidors

dissabte, 26 de maig del 2018

LA POSTMODERNITAT (IV) - Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé

 
“...Durant el revolucionari Maig del 68 francès, un jove de París va aconseguir sintetitzar una complexa actitud vers el món en una única frase, que va pintar a la paret d’un edifici: "Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé”. La postmodernitat representa aquest esperit: sorgeix com una reacció davant el fracàs del projecte modern, que proposava un món de metes que donés sentit a la vida. Autors com Jean-François Lyotard o Jean Baudrillard es troben entre els principals teòrics d’aquest fenomen cultural i filosòfic, que sorgeix durant la segona meitat del segle XX. La postmodernitat es fonamenta en la negació de moltes de les característiques de la modernitat: s’abandonen la vocació de transcendir o de ser universals, l’existència d’un destí personal i col·lectiu o la validesa de les utopies.

Com a moviment, ja no té, a diferència de la modernitat, un horitzó comú definit per als éssers humans i és escèptic vers el progrés social o científic. El pensament postmodern, per tant, deixa de buscar referents universals i una de les conseqüències més clares d’aquest fet és el desenvolupament d’una cultura que es mira a si mateixa com el seu propi ideal: si ja no creiem en paradigmes externs, quin és el model, sinó nosaltres mateixes? La cerca de plaer immediat, el culte al cos, la desconfiança vers els grans relats polítics o la idealització de l’alliberament personal són algunes de les característiques sociològiques que deriven d’aquesta cultura intrínsecament narcisista...”

Aquest és un fragment de l’excel·lent i aclaridor article, Postmodernitat:el final de les ideologies?, de Víctor Alonso Berbel, publicat tot just avui fa quatre anys (26-5-2014), a Directa. No faré cap comentari perquè estic d’acord amb tot el que comenta. Només us el recomano.

diumenge, 13 de maig del 2018

MANFREDI, Valerio Massimo

 
 
"TEUTOBURGO”

NOVEL·LA HISTÒRICA / ROMA
Grijalbo /  Pàgines: 383 / ISBN 978-84-253-5525-7 / 1a Edició: Abril 2017.

Valerio Massimo Manfredi és arqueòleg i historiador. Però és molt més conegut per les seves novel·les històriques del món clàssic. Teutoburgo és, ara com ara, la més recent. En aquesta, Manfredi, torna al període romà per narrar, unint èpica i rigor històric, la història de dos germans. De fet, de dos guerrers. Les seves decisions i eleccions els van conduir, per camins diferents, al bosc de Teutoburg, on es va produir l'enfrontament decisiu entre romans i germànics, en una batalla que va canviar el destí d'un imperi.
 
Tot comença quan els dos germans corren pel bosc: Armin vol mostrar al seu germà Wulf “el camí que no s’acaba mai”. Una via pavimentada de pedres polides, tan bella com si fos obra dels mateixos déus, que els soldats romans estan construint prop del seu poble, al cor de l’aspra i salvatge Germania. Una calçada que travessa boscos, rius, pantans i ni tan sols s'atura davant les muntanyes. Mentre estan admirant-la, senten els passos d'una patrulla romana. Malgrat oposar resistència, acaben sent capturats. No obstant això, no els maten. Armin i Wulf són els fills del cabdill dels queruscs, un guerrer poderós i estimat per la seva tribu. Són portats a Roma en qualitat d’“hostes” de Cèsar August, qui els deixa a cura del centurió Marc Celi Taure.
 
Anys després els dos joves s'han convertit en Arminius i Flavus, dos experts soldats respectats per tots i que han sabut guanyar-se la confiança del mateix emperador. Però, perviu encara la crida de la sang? Podria la fidelitat als seus portar-los a trair la terra que els ha adoptat?
 
Podeu trobar una selecció de les novel·les de Valerio Massimo Manfredi, amb un petit resum, a Blog de Jack Moreno

Més informació a:
Valerio Manfredi: "La romanización de los pueblos germánicos habría cambiado Europa", El Mundo
 -----------------------------------------------