Seguidors

divendres, 13 de març de 2020

ROMANTICISME (I): MARC HISTÒRIC I SOCIAL


El moviment romàntic va representar una reacció vehement i ferotge contra el clima polític, social, intel·lectual i artístic del segle XVIII i del seu resultat final: la Revolució Francesa. Una reacció en un temps de revolucions tecnològiques, polítiques i socials: industrialització, urbanització, augment dels barris obrers, col·lapse econòmic, dislocacions dels estrats socials, ideologies en conflicte, caos social.


Context de països i autors
A grans trets, es podria distingir entre el Romanticisme de la primera generació i el de la segona. L’evolució que va seguir el Romanticisme va prendre direccions diferents a Alemanya i a l'Europa occidental. El Romanticisme europeu, al contrari que l'alemany, va passar d'una posició conservadora i monàrquica a una actitud liberal. Però el que era realment característic del moviment romàntic era que arribés a aquesta posició per un camí capritxós, irracional i res dialèctic. La Revolució Francesa a si mateixa va ser una primera font d'inspiració per a la primera generació de poetes romàntics: Wordsworth (1770-1850), Coleridge (1772-1834) i Blake (1757-1827). Mentre aquesta primera generació s'inspirava en els canvis polítics i socials, la segona generació, Byron (1788-1824), Mary Shelley (1797-1851) i Keats (1795-1821) reaccionaven contra l'absència d'aquests canvis. 

Tot amb tot, si particularitzem per països, els primers romàntics sorgiren a Anglaterra. Així, es considera com a començament del Romanticisme les Balades líriques dels ja citats William Wordsworth i Samuel Coleridge, de l'any 1798. Alguns autors, però, consideren que va començar una dècada abans. Escriptors destacats dins del Romanticisme anglès també són John Keats, Charles Lamb (1775-1834), Percy Byssche Shelley (1792-1822) i Sir Walter Scott (1771-1832).
A Alemanya el Romanticisme va sorgir de la mà de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), Clemens Brentano (1778-1842) i els germans Grimm. Dins de l'àmbit de la filosofia es troben els noms de filòsofs Friedrich Schelling (1775-1854), Johann Gottlieb Fitchte (1762-1814), Georg Wilhelm Friedrich Hegel[i] (1770-1831), i Immanuel Kant (17204-1804)[ii].

Després de la Revolució Francesa (1789), el Romanticisme va penetrar a França amb autors com ara François-René de Chateaubriand (1768-1848), Alexandre Dumas (1802-1870), Théophile Gautier (1811-1872) i Victor Hugo (1802-1885). Aquest últim va escriure el Prefaci a Cromwell (obra escrita en 1827) que va ser pres com a manifest del moviment romàntic.

El Romanticisme va arribar als Estats Units de la mà d'Edgar Allan Poe (1809-1849), James Fenimore Cooper (1789-1851) i Washington Irving (1783-1859). 

A Espanya va tenir el seu punt àlgid cap al 1830, però va ser un període curt, ja que el 1840 ja es parlava de Realisme. Entre els exponents del Romanticisme més destacats a Espanya podem esmentar a Mariano José de Larra (1809-1837), Enrique Gil i Carrasco (1815-1846), Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870), entre d’altres.

Context social
Fet i fet, la caiguda de la Bastilla el 1789, va representar el senyal d'esperança de l'abolició dels privilegis feudals. Els descobriments científics estimulaven aquesta sensació de canvi. La Revolució Industrial, molt avançada a Anglaterra respecte a altres països europeus, suposava que la majoria d'indústries havien anat incorporant millores tècniques, com la màquina de vapor, símbol del canvi d'una societat rural a una d’industrialitzada. El treball en les mines es va millorar gràcies al condensador separat de James Watt (1736-1819). L’ampliació de les xarxes de comunicació va fomentar el creixement d'indústries en ciutats ja existents i entre 1800 i 1830 moltes d'aquestes ciutats van duplicar la seva població. Aquesta situació va portar amuntegament, condicions insalubres de vida, escassetat de menjar, mà d'obra barata, i miserables condicions de vida per a la classe treballadora, que començava a preparar el moviment sindicalista que Dickens (1812-1870) retrataria a Temps difícils (Hard Times, 1854). Per aquests anys es descobreix Austràlia, convertint-se en la destinació de milers d'aventurers i gent amb il·lusions de progrés. Es va travessar també l'Antàrtida. La ruta que pretén seguir el capità Robert Walton, en la novel·la de Mary Shelley, Frankenstein, i arribar a l'Oceà Pacífic a través dels mars que envolten el pol nord, ja s'havia intentat anteriorment entre 1533 i 1580. L'italià Luigi Galvani (1737-1798) havia descobert cap a 1790 el que es va creure llavors una espècie de càrrega elèctrica animal, que es va anomenar galvanisme, i que Alessandro Volta (1745-1827), cap a 1800, va poder demostrar amb la seva famosa pila. Aquesta classe d'experiments, popularitzats, van causar una profunda impressió en els públics d’aquells temps.

Les actituds romàntiques
A part d'aquesta resposta a una situació externa i als canvis polítics, el romanticisme reflecteix una revolució interna, un canvi radical d'actitud pel que fa al valor de l'experiència íntima humana. Els segles XVII i XVIII havien estat una època de descobriments científics, una era en què la investigació i l'anàlisi havien estat els instruments de l'anomenat “Segle de les Llums”; una era en la qual els éssers humans eren valorats principalment com a ciutadans que jugaven un paper determinat i "correcte" a la societat.

Hi va haver tres actituds principals en les quals els escriptors romàntics diferien marcadament dels seus predecessors: en les seves actituds cap a l’Individual, cap a la Imaginació i cap a la Natura. Per als romàntics els éssers humans eren individus, no membres d'una societat, lligats a la Natura més que a l'artificialitat urbana. No acceptaven idees religioses i socials establertes com “l'única veritat”, més aviat buscaven un concepte més lliure de la veritat, basat en l'experiència individual i el que és més important, en la imaginació. Per a ells l'art era subjectiu, particular i orgànic.



[i] Fou un dels exponents de l’Idealisme alemany, escola filosòfica que es va desenvolupar a Alemanya a la fi del segle XVIII i començaments de segle XIX. L’idealisme, a grans trets, designa les teories que  sostenen que la realitat extramental no és cognoscible tal com és en si mateixa, i que l'objecte del coneixement està preformat o construït per l'activitat cognoscitiva. Les diferents variants d'idealisme postulen diferents principis que modelen i conformen la nostra imatge del món d'una manera determinada.
[ii] Filòsof alemany de la Il·lustració. Va ser el primer i més important representant del criticisme i precursor de l'idealisme alemany. A més, es tracta del penúltim pensador de la modernitat, anterior a la filosofia contemporània que comença el 1831 després de la mort de Hegel.

Cap comentari:

Publica un comentari