El
moviment romàntic va representar una reacció vehement i ferotge contra el clima
polític, social, intel·lectual i artístic del segle XVIII i del seu resultat
final: la Revolució Francesa. Una reacció en un temps de revolucions
tecnològiques, polítiques i socials: industrialització, urbanització, augment dels
barris obrers, col·lapse econòmic, dislocacions dels estrats socials, ideologies
en conflicte, caos social.
Context de països i autors
A
grans trets, es podria distingir entre el Romanticisme de la primera generació
i el de la segona. L’evolució que va seguir el Romanticisme va prendre
direccions diferents a Alemanya i a l'Europa occidental. El Romanticisme europeu,
al contrari que l'alemany, va passar d'una posició conservadora i monàrquica a
una actitud liberal. Però el que era realment característic del moviment
romàntic era que arribés a aquesta posició per un camí capritxós, irracional i
res dialèctic. La Revolució Francesa a si mateixa va ser una primera font
d'inspiració per a la primera generació de poetes romàntics: Wordsworth
(1770-1850), Coleridge
(1772-1834) i Blake
(1757-1827). Mentre aquesta primera generació s'inspirava en els canvis
polítics i socials, la segona generació, Byron (1788-1824), Mary Shelley (1797-1851)
i Keats (1795-1821)
reaccionaven contra l'absència d'aquests canvis.
Tot
amb tot, si particularitzem per països, els primers romàntics sorgiren a
Anglaterra. Així, es considera com a començament del Romanticisme les Balades líriques dels ja citats William
Wordsworth i Samuel Coleridge, de l'any 1798. Alguns autors, però, consideren
que va començar una dècada abans. Escriptors destacats dins del Romanticisme
anglès també són John Keats, Charles Lamb (1775-1834),
Percy Byssche
Shelley (1792-1822) i Sir
Walter Scott (1771-1832).
A
Alemanya el Romanticisme va sorgir de la mà de Johann Wolfgang
von Goethe (1749-1832), Clemens Brentano
(1778-1842) i els
germans Grimm. Dins de l'àmbit de la filosofia es troben els noms de
filòsofs Friedrich
Schelling (1775-1854), Johann Gottlieb
Fitchte (1762-1814), Georg
Wilhelm Friedrich Hegel[i]
(1770-1831), i Immanuel
Kant (17204-1804)[ii].
Després
de la Revolució Francesa (1789), el Romanticisme va penetrar a França amb
autors com ara François-René
de Chateaubriand (1768-1848), Alexandre Dumas
(1802-1870), Théophile
Gautier (1811-1872) i Victor
Hugo (1802-1885). Aquest últim va escriure el Prefaci
a Cromwell (obra escrita en 1827) que va ser pres com a manifest del
moviment romàntic.
El
Romanticisme va arribar als Estats Units de la mà d'Edgar Allan Poe (1809-1849),
James Fenimore
Cooper (1789-1851) i Washington Irving
(1783-1859).
A
Espanya va tenir el seu punt àlgid cap al 1830, però va ser un període curt, ja
que el 1840 ja es parlava de Realisme. Entre
els exponents del Romanticisme més destacats a Espanya podem esmentar a Mariano
José de Larra (1809-1837), Enrique Gil i
Carrasco (1815-1846), Gustavo Adolfo
Bécquer (1836-1870), entre d’altres.
Context social
Fet i
fet, la caiguda de la
Bastilla el 1789, va representar el senyal d'esperança de l'abolició dels
privilegis feudals. Els descobriments científics estimulaven aquesta sensació
de canvi. La Revolució Industrial, molt avançada a Anglaterra respecte a altres
països europeus, suposava que la majoria d'indústries havien anat incorporant
millores tècniques, com la màquina de vapor, símbol del canvi d'una societat
rural a una d’industrialitzada. El treball en les mines es va millorar gràcies
al condensador
separat de James Watt
(1736-1819). L’ampliació de les xarxes de comunicació va fomentar el creixement
d'indústries en ciutats ja existents i entre 1800 i 1830 moltes d'aquestes
ciutats van duplicar la seva població. Aquesta situació va portar amuntegament,
condicions insalubres de vida, escassetat de menjar, mà d'obra barata, i
miserables condicions de vida per a la classe treballadora, que començava a
preparar el moviment sindicalista que Dickens (1812-1870)
retrataria a Temps difícils
(Hard Times, 1854). Per aquests anys
es descobreix Austràlia, convertint-se en la destinació de milers d'aventurers
i gent amb il·lusions de progrés. Es va travessar també l'Antàrtida. La ruta
que pretén seguir el capità Robert Walton, en la novel·la de Mary Shelley, Frankenstein,
i arribar a l'Oceà Pacífic a través dels mars que envolten el pol nord, ja
s'havia intentat anteriorment entre 1533 i 1580. L'italià Luigi Galvani
(1737-1798) havia descobert cap a 1790 el que es va creure llavors una espècie
de càrrega elèctrica animal, que es va anomenar galvanisme, i que Alessandro Volta
(1745-1827), cap a 1800, va poder demostrar amb la seva famosa pila. Aquesta classe
d'experiments, popularitzats, van causar una profunda impressió en els públics
d’aquells temps.
Les actituds romàntiques
A part
d'aquesta resposta a una situació externa i als canvis polítics, el romanticisme
reflecteix una revolució interna, un canvi radical d'actitud pel que fa al
valor de l'experiència íntima humana. Els segles XVII i XVIII havien estat una
època de descobriments científics, una era en què la investigació i l'anàlisi havien
estat els instruments de l'anomenat “Segle de les Llums”; una era en la qual
els éssers humans eren valorats principalment com a ciutadans que jugaven un
paper determinat i "correcte" a la societat.
Hi va
haver tres actituds principals en les quals els escriptors romàntics diferien
marcadament dels seus predecessors: en les seves actituds cap a l’Individual,
cap a la Imaginació i cap a la Natura. Per als romàntics els éssers humans eren
individus, no membres d'una societat, lligats a la Natura més que a
l'artificialitat urbana. No acceptaven idees religioses i socials establertes
com “l'única veritat”, més aviat buscaven un concepte més lliure de la veritat,
basat en l'experiència individual i el que és més important, en la imaginació.
Per a ells l'art era subjectiu, particular i orgànic.
[i] Fou un dels exponents de l’Idealisme alemany, escola filosòfica que es va desenvolupar a Alemanya a la
fi del segle XVIII i començaments de segle XIX. L’idealisme, a grans trets, designa
les teories que sostenen que la realitat
extramental no és cognoscible tal com és en si mateixa, i que l'objecte del
coneixement està preformat o construït per l'activitat cognoscitiva. Les
diferents variants d'idealisme postulen diferents principis que modelen i
conformen la nostra imatge del món d'una manera determinada.
[ii] Filòsof alemany de la Il·lustració. Va ser el primer i més important
representant del criticisme i precursor de l'idealisme alemany. A més, es
tracta del penúltim pensador de la modernitat, anterior a la filosofia
contemporània que comença el 1831 després de la mort de Hegel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada