Seguidors

dissabte, 21 de març de 2020

ROMANTICISME (II): MITES. MOTIUS CULTURALS I SOCIALS


En altres comentaris anteriors ja hem definit el Romanticisme com aquell moviment cultural, nascut a la fi de l'XVIII i plenament vigent durant una gran part del XIX. També hem comentat que encimbellava la llibertat creativa, la figura del geni, la fantasia i la poderosa força dels sentiments. Tots aquests, acompanyats per la fèrria voluntat, eren  capaços d'enderrocar qualsevol mur (la majoria erigits per la freda lògica de la racionalitat o de la realitat) que s'interposaven en el camí d'una misteriosa força vital dels creadors romàntics.

El Romanticisme no només va impregnar la literatura, la filosofia, l'art i la política del Segle XIX, de vegades com a alternativa complementària al Segle de les Llums, de vegades com a esmena a la totalitat, sinó que va reescriure i enaltir mites. Molts d’ells encara destil·len un perfum que impregna molt sovint els nostres dies. Veient-ne alguns d’ells.

 
Prometeu
Prometeu afavorí els homes donant-los el foc sostret, per venjança, a Zeus. Aquest va castigar Prometeu lligant-lo en una columna i enviant-li una àguila per devorar-li el fetge, que sempre es reproduïa. Els homes foren castigats amb la creació de Pandora. Vist en el romanticisme com un daimon o geni, Prometeu representa l'encarnació de l'esperit d'iniciativa dels homes, l’emblema de la lluita per la llibertat de pensament i, especialment, personifica el geni rebel del creador.

Dom Joan
Dom Joan és la personificació del mite de l'home posseït per l'afany de conquesta amorosa de la dona, amb una capacitat il·limitada de seducció.

Com a personatge arquetípic, el Romanticisme suposà la màxima difusió del mite. Lord Byron en fou alhora l'autor i el personatge; era un esperit dionisíac, amb afany d'absolut i de llibertat, que refusava les convencions socials i que també representava un prototipus de rebel·lia; algunes de les vessants, doncs, del mateix Romanticisme.

Alexandre Dumas, Espronceda i altres seguiren aquesta línia. Grabbe, Gautier i Mérimée uniren el mite de Dom Joan al fatalisme de Faust. Hoffmann en féu la imatge del condemnat que amb la possessió de la dona cerca vanament de satisfer el desig de gaudi sobrenatural. Per a Alfred de Musset Don Joan era un Quixot de l'amor. Puixkin aconseguí de donar-hi la síntesi de l'amor físic i l'espiritual. A la versió de Zorrilla, la més popular a Espanya (Don Juan Tenorio, 1844), Dom Joan arriba a un amor espiritual i obté el perdó diví. Kierkegaard tractà el tema (Diari d'un seductor) sota la forma d'un home sentimentalment fred que sedueix per obtenir la possessió absoluta de l'ésser de la dona.

Faust
L’apreciació de les coses personals, el subjectivisme, l’individualisme absolut i un culte al jo fonamental estan presents en el Faust de Goethe. Com a obra clau del Romanticisme, també hi apareix de forma destacada l'avidesa de viure, el terror del més enllà i la preocupació per la presència del diable en la vida de l'home.

Goethe situa la ciència i el poder en el context d’una metafísica moralment interessada. Faust és un científic empíric que es veu forçat a enfrontar-se  a qüestions com el bé i el mal, Déu i el diable, la sexualitat i la mortalitat. L’obra constitueix una paràbola sobre el coneixement científic, la religió, la passió i la seducció, la independència i l’amor.

Dr. Frankenstein
Frankenstein o el modern Prometeu[i] és l’obra que Mary Wollstonecraft Shelley va publicar el 1818. La novel·la se subtitula El modern Prometeu, suggerint d'aquesta manera la principal font de la seva inspiració. Prometeu també es presenta a vegades com l'escultor de la humanitat, un tità que, segons explicaria aquesta llegenda, va crear l'home a partir de l'argila. En cert sentit, el de Prometeu és una altra elaboració del mite de diferenciació entre la humanitat i la natura, pel coneixement i la tècnica, i el càstig que això comporta, i té connexions amb la idea bíblica del dimoni.

També, en certa manera, Frankenstein és una al·legoria de la perversió que pot portar el desenvolupament científic; concebut i escrit durant les fases primerenques de la revolució industrial, una època de canvis dramàtics, darrere dels experiments de Víctor Frankenstein està la recerca del poder diví: què més poder que el mateix acte de creació de la vida? Així, el total menyspreu que mostra Frankenstein per la natura pot ser considerat com a símbol de les forces imperioses que desencadena el permissiu capitalisme naixent, que no respecta la dignitat bàsica de l'ésser humà. De fet, la rebel·lió de la criatura contra el seu creador és un clar missatge del càstig que deriva de l'ús irresponsable de la tecnologia, sent el mal només una conseqüència imprevista d'aquest ús.

Comptat i debatut, el Romanticisme i els seus mites, dels quals tan sols hem assenyalat alguns, van venir per quedar-se al subconscient col·lectiu de la nostra cultura. No tot és negatiu en el seu llegat. Entre les seves virtuts es troba el fet d’alertar-nos dels excessos que la mateixa Il·lustració, amb mites propis, pretenia imposar, alguns dels quals també persisteixen avui dia. El valor de la deconstrucció d'aquests mites, d'aquests prejudicis, en el sentit etimològic de creences no sotmeses a judici crític, que donem per fet per haver-nos amarat d'ells des del nostre naixement, és descobrir que tota llum té una ombra, i tota ombra amaga una llum. Parar-nos una mica a pensar en les moltes ombres llançades per la passió desenfrenada d'un romanticisme exasperat, pot ajudar-nos a tenir una mica de perspectiva de les tares i mancances del nostre passat, que atrapen al nostre present i ens impedeixen construir un futur en el qual demostrem que hem après, si més no, una mica, dels nostres errors. No és una tasca banal pendent, la qual a escala individual i col·lectiva tenim per davant, en aquests o altres mites del nostre subconscient col·lectiu com a societat.




[i] Podeu llegir una ressenya del llibre en aquest mateix blog a: Frankenstein o el modern Prometeu

Cap comentari:

Publica un comentari