ESPRIU, Salvador

 

 

"LAIA "

LITERATURA CATALANA

EDICIONS 62 / Pàgines: 118 / ISBN 84-297-0295-4 / Catorzena edició: desembre de 1982.

Laia és la història d'una dona marcada pel destí, davant del qual ni la seva voluntat ni la seva força interior hi poden fer res. Tot i que la seva veritable malaltia era el seu voltant, el poble on vivia i les relacions de violència normalitzada implícita i explícita, entre els amos i els altres, però sobretot entre els homes i les dones. En vint-i-dos capítols breus, veiem passar la infantesa de Laia, com es casa i el matrimoni esdevé un desastre, li neix un fill malalt que acaba morint. I com moren amants i coneguts enmig d'una epidèmia de còlera i d'una tempesta en què la natura l'únic que fa és tornar a posar les coses a lloc i deixar clar que, passats els desastres naturals, el desastre de la vida al poble continuarà sense solució possible per a qui, com Laia, no és com els altres.

L'arribada al poble d'una epidèmia de còlera que porta un rodamon serveix a l'autor per mostrar la veritable cara de la gent que l'habita. Espriu situa tots els elements narratius necessaris per descriure, de forma impressionista, com es trasbalsa la vida de les persones que la pateixen i com les seguretats de sempre són posades en dubte, però alhora, són l'únic que la gent té. Mentre l'epidèmia s'emporta vilatans i vilatanes, no hi ha massa diferències de classe perquè la mort va fent la seva feina igualadora amb tanta gent com es troba pel davant.

La Laia i el seu fill emmalalteixen i l'infant acaba morint, però ella aconsegueix superar la malaltia, fet que fa que els habitants del poble l'assenyalin i, un cop més, malparlin d'ella. Entre els morts de còlera, es troba la Teresa Vallalta, una dona rica a qui tothom anomena amb el malnom de la Fragata. És un personatge equivalent al de Laia, tot i que d'una altra classe social. En vida no va poder gaudir de l'amor complet i, quan arriba la seva mort, s'hi rebel·la en contra i contra les supersticions que no assoleixen salvar-la del moment final.

Quan la neboda de la Teresa, la Paulina Vallalta, surt al carrer a demanar ajuda, s'obren algunes finestres, però tothom se la mira de lluny i la Laia és l'única que li fa cas. La Laia se'n va cap a casa de la Fragata i s'hi troba l'Esteve, el seu amant a qui Paulina també desitja en silenci. Allí, l'Esteve i la Laia es llencen l'un damunt l'altre davant del cadàver encara calent i amb els ulls oberts de la difunta Teresa que fan estremir la Laia en una escena digna de Baudelaire. I com sempre passa, igual que comença, la pesta s'acaba i els habitants del poble busquen recer a l'església mentre assenyalen els culpables de la seva dissort: la Laia.

Espriu dibuixa en la seva narració la despietat més absoluta d'uns personatges que odien Laia sobretot perquè és diferent i perquè, com a dona, té un rol que no és el que li correspondria en una societat tancada i reclosa on tothom té el seu lloc assignat i inamovible. Laia és rebutjada per la col·lectivitat, però, també, pel seu propi marit, Quelot, un poca-pena que l'agredeix constantment per demostrar-li, sobretot, que ell és qui mana i a qui ha d'obeir en tot. Quelot converteix la relació en un infern absolut del qual ella intenta sortir resant a sant Roc per tal que s'emporti el seu home al fons del mar. Finalment, enmig de la tempesta, qui morirà no serà el seu maltractador sinó l'Esteve, el seu amant. Així, fins i tot el sant miracler la deixa de banda i es veu abocada a la desgràcia absoluta, tal com si la seva vida fos una veritable tragèdia grega. El seu destí està marcat des del començament i per molt que intenta canviar-lo, no hi ha manera de tenir una vida que valgui la pena de ser viscuda fora de la desgràcia.

A l'obra, l'epidèmia de còlera suposa el moment de crisi total en la comunitat, quan cauen les màscares dels que porten posada la de bones persones. Fins i tot el mossèn, que acaba morint per l'epidèmia, dubta del seu déu mentre la malaltia infecciosa omple el cementiri de tombes. I esberla la crosta d'hipocresia sota la qual viu l'odi contra qui no vol ser tal com s'ha de ser, l'odi contra qui no es plega a la mitjania, a les normes socials establertes de sempre en un indret on qui mana és el costum i aquest és fruit d'unes formes concretes de viure, basades en la subjugació dels pobres als rics i de les dones als homes.

Salvador Espriu (1913-1985) va ser un escriptor precoç, molt condicionat des de sempre per la religió i per la mort. Nascut en una família rica, amb criades, xofer i casa d'estiueig, tingué una infància feliç i alegre, però cap als deu anys topà de front amb la mort. A principis dels anys vint, ell i els seus quatre germans van agafar el xarampió i la seva germana Maria Isabel en morí després d'una greu complicació neurològica. Ell mateix tingué una complicació pulmonar que requerí que l'operessin i un procés de recuperació llarguíssim al llit. El 1926, el seu germà Francesc caigué del pont d'Arenys i també morí. Aquests fets van canviar la seva vida completament, alhora que les llargues temporades al llit li permeteren conèixer tota mena de literatura, amb una especial predilecció pels llibres de religió i d'història antiga.

A quinze anys, publicà el seu primer llibre, Israel, en castellà, i el 1930, quan en tenia 17, començà a estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat, on conegué un dels grans amics de la seva vida, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquest també morí. El 1950, portaren les seves despulles al cementiri d'Arenys fins que el 1978 el traslladaren definitivament a Palma. Espriu li dedicà diversos poemes.

L'any 1932, a 18 anys, Espriu publicà Laia, una de les seves dues novel·les, l'altra és El doctor Rip. El 1934, al títol de Laia hi afegí el subtítol Retaule de siluetes arran de mar i, en l'edició de 1968, el canvià pel definitiu, Unes esvanides ombres del nostre mar. De la novel·la se n'han fet dues versions cinematogràfiques, la primera dirigida per Vicent Lluch el 1970 amb Paco Rabal i Núria Espert; i la segona de Lluís Danés el 2015, amb Roger Casamajor, Miranda Gas i Ivan Benet.

 

Podeu trobar més informació a:

Laia, per Víctor Martínez-Gil. Octubre 2011

------------------------------------------------------------------------  

 "NARRACIONS "

 

LITERATURA CATALANA

EDICIONS 62 / Pàgines: 147 / ISBN 84-297-0972-X / Setzena edició: novembre 1983.

 

La publicació que ens presenta Edicions 62, dins la col·lecció El Cangur és la cinquena edició corregida i ampliada, que incorpora tres contes nous que no apareixien a les edicions anteriors de la col·lecció Antologia Catalana: Sota la fredor parada d'aquests ulls, Potser contat de nou amb parsimònia i Tarot per a algun titella del teatre d'Alfaranja. Aquesta ampliació no és menor: els tres contes afegits aprofundeixen l'univers de Salom i la preocupació per Catalunya, donant al conjunt una conclusió que les edicions anteriors no tenien.

L'univers d’Espriu: coordenades generals (1)

Abans d'analitzar cada narració cal fixar les claus de lectura del món creat per Espriu.

Ariadna al laberint grotesc ha estat considerada unànimement com una de les obres més representatives d'Espriu i un llibre essencial de la narrativa catalana contemporània. Les narracions són petites peces mestres on es reflecteixen les preocupacions i obsessions més profundes de l'autor: la mort, la llengua, el país, la condició humana. Espriu utilitza el laberint com a metàfora de la complexitat de la vida, però la mateixa estructura dels contes configura alhora un laberint.

En aquest món, Konilòsia és Espanya, Alfaranja és Catalunya i Lavínia, Barcelona. Aquests topònims ficticis permeten a Espriu la crítica política sota l'aparença de la paràbola, especialment útil en temps de censura.

La posició literària d'Espriu és d'antinoucentisme, antiromanticisme i antipsicologisme, amb unes característiques de prosa definides pel sintetisme, l'al·lusivitat, la ironia i la deformació, amb una combinació de cultismes i col·loquialismes.

L'estil és barroc i excèntric, deshumanitzat, distanciat —el narrador observa els personatges "des de fora"—, intel·lectualitzat, sarcàstic, càustic i descarnat, amb predilecció pel grotesc en els defectes físics i morals.

1. Tereseta que baixava les escaletes

L'escala és el símbol central del relat: va cap avall, i per tant és un símbol pessimista. El tema central és la decadència —com ha anat a menys tota la família de Teresa, ella inclosa—, i la tècnica narrativa és fragmentada: la visió global s'aconsegueix a través de diferents punts de vista, diversos narradors. El conte és el més assequible del recull i denota una compassió cap a la protagonista inusual en Espriu.

Cada capítol és el monòleg d'un narrador diferent, identificable pel seu nivell de llenguatge i pel que diu. Podem saber, per exemple, que al primer capítol parla una nena amiga de la protagonista gràcies al seu llenguatge infantil. Els narradors, però, són personatges plans: no ho sabem tot d'ells. Cinc baixades d'escala equivalen a cinc etapes vitals d'una vida que declina.

La insolidaritat es veu present en l'interès de la neboda de la Tereseta per ser-ne l’hereva. És un tret típicament espriuà: les misèries humanes es mostren sense rancúnia però sense indulgència.

2. El meu amic Salom

Espriu s'inventa un alter ego i d'aquesta manera l'autor es camufla com a personatge. A partir d'aquest conte, Salom s'anirà convertint en una veu narradora de molts contes, o bé en la figura d'un titellaire ventríloc que mou els fils i fa parlar els personatges titellescos. Al relat hi ha un narrador anònim —identificable amb l'autor— que deixa pas al relat en primera persona de Salom.

Salom explica la seva vida a Lavínia (Barcelona). A Konilòsia (Catalunya/Espanya), els konilosians no tenen interès i són molt pessimistes. El conte conté una crítica a la manca d'implicació cívica del país i és alhora una reflexió sobre la figura de l'escriptor en una societat desvitalitzada.

3. Teoria de Crisant

Crisant havia viscut de renda fins que va perdre el patrimoni; la dona l'escridassa i comença a aplicar l'adulació per obtenir diners. El sistema és fer-se ric a través de l'estupidesa humana: dir als burgesos rics que són els millors. Crisant fa escola i té deixebles. En aquest conte Salom actua de narrador intern: sap tot el que li ha explicat Crisant dels seus deixebles i se'n riu.

Teoria de Crisant no té una estructura narrativa pròpiament dita: és un assaig moral disfressat de narració, una sàtira contra el cinisme i la hipocresia social. Es tracta d'un escrit en contra del cinisme, d'adular la gent per interès. La figura de Crisant és una de les creacions més reexides del grotesc espriuà.

4. Tòpic

Tòpic té un narrador omniscient en tercera persona, introduït per una veu anònima que podríem identificar amb el narrador. Amb una petita incisió al principi del relat, "vaig contar una vegada", dona pas al narrador omniscient. Al final es retorna a la veu anònima, que s'identifica com un amic del protagonista del relat i mostra tristesa per la mort que hi té lloc.

Mor un treballador de la fàbrica i se li diu al narrador que deixi aquest tema tan "tòpic" com la mort. La tragèdia grega, el destí, la mort i la infantesa hi són presents. "No perdis el temps en parlar de la seva mort sinó de la seva infància." El títol és, doncs, irònic en el sentit més profund: la mort d'un home jove i obrer és tractada com un "tòpic" literari per part de qui no vol emocionar-se.

5. Conversió i mort d'en Quim Federal

La història de Quim Federal, un federal a ultrança, ateu i menjacapellans que viu aparellat amb la Rossenda, se situa al segle XIX i segueix les pautes del grotesc, de l'esperpent de Valle-Inclán. La trama explica que en Federal està a punt de morir i la companya, la Rossenda, vol casar-s'hi per així, essent vídua, sentir-se protegida per l'ordre eclesiàstic i tenir una posició social reconeguda. Mentre esperen el capellà, el sagristà Ventura organitza una aparició de Jesucrist —que en el conte s'anomena Patopí— representada pel sabater del pis de sota.

En Quim es confessa al sabater disfressat d'àngel d'haver estat infidel amb la dona del sabater durant trenta anys. El resultat és una escena de farsa sacra de primera magnitud. L'estructura és dialogada, com una peça teatral, i les intervencions del narrador són mínimes, únicament per presentar un personatge o explicar una acció no reflectida en el diàleg.

6. En Panets passeja el cap

El narrador s'ha ficat per primer cop dins la ment del personatge principal. El relat té un narrador omniscient que explica tot el que el protagonista pensa. Com que el relat té forma de monòleg, el narrador fa seves les suposades opinions de la gent.

En Panets presumeix de ser "olímpic": és una crítica als noucentistes que vivien de la imatge. El "cap" del títol és, alhora, el cap físic —grotescament gran— i el prestigi social. La crítica als intel·lectuals que viuen de l'aparença i de l'autobombo és ferotge.

7. El país moribund

El país moribund és un monòleg sense punts. El narrador és un personatge intern que participa en la història, totalment anònim però relacionable amb el jo de l'autor.

Konilòsia/Catalunya es mor i ningú no fa res. En aquest conte Espriu fa esment d'Aina Cohen, un dels personatges de la narració Mort de Dama de Llorenç Villalonga. Es tracta del text més directament polític del recull, una al·legoria de la situació de Catalunya el 1935 —i que, publicat el 1974, durant la dictadura, resultava encara punxent i actual.

8. Letizia

Letizia és una petita novel·la formada per 29 seccions narratives no numerades separades per espais en blanc. La veu que narra és la de l'amant de la morta, el protagonista que descriu tot el que veu i ens deixa veure els seus pensaments: un narrador intern subjectiu que és ell mateix el protagonista del relat.

El vidu de Letizia s'oblida aviat de la persona que acaba de perdre i a qui se suposa que estimava: aquesta és la veritable cruesa del conte. La mort de Letizia és l'excusa per retratar la inconsistència del dol i la fragilitat dels lligams humans. Hi ha una connexió estudiada amb Poe: es tracta d'un conte d'Espriu amb un humor de por.

9. Mariàngela l'herbolària

Mariàngela l'herbolària té com a narrador un noi jove que és també un personatge dins del relat: un narrador intern amb la visió del seu punt de vista dels fets. Es tracta d'un dels contes de Les ombres que retrata el món popular de Sinera amb una mirada alhora entranyable i desencantada. La figura de la vella herbolària concentra el saber popular, la superstició i la mort, tres eixos fonamentals de l'univers espriuà.

10. Tres sorores

En Tres sorores Espriu torna al narrador tradicional dels contes: el narrador omniscient en tercera persona, adoptant una postura sòbria i limitant-se a narrar els fets i a descriure les situacions.

La senyora Magdalena és una hipòcrita que s'alegra de la ruïna de les germanes. El jardí serveix de símbol de la infantesa, també Sinera com a món perdut —la felicitat de la infantesa i d'abans de la Guerra Civil. El títol fa ressò de Txèkhov, però el tractament és radicalment espriuà: cap sentimentalisme, màxima cruesa descriptiva.

11. Sota la fredor parada d'aquells ulls

Sota la fredor parada d'aquells ulls tria un narrador en tercera persona omniscient que se serveix del punt de vista d'un personatge, Esmeragde Càndid Arabia, perquè actuï de portaveu de les conviccions personals de l'autor. Com havia fet ja en El meu amic Salom, l'autor es posa en la pell d'un personatge per portar el relat des de la seva perspectiva. Una de les coses en comú entre Espriu i el personatge és la postura agnòstica.

L'avarícia dels senyors Genisans és el motor d'una narració on la fredor emocional dels personatges es reflecteix en la fredor dels ulls que esmenta el títol. Un dels contes més ben construïts formalment dels que procedeixen de Les ombres.

12. Potser contat de nou amb parsimònia

Potser contat de nou amb parsimònia és un relat de ficció narrativa amb un narrador extern, és a dir, no es troba dins la història. Tot i això, no és objectiu: al final del relat ("Ara les coses són per sort una mica diferents… ja se sap") el narrador es permet fer valoracions i comentaris personals, relacionables amb el mateix autor.

El títol ja indica l'actitud: explicar "de nou", amb calma, una cosa que ja s'ha dit, però que potser no s'ha entès. Hi ha un component metaliterari fort: la narració reflexiona sobre el seu propi acte de narrar.

13. Tarot per a algun titella del teatre d'Alfaranja

En l'última narració, l'autor torna a "ressuscitar" el seu antic alter ego Salom. Però ara la identificació entre l'autor i Salom ja és total. Tenim un narrador omniscient que parla en tercera persona de Salom, el titellaire. Com a prova d'aquesta identificació total, Salom és envellit, com l'autor en aquella època, i tots dos comparteixen les mateixes preocupacions sobre el redreçament del país i el català. A més, el conte introdueix fragments de recitals enmig del relat.

Alfaranja és Catalunya. Salom/Espriu és vell i té poca salut i vol tenir un titella nou. Parla abans de la mort, del no-res. Parla de la diglòssia: a dalt es parla castellà i a baix es parla català. La Saurimonda tira les cartes per endevinar qui és la Pudentil·la, però quan troba la carta de la mort no vol continuar. Si no fem res per Catalunya, morirà. Estem amortallant Catalunya perquè no volem ni fem res per canviar les coses.

Estructura i unitat del conjunt

El recull presenta una unitat notable malgrat la diversitat de tècniques: alguns contes no són narracions pròpiament i no tenen estructura narrativa —com Teoria de Crisant—, mentre que d'altres presenten una estructura pròxima a la dramatúrgia —com Conversió i mort d'en Quim Federal.

La tècnica narrativa a Narracions és molt variada, i es pot classificar, segons el narrador, en tres punts de vista: contes on la narració la porten testimonis presencials amb informació limitada i subjectiva —com Tereseta—; contes on el narrador és un personatge protagonista intern —com Mariàngela l'herbolària—; i contes on el narrador és omniscient en tercera persona —com Tarot per a algun titella.

La figura de Salom actua com a eix vertebrador del recull: apareix el segon conte, és present implícitament a molts dels intermedis, i torna a protagonitzar el darrer. Salom és l'alter ego d'Espriu, un titellaire que representa metafòricament l'escriptor que dona vida a uns personatges i que presenta una visió de la vida com un teatre.

Temes transversals

Els temes redundants en les Narracions i en l'obra d'Espriu en general inclouen l'obsessió per la mort —el mateix autor va dir que tota la seva obra era "una reflexió al voltant de la mort"—, la mitificació i la nostàlgia dels records infantils situats sobretot a Arenys de Mar, i l'associació de la infantesa amb una felicitat irrecuperable.

La crítica i la sàtira contra els noucentistes apareix sobretot a En Panets… però també a El meu amic Salom. La visió del món, especialment de la humanitat, és molt pessimista.

La sàtira del comportament humà recorre tot el recull: defectes individuals i col·lectius, el grotesc, l'elegia per un món perdut i la preocupació pel país i la llengua.

La llengua: virtut i obstacle

Cal destacar l'ús excel·lent de la llengua, la precisió de cada mot, que si bé podria convertir-lo en carrincló per l'ús d'un vocabulari quasi perdut, en alguns casos, ajuda a fer-lo absolutament actual; tot i que Espriu opta per paraules tretes del caló que creia que farien fortuna i, en canvi, se n'ha perdut l'ús.

La dificultat del conte grotesc és precisament el llenguatge, amb locucions com “No em tocaran les mateixes de demà”, “fer el sardina”, “l'instant del catacrac”, “anar a can Pistraus”, “esterrejar en pau”, i expressions espriuanes construïdes a partir de la combinació de paraules del caló.

Valoració crítica final

Les Narracions de la col·lecció El Cangur constitueixen un dels volums més complets i representatius de la prosa espriuana, precisament perquè l'autor va triar personalment cada peça i, en l'edició de 1974, va afegir els tres contes que donen al conjunt una cloenda digna del seu univers. El recull és, alhora, una iniciació al món de Sinera i un testament literari: comença amb la ingenuïtat grotesca de Tereseta i acaba amb la gravetat crepuscular del Tarot, passant per tota la gamma de l'humor negre, l'al·legoria política, l'elegia i la sàtira social.

La seva principal virtut és la coherència interna: tretze contes de tres moments biogràfics distints que parlen amb una sola veu. La seva principal exigència és el lector: Espriu no explica, mostra; no consola, constata. Qui accepti el seu pacte trobarà un dels universos literaris més originals de la literatura catalana del segle XX.

 

Podeu trobar més informació a:

Salvador Espriu

 

Actualitzat: 24/04/2026