ESPRIU, Salvador

 

 

"LAIA "

LITERATURA CATALANA

EDICIONS 62 / Pàgines: 118 / ISBN 84-297-0295-4 / Catorzena edició: desembre de 1982.

Laia és la història d'una dona marcada pel destí, davant del qual ni la seva voluntat ni la seva força interior hi poden fer res. Tot i que la seva veritable malaltia era el seu voltant, el poble on vivia i les relacions de violència normalitzada implícita i explícita, entre els amos i els altres, però sobretot entre els homes i les dones. En vint-i-dos capítols breus, veiem passar la infantesa de Laia, com es casa i el matrimoni esdevé un desastre, li neix un fill malalt que acaba morint. I com moren amants i coneguts enmig d'una epidèmia de còlera i d'una tempesta en què la natura l'únic que fa és tornar a posar les coses a lloc i deixar clar que, passats els desastres naturals, el desastre de la vida al poble continuarà sense solució possible per a qui, com Laia, no és com els altres.

L'arribada al poble d'una epidèmia de còlera que porta un rodamon serveix a l'autor per mostrar la veritable cara de la gent que l'habita. Espriu situa tots els elements narratius necessaris per descriure, de forma impressionista, com es trasbalsa la vida de les persones que la pateixen i com les seguretats de sempre són posades en dubte, però alhora, són l'únic que la gent té. Mentre l'epidèmia s'emporta vilatans i vilatanes, no hi ha massa diferències de classe perquè la mort va fent la seva feina igualadora amb tanta gent com es troba pel davant.

La Laia i el seu fill emmalalteixen i l'infant acaba morint, però ella aconsegueix superar la malaltia, fet que fa que els habitants del poble l'assenyalin i, un cop més, malparlin d'ella. Entre els morts de còlera, es troba la Teresa Vallalta, una dona rica a qui tothom anomena amb el malnom de la Fragata. És un personatge equivalent al de Laia, tot i que d'una altra classe social. En vida no va poder gaudir de l'amor complet i, quan arriba la seva mort, s'hi rebel·la en contra i contra les supersticions que no assoleixen salvar-la del moment final.

Quan la neboda de la Teresa, la Paulina Vallalta, surt al carrer a demanar ajuda, s'obren algunes finestres, però tothom se la mira de lluny i la Laia és l'única que li fa cas. La Laia se'n va cap a casa de la Fragata i s'hi troba l'Esteve, el seu amant a qui Paulina també desitja en silenci. Allí, l'Esteve i la Laia es llencen l'un damunt l'altre davant del cadàver encara calent i amb els ulls oberts de la difunta Teresa que fan estremir la Laia en una escena digna de Baudelaire. I com sempre passa, igual que comença, la pesta s'acaba i els habitants del poble busquen recer a l'església mentre assenyalen els culpables de la seva dissort: la Laia.

Espriu dibuixa en la seva narració la despietat més absoluta d'uns personatges que odien Laia sobretot perquè és diferent i perquè, com a dona, té un rol que no és el que li correspondria en una societat tancada i reclosa on tothom té el seu lloc assignat i inamovible. Laia és rebutjada per la col·lectivitat, però, també, pel seu propi marit, Quelot, un poca-pena que l'agredeix constantment per demostrar-li, sobretot, que ell és qui mana i a qui ha d'obeir en tot. Quelot converteix la relació en un infern absolut del qual ella intenta sortir resant a sant Roc per tal que s'emporti el seu home al fons del mar. Finalment, enmig de la tempesta, qui morirà no serà el seu maltractador sinó l'Esteve, el seu amant. Així, fins i tot el sant miracler la deixa de banda i es veu abocada a la desgràcia absoluta, tal com si la seva vida fos una veritable tragèdia grega. El seu destí està marcat des del començament i per molt que intenta canviar-lo, no hi ha manera de tenir una vida que valgui la pena de ser viscuda fora de la desgràcia.

A l'obra, l'epidèmia de còlera suposa el moment de crisi total en la comunitat, quan cauen les màscares dels que porten posada la de bones persones. Fins i tot el mossèn, que acaba morint per l'epidèmia, dubta del seu déu mentre la malaltia infecciosa omple el cementiri de tombes. I esberla la crosta d'hipocresia sota la qual viu l'odi contra qui no vol ser tal com s'ha de ser, l'odi contra qui no es plega a la mitjania, a les normes socials establertes de sempre en un indret on qui mana és el costum i aquest és fruit d'unes formes concretes de viure, basades en la subjugació dels pobres als rics i de les dones als homes.

Salvador Espriu (1913-1985) va ser un escriptor precoç, molt condicionat des de sempre per la religió i per la mort. Nascut en una família rica, amb criades, xofer i casa d'estiueig, tingué una infància feliç i alegre, però cap als deu anys topà de front amb la mort. A principis dels anys vint, ell i els seus quatre germans van agafar el xarampió i la seva germana Maria Isabel en morí després d'una greu complicació neurològica. Ell mateix tingué una complicació pulmonar que requerí que l'operessin i un procés de recuperació llarguíssim al llit. El 1926, el seu germà Francesc caigué del pont d'Arenys i també morí. Aquests fets van canviar la seva vida completament, alhora que les llargues temporades al llit li permeteren conèixer tota mena de literatura, amb una especial predilecció pels llibres de religió i d'història antiga.

A quinze anys, publicà el seu primer llibre, Israel, en castellà, i el 1930, quan en tenia 17, començà a estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat, on conegué un dels grans amics de la seva vida, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquest també morí. El 1950, portaren les seves despulles al cementiri d'Arenys fins que el 1978 el traslladaren definitivament a Palma. Espriu li dedicà diversos poemes.

L'any 1932, a 18 anys, Espriu publicà Laia, una de les seves dues novel·les, l'altra és El doctor Rip. El 1934, al títol de Laia hi afegí el subtítol Retaule de siluetes arran de mar i, en l'edició de 1968, el canvià pel definitiu Unes esvanides ombres del nostre mar. De la novel·la se n'han fet dues versions cinematogràfiques, la primera dirigida per Vicent Lluch el 1970 amb Paco Rabal i Núria Espert; i la segona de Lluís Danés el 2015, amb Roger Casamajor, Miranda Gas i Ivan Benet.

 

Podeu trobar més informació a:

Laia, per Víctor Martínez-Gil. Octubre 2011