VILLALONGA, Llorenç

 "BEARN O LA SALA DE LES NINES "

  

LITERATURA CATALANA / SEGLE XX

EDICIONS 62 / Pàgines: 251 / ISBN 84-297-1620-3 / Primera edició: setembre de 1980

 

Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca, 1897-1980) va exercir de psiquiatre durant tota la seva vida, professió que va compaginar amb l'escriptura. Vilallonga va escriure novel·les, llibres de relats, obres de teatre i articles periodístics. Entre la seva producció literària destaquen La mort de dama (1931) i, sobretot, Bearn o La sala de les nines, publicada originalment en castellà el 1956. Però el reconeixement, tant a l'autor com a l'obra, no arribaria fins a la dècada dels seixanta, amb la publicació de la versió catalana d'aquesta novel·la.

Amb Bearn estem davant d'una de les millors novel·les de la literatura catalana del segle XX. És el retrat malenconiós d'un món en inevitable decadència, només equiparable a El gatopardo de Lampedusa que es publicaria una mica més tard. De fet, Bearn és a Mallorca el que El gatopardo a Sicília. Com en la novel·la de Lampedusa, en l'obra de Villalonga assistim a la liquidació de les restes de l'Antic Règim, davant la mirada entre curiosa i indiferent d'un noble que s'erigeix en personatge central.

DON TONI DE BEARN

Don Toni de Bearn, casat amb la seva cosina Maria Antònia i sense descendència, sap que amb ell s'extingeix la grandesa de la casa, d'orígens navarresos, sobre l'illa de Mallorca. Però lluny d'acomodar-se als temps o de lluitar contra la marea de la història, don Toni es lliura als seus propis plaers decadents, que inclouen tant aficions il·lustrades (la construcció d'automòbils a vapor i la lectura de Voltaire i Diderot) com fets francament feudals (castigar el majoral de la seva finca a fuetades, o seduir les noies dels seus dominis i, fins i tot, a la seva pròpia neboda).

Fruit de les relacions il·legítimes del senyor Toni és el seminarista i després sacerdot Joan Mayol, criat pels Bearn i marmessor literari del senyor. Doncs quan l'ancià matrimoni mor en circumstàncies misterioses, Joan queda com a únic amic de la seva memòria, l'únic que pot reconstruir, sobre la base de les Memòries de don Toni, el període durant la segona meitat de segle XIX en què es produeix la decadència definitiva del domini de Bearn.

Dos elements dinamitzen la trama. Un, les sobtades reaparicions de Dona Xima, la neboda seduïda per don Toni a París i que arriba a convertir-se en una personalitat del Segon Imperi. L'altre, l'existència d'una oculta i amagada Sala de les Nines on cert avantpassat dels temps de Carles IV, Felip, es va dedicar a la seva afició pel transvestisme, i on va morir. Aquesta habitació proporciona un misteri i un epíleg en el qual es vincula a don Toni de Bearn amb la maçoneria i que sembla més a propòsit per escandalitzar els lectors dels anys cinquanta que a to amb la resta de la novel·la.

Té un particular interès del punt de vista del narrador, Joan Mayol, extraordinàriament discret (la seva il·legitimitat se sospita, mai s'afirma) i dividit davant l'enorme figura de don Toni. Doncs si, d'una banda, tem la seva condemnació i com a capellà de la casa es preocupa per les perversions del darrer Bearn, per un altre no pot evitar admirar l'esperit il·lustrat que habita en ell; i, en última instància, alberga sentiments filials que només parcialment són correspostos per don Toni, que aprecia al seu bastard, però que, com tots els senyors (i això ho constata Joan sovint) té el cor de pedra.

L’ELEGIA D’UN MÓN

Com dèiem, Bearn és una novel·la narrada per un capellà del qui quasi en sabem res: escarafalls, sensatesa i submissió a part. Vull dir que en el llibre es manté l'equívoc de l'origen del narrador, que suposem és don Toni de Bearn, el subjecte narrat. Aquest assumpte de l'equívoc és molt villalonguià. Com ho és l'avantpassat que va ser amant de la reina -el guardià de la sala de les nines-, però que també va poder ser-ho de Godoy.

Tanmateix, hi ha un matrimoni basat en l'interès, la intel·ligència i un afectuós sentit de l'humor. Hi ha una Mallorca, estructurada en castes, que s'esvaeix mirant-se al mirall. Hi ha un globus Montgolfier i una espècie de De DionBouton que rebenta entre rialles. Hi ha filosofia voltairiana, guspires nietzschianes i llums proustianes. Hi ha un misteri de rosa-creus i un adulteri amb una neboda, un viatge a París i un altre afer amorós, aquesta vegada amb Napoleó III. En fi, l'equívoc de nou.

Un equívoc on la mallorquina Xima -la neboda estimada- li posarà les banyes a Eugenia de Montijo: un altre gest de complicitat villalonguià. Però tots aquests equívocs tenen un doble objectiu: cantar l'elegia d'un món -d'una manera d'entendre i viure el món- en vies d'extinció i elevar-lo a la categoria de mite. Per a això el novel·lista serà eix, narcís i disfressa, com disfressades estan les nines de la sala tancada i disfressat estava l'avantpassat del senyor Toni de Bearn quan entrava a la sala tancada a jugar amb elles i quan va ser assassinat.

Fet i fet, l’elegia d’un món que don Toni explicita a Joan Mayoral quan li diu: “...Bearn sabé somriure per espai de vint-i-dos anys: una eternitat. Avui que ja el mir d'enfora, és quan comprenc que era un paradís, perquè en aquest món, no hi ha més paradisos que els perduts...” (pàg. 123).

El 1983, Jaime Chávarri va estrenar una adaptació cinematogràfica de la novel·la. Sota el meu parer, va ser una adaptació força reeixida en la que hi contribuïren les interpretacions de Fernando Rey, Amparo Soler Leal, Ángela Molina i Imanol Arias.

 

Podeu trobar més informació a:

El paraíso perdido de Bearn, per José Maria de Areilza, a EL PAÍS (19/04/1983)

Bearn, de Villalonga, per José María Guelbenzu, a Revista de Libros (01/11/2007)

Bearn, ¿un clásico castellano?, per Andreu Manresa, a EL PAÍS (13/07/2009)

Lorenzo Villalonga, versión definitiva, per Sergi Doria, a ABC (17/07/2009)

Llorenç Villalonga i el mite de Bearn, per Ramon Fontdevila i Subirana,  a Català al Catà (Febrer de 2013)

Bearn o la sala de las muñecas, mucho más que el Gatopardo español, per Jose Miguel García de Fórmica-Corsi, a La mano del extranjero (01/12/2015)