Per tal que el lector pugui situar-se, tot això que ve a continuació s’inicia en un article del meu bon amic Rafa G.C. titulat Yolanda Díaz, Pinocho o Pepito Grillo i publicat a Nueva Tribuna el 4 de setembre de 2022. L’article va provocar que li escrivís un missatge personal que deia: “Tinc la sensació que, tot sovint, des de l'esquerra semblem a “Saturno devorando a su hijo”. Ja que parlem de contes infantils, per quant un article parlant de "¡Que viene el coco!". I entenc per ‘coco’ al PP i Vox.”.
Com que el meu amic Rafa és “...Más que cosmopolita, caospolita (término que está por ser inventado, y del que no me reservo ningún derecho); más que escribidor, letraherido; y más que instruido, no buen estudiante: un poco químico, otro poco economista, algo de sociólogo y otro algo de filosofo...”[i] va contestar-me amb un altre article. En aquest cas, el seu títol es ¡Que vienen los tártaros!, publicat també a Nueva Tribuna, el 16 de novembre de 2022.
Fet i fet, i aplicant la seva màxima de “usted pregunte lo que quiera, que yo contestaré lo que me dé la gana”, i amb coincidències i amb diferències, a continuació us ofereixo algunes notes com a resposta.
1-GOYA i SATURN DEVORANT UN FILL
El quadre Saturn devorant un fill de Francisco de Goya, representa el déu Cronos (Saturn en la mitologia romana), en l'acte de devorar a un dels seus fills. La figura és una al·legoria del pas del temps, ja que Saturn es menjava els fills acabats de néixer de Rea, la seva dona, per temor a ser destronat per un d'ells. Amb expressió terrible, Goya situa l'espectador davant l'horror caníbal de les boques obertes, els ulls en blanc, el gegant revellit i la massa del cos sanguinolent del seu fill.
Mutatis mutandis, que el lector apliqui com vulgui l’al·legoria de Goya a les crítiques de l’opinió pública d’esquerres a l’esquerra política. Per la meva part, tinc la percepció (per-cebre ve del llatí per-cipere que vol dir agafar o captar del nostre voltant i de nosaltres mateixos dades de la realitat.), que aquestes crítiques són molt més dures si les comparem quan analitzem les posicions i plantejaments de la dreta política. I això no vol dir que no puguem tenir un pensament crític o fer crítica de les errades, problemàtiques i accions que planteja l’esquerra política.
2-PER SITUAR-NOS: DRETA I ESQUERRA POLÍTIQUES
En termes molt amplis i generals, i en els moments actuals, per esquerra política s'entén tot el conjunt de doctrines, ideologies, corrents i moviments polítics basats en la idea d'igualtat social, de lluita contra la violència masclista, de ser conscients de l’existència del canvi climàtic i cercar solucions, i de la recerca d’alternatives per als migrants. Els diferents actors de l'esquerra política, siguin partits, personalitats o moviments, proposen que la societat ha de vetllar per la protecció dels sectors més desafavorits, amb la perspectiva a garantir un major equilibri i benestar social.
Això és perquè, per a l'esquerra, la desigualtat socioeconòmica no és natural sinó històricament construïda. És a dir, la desigualtat és generada per l'acumulació desproporcionada de diners i poder en mans de petits grups, per mitjà de pràctiques opressives que comprometen la universalitat dels drets humans. En això rau la principal diferència entre l'esquerra i la dreta. Així, la dreta política es fonamenta en el dret natural, la protecció de l’economia sobre els subjectes i/o el respecte a la tradició. Per això sol ser conservadora.
En aquest sentit, per a la dreta política: les diferències socials són naturals i inevitables, l’individualisme i la llibertat personal són més importants que el bé col·lectiu, la propietat privada és un dret que sempre mereix defensar-se, la mà invisible del mercat ha de ser l'únic regulador de l'oferta i la demanda de béns econòmics i l'església i la religió han de tenir un rol en la conducció de la societat. Elements que encaixen amb classes altes i adinerades.
Paradoxalment, en els darrers anys, a molts països d’Europa i arreu del món, molts sectors desfavorits s’han decantat per opcions polítiques de dretes o d’extrema dreta. I davant d’aquest fet, hom es pregunta: On és la I·lustració? On és la racionalitat?... Què és el que falla?
3-ELS TÀRTATS SOM NOSALTRES MATEIXOS
No són els Tàrtars els que envaeixen de nou Europa i moltes altres grans parts del món. Som nosaltres mateixos, els nostres veïns, els nostres conciutadans. Són persones normals, com nosaltres, amb problemes molt normals, com els nostres.
No són propostes, ni plans, ni ideologia. Són valors i emocions. I alhora es tracta de la descripció d'un impuls, una intuïció, una aposta per alguna cosa diferent. Tots ens sentim “normals” i tots estem convençuts que els nostres maldecaps, interessos i preocupacions són “normals”. El discurs de la ultradreta no diu què és “normal”, simplement ho deixa a disposició del ciutadà perquè l'ompli amb allò que li sembli. Aquest farciment és usualment denominat com a sentit comú. Darrere seu es troben ni més ni menys que els nostres valors, aquells conceptes que ens permeten diferenciar entre allò que volem i allò que no, entre allò que està bé i allò que està malament, entre allò a què donem suport i allò que, eventualment, votem.
La ultradreta ha aconseguit elaborar relats que, segons les particularitats de cada país i regió, articulen valors irrenunciables per a certs sectors. Valors que possiblement estan absents, o mal comunicats, als discursos de la resta dels partits. Valors que no tenen necessàriament un correlat amb plans de govern, amb propostes de llei o amb projectes concrets. Per al relat ultradretà l'essencial és activar altres lògiques més profundes, aquelles que ens mobilitzen: la por a allò desconegut, l'odi cap al diferent, la frustració per no complir les nostres expectatives.
I això és el que descol·loca la immensa majoria dels observadors i dels seus competidors, que no poden visualitzar com un partit sense contingut pot mobilitzar milions d'electors. Molts polítics i analistes d'esquerra no troben lògica en el creixement d'aquesta força. I és possible que mai no ho facin. Pensen en la raó com a vehiculador i motivador del suport electoral. Suposen que el vot obeeix a criteris raonats. Creuen en la il·lusió del segle XIX i XX, en la Il·lustració, en la nostra capacitat de raonar com a guia de les nostres accions. La nostra ment és més complexa que una simple àlgebra de pros i contres i de lògica ben construïda. Les decisions obeeixen a motivacions que, en la gran majoria dels casos, no són reflexionades, ni tan sols ens n'hem adonat. I una de les nostres motivacions més importants són les emocions.
4-EL PAPER DE LES EMOCIONS
El fenomen de la ultradreta reforça aquesta idea. Els suports electorals que demana tenen poc a veure amb una decisió racional, en el sentit clàssic del terme. Si no, seria impossible entendre, com comentàvem abans, per què, per exemple, un treballador humil, possiblement aturat, decideix donar suport a una formació d'extrema dreta que planeja flexibilitzar i pauperitzar encara més el mercat laboral. Les emocions poden donar-nos una resposta en aquest sentit?
Europa posseeix una enorme quantitat de formacions ultradretanes que no només han aconseguit representació parlamentària a gairebé tots els països del continent, sinó que han aconseguit formar part d'alguns governs o fins i tot liderar-los. Aquest darrer punt, en una regió on predomina el sistema parlamentari, representa una frontissa que no pot ser menyspreada: les ultradretes de postguerra no són un fenomen marginal, residual ni temporal.
La capacitat de capitalitzar el descontentament i de canalitzar la decepció amb els partits polítics tradicionals ha portat a qualificar aquest fenomen com una mena de conseqüència espontània fruit del context polític. Un accident. En altres paraules, per a molts la ultradreta no és més que un beneficiari casual del vot càstig que s'esvairia quan els vells partits majoritaris es recuperessin i tornessin a articular demandes de la societat.
Això no obstant, aquesta visió, que va ser utilitzada i reciclada amb l'aparició de cada partit polític ultradretà a cada país d'Europa durant els darrers vint anys, ja no se sosté. Efectivament, ignora alguns elements característics d'aquestes forces. Elements que, més enllà de la conjuntura, van ser usats pel relat ultradretà per activar determinades emocions i produir així reposicionaments en sectors de l'electorat.
D'una banda, cal esmentar el desencís amb els partits polítics tradicionals, que s'estén en el temps i ha provocat la caiguda de formacions històriques a diversos països. Les acusacions contra la vella política són un instrument típic dels discursos populistes. Els permet establir un enemic visible que treballa en contra dels interessos dels seus representats, el poble, i alhora posicionar-se com a defensor d'aquest darrer. Tot i això, l'impacte d'aquest element té a veure amb l'aparició de la frustració. En altres paraules, aquest element del relat ultradretà fomenta el menyspreu i la indignació contra els partits polítics tradicionals i els seus integrants.
Tanmateix, el component euròfob també és fonamental. Aquí la utilització de la Unió Europea com a boc expiatori de tots els mals també els atorga un enemic, aquesta vegada encara més palpable. Però alhora els atorga la possibilitat de reforçar una tercera característica del discurs ultradretà: el nacionalisme. La Unió Europea representa, en aquesta lògica, allò oposat a la nació, a l'orgull de pertànyer, a la supervivència dels trets culturals de cada regió. En resum, la clau en aquest element és la por. Una por heterogènia, però amb un denominador comú: l'amenaça a la identitat.
5-RAÓ versus EMOCIÓ
La raó i l'emoció són conceptes que es presenten com a oposats. O almenys això ens han ensenyat. La raó és la causa de les bones decisions; l'emoció, en canvi, quan ens domina ens impedeix triar correctament. La primera és la que ens allunya del món animal, la segona és l'animal que portem a dins. Tanmateix, cal comprendre que el funcionament del nostre cervell no concorda amb aquesta concepció.
La raó i l'emoció no es reemplacen mútuament. No són intercanviables, al contrari, són complementàries. I cadascuna compleix diferents funcions. Les funcions de la raó són diferents de les que creiem. En efecte, ens definim com a éssers racionals que avaluen pros i contres a l'hora de prendre decisions. No obstant això, els avenços més recents sobre l'estudi del nostre cervell demostren fets diferents. Els investigadors Hugo Mercier i Dan Sperber expliquen al seu llibre El enigma de la razón que la raó, en el sentit clàssic del terme, té dues funcions principals: en primer lloc, buscar o elaborar justificacions racionals per a cadascuna de les nostres decisions, un procés que usualment es coneix com a racionalització; i, en segon lloc, avaluar les raons que esgrimeix la resta quan justifica les seves pròpies decisions.
La racionalització té com a objectiu sostenir la nostra reputació social. Quan prenem una decisió, estem comunicant alhora un conjunt de valoracions que serà avaluat automàticament pels que ens envolten. Si una persona decideix votar a la ultradreta i ho manifesta obertament, es troba en l'obligació d'explicar-ho. La seva ment s'ocuparà d'elaborar les justificacions necessàries per racionalitzar la decisió davant d'altres. En aquest sentit, la funció principal de la raó és social. La segona funció de la raó es complementa amb la primera. Es tracta de l'avaluació que fem sobre les justificacions dels altres. Són suficients? Són acceptables? Comparteixo els valors que se'n desprenen? Aquesta segona funció ens obliga a revisar els arguments de l'interlocutor per poder-nos posicionar.
6-LA POR
El rol de les emocions es relaciona amb la generació de motivacions per entrar en acció. Sense elles seríem incapaços de prendre decisions o, si més no, ens prendria massa temps i energia. De fet, les emocions són construccions socials que ens permeten llegir allò que ens envolta i preparar el nostre cos per actuar. Si una persona està sola durant la nit en una zona despoblada d'una ciutat que desconeix, és possible que tingui por davant d'algun soroll sobtat. Una botzina, el lladruc d'un gos, una sirena serien interpretats pel seu cervell com a instàncies de possible perill que prepararia el seu cos per enfrontar-lo (augment del pols sanguini, per exemple).
La por que sent aquesta persona en aquell moment i lloc és aleshores una emoció que construeix a partir de la categorització de determinats estímuls en una situació determinada (sorolls en un context desconegut i insegur). Aquesta emoció és la que li dona la possibilitat de prendre una decisió de què, possiblement, no en sigui conscient. L'emoció, és a dir, la por, funciona aquí com un indicador que sintetitza estímuls incomptables perquè puguem evitar o reduir un eventual perill.
En aquest sentit, hom defineix les emocions com el combustible per prendre decisions. Si el portem al pla de les decisions polítiques, com ara donar suport o no determinat partit polític, les emocions juguen un rol fonamental. Si per alguna raó creiem que allò que està en perill, per exemple, és el nostre sistema de valors, apareixerà la por. I aquesta por ens portarà a actuar d'alguna manera per defensar-ho.
La pregunta és, doncs, quines són les raons que ens porten a construir instàncies d'alguna emoció, com ara la por, l'odi o la frustració. I, més precisament, com accedim a aquesta informació, o bé, com és de gran el risc de ser manipulats sense adonar-nos-en.
7-EL RELAT ULTRADRETÀ
La narrativa ultradretana desemboca usualment en la generació d'instàncies emocionals que a les nostres societats s'identifiquen amb l'odi, la por i la frustració. És evident que el relat ultradretà combina les tres emocions, aconseguint així que es retroalimentin entre si. La indignació amb la política es tradueix en odi per ignorar les preocupacions del poble que en el fons se sent insegur i amb por de la manca de certeses.
La seva eficiència rau també en l'explotació que fa dels nostres biaixos cognitius. Com hem esmentat prèviament, la versemblança de la història moltes vegades es converteix en una bona raó per pensar que és certa i que, per tant, la por, l'odi o la frustració estan justificats. Creiem així que la nostra conclusió és producte d´un procés racional, en el sentit clàssic, quan en realitat estem justificant determinats posicionaments.
L'abast de la narrativa ultradretana i dels seus frames (marcs mentals i metàfores: veure POST 15: GEORGE LAKOFF I ELS MARCS DE REFERÈNCIA) ha crescut gràcies a altres factors externs. D'una banda, la resta dels partits polítics han tingut serioses dificultats per comprendre la lògica comunicacional ultradretana. Actualment, alguns encara no ho han comprès. Tancats en les seves anàlisis ad hoc, els partits tradicionals no han estat capaços de desenvolupar frames alternatius per competir a l'espai públic. En temes com la migració, els refugiats, la identitat nacional, entre altres, han vist com les diferents forces ultradretanes es feien amb el control comunicacional d’aquests. Fins i tot en els debats en què són absents, els ultradretans han aconseguit fer perdurar els seus frames.
8-EL ROL DEL PERIODISME
D'altra banda, el rol del periodisme ha estat vital per a la supervivència del relat ultradretà. Molts mitjans de comunicació han caigut al parany de reproduir els frames i, per tant, les narratives de les forces ultradretanes. De manera involuntària han contribuït així a l'amplificació de la seva comunicació i alhora que li han atorgat una centralitat que per ells mateixos no haguessin aconseguit.
El debat periodístic sobre cobrir l'activitat política d'aquests partits o ignorar-los encara no ha estat resolt. El perill d'oferir publicitat gratuïta a les provocacions estratègiques dels líders ultradretans és un fet molt vigent. Les iniciatives de “verificació de fets” d’alguns col·lectius periodístics plantegen idees interessants per combatre la desinformació que n'escampa la narrativa ultradretana. Tot i això, el seu abast és mínim davant dels milions de missatges privats, posts en xarxes socials i pseudo portals de notícies actius cada dia durant les 24 hores.
Les xarxes socials també han servit d'instrument per al sosteniment i la disseminació de la narrativa ultradretana. Sense gairebé cap mena de control, Internet ha ofert a aquestes forces polítiques una gran oportunitat per arribar a grups d'electors, als quals els hauria estat impossible assolir mitjançant els mitjans tradicionals. A més, mitjançant la segmentació dels públics, l'eficiència dels missatges ha augmentat així com la seva sofisticació.
En aquest context favorable, les ultradretes han tingut la possibilitat de transmetre el seu discurs i amb ell han activat en part de la població la tríada de la por-odi-frustració. Aquestes emocions, sumades als biaixos cognitius i al rol dels elements esmentats més amunt, són claus per entendre el creixement de les diferents ultradretes i la seva consolidació en els diferents sistemes polítics nacionals.
9-ALGUNS REPTES
L'extrema dreta és una mena de virus que destrueix la democràcia, els drets, les llibertats, la igualtat, la justícia social i el medi ambient, condueix els països a la polarització i a la crispació, apel·la i es recolza en pors irracionals i problemes de salut mental i contribueix a fer que el món sigui, en línies generals, un lloc pitjor. S'ha de considerar llavors una opció política més?
Els partits polítics es troben davant una oportunitat única per revisar les seves concepcions sobre l'electorat. En la mesura que abandonin la vella i obsoleta dicotomia de raó versus emoció, tenen l'ocasió servida per redescobrir els seus valors i a partir d'ells construir frames que competeixin amb la ultradreta. Si ho fan, aconseguiran que els ciutadans es vegin obligats a decidir quins són els seus valors principals i per això ja no podran deixar-se portar per les respostes automàtiques del cervell. Si no ignoren aquesta situació i decideixen continuar com fins ara, els partits polítics seran incapaços de treure's l'estigma de ser la vella política, i aprofundiran la desconfiança de l'electorat afavorint així les opcions més radicals.
Aquest context també suposa un gran desafiament per al periodisme de tot el món. El seu rol és crucial en molts aspectes. La desinformació, per exemple, és un punt fonamental que obliga tots els mitjans a augmentar els seus criteris de control i de revisió de la informació. Impedir que dades manipulades o narratives reduccionistes s'amplifiquin no només seria un servei per a la ciutadania, sinó que repercutiria positivament en la qualitat de la democràcia a tota la regió.
D'altra banda, també és crucial que els mitjans de comunicació evitin convertir-se en òrgans de propaganda i difusió dels moviments ultradretans. Això no s'aconsegueix deixant de cobrir les seves activitats i ignorant-los, sinó que s'aconsegueix mitjançant un treball periodístic crític, rigorós i conscient de l'existència de frames, que té com a objectiu influir l'opinió pública.
10-EL VALOR DE LA DEMOCRÀCIA
El valor de la democràcia és que permet escollir. La ciutadania pot triar. Té la possibilitat de pensar en quins són els seus valors i determinar si les històries reduccionistes que difonen els diferents moviments ultradretans realment s'hi corresponen. És la xenofòbia un valor defensable? Ho és el racisme? L'odi o l'egoisme?
Fet i fet, els partits de la ultradreta no són ni poden ser un “pacte necessari”, no són “socis de govern”, no són “la clau de la governabilitat”, no és “l'oposició”, ni interlocutors, ni tertulians. L'extrema dreta no és una ideologia o una opinió: és un problema greu. Si es volen defensar els drets i les llibertats fonamentals, l'extrema dreta és una línia vermella indiscutible i, com més aviat millor assumeixi la societat i els principals poders fàctics aquest fet, abans podrem deslliurar-nos d'aquest problema. Tanmateix, i ara per ara, també quedar-se a casa o abstenir-se és estar en el frame de la ultradreta.
Cadascú té l'oportunitat de pensar en quins són aquests valors que vol transmetre a les seves filles i fills, si és que en té. I després, per acabar, té l'oportunitat d'imaginar la societat que vol per a ells. Una societat tolerant on es puguin expressar lliurement, que puguin triar, que tinguin dret a ser, pensar o voler ser diferents. No girem, doncs, la cara a la democràcia: els tàrtars estan aquí.
Actualitzat: 10/12/2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada