ARISTÒTIL

 

"POÉTICA”

FILOSOFIA CLÀSSICA / Hª DEL PENSAMENT

Alianza Editorial / Pàgines: 119 / ISBN: 978-84-206-5809-4 / Edició: 2007.

 

La Poètica és un dels llibres de teoria de la literatura més importants de tots els temps. També es coneix amb el nom de Sobre la poètica i es tracta d'una obra escrita per Aristòtil, al segle IV aC, on reflexiona sobre l'estètica i dos dels gèneres literaris més populars del moment: la tragèdia grega i l'epopeia.

Els crítics consideren que l'obra inicial estava dividida en dues parts: la primera part que parlava sobre la tragèdia i l'epopeia i la segona part que tractava sobre la comèdia i la poesia. No obstant això, aquesta segona part es va perdre i avui dia només en coneixem la primera.

A la Poètica, Aristòtil porta a terme una mena de manual sobre la tragèdia indicant quines són les seves característiques i la definició del gènere. En el seu estudi també ens trobem amb la comparació d’aquest gènere amb altres arts i reflexions sobre la mimesi a l'hora de crear objectes artístics. Per tant, l'objectiu principal que l'autor perseguia amb la publicació d'aquest text era ensenyar i mostrar la guia que s'havia de seguir per poder fer un bon text literari.

 

L’obra està composta de 26 capítols i es poden agrupar de la manera següent:

La mimesi i l'art

A la primera part de l'obra assistim a una exposició de les arts del moment i les característiques de cadascuna. És en aquest punt on l'autor fa un gran èmfasi sobre la mimesi (imitació) que hi ha al món de l'art respecte a la realitat. En paraules seves:

     Totes (les arts) són, en conjunt, imitacions. Però es diferencien entre si per tres coses: per imitar amb mitjans diversos, o per imitar objectes diversos, o per imitar-los diversament.

La forma en què es fa servir la mimesi és mitjançant el llenguatge, el ritme i l'harmonia. És a dir, en el cas de la dansa, per exemple, el ritme que es fa servir té l'objectiu d'imitar passions, sentiments, personalitats, etcètera. Segons Aristòtil, la literatura és l'art que imita la realitat mitjançant el llenguatge.

L'èpica i la tragèdia

A l'època d'Aristòtil encara no existia el concepte de literatura. L'art que es creava a través del llenguatge era anomenat amb el nom de "poesia" i, segons l'autor, hi havia dues maneres de dur a terme aquesta mimesi: mitjançant la narració dels fets en primera persona (com passa a la Ilíada o l'Odissea d'Homer) o mitjançant l'exposició de sentiments i emocions pròpies de l'ésser humà. El primer cas, és clar, seria la poesia èpica i el segon la tràgica.

Origen de la poesia

Aristòtil dedica tot el capítol 4 a descobrir-nos quin és l'origen de la poesia i el seu desenvolupament. Segons Aristòtil, la poesia sorgeix perquè l'home tendeix a imitar la realitat i també a causa de l'existència del ritme i de l'harmonia. Aquests dos factors naturals són els que fan que aparegui la poesia o l'art d'imitar mitjançant l'ús del llenguatge.

En aquest sentit, l'autor justifica la teoria indicant que els homes nobles (la noblesa entesa com a part del caràcter d'una persona, no pel seu estatus social) imiten les accions nobles; en canvi, els homes més vulgars imiten les accions dels homes més vulgars. Aquesta diferenciació de tipus de persones també dona la creació de dos gèneres literaris: els versos heroics i tràgics van ser conreats pels nobles i la comèdia o els versos iàmbics que van ser creats pels vulgars.

Origen de la comèdia i l'epopeia

Al capítol 5 assistim a l'explicació de l'origen de la comèdia i de l'epopeia. Ara Aristòtil també detalla les característiques de cadascun d'aquests gèneres literaris. Això no obstant, com ja hem indicat, la 2a part de la Poètica, que era la que tractava de la comèdia, no es va trobar mai, i per això no comptem amb una anàlisi detallada d'aquest gènere.

Aspectes interessants de la Poètica d'Aristòtil

Alguns temes importants que apareixen durant aquest tractat són els següents:

Diferències entre poesia i història

A l'època d'Aristòtil, els textos sempre s'escrivien en vers. No només la lírica, sinó també els textos científics es construïen mitjançant el vers. Això va fer que, al principi, es considerés que qualsevol persona que escrivís en vers era un poeta. Però Aristòtil, a la seva Poètica, va dur a terme la distinció per diferenciar aquells artistes que escrivien literatura en vers i els especialistes que s'encarregaven d'escriure textos científics en vers. No és el mateix escriure literatura que escriure ciència o història i, per això, Aristòtil va crear la divisió entre les dues modalitats.

     No correspon al poeta dir el que ha passat, sinó el que podria passar, és a dir, el que és possible segons la versemblança o la necessitat. En efecte, l'historiador i el poeta no es diferencien per dir les coses en vers o en prosa (...) la diferència és que un diu el que ha passat, i l'altre, el que podria passar. Per això també la poesia és més filosòfica i elevada que la història, ja que la poesia diu més aviat allò general i la història, allò particular

La comèdia dins de la Poètica d'Aristòtil

La comèdia era el gènere que es tractava àmpliament a la segona part d'aquest tractat de teoria literària. Això no obstant, es creu que durant l'Edat Mitjana es va perdre el text i, avui dia, en desconeixem l'existència. Sobre la pèrdua d'aquest important text parla el llibre d'El nom de la rosa d'Umberto Eco. No obstant això, encara que no comptem amb aquest text, sí que és cert que durant la primera part apareixen algunes indicacions del que Aristòtil considerava sobre aquest gènere. L'autor la defineix com una imitació dels caràcters més ridículs de l'ésser humà, és a dir, una cosa així com una imitació del pitjor que defineix la nostra espècie.

La tragèdia i l'èpica

És important remarcar el que Aristòtil determina que diferencia els dos gèneres. Tant la seva extensió, com el tipus de mètrica usada així com el caràcter narratiu de l'obra són diferents estiguem en el gènere que estiguem. Pel filòsof, la tragèdia és la imitació elevada, és a dir, idealitzada d'una acció i compta amb 6 parts que la caracteritzen:

1. La faula
2. Els caràcters
3. La dicció
4. El pensament
5. L'espectacle
6. La melodia

Una obra tràgica no s'encarrega d'imitar la realitat externa, sinó que se centra a imitar accions exercides per l'ésser humà, així com emocions. Al darrer capítol de la Poètica ens trobem que Aristòtil llança un debat sobre si la tragèdia és superior a l'èpica o viceversa. Acaba defensant que la tragèdia és superior a l'èpica perquè té tots els elements de l'èpica i, a més, té efectes escènics i una música que en reforça el missatge.

Les 3 unitats aristotèliques

Una de les màximes influències de la Poètica d'Aristòtil va ser la doctrina de les 3 unitats que va ser promoguda per Agnolo Segni i V. Maggi. Aquestes doctrines eren les següents:

• Unitat de temps: tota l'obra havia de transcórrer el mateix dia, en un màxim de 12 hores.
• Unitat d'acció: només hi podia haver una acció a la trama o, com a molt, 2 accions, però que estiguessin fortament relacionades.
• Unitat d'espai: l'espai on es desenvolupava l'obra també s'havia de reduir a 1 o 2

Tot i això, aquesta regla de les 3 unitats no deixa de ser una interpretació de la Poètica d'Aristòtil, però que va ser molt important per a la història del teatre occidental. De fet, es va mantenir durant molts anys i a Espanya va ser Lope de Vega amb el seu Art Nou de fer comèdies qui va trencar amb aquesta tradició.

La influència de la Poètica d'Aristòtil va seguir vigent fins a mitjans del XVIII, és a dir, fins a l'arribada del moviment romàntic perquè els poetes del romanticisme defensaven que l'acte poètic no era creatiu sinó que era un acte subjectiu i profund, per tant, van descartar la tesi sobre la mimesi de l'art.

Com va influir la Poètica d'Aristòtil a la literatura

Per acabar aquest resum de la Poètica d'Aristòtil és important parlar sobre la influència d'aquest text a la història de la literatura. Val a dir que, a l'època que es va publicar, l'obra no va ser gaire reeixida perquè que va coincidir amb una altra obra del filòsof: la Retòrica. Amb el pas dels anys, però, la seva influència va ser indiscutible i molts dels temes plantejats en el text van ser debatuts: sobretot el concepte de mimesi i la divisió que Aristòtil proposava de les arts.

Una de les primeres influències de la Poètica d'Aristòtil la veiem a Horaci, el poeta que, seguint les pautes d'Aristòtil, va crear la seva pròpia Poètica que també tenia una intencionalitat normativa, però que, en aquesta ocasió, no se centrava tan sols en l'àmbit dramàtic sinó a tot el sector narratiu. Horaci aporta alguns conceptes interessants com és la necessitat que hi hagi versemblança en l'acció dels personatges i al·lega que no sempre cal la intervenció divina per resoldre la trama.

No obstant això, ens hem d'esperar fins a l'Edat Mitjana per trobar-nos amb el primer text que comenta de manera profunda aquesta obra: parlem d'In Librum Aristotelis d'Art Poetica Explicationes de Francesco Robortello. A partir de llavors, van ser molts els autors que van començar a crear tractats que parlessin sobre la poètica, sobretot dins d'Itàlia.

 

Si voleu més informació la podeu trobar a:

ARISTÓTELES Y SUS REFLEXIONES SOBRE EL TEATRO EN LA "POÉTICA", a THEATRON

La poética de Aristotéles (Resumen), per El Nuevo Ágora, (22/03/2010)