STOKER, Bram

"DRÁCULA”

LITERATURA ANGLESA / SEGLE XIX

Editorial El País / Pàgines: 474 / ISBN: 84-96246-59-0 / Edició: 2002.

 

Qui no coneix la història de Dràcula? Però la llegenda d’aquest clàssic de la literatura de terror va ser elevada a un dels llocs de l’imaginari actual pel cinema, després de vint-i-cinc anys de la seva publicació. Precisament, Dràcula, escrita per l’irlandès Bram Stoker el 1897, no va tenir un gran èxit en la seva època. I no va ser fins a partir l’aparició de la pel·lícula Nosferatu, el 1922, dirigida per Friedrich Wilhelm Murnau quan es va iniciar la creació d’un dels mites més icònics de la literatura i el cinema de terror.

NOVEL·LA GÒTICA

Però més que inserir-la dins de la literatura de terror, podríem establir que Dràcula és un dels referents de la literatura gòtica. Aquesta inclou obres tan conegudes com Frankenstein (1818), L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1885), o els contes d'Edgar Allan Poe. Tanmateix, les narratives gòtiques proliferen entre 1765 i 1820, amb la iconografia que ens és coneguda: cementiris, erms i castells tenebrosos plens de misteri, malvats infernals, homes llop, vampirs, dimonis, etc. Fet i fet, l’aparició de la literatura gòtica va ser l'expressió emocional, estètica i filosòfica que va reaccionar contra el pensament dominant de la Il·lustració, segons el qual la humanitat podia arribar al coneixement veritable i obtenir felicitat i virtut perfectes; la seva fam per aquest coneixement deixava de costat la idea que la por podia ser també sublim. Les idees d'ordre de la Il·lustració van anar essent relegades i donen pas a l'afició per la narrativa gòtica.

En aquest sentit, d'entre les característiques del moviment gòtic podríem destacar les següents. És un moviment melodramàtic: exagera els personatges i les situacions amb la finalitat d'accentuar els efectes estètics. L'autor crea un marc sobrenatural que facilita el terror, el misteri i l'horror. Es construeixen llocs solitaris i espantosos que subratllen així els aspectes més grotescos i macabres de la narració. Es constata una exaltació de la relació entre terror i èxtasi. Es produeix un embelliment de la mort com un desig pel dolor. Es dona importància a l'escenari arquitectònic, per a enriquir la trama; les ombres i contorns de llum delimiten espais i recreen sentiments malenconiosos. Hi ha moltes referències a la bogeria, a la manca de raciocini, i a la  bestialitat i altres situacions inhumanes o sobrenaturals. La polarització del bé i el mal, aquest últim essent interpretat per un home cruel que farà de malvat. Fet i fet, l’obscuritat predomina en el context.

L'AUTOR

Però en realitat, Stoker mai no es va sentir un novel·lista. De fet, la literatura era present a la seva vida com també ho estava la crítica teatral o els seus treballs com a periodista. I encara que el reconeixement mundial hagi arribat a través de la mirada d'un vampir, l'escriptor irlandès no sempre va abraçar el gènere del terror. La seva primera obra, El país sota l'ocàs, va ser un llibre de contes on apareixen éssers fantàstics com fades, àngels, trolls i castells, i estava profundament influenciat per la figura de la seva mare, la qual en la seva infantesa li havia explicat històries protagonitzades per molts d’aquests éssers fantàstics.

Bram Stoker era un home profundament reservat. El seu matrimoni (gairebé sense sexe) amb l'actriu Florence Balcombe (la mateixa que havia estat promesa d'Oscar Wilde, gran amic de l'escriptor), la seva intensa adoració pel poeta Walt Whitman, la seva relació amb Henry Irving (per al qual va treballar com a secretari i representant durant 29 anys) i els seus interessos compartits amb Wilde, així com certs aspectes homoeròtics de la seva obra han portat molts a especular sobre la possible homosexualitat reprimida de Stoker, que hauria fet servir la ficció com una via d'escapament per a les seves frustracions sexuals. El 1912, Bram Stoker es va erigir en un ferm enemic dels homosexuals, i va exigir l'empresonament de tots els autors homosexuals a la Gran Bretanya, cosa que ha fet pensar a alguns investigadors que ell mateix no acceptava la seva condició sexual.

La seva darrera gran novel·la, La dama del sudari, repeteix la fórmula de Dràcula. Construïda a partir de documents apòcrifs i ambientada en un imaginari país dels Balcans als principis del segle XX, la novel·la es nodreix de correspondències privades, diaris i informacions de premsa per submergir-nos en una trama gòtica plena d'aventures estranyes i inquietants:

Bram Stoker va morir el 20 d'abril del 1912 sense conèixer l'èxit. De fet, va morir pobre i oblidat després de contraure la sífilis en algun dels esforços amorosos amb prostitutes en què l’acompanyava l'actor Henry Irving. La seva mort va coincidir amb l'enfonsament del Titanic, i la seva mort amb prou feines va merèixer un breu record als obituaris de la premsa de l'època.

NOMÉS UNA NARRACIÓ DE TERROR?

Però, comptat i debatut, Bram Stoker només pretenia escriure una novel·la de terror? De fet, a la novel·la s'hi sintetitzen magistralment les pulsions més profundes de l'ésser humà: la vida i la mort, la sexualitat, i el bé i el mal. L'estil de novel·la epistolar condiciona el tractament dels temes, el narrador es veu subjugat per l'horror i la fascinació que enquadren l'obra en el gènere de terror, tot i la complexitat del personatge del vampir, on no és simplement un monstre sinó un personatge complex.

En aquesta complexitat hi ha fortes connotacions sexuals, que ressalten l'aspecte marginal del vampir, un tret típic del romanticisme (tot i que l'obra és molt posterior). I aquí, apareix la figura de la dona com a seductora.

Tanmateix, un tema paral·lel és la batalla entre ciència i superstició, present a la literatura de final de segle xix. El protagonista venç gràcies al seu esperit obert, que lluita contra la superstició, i al seu coneixement científic (si bé recorre a tècniques tradicionals). L'ambient del comte, per contra, representa el passat tancat. Què hi ha, per tant, darrere d’aquesta extraordinària narració? Veiem alguns elements

EPOCA VICTORIANA

Com ja hem apuntat, a la novel·la hi ha fortes connotacions sexuals i l’aparició de la figura seductora de la dona. Dràcula va ser escrita en plena època victoriana i tracta d'una cosa molt insòlita en aquesta època: el desig sexual. I no ho fa només quan es refereix als esforços amorosos del comte, sinó també quan parla del “consentiment” de les víctimes, quan aquestes permeten l'entrada del vampir al seu dormitori.

Tanmateix, dir que Dràcula és el personatge victorià per antonomàsia pot semblar, malgrat la coincidència cronològica, una asseveració excessiva. En una època en què les dones havien d'amagar les cames després d'ornats vestits, en un temps en què es pensava que el sexe era una malaltia de l'ànima, no sembla possible, a priori, que el cèlebre personatge de Bram Stoker, un monstre àvid de posseir dones, dones que a més cauen lànguides als seus braços, com a fulminades, hagi de prevaldre sobre els arquetípics personatges que van anticipar Jane Austen o les germanes Brontë. No obstant això, Dràcula és una creació purament victoriana perquè només podia haver nascut en aquella època concreta; ho és per oposició a tota una escala de valors, perquè Stoker va aconseguir, servint-se d'un llibertí emmascarat, ocult després de l’anticrist mateix, enrojolar i atemorir una generació sencera d'anglesos reprimits.

Bram Stoker, que havia nascut a Dublín el 1847, deu anys després de l'ascens al tron de la reina Victòria, va donar a llum un personatge excèntric i seductor, que feia que les seves víctimes, totes dones, es qüestionessin no només l'educació rebuda sinó la vida entre els mortals. Amb aquestes premisses, que la novel·la mai no patís la censura ha de respondre per força a una habilitat excel·lent de l'escriptor per suggerir en comptes de mostrar, per amagar després d'un esquema complaent (Crist/Anticrist, Bé/Mal) el seu veritable propòsit.

CONEIXEMENT CIENTÍFIC versus SUPERTICIÓ: LA CIÈNCIA NO ÉS ABSOLUTA

Per altra banda, cal destacar un aspecte que generalment ha estat marginat a les nombroses interpretacions crítiques de la novel·la de Stoker. Concretament, la profunda desconfiança envers el cientisme positivista, envers aquesta actitud vuitcentista de convertir la ciència en una nova religió, doctrina que va tenir, com tothom sap, el seu màxim exponent ideològic a August Comte. Però Stoker no s'interna tant pel camí de formular una crítica severa als intents de l'home de traspassar certs límits i intentar emular Déu o convertir-se en un déu o en un ésser al qual tot li està permès, sempre que, al seu torn, els ho possibiliten la investigació científica i els avenços tecnològics, ja que llavors li importa molt poc a aquest tipus d'home si la transgressió d'aquests límits vulnera o no els principis ètics i morals bàsics en què s'ha de sustentar l'actuació de l'ésser humà al món; és a dir, aquells principis que impedeixen la deshumanització de l'home, la conversió de l'home en un mitjà, en un instrument, i no en un fi; si la ciència ho pot aconseguir —raonaria aquest tipus d'individu—, si la investigació cientificotecnològica pot obtenir determinats resultats, siguin quins siguin, res no ho ha d'impedir, ni la religió ni l'ètica ni la moral. Com dic, la crítica a aquesta perillosa concepció, encara que en certa manera està implícita a tota la novel·la, no és la que primordialment preocupa Stoker.

Sobre la necessitat moral de posar fre a les supèrbies i exorbitants aspiracions de l'home de ser com Déu, així com sobre la crítica moral a no posar límit a la indagació científica, tingui les conseqüències que tingui, Bram Stoker, com tants altres lectors del seu temps, coneixia perfectament els dos més il·lustres precedents en aquesta matèria en qualsevol literatura del món i que ja hem citat anteriorment: els relats Frankenstein o el Prometeu modern, de Mary Shelley (Mary Wollstonecraft Godwin), publicat per primera vegada a Londres el 1818, encara que mantenint l'autora l'anonimat, i L'estrany cas del doctor Jekyll i el senyor Hyde, de Robert Louis Stevenson, publicat també per primera vegada a Londres el 1886.

El que a Bram Stoker li interessa, sobretot, és constatar els límits de la ciència, és a dir, no tant que calgui posar límits ètics a la ciència, com que la ciència no posseeix en realitat aquest poder il·limitat del qual tant en presumeix. La ciència, ens diu Stoker, no és «Ciència», és a dir, no és absoluta, ni mai ho podrà ser. La ciència mai no podrà posseir un poder infinit, per la seva pròpia naturalesa intrínseca, que és indissociable de la mateixa naturalesa de l'home.

Per Stoker, la infinitud pertany al Bé, a la Veritat, a l'Amor, que són absoluts en ells mateixos, ja que són atributs de Déu. Però la ciència, com que és una conquesta de l'home, és limitada, perquè l'home és limitat. L'home només pot elevar-se de la seva condició humana, o, més precisament, només serà veritablement home, ésser humà, si s'assembla a Déu, si opta per la defensa del Bé i de la Justícia, si creu a l'Amor. Els dos eminents científics que apareixen a la novel·la, però molt especialment Abraham von Helsing, combinen en la seva lluita contra Dràcula els recursos que posa a la seva disposició la ciència amb els poders sobrenaturals de la religió i de la fe. Perquè, encara que s'hagi volgut menysvalorar per generacions de crítics, el fons essencial de la novel·la de Bram Stoker és la sempiterna lluita del Bé contra el Mal.

 

Si voleu més informació la podeu trobar a:

Drácula: de mito literario a icono pop, per Miguel Angel Barroso. ABC CULTURAL (01/03/2020)

Drácula: un clásico de la literatura de terror, per Germán Aranda Millán. LA VANGUARDIA (26/05/2022)

La verdadera historia de Drácula (o por qué Bram Stoker no conoció a Vlad Tepes), per  Ginés Sánchez. ESQUIRE (13/11/2022)