PLATÓ

 

"REPÚBLICA"

 

FILOSOFIA CLÀSSICA / Hª DEL PENSAMENT

Editorial Gredos, S.A. / Pàgines: 503 / ISBN: 84-249-2486-X / Edició 2000

 

La República (en grec politeia, de polis, que significa ciutat-estat) és un dels diàlegs més coneguts de Plató. També és, potser, el més ambiciós donat que exposa la seva teoria de l'art, la política, la societat, la justícia, l'ètica o la moral. Però amb el pas dels temps l’ha catalogat com l’obra on el filòsof grec proposa la seva concepció de l'Estat ideal, aquell en el qual el ciutadà pot desenvolupar-se i ser feliç. 

El diàleg transcorre al Pireu, cèlebre port d’Atenes, al sud-oest de Grècia, a casa de Polemarc, fill de Cèfal. Plató no introdueix directament en escena els personatges que mantenen la conversa, sinó que presenta, primerament, un narrador. Això Plató també ho fa en altres diàlegs. La novetat de La República és que, a diferència, dels altres, el relator és el mateix Sòcrates, veritable protagonista de l’obra. A més dels ja citats també intervenen Glaucó, Trasímac i Adimant.

L’estructura de l’obra consta de 10 llibres i el tema de cadascun d’ells podríem catalogar-los de la següent forma:

Llibre I: anàlisi de la justícia.

Llibres II: introducció a la justícia, l'art i la guerra.

Llibres III: l'educació dels guardians, jutges i els governants de l'Estat

Llibres IV: les virtuts, l'Estat ideal i la justícia

Llibres V: sobre l'educació de la dona i els fills i la diferència entre coneixement i opinió.

Llibres VI: símil del sol i símil de la línia. Idea de Bé i de Veritat.

Llibre VII: el mite de la caverna, teoria de les idees, dialèctica i educació.

Llibre VIII: l'organització de l'Estat i les parts de l'ànima

Llibre IX: sobre la felicitat del tirà

Llibre X: poesia i el destí de l'ànima. Mite de l’Ern

 

En el llibre I, Sòcrates va a casa de Polemarc. Allà també hi ha el seu pare, Cèfal, el sofista, i els tres comencen a dialogar sobre el significat del terme justícia. Cèfal afirma que la justícia consisteix a dir la veritat i donar a cadascú allò que li correspon. Polemarc diu que el més just és fer el bé als amics i mal als enemics. Sòcrates diu que l'ésser humà just és aquell que no pot fer mal a un altre i identifica la justícia amb la saviesa i virtut, i la injustícia amb la ignorància i el vici.

En els llibres II, III i IV, Plató descriu la seva Ciutat-Estat ideal, així com als seus governants. És en aquest punt que afirma que els veritables governants han de ser els filòsofs, defensant la figura del filòsof-rei. Així mateix, farien de jutges i d'educadors. Als guerrers, els correspon la defensa de la ciutat i el poble, han de complir les lleis i respectar les decisions dels governants.

De la mateixa manera que hi ha tres parts de l'ànima: l'ànima racional, l'ànima irascible i l'ànima concupiscible, hi ha en l'ésser humà tres virtuts, que es corresponen amb les parts de l'ànima, que són: la prudència, el valor i la temprança, respectivament. Encara que es donen les tres en tots els éssers humans, sempre domina una sobre l'altra. Quan això es produeix en un Estat, llavors es pot parlar de justícia. L'Estat ideal perfecte reuniria aquestes tres virtuts, sent la justícia la més gran de totes i que consisteix en el fet que cadascú s'ocupi del que li correspon:

 

• A l'ànima racional, li correspon la prudència i el seu lloc a la polis, el govern: el filòsof-rei.
• A l'ànima irascible, li correspon el valor i el seu lloc a la polis, l'exèrcit: els guerrers.
• A l'ànima concupiscible, li correspon la temprança i la seva posició a la polis, ser súbdits obedients i respectar les lleis. El poble, els artesans, comerciants i camperols.

Si cadascú fa el que li correspon dins de la polis, s'està fent justícia. Un Estat que és just, és reflex dels seus ciutadans.

En aquest context, l'educació és determinant a l'hora de definir el lloc de cada individu, en funció de les seves habilitats, coneixements i aptituds. El que tracta de demostrar Plató és que la justícia individual és un reflex de la justícia social. Totes dues són idèntiques.

En els llibres V a VII Plató tracta el tema de l'educació, no amb fins formatius, sinó com a mitjà d'ascendir del món sensible al món intel·ligible, a través de la dialèctica. Així mateix, defineix els diferents models de govern:

 

• El millor model d'organització política seria la monarquia i/o aristocràcia d'organització política. L'aristocràcia és el govern dels millors, però han d'aliar-se amb els guerrers si volen conservar el seu poder, que acabaran fent-se amb el mateix, convertint-se així en Timocràcia.
• La timocràcia és el govern dels militars, dels valents, però pot degenerar en Oligarquia.
• L'oligarquia és la desviació de la Timocràcia, i seria el govern dels rics i com la riquesa es rebel·laran i restauraran la Democràcia.
• La democràcia, o el govern de Tots, caurà en l'anarquia i la demagògia, donant lloc a la tirania.
• La tirania és el govern d'un sol, i és conseqüència de la degeneració de la democràcia i és la forma més injusta de totes.

Els llibres IX i X, Plató els dedica a l'anàlisi de la felicitat i de l'ànima, així com de la destinació final d'aquesta.

Plató ha estat de gran influència en la història del pensament occidental, si bé és cert que també ha rebut grans crítiques de filòsofs com Nietzsche, que l'acusa de ser el culpable de la decadència de la cultura occidental, construïda des del menyspreu a la vida, fonamentat en la duplicació platònica de la realitat.

  

 

 

 

  "EL BANQUETE / FEDON / FEDRO"

 

FILOSOFIA CLÀSSICA / Hª DEL PENSAMENT

 Editorial Labor, S.A. / Pàgines: 373 / ISBN: 84-250-0051-3 / Edició 1979

 

El Banquete

El Banquete (385-370 a.C.) és un dels diàlegs més elaborats, literàriament, de Plató. L'escena és un sopar a casa d'Agató, on els convidats decideixen substituir el consum de vi per un exercici retòric: cada un pronunciarà un elogi d'Eros (l'amor). L'obra no és un tractat filosòfic lineal: és una simfonia de veus que avancen progressivament cap a la revelació final.

Plató empra una doble mediació narrativa —Apol·lodor reconta el que li va explicar Aristodem— que distancia el lector de l'esdeveniment i li recorda que tot discurs sobre l'amor és ja una interpretació.

 

Diagrama dels protagonistes i del nivell filosòfic

 

Anàlisi dels discursos principals

Fedre obre amb un elogi tradicional: Eros és el déu més antic, font del valor heroic. El punt de vista és moral-popular, sense profunditat metafísica.

Pausànies introdueix una distinció important —Eros Pandemos (vulgar, cos) vs. Eros Uranios (celestial, ànima)— que prefigura l'estructura dual que Plató desenvoluparà. Però la seva motivació és defensar la pederàstia atenenca, cosa que el delata com a orador interessat.

Erixímac, el metge, amplia Eros a principi còsmic que regeix la medicina, la música i fins i tot el clima. Plató caricatura el reduccionisme cientifista de l'època.

Aristòfanes és el gran moment literari de l'obra: el mite dels éssers esfèrics partits en dos. L'amor com a recerca de la meitat perduda és una de les metàfores més poderoses de la filosofia occidental, però Plató la posa en boca d'un comediògraf: és una explicació bella però errònia, perquè situa l'amor en la mancança corporal i en la nostàlgia, no en l'ascens.

Agató és el punt de màxima retòrica: el seu discurs és elegant, líric, ple de paral·lelismes. És el cim de la doxa (opinió), no del logos (raó). Sòcrates, amb el mètode socràtic, el desmunta en quatre preguntes. Fet i fet, si Eros desitja bellesa, és perquè no la té; per tant, Eros no és bell ni bo en si mateix.

El discurs de Sòcrates-Diotima: el nucli filosòfic

El gir decisiu és estructural: Sòcrates no dona el seu discurs sinó que transmet el d'una sacerdotessa, Diotima. Plató fa dues coses a l'hora:

1. Empra una veu femenina per distanciar la doctrina de la persona de Sòcrates (una de les discussions més vives de l'acadèmia Platónica: és Diotima una figura real o una màscara literària?).
2. Transforma el diàleg en transmissió iniciàtica, com els misteris d’Eleusis.

L'aportació central és l'escala d'Eros/Diotima:

Cos bell → tots els cossos bells → bellesa de les ànimes → bellesa de les lleis i institucions → bellesa dels sabers → la Bellesa en si mateixa

Eros no és un déu sinó un dàimon, intermediari entre la mortalitat i la immortalitat, entre la ignorància i el saber. Fill de Pènia (pobresa) i Poros (recurs), Eros desitja perquè li manca, però és enginyós per aconseguir-ho. Aquesta és la figura del filòsof.

La teoria de l'ascens (scala amoris) ha estat atacada per A. W. Price i Gregory Vlastos: en l'escala Platónica, l'amant acaba estimant la Forma de la Bellesa, no la persona concreta. L'individu és una mera escala. Plató sacrifica la singularitat de l'estimat en nom d'un amor abstracte i impersonal. Aristòtil, a l'Ètica Nicomaquea, ja corregirà aquesta postura recuperant la philia com a vincle entre individus concrets.

L'epíleg d'Alcibíades: la ironia com a forma filosòfica

La irrupció d'Alcibíades —borratxo— no és un accident dramàtic sinó la clau interpretativa de tota l'obra. El seu elogi de Sòcrates és una inversió del tema: en lloc d'elogiar Eros abstractament, descriu com és estimar Sòcrates des de dins.

Alcibíades confessa que Sòcrates l'ha rebutjat sexualment i que ell, que seduïa tothom, no ha pogut seduir el filòsof. Sòcrates practica l'enkrateia (autodomini) fins al paroxisme: és l'home que conté Eros sense ser-ne dominat. La seva lletjor exterior contrasta amb la bellesa interior, com les figures dels silens que per fora són ridícules i per dins contenen imatges dels déus.

L'epíleg demostra que la filosofia no és un sistema que s'aprèn sinó un mode de vida que s'encarna. I que aquest mode de vida resulta pertorbador, fins i tot políticament perillós: Alcibíades, el polític més brillant d'Atenes, serà la seva ruïna.

Valoració crítica global

La construcció narrativa d’un relat dins el relat, la progressió dramàtica dels discursos, la invenció del dàimon com a figura de mediació filosòfica i la capacitat de conjugar mythos i logos fan d’El banquete un text irreemplaçable.

La jerarquia implícita entre amor físic i amor intel·lectual porta a una desvalorització del cos i de l'afecte concret que serà problemàtica per a molts lectors moderns. La figura de Diotima ha generat debat des del feminisme filosòfic: és una projecció masculina idealitzada de la saviesa femenina, o una autèntica representació d'una veu alternativa?

En tot cas, el Banquet és l'obra que defineix la pregunta filosòfica occidental sobre l'amor: no com funciona sinó cap on ens dirigeix.

 

Podeu trobar més informació a:

 

El discurso de Pausanias en el Banquete de Platón, per Victoria Marín, a REVISTA VIRTUAL QUIMERA

El banquete de Platón, per Ana Moure Casas, a NUEVA REVISTA (29-09-2013)

 

  

 

 

Fedón

El Fedón narra les darreres hores de Sòcrates a la presó, el dia de la seva execució. Plató construeix aquí un dels textos filosòfics més ambiciosos de la tradició occidental: demostrar racionalment que l'ànima sobreviu a la mort del cos. El marc dramàtic —l'home que mor mentre argumenta que la mort no és un mal— és en si mateix un argument retòric de primera magnitud.

Els quatre arguments i les seves debilitats

L'argument dels contraris, sosté que tota cosa prové del seu contrari: el petit del gran, el fred del calent, i per tant el viu del mort i viceversa. El problema central és que Plató pressuposa una simetria còsmica sense justificar-la. Que els processos naturals mostrin alternança no implica que l'ànima persisteixi entre els dos estats; podria simplement deixar d'existir.

L'argument de la reminiscència, és potser el més elegant: quan reconeixem la igualtat perfecta entre dos objectes, no l'hem apresa de la natura (cap objecte és perfectament igual a un altre), sinó que la recordem d'una existència anterior. El costat feble és obvi: l'argument només funciona si ja s'accepta la teoria de les Idees, que és precisament el que necessita ser demostrat, no un punt de partida.

L'argument de l'afinitat, afirma que l'ànima, per ser invisible, immutable i capaç de captar les Idees, s'assembla a les Idees i, per tant, és indestructible. Aquí Plató comet un salt lògic: la semblança no implica identitat de naturalesa. Una còpia perfecta d'un document no és el document; la similitud funcional no garanteix la mateixa ontologia.

L'argument de la forma de vida, és el més abstracte: l'ànima és allò que dona vida al cos, i la Vida en si no pot admetre la mort, igual que el foc no pot admetre el fred. Però això demostra com a molt que l'ànima no pot ser morta mentre existeix, no que hagi d'existir eternament.

 

 

  

Eixos filosòfics a Fedón

 

La crítica de Símmies i Cebes: el punt fort del diàleg

Un dels trets admirables del Fedón és que Plat no amaga les objeccions. Símmies proposa que l'ànima podria ser simplement l'harmonia del cos —com l'afinació d'una lira— i, per tant, desapareixeria amb l'instrument. Cebes argüeix que, fins i tot si l'ànima sobreviu a diversos cossos, podria exhaurir-se eventualment. Sòcrates respon, però les respostes no acaben de ser plenament satisfactòries, especialment la de Cebes, que es resol més amb el gran argument de la Forma de Vida que amb una refutació directa de l'objecció.

El mite final: quan l'argument cedeix el lloc a la narració

Al final del diàleg, Plató abandona la demostració filosòfica i ofereix un mite escatològic sobre la geografia de l'altre món. Això és revelador: suggereix que el mateix Plató reconeixia que els arguments racionals no eren del tot concloents, i que calia complementar-los amb una narració imaginativa. El mite no és decoració; és una confessió epistemològica.

Avaluació crítica

El Fedón és un text fonamental no perquè els seus arguments siguin irrefutables, sinó perquè articular amb precisió la primera gran defensa del dualisme ànima-cos en la tradició occidental. Les seves debilitats lògiques són reals: circularitat, dependència de premisses no demostrades, salts d'analogia a identitat. Però la seva influència ha estat enorme, des de la teologia cristiana medieval fins a Descartes i, indirectament, fins als debats contemporanis sobre la consciència.

El que Plató aconsegueix, fins i tot si els arguments fallen com a proves, és mostrar la mort com un problema filosòfic que mereix ser abordat amb rigor i serenitat. En aquest sentit, l'actitud de Sòcrates —mor argumentant, no creient cegament— és la veritable tesi del diàleg.

 

 

 

 

 

Fedro

El Fedro  és un dels diàlegs de maduresa de Plató, datat aproximadament entre el 370 i el 360 a.C., tot i que alguns estudiosos el situen abans. Es tracta d'un dels textos Platónics més complexos i fascinants, ja que articula de manera entrellaçada tres grans temes: l'amor (eros), l'ànima (psyché) i la retòrica. El diàleg té lloc fora dels murs d'Atenes, a la vora del riu Ilís, un escenari inusual en el corpus platònic que ja és, en si mateix, significatiu: la conversa filosòfica es desplaça al món natural, lliure de les convencions urbanes.

El Fedro s'estructura en dues grans parts, articulades al voltant de la figura de Fedre, un jove amic de Sòcrates fascinat per la retòrica sofística.

Primera part: Els tres discursos sobre l'amor

El discurs de Lísies (llegit per Fedre): El sofista Lísies havia escrit un discurs paradoxal en defensa de la tesi que el no-amant és preferible a l'amant com a amant d'un jove. L'argument és calculadament pragmàtic: l'amant, dominat per la passió, és inestable i pot resultar perjudicial; el no-amant, en canvi, actua amb fredor racional i és més fiable. Plató el presenta com a model de retòrica buida: formalment hàbil, però intel·lectualment superficial.

El primer discurs de Sòcrates: Sòcrates, com a exercici, improvisa un discurs que defensa la mateixa tesi que Lísies, però millor construït. Aquí l'amor es defineix com una forma d'hybris, d'excés irracional que esclavitza qui l'experimenta. Sòcrates, però, s'atura: el seu daimón —la veu interior— l'adverteix que ha comès una impietat en parlar malament d'Eros, déu, fill d'Afrodita.

La palinodia de Sòcrates: La gran peça central del diàleg. Sòcrates es retracta i pronuncia un elogi de l'amor com a forma de mania divina —bogeria sagrada— que permet a l'ànima recordar les formes eternes contemplades abans de l'encarnació. Aquí s'insereix el famós mite del carro alat: l'ànima és comparada a un auriga que condueix dos cavalls, un de noble (la part racional i volitiva) i un de rebel (els apetits baixos). Abans de néixer, les ànimes contemplen les formes pures en la volta celeste; en encarnar-se, perden aquest record. L'amor eròtic per la bellesa d'un cos bell desencadena l’anamnesi —el record— de la Bellesa en si mateixa, i és així el primer graó cap a la filosofia.

Segona part: La crítica de la retòrica i l'elogi de la filosofia

La segona part analitza la naturalesa de la retòrica: pot existir una retòrica vertadera? Sòcrates argumenta que la retòrica sofística —com la de Lísies— és una mera adulació (kolakeia), un saber de l'aparença sense coneixement de la veritat. Una retòrica filosòficament legítima hauria de: (1) conèixer la veritat de la matèria tractada, (2) conèixer l'ànima del seu interlocutor, i (3) adaptar el discurs a la naturalesa de l'ànima.

El diàleg culmina amb la cèlebre crítica de l'escriptura, posada en boca del déu egipci Thamus, que rebutja el do de l'escriptura que li ofereix Theuth: l'escriptura debilita la memòria, produeix una aparença de saber sense saber real, i no pot respondre als seus lectors ni adaptar-se a les seves necessitats. El saber autèntic és el logos viu, el diàleg filosòfic cara a cara que s'inscriu en l'ànima del deixeble.

Anàlisi crítica

1. La tensió entre eros i filosofia

Un dels aspectes més subtils del Fedro és la rehabilitació filosòfica d'Eros. En altres diàlegs (Fedón, República), Plató presenta el cos i les passions com a obstacles per a la filosofia. Aquí, en canvi, el desig eròtic per la bellesa corporal és el punt de partida —i no l'enemic— de l'ascens filosòfic. Aquesta tensió ha generat un debat interpretatiu considerable: ¿hi ha una contradicció interna en el platonisme, o bé el Fedro representa una posició matisada en la qual eros és condició necessària però no suficient de la filosofia?

Algunes interpretacions han llegit el Fedro com una reconeixença Platónica de la importància filosòfica de les emocions i la vulnerabilitat humana, en contrast amb la postura ascètica del Fedón. Altres, han subratllat que l'amor Platónic és en realitat un amor a les formes a través de les persones, i que, per tant, despersonalitza l'estimat, reduint-lo a mer vehicle.

2. El mite del carro alat: interpretació i límits

El mite del carro alat és un dels més elaborats del corpus Platónic i ha exercit una influència enorme en la tradició occidental, des del neoplatonisme fins al romanticisme. Des d'una perspectiva crítica, cal observar que Plató és plenament conscient que recorre al mite (mythos) allà on el raonament (logos) no pot arribar: la naturalesa de l'ànima és indemostrable racionalment, i el mite és, doncs, una eina epistemològicament subordinada. Però això planteja un problema: en una obra que defensa la superioritat de la filosofia sobre la retòrica, Plató recorre a una de les formes retòriques més potents —la narració mítica— per fonamentar la seva metafísica de l'ànima. Hi ha aquí una contradicció que la tradició crítica ha assenyalat sovint.

3. La crítica de l'escriptura i el seu caràcter paradoxal

La crítica platònica de l'escriptura al final del Fedro és potser el passatge més comentat del diàleg i el que més debat ha generat en la filosofia contemporània. El punt central és que l'escriptura és un pharmakón —terme grec que significa alhora remei i verí— que simula la memòria però la destrueix. Ara bé, la paradoxa és evident: Plató escriu per criticar l'escriptura.

La crítica platònica de l'escriptura no és una condemna absoluta, sinó una advertència sobre els seus límits: l'escriptura és lícita com a hypomnema —record, nota, ajuda de memòria— però no pot substituir la formació filosòfica autèntica.

4. Retòrica i filosofia: una relació problemàtica

La proposta d'una retòrica filosòficament legítima al Fedro és un dels aspectes més innovadors del diàleg i representa un gir respecte a la postura del Gorgias, on Plató condemna la retòrica sense matisos. Aquí es reconeix que el filòsof necessita dominar l'art de persuadir per poder transmetre la veritat a ànimes diverses. Tanmateix, els criteris que Sòcrates estableix per a aquesta retòrica ideal —coneixement de la veritat, de l'ànima i d'un mètode dialèctic— la fan pràcticament indistingible de la filosofia mateixa, cosa que alguns comentaristes han llegit com una colonització de la retòrica per la filosofia, no com un veritable reconeixement de la seva autonomia.

Llegat i influència

La influència del Fedro en la tradició occidental és enorme i pluridireccional. El neoplatonisme (Plotí, Porfiri) desenvolupa la metafísica de l'ànima del mite del carro. El cristianisme patrístic assimila la noció d'ascens de l'ànima cap al Bé. En l'època moderna, el romanticisme recupera eros com a força espiritual; Nietzsche dialoga críticament amb la desconfiança platònica envers el cos. En el segle XX, a més de Derrida, Hans-Georg Gadamer i Leo Strauss han ofert lectures influents del diàleg que subratllen respectivament la dimensió ètica i la dimensió esotèrica del text.

 

Actualitzat: 10/05/2026