"EL QUE RESTA DEL DIA”
LITERATURA ANGLESA / SEGLE XX
Edicions 62 / Pàgines: 315 / ISBN: 84-297-4944-6
/ Primera Edició: octubre 2001.
De
què serveix penedir-se del que hem fet fins ara a la vida? De res. És inútil i
estúpid lamentar-se. Podem imaginar què hi hauria hagut de diferent si en
determinat instant haguéssim pres un altre camí? Sí, però com aquella vella cançó
de Neil Young; tots saben
que això no condueix a res (Everybody Knows This is
Nowhere ). Al capdavall, el que compta és fer un bon ús del que ens queda
de la nostra vida. Aquest sembla ser el missatge final de la novel·la: The remains of the day (El que resta del dia) de Kazuo Ishiguro.
La novel·la, que va tenir una magnífica i també molt recomanable versió cinematogràfica (1993), dirigida per James Ivory, i protagonitzada per Anthony Hopkins i Emma Thompson, explica la història de Stevens, primer majordom d’una noble casa anglesa: Darlington Hall. Stevens rememora els detalls d'una època passada, la que va viure al costat de Miss Kenton, mentre realitza un viatge cap al seu retrobament. Una espècie de repàs als errors comesos i en el qual, Ishiguro, opta per unes descripcions detallades, teixint d'aquesta manera els contrapunts necessaris per fer més comprensible a estones, patètic altres, el personatge del majordom protagonista. Des de la mateixa activitat frenètica d'una casa (un personatge més de la trama) en què l'únic que sembla estar sempre quiet i en el seu lloc és ell (significant això que és el majordom el que més es mou), el futur que li espera en la figura del seu pare, l'enveja en la jove parella resultant de la seva ajuda de cambra i una donzella o, de manera molt més cruel, la seva antítesi en l'amic de la Miss Kenton. Elements que aniran configurant a Stevens com un perfecte exemple d'una classe d'home, potser una classe social en si mateixa (l'escena de l’interrogatori per part d'un convidat resulta clarificadora), que ocupava el lloc que el naixement li havia donat (com una espècie de casta) i que no aspira a més del que té. Només l'amor pot alterar les seves prioritats, però ni tan sols aquest és tan fort com per provocar el despertar d'aquesta classe d'home que es refugia en la seva obligació com un reflex de la por que té a perdre el seu propi privilegi, ser el senyor dels servents.
Stevens és un individu d’una elevada professionalitat i s’esforça a
excel·lir en la seva feina, no solament en els fets del seu treball sinó en la
seva pròpia actitud personal. Creu que un perfecte majordom ha de tenir el que
ell anomena “dignitat”, això és, la capacitat de servir el seu cap sota qualsevol
circumstàncies i sense que aquestes afectin la qualitat del servei. Dit així no
sembla gran cosa, però en un moment donat, les circumstàncies de la celebració
d’un esdeveniment diplomàtic important a Darlington Hall –que requereix tota
la seva destresa i bon fer– passen per davant dels darrers moments de la vida del seu pare. L’escena és remarcable:
Stevens, reprimint els seus sentiments, ajorna el compliment dels seus deures
filials per causa dels professionals. Ha de ser l’ama de claus (Miss Kenton) de
la casa qui li tanqui els ulls al seu pare. I tot plegat es compleix sense que
cap de les persones a qui el majordom atén s’adoni del tràngol pel qual aquest
passa perquè el seu rostre impenetrable res no deixa transcendir.
Així, la deformació professional consistent a controlar les pròpies emocions per tal d’assolir la “dignitat” i excel·lència requerides, té dramàtiques conseqüències en la seva vida personal, doncs, entre altres efectes, aquesta deformació qualla en el seu caràcter imprimint-li una rigidesa del tot incompatible amb l’expressió dels afectes. Stevens també coneix l’amor –per miss Kenton, l’ama de claus–, però aquesta és una emoció que no es pot permetre, com tampoc el seu corol·lari: la família. L’amor i la família, en efecte, en la seva paranoica visió del deure professional, lleven forces i dedicació al quasi sacerdoci de la majordomia.
La narració ens fa assistir, amb un punt d’impotència, a la incapacitat de Stevens per a viure una vida pròpia i només ens reconciliem amb ell quan reconeix, a la fi, durant el capvespre del seu propi dia vital, que potser –i ho diu així: “potser”, tan flegmàtic és el caràcter anglès– ha comès un error greu deixant que la dona que estimava –cansada i avorrida d’esperar– es casés amb un altre i fos, com ell, infeliç.
El missatge final és que el “carpe diem” dels antics, el consell d’aprofitar la vida perquè aquesta és breu, no serveix només per als que la comencen o es troben encara al matí d’aquesta jornada, sinó que també val per a aquells que han travessat fa temps l’hora de la migdiada i fins i tot per a aquells que es troben al capvespre. No debades es diu a la novel·la d’Ishiguro que les hores de la tarda són les millors del dia. El que resta del dia, doncs, sigui el que sigui, ha de ser el que millor visquem, amb més intensitat i amb més profit.
NOTA
1: El discurs del Sr. Lewis
El senyor Lewis és el representant nord-americà a la conferència de
març de 1923 que es fa a Darlington Hall, organitzada pel seu propietari, el
senyor Darlington. Lord Darlington va ser molt influent durant aquells anys i
va estar en tractes amb els nazis. Sense ell adonar-se'n, va ser un titella
de Hitler perquè va ajudar a introduir les seves idees a Anglaterra. El
senyor Darlington, per ingenuïtat, convençut que estava comportant-se com un
cavaller, mantenia tractes amb polítics molt importants de la simpatia del
Führer. El senyor Lewis, en el si de la conferència, fa un discurs on critica
aquesta actitud.
Però també és una crítica a una forma d'entendre les relacions internacionals (també les personals). En el fons estem contemplant el crepuscle d'un món que es resisteix a desaparèixer, el de la tradició i la noblesa. Un món en què Anglaterra ha estat el capdavanter de la tradició, l'honor i la cavallerositat. És clara la ironia que trobem en tot aquest plantejament per part de l'autor. Tant Stevens com el seu senyor no s'adonen que aquesta resistència és potser una batalla perduda i, sobretot, que la seva pretesa "noblesa" amaga actituds d'una moral més que dubtosa. Així, Kazuo Ishiguro ens mostra el doble fracàs de dos homes, senyor i majordom, potser benintencionats però equivocats en la seva manera de procedir.
Nota
breu:
A la
pel·lícula, però, el realitzador i el guionista van jutjar
preferible de reemplaçar el personatge del Sr. Farraday, comprador del
castell després de la guerra al llibre, pel Sr. Lewis, que era el participant
que protestava a la conferència. L'escala de temps ha estat igualment
concentrada (la primera conferència té lloc el 1936 a la pel·lícula, el 1924
al llibre; l'espectador troba evidentment estrany que Alemanya faci esforços
per demanar el seu rearmament el 1936, quan ben al contrari el
comprometia en la Guerra Civil Espanyola).
|
NOTA
2: “La dignitat” i la contenció emocional a Stevens
Per Stevens la contenció emocional és un fet diferencial dels
anglesos. Una característica que, a més, els apropa al que ell anomena
"la dignitat". Però en Stevens la contenció emocional no és un
signe d'intel·ligència emocional sinó tot el contrari: és una persona incapaç
d'expressar els seus sentiments. I aquest aspecte no distingeix nacionalitats
o races. La seva formació i el seu "sentit del deure" el porten a
ocultar els seus sentiments fins al punt de no voler "distraccions"
en el seu treball. És notable en ell la seva manca de capacitat, tant per
manifestar els seus propis sentiments com per fer-se càrrec dels sentiments
dels altres, qüestió que es posa especialment de manifest en el seu tracte
amb Miss Kenton, que sembla retre-li una sincera estima, però no és capaç de
superar les barreres que el mateix Stevens aixeca obstinadament una vegada i una altra. Però això és pura aparença, no és que no tingui sentiments, sinó que
els oculta.
En aquest sentit, el personatge de Miss Kenton, fa de contrapunt al majordom. Es tracta d'una mestressa de claus també de gran competència i professionalitat, però que, pel seu caràcter, es revela davant l'excessiva rigidesa i aparent fredor del majordom. En tot moment es mostrarà més humana que ell. Ella, almenys, corre el risc de la llibertat, escapant d'aquell lloc que sembla asfixiar la seva existència. Però sobretot, sembla mantenir sempre una lucidesa moral superior. |
Podeu
trobar més informació a:
Actualitzat: 6/11/2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada