Seguidors

divendres, 27 de març de 2020

ROMANTICISME (III): LA REVOLTA ROMÀNTICA


El Romanticisme va significar un dels canvis més importants ocorreguts en la consciència europea. Com a transformació del pensament de la civilització occidental segueix en certa manera vigent encara avui. Va sorgir en aquell puzle de ducats alemanys, naufragi polític del Sacre Imperi, quan el “simbòlic” emperador ja només s'ocupava dels seus assumptes italians i de si mateix.  

Va succeir també en disconformitat amb la filosofia hegemònica i només després de l'auge de Napoleó i el seu gran efecte “mediàtic”. Napoleó va crear la Confederació dels Estats del Rhin i va aplicar-hi el nou Dret civil. Aquells Estats van prendre consciència de la seva arrel comuna, si més no de manera popular, mai institucionalment. És aquesta una altra escissió, emocional, que es va sumar intrínsecament a l'anterior.


Així, el Romanticisme es configurà com un moviment ple de contradiccions internes i amb un doble vessant reaccionari i revolucionari. Veiem el vessant revolucionari.

Fet i fet, el Romanticisme es construeix en oposició a diverses coses. En primer lloc, es rebel·la contra el Neoclassicisme[i] ossificat i repressiu de les facultats creadores; i en aquesta revolta contra el neoclassicisme, torna a la cultura clàssica –grecoromana i sobretot grega, i en particular atenenca i platònica–, en un intent de fer reviure la grandesa de la cultura clàssica, ofegada pels convencionalismes avorrits del neoclassicisme. És important de subratllar aquest aspecte, perquè hom ha confós massa sovint els termes “clàssic” i “classicista”, separant i oposant els termes “clàssic” i “romàntic”.

El Romanticisme s’oposa també a la Il·lustració. Però, al mateix temps, n’és hereu. De fet, el Romanticisme és el fill pròdig, “l’enfant terrible” del Segle de les Llums i, en primer lloc, de Kant. Els romàntics són els continuadors dels il·lustrats, i combaten no tant els ideals il·lustrats com les limitacions de la primera Il·lustració. Hom insisteix tot sovint en la ruptura romàntica amb el Segle de les Llums; però se subratlla menys sovint l’herència il·lustrada en el si del Romanticisme.

Es diu també, de vegades, que el Romanticisme és multiforme i difícil de definir. Es diu fins i tot que és impossible definir-lo. Aquesta postura és, però, massa còmoda. Puntualitzem tot seguit que fem referència al Romanticisme original, anglès i alemany sobretot, encara que també francès, de la segona meitat del segle XVIII i de principis del XIX. Foren aquests romàntics els qui, per començar, encunyaren el terme. I, sobretot, aquest primer Romanticisme es distingeix dels diversos neoromanticismes posteriors, tan heterogenis i, de vegades, tan allunyats del primer Romanticisme.

El Romanticisme constitueix una “Weltanschauung” –una cosmovisió–, és a dir, tota una visió de l’home i del món, global i profunda. És cert que hi ha diferències entre els països, entre els autors i entre les obres d’un mateix autor. Això no implica, però, la fragmentació total fins a la impossibilitat d’identificar una base cultural comuna. Malgrat aquestes diferències, que no ens cal pas negar, podem defensar que es desenvolupà en la segona meitat del segle XVIII i a principis del XIX una cosmovisió que podem anomenar romàntica i que permet de superar les fragmentacions esmentades.

El Romanticisme, situat a l’albada del món modern, quan es consolida l’adveniment de la burgesia com a nova classe dominant i el capitalisme, quan tenen lloc la Revolució Francesa i la primera Revolució Industrial, accepta difícilment la modernització del Vell Continent. La crítica de la modernitat porta el Romanticisme al llindar de la revolta: revolta contra l’Estat-Nació liberal com a sistema d’organització política, contra el capitalisme industrial com a sistema d’organització social, i, quant al coneixement, contra els excessos de l’ordre cientifista i mecanicista. També contra els excessos del racionalisme, el materialisme i l’utilitarisme, als quals oposa la imaginació, un coneixement superior i creador, que idealitza i unifica, que integra els sentits, l’intel·lecte i el tercer ull –l’ull místic–, un coneixement que és la unitat de la ciència i la poesia, de l’home i la natura, del saber i la vida.

La revolta romàntica es dirigeix, de manera general, cap al vell ordre de l’Antic Règim i al mateix temps cap a la nova ideologia liberal –que és una rebaixa de la Il·lustració– i cap als valors de la nova societat burgesa; davant l’alienació, la deshumanització i el buit espiritual del nou món capitalista, el Romanticisme desplega una vida intensa i transcendent que trenca els murs de les estretes convencions socials burgeses. La civilització moderna es basa, tal com va subratllar Max Weber, en els llibres de comptabilitat dels mercaders, en l’esperit de càlcul racional; i aquest “ethos” capitalista acaba essent el fonament de tota la civilització. El Romanticisme fou una primera –i tràgica– revolta contra aquest “ethos”, revolta que ens hauria d'impressionar encara avui dia.

En aquest mateix blog també podeu llegir:


[i] Sobre el Neoclassicisme podeu trobar més informació en aquest mateix blog a:



BIBLIOGRAFIA
CALVO MARTINEZ, T.; NAVARRO CORDON, J. M. (1980): Historia de la Filosofía. Madrid: Ediciones Anaya, S.A.
FERRATER MORA, J. (2006): Diccionario de Filosofía de bolsillo. Volumen 2. Madrid: Alianza Editorial
GINER, S. (1982): Historia del Pensamiento Social. Barcelona: Editorial Ariel.
GEYMONAT, L. (2006). Historia de la Filosofía y la Ciencia. Barcelona. Crítica, S.L.
HOBSBAWM, E. (2005). La era de la revolución 1789-1848. Barcelona. Crítica, S.L.


Cap comentari:

Publica un comentari