diumenge, 25 de juliol de 2010

CICERÓ, Marc Tul·li

"DISCURSOS" (III)
En defensa de Sexto Roscio Amerino”.
En defensa de la ley Manilia”.
En defensa de Aulo Cluencio”.
Catilinarias


LITERATURA CLÀSSICA / ROMA

Editorial Gredos S.A. / Pàgines: 382 / ISBN: 84-249-2511-4 / Edició 2000.



La retòrica i oratòria política i judicial assoleix amb Ciceró la seva quota més elevada.

S'entén per retòrica l'art de parlar bé, d'embellir l'expressió, de donar al llenguatge eficàcia per aconseguir delectar, promoure o commoure. Cal dir que la retòrica és una creació grega.
A Roma van haver−hi grans oradors. Els primers tenien l'eloqüència natural, no feien exercicis preparatoris ni estudis de les regles. Però quan Roma entra en contacte amb la Magna Grècia comença a donar−li importància a les regles.

Es consideren qualitats de l'orador la serietat, la dignitat, la superioritat i la rectitud. Els grecs consideraven que es necessitava saber trobar arguments, organitzar−los i dominar−los; ser capaç d'adaptar el discurs al temps, el lloc i el públic; acomodar la idea i saber utilitzar els recursos estilístics.

L'ensenyament de la retòrica, s'iniciava als 17 anys i es dividia en tres:
  • Tipus de discursos:
-Judicial: l'orador es proposa aconseguir una decisió judicial sobre si alguna cosa estava ajustada a la llei o no.
· Deliberatiu: discurs polític pronunciat davant del poble on l'orador recomanava  o desaconsellava una opció.
-Demostratiu: lloança d'una persona. Aquí s'inclouen els discursos pronunciats als funerals.
  • Procés d'elaboració d'un discurs:
-Invenció: busca de documentació, arguments i proves.
-Disposició: estructuració del material
-Elocució: exposició del discurs mitjançant la busca de paraules adequades, figures estilístiques...
-Memòria: retenció a la memòria del ja preparat.
-Acció: ús de gestualitat i to de veu adequats.
-Parts del discurs
-Acció: ús de gestualitat i to de veu adequats.
  • Parts del discurs:
-Exordi: Introducció destinada a preparar l'ànim dels jutges, captar la seva atenció i guanyar la seva benevolència. Ha de ser ràpida.
-Narració: Exposició dels fets que es defensen o es proven. Ha de ser clara i senzilla.
-Argumentació: Part central i decisiva on es deuen defensar els arguments presentats a favor de la causa i refusar l'argumentació de la part contraria. Els arguments han d'estar ordenats.
- Epíleg: Part final destinada a recapitular el que s'ha exposat per refrescar la memòria i tractar de guanyar−se als jutges. Ha de ser breu, enèrgica i impactant.

Les turbulències polítiques del darrer segle de la República es traduïren sovint en enfrontaments i debats públics. Saber argumentar i defensar les pròpies posicions i atacar les opinions contràries, mitjançant un discurs polític apropiat, constituí una arma més del combat polític.
A més, els discursos forenses, és a dir, els discursos pronunciats en un judici (a favor o en contra d’un acusat determinat) serviren també per a defensar la viabilitat de la pròpia opció política en forma de discurs de defensa d’un acusat determinat, partidari de la mateixa línia ideològica, o per a criticar la validesa de les posicions contràries, en forma d’atac d’un adversari.

Les posicions polítiques de Ciceró evolucionaren des d’una actitud de simpatia envers la facció popular cap a posicions més properes a les tendències senatorials. En els seus discursos va quallant la idea de la concordia ordinum “concòrdia dels ordres”, en què defensava la conciliació dels interessos dels senadors  dels cavallers, davant les ambicions dels populares.

Al començament de la seva carrera política, Ciceró ataca els excessos de la dictadura de Sul·la i afavoreix els interessos de Pompeu, a qui veia com la persona ideal per a dur a terme aquesta entesa entre el Senat i l’ordre eqüestre. En la Guerra Civil que enfrontà Cèsar i Pompeu, no dubtà a donar suport a aquest darrer, tot i que, un cop mort Pompeu, no tardà a reconciliar-se amb Cèsar. A la mort del dictador (44 aC), atacà violentament Marc Antoni i, per aquest motiu, fou proscrit pel segon triumvirat.

Des de ben jove, Ciceró exercí amb èxit l’advocacia. Els seus primers discursos foren pronunciats quan Sul·la encara era dictador i, en alguns casos, atacaven els interessos dels seus col·laboradors, fet que li implicà un cert risc. En efecte, en un dels seus primers discursos –el discurs “En defensa de Sext Rosci Amerí”–, Ciceró defensava aquest personatge, acusat d’haver matat el seu pare; per això, s’enfrontava a un llibert del totpoderós Sul·la, que es volia apropiar dels béns del difunt. Per tant, en el procés, a banda d’utilitzar arguments legals per a aconseguir l’absolució del seu client, Ciceró atacava el clientelisme i el favoritisme que havia caracteritzat la dictadura de Sul·la.

Amb el discurs de “En defensa de la llei Manilia” (66 a.d. C.), defensa aquesta llei per ajudar a Pompeu, que otorgava al proconsol la direcció de la guerra contra Mítriades.
En defensa d’Auli Cluenci” és una història complicada que convina un possible parricidi i la compra d’un tribunal.

Els discursos polítics més importants del seu consolat foren les quatre invectives contra Catilina: les “Catilinàries”. Amb aquests discursos, Ciceró, incapaç de detenir Catilina, intentà de foragitar-lo de Roma, fent públiques les seves intencions davant el Senat, amb un discurs molt directe i virulent. El resultat d’aquest primer discurs fou immediat, ja que Catilina abandonà Roma aquell mateix dia. L’endemà, Ciceró exposà davant el poble la trama de la conspiració
i amenaçà els col·laboradors de Catilina que s’havien quedat a Roma. Tot seguit, informà el poble sobre l’arrest dels conspiradors. En el darrer discurs, adreçat al Senat, Ciceró es pronuncià sobre el càstig que calia aplicar alsconjurats i es decantà per la pena capital.

Més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada