divendres, 25 de febrer de 2011

LAMPEDUSA, Giuseppe Tomasi di


"EL GATOPARDO


NOVEL·LA HISTÒRICA
Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 300 / Volum 5 / ISBN: 84-89669-67-8 / Edició: 2003.


Giuseppe Tomasi di Lampedusa, onzè príncep de Lampedusa, va néixer a Palerm el 23 de desembre de 1896 i va morir a Roma el 23 de juliol de 1957. Fou el darrer descendent d’una família principesca siciliana i l’autor d’una única novel·la (i d’una novel·la única).  Va pertànyer a l’antiga noblesa de Sicília i va tenir una educació cosmopolita: era un gran coneixedor de la cultura de França i d’Anglaterra. Va viure allunyat de la seva ciutat natal, pràcticament aliè a la societat literària, des d’on va escriure la seva novel·la en italià.

Aquesta novel·la va ser escrita en els últims anys de la vida de l’autor, i publicada posteriorment a la seva mort, l’any 1958, per Giorgio Bassani. Va tenir una gran acceptació i va generar una gran expectació en un context marcat per la postguerra, i va constituir el primer best-seller italià.

Autor de personalitat complexa, va compondre aquesta obra ambientada a Sicília durant el Risorgimento. Tenia un caràcter taciturn i solitari, i va passar gran part de la seva vida llegint i meditant. La seva obra constitueix un enigma de la literatura contemporània, ja que no és possible d’imaginar com va poder un noble arruïnat i decadent, a l’allunyada Sicília, escriure una sola novel·la que es convertí en una de les obres narratives més apassionants i inquietants en un segle i època plena d’importants i destacats novel·listes. I és que costa d’imaginar a Lampedusa, que no era conegut fins el moment, a més de ser noble arruïnat i de vida monòtona i sedentària, fos capaç d’escriure una obra tan plena d’enigmes i interès.
Aquesta obra està escrita amb un narrador extern en tercera persona o heterodiegètic. És omniscient, la qual cosa indica que és coneixedor dels pensaments  i sentiments més íntims dels personatges, tot i no formar part de la narració. No opina directament sobre els fets, sinó que ho fa a través de la veu dels personatges. Ell només explica els fets que succeeixen i es limita a descriure’ls, és a dir, la seva funció és observar la història per explicar-la. A més de la narració, predominant a la novel·la, també es mostren algunes conversacions i monòlegs textuals. D’altra banda, cal dir que encara que l’autor no va viure a l’època on succeeixen els fets, en algunes ocasions es permet fer comentaris subjectius, per exemple quan menysprea a les persones que no pertanyen a la noblesa, dient que són inferiors, menys intel·ligents, etc. I citant a Garibaldi com a un boig indesitjable per les seves idees revolucionari.

Context històric...
El context històric de la novel·la se situa en el segle XIX,  moment en què l’aristocràcia s’acosta a la seva fi i s’emprèn la unificació d’Itàlia. El 1860, el Regne de les Dues Sicílies estava governat pel jove rei Francesc II, fill de Ferran II. Encara que les Dues Sicílies eren l'estat més pròsper d'Itàlia, com que tenia un rei amb poca autoritat i molt repressiu, el poble era propens a rebel·lar-se. L'abril del 1860, una revolució frustrada a Messina i a Palerm va augmentar els ànims revolucionaris, però ningú al sud d'Itàlia podia combatre l'exèrcit borbó; l'any 1844 ja havien fracassat els germans Bandiera i el 1857 Carlo Pisacane.

El Regne del Piemont estava planejant conquerir el Regne de les Dues Sicílies. Algunes fonts indiquen l'estímul que suposava que el Banc de Nàpols concentrés més de les 2/3 parts de les reserves d'or de tota Itàlia. “Bisogna occuparsi di Napoli” (Cal ocupar-se de Nàpols) deia Cavour.
Per aquest motiu el 5 de maig de 1860 Giuseppe Garibaldi salpà del port de Quarto , província de Gènova, amb 1033 homes, en la seva majoria veterans de les guerres d'independència, en dos vaixells de vapor vers Sicília. Aquesta campanya fou anomenada Spedizione dei Mille (Expedició dels mil) i fou un pas molt important en el procés d'unificació d'Itàlia.

El 11 de maig, desembarca a Marsala, Sicília, entre dues naus angleses que cobrien la maniobra, amb 20.000 homes. Don Fabrizio Corbera, Príncep de Salina, i la seva família es veuen obligats a desplaçar-se a la casa de camp que tenen a Donnafugatta.

A Marsala, els "camises roges" (així eren anomenats els soldats d'en Garibaldi) no reberen el suport esperat, però l'exèrcit augmentà amb els successius desembarcaments de l'exèrcit sardo-piemontès. Garibaldi vencé l'exèrcit borbònic a la Batalla de Calatafimi, malgrat la superioritat numèrica dels adversaris i del desenvolupament inicial, que afavoria els seus enemics. Hom ha assenyalat que el general borbònic Landi havia estat convençut de retirar les seves tropes per part dels piemontesos, tot oferint-li diners i prometent-li un càrrec important en l'exèrcit italià. Després de la marxa vers Palerm, on el poble victorejà el nom d'en Garibaldi, el seu exèrcit s'enfortí amb l'adhesió de molts nous entusiastes.

Garibaldi creuà l' Estret de Messina i entrà al continent. Seguí avançant amb poca resistència fins a Salern, ciutat molt propera a Nàpols, la capital del regne. Sols en aquell moment el rei Francesc II s'adonà del perill que corria. Aleshores envià 50.0000 homes a Salern, comandats pel general Giosuè Ritucci. Aquestes tropes combateren contra Garibaldi, però no el varen poder vèncer. Ja sense exèrcit, i amb l'imminent avanç dels "camises roges", el rei Francesc II abdica i fugí per tal d'evitar una guerra dins de Nàpols i així salvar-se. El 7 de setembre Garibaldi entra a la ciutat, victorejat per la multitud, que havia rebut diners per part d’infiltrats piemontesos, a fi i efecte de realitzar aquesta acció. El Regne de les Dues Sicílies havia estat conquerit. Els conqueridors s'apoderaren de les reserves d'or del Banc de Nàpols, que es calcula que avui equivaldrien a uns 1.670 milions de euros. Aquestes reserves foren declarades béns nacionals.

Com que ambicionava una Itàlia unida, amb un únic govern radicat a Roma, Garibaldi va concebre la idea de marxar sobre els Estats Pontificis, defensats per tropes franceses. No obstant això, Victor Manuel i Cavour, per por de perdre allò que havien aconseguit, a causa d'una possible radicalització del conflicte, evitaren l'avanç de Garibaldi. L'incident, òbviament, no va suposar un enfrontament entre el rei del Piemont i Garibaldi. Ans al contrari, com ja havia estat previst, el conqueridor li cedí el Regne de les Dues Sicílies.

Amb aquestes operacions, s'acabà la segona fase de la unificació d'Itàlia; tot i amb això, quedaven separats del Regne de Sardenya, Roma, governada pel Papa, i el Vèneto, en mans dels austríacs.
El 18 de febrer de 1861, Víctor Manuel II de Savoia es reuní a Torí amb els diputats de tots els Estats que reconeixien la seva autoritat, assumint el 17 de març el títol de "Rei d'Itàlia per la gràcia de Déu i voluntat de la nació". Itàlia fou governada amb la base de la constitució liberal adoptada al Regne de Sardenya el 1848 (Statuto albertino). L'excepció es donà al sud del país, on per causa de les revolucions independentistes, es proclamà la llei marcial.

...i la novel·la.
Don Fabrizio assisteix amb melancolia al final d’una època, de l’aristocràcia. És llavors el moment de que s’aprofitin de la situació política els buròcrates i la burgesia, la nova classe social emergent. Don Fabrizio, però, troba un polsim d’alegria veient que el seu nebot estimat, Tancredi Falconeri, tot i combatre a les files garibaldines, intenta aprofitar-se d’aquesta situació.

El príncep de Salina, Fabrizio, sent que ha de reaccionar davant la notícia de la unificació d’Itàlia, és per això que es refugia a Donnafugata, per tal de poder relaxar-se i estar al marge del conflicte. D’aquesta manera ens dóna a entendre que no vol saber res ni vol tenir res a veure amb la unificació.

Vist de forma simbòlica, tots els personatges tenen alguna cosa a veure amb el context històric: Fabrizio Salina representa l’Antic Règim. El seu destí està clar, ha de desaparèixer. Abans de marxar sap que ho ha de deixar tot ben encarrilat perquè la prosperitat de la família no quedi en males mans. Això ho fa mitjançant els personatges de Tancredi i Angelica. El pare Pirrone representa l’Església, sempre present en les petites i grans decisions. A Donnafugata, Salina coneix l’element fonamental de la seva supervivència: l’alcalde Don Calogero i la seva filla Angelica. Aquests representen la nova burgesia que busca poder polític, ja que posseeixen l’econòmic i el social. A ells els interessa unir-se per progressar en tots els sentits. Així doncs, Fabrizio uneix al seu nebot amb Angelica, fet que representa la unió de dues classes, tenint assegurat així un pròsper futur.

Durant el procés electoral per votar a favor o en contra de la revolució, on  Fabrizio mostra la seva negativa (tot i que no s’atreveix a expressar-la) s’adona que tothom es mostra contrari a aquesta, encara que ningú no ho expressa, només una petita part.  Poques persones s’atreveixen a expressar-ho. Els vots, tot i ser negatius, es compten com a positius, fet que és conegut com a caciquisme.

Així doncs, les conseqüències de la unificació constitueixen l’argument que resta lligat a la trama de l’obra.


Sobre la novel·la, Mario Vargas Llosa va fer un article a El País anomenat “Mentira de príncipe”. Recenment, Javier Marias, també n'ha publicat un altre, titulat "Odiar El Gatopardo".

L’any 1963,  Luchino Visconti va realitza una excepcional versió cinematogràfica: Il Gattopardo. Més informació sobre la pel·lícula a:
·         Claqueta.
·         El País

-----------
14 d'abril 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada