Seguidors

diumenge, 10 de juliol de 2016

Els Estats Units (1607-1920): el naixement d'una gran potència (I)


1. LA FORMACIÓ DE LES COLÒNIES: 1607-1775
1.1. Els orígens: les colònies angleses

“...Els Estats Units començaren com una extensió d’Europa...”[1]. De fet, els anglesos foren els darrers en arribar. Ja a l’entorn de l’any 1000, grups víkings havien arribat a les costes americanes i cent anys desprès del descobriment de Colon, exploradors espanyols, anglesos, holandesos i francesos cercaren or i glòria en les riberes del nord d’Amèrica. Però foren un petit grup de colonitzadors anglesos qui, l’any 1607, fundà un llogaret anomenat Jamestown (Virgínia). Eren portadors d’una cèdula del rei Jaume I d’Anglaterra, i finançats per una companyia londinenca, que els hi atorgava el dret a colonitzar les terres entre el paral·lel 34 i 45 de la costa nord-americana. La colònia amb el temps prosperà i els primers virginians descobriren la manera de guanyar diners amb el conreu de tabac, el qual començaren a enviar cap a Anglaterra el 1614.


A Nova Anglaterra, territori explorat per aquests nous colonitzadors, arribaren puritans anglesos establint noves colònies. Aquests nous colonitzadors pensaven que l’església d’Anglaterra havia adoptat excessives pràctiques del catolicisme i arribaven fugint de la persecució en terres angleses i amb la intenció  de crear una colònia basada en els seus ideals religiosos. Un grup de puritans, coneguts com a pelegrins, creuaren l’Atlàntic amb el vaixell Mayflower i s’establiren a Plymouth, Massachusetts, el 1620. Un altre colònia de puritans s’establi a Bòston el 1630 i d’altres ja emigraven a prop de Connecticut pels vols de 1635. Així, aquestes colònies establiren un moralisme a voltes molt intolerant: creien que el govern havia de complir la moral de Déu, castigaven durament a borratxos, adúlters i heretges i els dirigents polítics consultaven sovint als predicadors puritans.

Amb el pas del temps, a les colònies britàniques també arribaren altres grups de gent que no eren d’origen anglès. Pagesos alemanys s’establiren a Pennsilvània, grups de suecs fundaren la colònia de Delaware i els primers esclaus africans arribaren a Virgínia el 1619. Fet i fet, la diversitat i la barreja de tradicions i contrastos estava prenent forma. 

1.2. La etapa colonial: la marxa cap a la revolució


La majoria dels colons treballava en granges petites. En les colònies del sud (Virgínia, Carolina del Nord i Carolina del Sud), els terratinents van crear extensos conreus de tabac i arròs en les fèrtils conques de les riberes dels rius. Aquestes plantacions eren treballats per negres sota el sistema d’esclavitud (que s’havia desenvolupat lentament des de 1619) o per anglesos lliures que convenien a treballar sense pagament durant diversos anys a canvi de la seva travessia a Amèrica. Cap el 1770 ja havien sorgit diversos centres urbans petits però en procés d’expansió. Filadèlfia, amb 28.000 habitants, era la ciutat més gran, seguida per Nova York, Bòston i Charleston. A diferència de la major part de les altres nacions, Estats Units mai va tenir una aristocràcia feudal. En aquesta etapa colonial la terra era abundant i la mà d’obra escassa, i tot home lliure tenia l’oportunitat d’arribar a, si no a la prosperitat, almenys la independència econòmica.

Totes les colònies compartien la tradició d’un govern representatiu. El monarca anglès nomenava a molts dels governadors colonials, però tots ells havien de governar conjuntament amb una assemblea triada. El vot estava restringit als terratinents, però la majoria dels homes blancs tenia propietats suficients per a votar. Anglaterra no podia exercir un control directe sobre les seves colònies nord-americanes. Londres estava massa lluny, i els colons tenien un esperit molt independent.


Cap el 1733, els anglesos havien ocupat 13 colònies al llarg de la costa de l'Atlàntic, des de New Hampshire en el nord fins a Geòrgia en el sud. Els francesos controlaven Canadà i Louisiana, que comprenien tot el vessant del Mississippí: un imperi vast amb pocs habitants. Entre 1689 i 1815, França i la Gran Bretanya van sostenir diverses guerres, i Amèrica del Nord es va veure embolicada en cadascuna d’elles. En 1756 França i Anglaterra estaven lluitant en la Guerra dels Set Anys, coneguda a Estats Units com la Guerra Franco-Índia. El primer ministre britànic, William Pitt, va intervenir amb soldats i diners a Amèrica del Nord i va guanyar un imperi. Les forces britàniques van prendre les places fortes canadenques de Louisburg (1758), Quebec (1759) i Montreal (1760). La Pau de Paris, signada el 1763, va donar a la Gran Bretanya drets sobre tota Amèrica del Nord i a l’est del riu Mississippí.
 Les 13 colònies (1733). Extret de Vikipèdia, en data 28 d’abril 2008, a: http://es.wikipedia.org/wiki/Imagen:13colonias.jpg



La victòria d'Anglaterra va conduir directament a un conflicte amb les seves colònies nord-americanes. Per a evitar col·lisions i topades amb els nadius de la regió, anomenats indis pels europeus, una proclama reial va negar als colons el dret d’establir-se a l’oest de les Muntanyes Apalatxes. El govern britànic va començar a castigar als contrabandistes i va imposar nous gravàmens al sucre, el cafè, els tèxtils i altres béns importats. La Llei d'Allotjament va obligar a les colònies a allotjar i alimentar als soldats britànics; i amb l’aprovació de la Llei del Timbre (Stamp Act, 1765), havien d’adherir-se segells fiscals especials a tots els periòdics, fullets, documents legals i llicències.

Aquestes mesures van semblar molt justes als polítics britànics, que havien gastat fortes quantitats de diners per a defensar a les seves colònies nord-americanes durant i després de la Guerra Franco-Índia. Segurament el seu raonament era que els colons havien de pagar part d’aquestes despeses. Però els colons temien que els nous impostos dificultessin el comerç, i que les tropes britàniques estacionades en les colònies poguessin ser utilitzades per a aixafar les llibertats civils que els colons havien gaudit fins a llavors. Els comerciants es van negar a vendre productes britànics, els distribuïdors de timbres i segells es van veure amenaçats per la població enardida i la majoria dels colons senzillament es va negar a comprar els esmentats timbres. El parlament britànic es va veure forçat a revocar la “Llei del Timbre”, però va fer complir la “Llei d'Allotjament”, i va decretar impostos sobre el te i d’ altres productes i va enviar funcionaris duaners a Bòston a cobrar aquests aranzels. De nou els colons van optar per desobeir i Anglaterra va respondre enviant soldats britànics a Bòston.

Les tensions es van alleujar quan Lord North, el nou ministre d’hisenda britànic, va eliminar tots els nous impostos excepte el del te. El 1773, un grup de patriotes va respondre a aquest impost escenificant la Festa del Te de Bòston: disfressats d’indis, van abordar vaixells mercants britànics i van llançar a l’aigua, en el port de Bòston, la càrrega de te. El parlament va promulgar llavors les "Lleis Intolerables": la independència del govern colonial de Massachusetts va ser dràsticament restringida i es van enviar més soldats britànics al port de Bòston, que ja estava tancat als vaixells mercants. Al setembre de 1774 va tenir lloc a Filadèlfia el Primer Congrés Continental, reunió de líders colonials que s’oposaven al que percebien com opressió britànica en les colònies. Aquests líders van instar als colons a desobeir les Lleis Intolerables i a boicotejar el comerç britànic. Els colons van començar a organitzar milícies i a emmagatzemar armes i municions.



2. LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA: 1775-1783
2.1. La guerra.

El 19 d’abril de 1775, 700 soldats anglesos van sortir de Bòston per a impedir la rebel·lió dels colons mitjançant la presa d'un dipòsit d'armes d'aquests últims en la veïna ciutat de Concord. En el poblat de Lexington es van enfrontar a 70 milicians: així començava  la revolució i la guerra d'independència. Els anglesos van prendre Lexington i Concord, però al seu retorn cap a Bòston van ser hostilitzats per centenars de voluntaris de Massachusetts. Pel juny, 10.000 soldats colonials havien assetjat Bòston, i els britànics es van veure forçats a evacuar la ciutat el març de 1776.

Al maig de 1775, un Segon Congrés Continental es va reunir a Filadèlfia i va començar a assumir les funcions de govern nacional. Va crear un exèrcit i una marina continentals sota el comandament de George Washington, un hisendat virginià i veterà de la Guerra Franco-Índia. Es va imprimir paper moneda i es van iniciar relacions diplomàtiques amb potències estrangeres. Al juny, “...el Congrés encarregà l’elaboració d’una Declaració d’independència a una comissió, formada per Benjamin Franklin, John Adams, Roger Sherman, Robert R. Livingston i Thomas Jefferson...”[2]. Redactada personalment per Thomas Jefferson, la  Declaració d'Independència, va ser aprovada pel Congrés el 4 de juliol de 1776.

La declaració va presentar una defensa pública de la Guerra d'Independència inclosa una llarga llista de queixes contra el sobirà anglès Jordi III. Però sobretot, va explicar la filosofia que sustentava a la independència, proclamant que tots els homes neixen iguals, i posseeixen certs drets inalienables, entre ells la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que els governs poden governar només amb el consentiment dels governats; que qualsevol govern pot ser dissolt quan deixa de protegir els drets del poble. Aquesta teoria política va tenir el seu origen en el filòsof anglès John Locke i en els valors de la Il·lustració.

Al principi, la guerra va ser desfavorable per als colons. Els britànics van prendre la ciutat de Nova York al setembre de 1776 i Filadèlfia més tard. Les coses van començar a canviar a l’octubre de 1777 quan un exèrcit britànic sota el comandament del general John Burgoyne es va rendir a Saratoga, al nord de l’estat de Nova York. Encoratjada per aquesta victòria, França va aprofitar l’oportunitat d’humiliar a la Gran Bretanya, la seva enemiga tradicional. Al febrer de 1778 es va signar una aliança francoamericana. Malgrat les seves escasses provisions i limitat ensinistrament, les tropes colonials van seguir lluitant, però podrien haver perdut la guerra si no haguessin rebut ajuda de l’erari francès i de la poderosa marina francesa.

Després de 1778, la lluita es va traslladar fonamentalment cap el sud. El 1781, 8.000 tropes britàniques sota el comandament del general George Cornwallis van ser envoltades a Yorktown, Virgínia, per una flota francesa i un exèrcit combinat francoamericà al comandament de George Washington. Cornwallis es va rendir, i poc després el govern britànic va proposar la pau. El Tractat de Paris, signat al setembre de 1783, va reconèixer la independència d'Estats Units d’ Amèrica i va atorgar a la nova nació tot el territori al nord de Florida, al sud del Canadà i a l’est del riu Mississippí.


2.2. La creació d’una Constitució.

Les 13 colònies eren ja estats lliures i sobirans, però encara no una nació unida. Des de 1781 havien estat governades pels Articles de la Confederació, una constitució que establia un govern central molt feble. El poble acabava de rebel·lar-se contra un parlament en la distant Londres, i no volia substituir-lo per una autoritat central tirànica en el seu propi país. D'acord amb els Articles de la Confederació, el Congrés, compost per representants del poble, no podia dictar lleis ni elevar impostos. No hi havia poder judicial federal ni poder executiu permanent. Cada estat individualment era gairebé independent: podia fins i tot establir les seves pròpies barreres fiscals. 

Al maig de 1787 es va reunir una convenció a Filadèlfia amb instruccions de revisar els Articles de la Confederació. Els delegats, entre els quals hi assistiren George Washington, Benjamin Franklin i James Madison, van depassar el seu encàrrec i van redactar una constitució nova i més viable, la qual va establir un govern federal més poderós i amb facultats per a cobrar impostos, conduir la diplomàcia, mantenir forces armades, i reglamentar el comerç exterior i entre els estats. Va disposar la creació d'una Cort Suprema i tribunals federals menors, i va donar el poder executiu a un president electe. I el que és més important, va establir el principi d'un "equilibri de poder" entre les tres branques del govern: els poders executiu, legislatiu i judicial. Aquest principi li va atorgar a cada branca mitjans propis per a contrarestar i equilibrar les activitats de les altres, garantint així que cap d'elles pogués exercir una autoritat dictatorial sobre les operacions del govern.

La constitució va ser acceptada el 1788, però només després de moltes discussions. Molts colons temien que un govern central poderós aixafés les llibertats del poble, i en 1791 es van agregar a la constitució 10 esmenes: la Declaració de Drets. Aquest document va garantir la llibertat de culte, de premsa, de paraula, el dret dels ciutadans a portar armes, el dret a un judici just per un jurat, i la protecció contra càstigs cruels i inusuals. Tanmateix, a diferència d’Europa, tal com constata Aurora Bosch: “...la Constitució federal establí una forma d’Estat totalment nova: una república en un gran país en creixement, amb una estructura federal, que encara deixava un enorme poders als Estats, quan a Europa la modernització de l’Estat significava centralització...”[3]. Així, la Constitució va deixar establerta una forma de govern federal amb facultats dividides entre els governs federal i estatals. Al govern federal li corresponien tots els assumptes que afectaven a la nació en general. D’aquesta manera, la Constitució i la Declaració van assolir un equilibri entre dos aspectes fonamentals però contradictoris de la política: la necessitat d’una autoritat central eficient i forta i la necessitat de garantir llibertats individuals. Els primers dos partits polítics d'Estats Units van reflectir aquesta divisió ideològica. Els Federalistes estaven a favor d’un president fort i un govern central; els Republicans Demòcrates defensaven els drets dels estats en la individualitat, perquè això semblava garantir un millor control i responsabilitat "locals". Aquest partit tenia les simpaties dels petits agricultors; el Partit Federalista era el favorit de les classes pròsperes, i desapareixeria en 1820.


[1] JONES, MALDWYN A. (1983): Historia de Estados Unidos 1607-1992. Pàg.9. Madrid: Ediciones Cátedra
[2] BOSCH, AURORA (2005): Historia de Estados Unidos 1776-1945. Pàg. 23. Barcelona: Crítica.
[3] BOSCH, AURORA (2005): Historia de Estados Unidos 1776-1945. Pàg. 56. Barcelona: Crítica.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada