Seguidors

diumenge, 28 de gener de 2018

AMAT, Jordi



"LA CONJURA DE LOS IRRESPONSABLES”

CATALUNYA / POLÍTICA
Editorial Anagrama / Pàgines: 107 / ISBN: 978-84-339-1618-1 / 1ª edició: desembre 2017.


La conjura de los irresponsables, en la seva edició en castellà -i La confabulació dels irresponsables, en català-, és la crònica de tot un seguit d’accions polítiques, conduïdes per un grapat de polítics, de forma irresponsable, fins a arribar a la situació actual: la del col·lapse total de la política. Una conjura, en castellà, és una conspiració d’un grup de persones. I una confabulació, en català, és la unió de diverses persones per causar un perjudici a un altre o altres. El terme conjura, en castellà, i el seu significat com a conspiració, em semblen molt més greus, més potents que el de confabulació. És per aquest motiu que vaig escollir l’edició en castellà i perquè d’alguna manera el seu autor ja l’anunciava així en el si del seu article de La Vanguardia, Un fracaso colosal, del 24 de setembre de 2017.

La conjura de los irresponsables és també una alenada d’aire fresc en el debat al voltant del procés. I ho és perquè Jordi Amat deixa a un costat les seves possibles simpaties polítiques i realitza un exercici de dissecció sense apostar per un bàndol o altre, per un relat o altre. Molt probablement, quan d’aquí a uns anys, s’escrigui la història del procés, les anàlisis de Jordi Amat seran una font d’informació de consulta fonamental. Tot amb tot, aquest assaig té l’encert de fer una descripció del perquè s’ha arribat al col·lapse institucional actual, sense formar part de cap bàndol polític. Ras i curt, Jordi Amat reparteix pals a tort i a dret.

Amat parteix de la figura d’Antonio Pedrol Rius, un home del sistema franquista, “hombre de un mundo gris”, el qual constata els dos problemes que podia tenir el Tribunal Constitucional. El primer, que el TC era fruit d’un consens, i això era la seva virtut, però també podia ser la seva trampa. I el segon, que podia quedar deslegitimat. A partir d’aquí, Amat inicia un relat trepidant, amb un llenguatge directe i concís, que finalitza uns dies abans de les eleccions del 21 de desembre de 2017.

No sé si el temps del procés està en el seu final, o en els minuts de descompte. Però l’encert de Jordi Amat és fer-nos avinent que aquest temps ha estat el del fracàs total de la política. I el temps d’uns polítics absolutament irresponsables.

Tot amb tot, potser també el temps ens portarà altres anàlisis amb el paper que ha jugat la ciutadania. O aquesta ha estat immaculada?


Podeu trobar més informació a:
Entrevista a El Confidencial, 21 de desembre de 2017
Entrevista a Jordi Amat a RAC1, 18 de gener de 2018

3 comentaris:

  1. CADENA DE CALAMITATS (1)
    Amb les disculpes per copiar-li el títol. Richard Ford, Cadena de calamidades, El País Babelia 4/11/17

    La signatura d’aquest escrit es basa en la subjectivitat, no es vol enganyar a ningú. El llibre de Jordi Amat és precís i obre el més gran ventall a tots els no vam saber veure com serien les coses en un futur. No n’aprendrem mai.
    Donat un escrit a El Llaç de Jesús Ballaz i la contesta de Josep L. Revenga en els nº 548 (novembre) i 540 (gener), crec que puntualitzar la cadena de calamitats seria un bon exercici mental.
    Vull entendre que tot comença quan algú considera que l’afirmació kantiana de “l’imperatiu categòric” (discutible, però entenc que s’accepta que la raó està per sobre dels usos acceptats) l’entén com que no hi ha raó a discutir, ni plantejament a fer, ni representativitat democràtica, ni molt menys dret a la raó. És més, el seu imperatiu no forma part de la raó, sinó només de l’imperatiu.
    Un caos, que ens porta a la calamitat del titular, s’apodera dels que, fins aquell moment, ens representaven. De cop i volta, en una sola votació a finals d’estiu (6 i 7/9/18) i sense possibilitat d’adjectivar-la, desapareixen unes lleis de convivència reparables i millorables. Quin és l’imperatiu categòric kantià que es podria aplicar? La raó va desaparèixer aquell dia. I la cadena de calamitats va seguir el seu curs fins unes votacions alienes a finals de desembre.
    Donat que el temps és continu ara ja som a la primavera. La cadena de calamitats no penso que hagi millorat. Si més no tot el contrari.
    Entre el bloc guanyador de l’hivern s’ha instal·lat la creença de que la primavera no ha arribat o potser no arribarà mai. Algunes pintades als carrers de MR fins i tot segueixen dient que “Republica Catalana is comming”. Penso, com altres, que la conversió de la realitat en un desig porta al desastre. També és el contrari: si vols fer del desig una realitat et pot portar a la catàstrofe. Els guanyadors de l’hivern ni saben, ni volen , ni poden exercir el poder. Si més no, potser Maquiavel els hauria d’haver alliçonat: “Las victorias nunca estan aseguradas sin cierto grado de respeto, sobretodo respeto a la justícia”El País, Ideas, 22/10/17
    Tot pot ser canviable en qualsevol futur proper ... o no.
    Donar lliçons sempre és de mala educació. El temps, i en ell els conceptes i els pressuposats, canvien. Les diverses realitats d’atur juvenil, enfonsament de classes suposadament mitjanes, aberracions dineràries dels que han estat en consells d’administració, lleis que anteposen la paraula de funcionaris públics per sobre de la paraula d’un ciutadà, condemnes estrambòtiques basades en aquesta mateixa llei, empresonaments de gent pels seus errors comesos, etc., no fan més que allunyar el sentit de raciocini i llibertat dels que formem part de la societat.
    En contra tenim el que sembla un Leviatan amorf, desdibuixat, incoherent i incongruent que s’atorga drets sancionadors. Creuen que així ho demana el global de la societat. Res més lluny.
    Tot allò que no és entès per la societat i acceptat per la mateixa embocarà a un refús més aïrat. Per això tenim el dret de canviar-ho amb la majoria de la societat.
    Vull entendre que el que és la base de crear una societat és l’intercanvi. Sense voler ser pàmfil, si que aprovo que els acords entre representants són punts de partida per estructurar una societat complexa, amb diferents punts de vista, amb diverses concepcions i amb diferents punts d’arribada a una arcàdia inexistent. Però si necessària com a voluntat. No se com, però a Catalunya necessitem de 5 a 10 anys per tornar allà on mai hauríem d’haver sortit. No serà gens fàcil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola

      Gràcies per escriure i per mantenir viu el blog.

      Estic d’acord. Necessitarem anys i panys per tornar allà on érem. El relat polític del què ha estat el procés ja el comencem a conèixer. Les causes i les conseqüències comencen a obrir-se pas i a estar més clares.

      Però trobo que totes les anàlisi sobre el procés es queden en un relat, diguem-ne, “micro”, i molt relacionat només amb l’aspecte polític i, si, també amb el tema econòmic (finançament) com a rerefons. Però no anem més enllà. Tothom fa servir les mateixes ulleres i no veig a ningú que n’agafi d’altres amb vidres diferents. Necessitem altres perspectives. Primer, per a entendre millor que ens ha passat. Segon, per intentar transformar-ho.

      Maurizio Ferraris, a Manifiesto del nuevo realismo, utilitza, com a nota inicial del seu llibre, una cita de Paolo Bozzi, que diu: “Si en una isla hay una roca negra, y todos los habitantes se han convencido -con elaboradas experiencias y mucho uso de la persuasión- de que la roca es blanca, la roca sigue siendo negra, y los habitantes de la isla son asimismo cretinos”. Aquestes línies sintetitzen la tesi central del llibre, és a dir, que la realitat es manté sent la mateixa malgrat les nostres construccions i interpretacions. El llibre és una crítica –brutal- a la postmodernitat i M. Ferraris és un dels filòsofs de l’emergent nou realisme filosòfic.

      Soc del parer que els independentistes només veuen la roca blanca. No haurà estat l’independentisme o el procés una darrera fuetada de la postmodernitat? Ferraris sintetitza molt bé que ha estat o que ha plantejat la postmodernitat: 1) tota teoria contrària és simple dogmatisme; 2) el desig constitueix per se una forma d'emancipació, ja que la raó i l'intel•lecte són formes de domini; 3) no hi ha fets, només interpretacions, la solidaritat ha de prevaler sobre l'objectivitat indiferent i violenta.

      Ens cal tornar a la realitat; cal tornar a posar la realitat al centre del món. Les vides reals de les persones i els seus problemes no són objecte d’interpretacions o construccions. Cal començar a fugir dels petits relats. Ens cal trobar un altres grans relats que la postmodernitat havíem bandejat i abandonat.

      Salut

      Elimina
  2. Voldria introduir una altra mirada. Els conceptes entre que és progressisme o reaccionarisme entenc que són manifestadament complexes. Ni tot es progressisme fora de les fronteres espanyoles ni tot és reaccionari dins els límits espanyols o catalans. Si que m’atreveixo a dir que en els últims anys alguns catalans han defugit mirar més enllà, han envoltat el debat públic d’un melic propi i ens han delitat amb el mateix, que el concepte d’hegemonia cultural gramsciana s’ha instal·lat en carrers, campanars, pals de banderes o façanes d’ajuntaments d’una forma visual i aclaparadora. No per transformar res social, segons el que proposava Gramsci, sinó per mantenir unes certes elits mentals (al meu entendre dins del concepte més pejoratiu d’elits).
    Donat el límit d’espai i anant un pel més enllà voldria fer una reflexió sobre el progressisme. M’agafo a les paraules de Norberto Bobbio (no he trobat el llibre però la cita és més o menys semblant) : “Ser d’esquerres es tenir en compte el conjunt de la gent, ser de dretes és mirar només per uns quants”. Tant si creiem en l’existència de la societat (concepte més europeïtzant) o en que només hi ha l’individu (concepte més anglosaxó), aplicar una creença no és gens fàcil. La societat i l’individu són enrevessats i canviables. Amb paraules d’Anton Costas també diria : “Mientras que la desigualdad -la diferencia entre el que más tiene y el que menos tiene-, hace más volátil y maniacodepresiva a la economía capitalista, disuelve el pegamento que permite el contrato social y choca con la democracia, un sistema político que tiene una lógica igualitaria.” http://www.elmundo.es/opinion/2017/06/03/5931a1aae2704eb80f8b45a5.html
    Per no caure en un simplisme fàcil, per si algú ho vol llegir, també afirmo que certa esquerra porta temps en un parany ofegador i impossible de reconèixer: les retallades acceptades en drets establerts, la socialització admesa de pèrdues en inversions privades o l’acceptació tàcita de les desigualtats amb un discurs del que es diu que no hi ha alternativa, no permeten una mirada d’optimisme. Penso que, des d’aquesta perspectiva, la desligitamització del procés democràtic es pot produir en un curt període d’anys. Es pot estudiar la caiguda de la República de Weimar.
    I aprofitant-me d’Anton Costas, pateixo, com ell, de que la desigualtat pot dissoldre la democràcia.
    Per això, tot hi el que he expressat, un dia ens vam atorgar el dret de fer eleccions i ser representats. Amb tots els seus problemes.

    Peter Ross
    20180402

    ResponElimina