"LARGO PROCESO, AMARGO SUEÑO. Cultura y política en la Cataluña contemporánea”
CATALUNYA / POLÍTICA
Tusquets Editores, S.A. / Pàgines: 435 / ISBN: 978-84-9066-521-3 / 1ª edició: abril 2018.
Aquest llibre és una versió actualitzada d’El llarg procés. Proposa una interpretació nova, polèmica i en clau europea del desenvolupament de la cultura del catalanisme des de la postguerra immediata fins als dies convulsos del present a Catalunya. A partir de documentació privada i en molts casos inèdita, Llarg procés, somni amarg és una rigorosa crònica de la història intel·lectual catalana.
Tanmateix, es tracta d'un assaig d'història cultural que té com a propòsit mostrar com després de 1939 i la victòria de la contrarevolució autoritària del franquisme, el catalanisme de la resistència es va comprometre a salvar una tradició amenaçada i va aconseguir, en plena dictadura reconstruir un sistema cultural i ideològic que pensava el present des d'un marc nacional exclusivament català i democràtic.
Per Amat la dictadura generava uns espais ambigus on va madurar un discurs que impugnava l'ortodòxia del mateix règim, i va anar aprofitant aquests espais com el catalanisme es va poder reconstituir i tornar a relligar a la seva societat de referència. De fet, en aquests espais, alguns religiosos i altres econòmics, va madurar el pujolisme: un lideratge, amb una interpretació del passat i una proposta política que ja en democràcia, durant vint-i-tres anys, va assumir la construcció i el desplegament de l'estat autonòmic consolidant un projecte que es deia així mateix de normalització, però que era sobretot de nacionalització. Així, Llarg procés, somni amarg, també es pot llegir com els orígens del procés.
Ras i curt: un llibre de lectura obligatòria.
Podeu trobar més informació a:
Jordi Amat: “No conviene escribir el pasado en blanco y negro; eso solo existe en las películas antiguas de Walt Disney”, per Borja Bauzá, a The Objective (10/05/2018)
Arqueología del Procés, per Andreu Navarra, a CTXT (16/05/2018)
Actualitzat a 24/08/2022
-----------------------------
"EL FILL DEL XOFER”
CATALUNYA / POLÍTICA
Edicions 62 / Pàgines: 261 / ISBN: 978-84-297-7894-6 / 8ª edició: març 2021.
El fill del xofer (Edicions 62, novembre 2020), de Jordi Amat, un dels observadors més lúcids i transversals del moment, ha estat un extraordinari èxit editorial. Ho constaten l’allau de comentaris, ressenyes i opinions que s’han escrit. Així, es fa difícil aportar alguna idea nova que ja no s’hagi dit. I més quan, un any després de la seva publicació i de més 70.000 exemplars venuts, el retrat de les clavegueres de l’Estat del 1978 a Catalunya a partir d’Alfons Quintà, creix amb matisos, un còmic i una adaptació audiovisual. Sobre aquests matisos, podeu llegir: Postil·les a ‘El fill del xofer’ del mateix Jordi Amat, publicat a El País (27/11/2021).
De fet, Jordi Amat, arran de la figura fosca i perversa d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, fa una reflexió sobre el poder. Sobre allò que el poder amaga. Ho explicita ell mateix al final del llibre: “...Es tractava de buscar la veritat fosca que el poder amaga per perpetuar-se...” (pàg. 261). Fet i fet, molt probablement, aquest és el principal objectiu del llibre.
I així, darrere d’una carrera periodística fulgurant com la d’Alfons Quintà (que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía) s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya: un relat magistral de periodisme d’investigació sobre la figura d’Alfons Quintà i el seu temps. Tanmateix, la figura abjecta i terrorífica d’Alfons Quinta (per altra banda, figura arquetípica i habitual dels cercles propers al poder), li serveix a Jordi Amat de fill conductor per a descriure dues etapes cabdals de la història del nostre país. Són dues etapes per dir-ho d’alguna manera, perquè en molts moments s’encavalquen, es juxtaposen o es cossen pel fil d’Alfons Quintà, és a dir, de Jordi Amat.
La primera d’elles gira entorn la figura de Josep Pla i del seu xofer, Josep Quintà, pare d’Alfons Quintà. Transcorre entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat en l’anomenat, pel mateix Jordi Amat, “Camelot de Pla”, on gent d'alt rang no para de reunir-se amb el “Montaigne de l'Empordà”. Gent d’alta volada com: Domingo Valls Taberner (empresari tèxtil), Pere Duran Farell (gas), Joan Sardà (arquitecte del Pla d'Estabilització), o Manuel Ortínez (prohom del tèxtil, vinculat a Tarradellas), que fornegen una burgesia catalana especialista en: evasió de capitals i suborns a l'Estat franquista, on ja apareix el nom de Florenci Pujol, pare del futur polític. Però on també podem trobar gent d’altres àmbits com l'historiador Jaume Vicens Vives, Joan Fuster, Ibáñez Escofet, Tarradellas, Carles Sentís, Raimon, els Quintà, pare i fill, els Pujol, pare i fill, els Carreras, etc.
L’altra etapa, que no és un trencament de l’anterior, representa el triomf d’aquesta burgesia que es reencarna/transforma/converteix en el pujolisme i que, amb el temps, es reproduirà amb el procés. Hi ha Lluís Prenafeta i el fracàs d’El Observador, Joan Raventós, Raimon Obiols i el malaguanyat socialisme català, Joan Sardà i Fabià Estapé, els economistes del desarrollismo, Miquel Roca i Florentino Pérez amb l’operació fallida d’un centre perifèric. I també Banca Catalana, la Caixa, Enciclopèdia Catalana i TV3, amb goles profundes i xantatges, amb Juan Luis Cebrián i Jesús Polanco, amb tot el clavegueram espanyol i un no gens menyspreable clavegueram catalanet, amb la llegenda àuria dels convergents que el temps convertiria en la llegenda negra catalana.
Comptat i debatut, un relat que descriu la vida d’Alfons Quintà, el personatge maligne i groller, l’assetjador sexual, el parricida, el periodista malaltís que atemorí l’òrbita pujoliana amb els seus articles sobre Banca Catalana. Fins que Pujol li encarregà la primera direcció de TV3. Però, examinant la vida de Quintà, Amat obre escletxes reveladores sobre com s’ha configurat la teranyina de poders del país, el joc de miralls, l’entrecreuament d’influències, els relats, les narratives. El fill del xofer, una reflexió sobre el poder pur, dur i fosc, que destapa algunes de les brutícies de l’anomenat oasi català i el pujolisme. I que a la vegada constata que d’oasi n’era ben poc i que els tentacles del pujolisme arribaven/arriben molt enllà.
Podeu trobar més informació a:
Miedo y asco en el oasis catalán: la vida psicópata de Alfons Quintà, per Carlos Prieto, a EL CONFIDENCIAL (10/11/2020)
Una via per capbussar-se en les clavegueres de Catalunya, per Carles Geli, a EL PAIS (11-11-2020)
Retrat d’un home tèrbol, per Júlia Costa, a LLEGIT.CAT (11-11-2020)
Jordi Amat: “Sin Josep Pla no hubiera habido Alfons Quintà”, per Víctor Fernández, a LA RAZON (12-11-2020)
Jordi Amat: "Quintà vol 'matar' Pujol per superar els seus traumes", per Joan Safont Plumed, EL NACIONAL.CAT (15/11/2020)
Un país de mentiders, per Agustí Colomines, a EL NACIONAL.CAT (16-11-2020)
Jordi Amat: “El poder català es funda sobre la victòria de Banca Catalana”, per Joan Burdeus, a NÚVOL (20/11/2020)
Sobre “El fill del xofer”, per Xavier Ribera, a EL TRIANGLE (28-11-2020)
El pare d'“El fill del xofer”, per Matías Vallés, a DIARI DE GIRONA (05-12-2020)
El fill del xofer, per Juan Lagardera, a DIARI DE GIRONA (16-12-2020)
Jordi Amat: “No hauria investigat Quintà si no hagués estat un assassí”, per Gerard E. Mur, a NÚVOL (01/02/2021)
Jordi Amat: “L’esquerra no va pair mai l’hegemonia del pujolisme”, per Txema Seglers, a EL CRÍTIC (02-02-2021)
El xofer, el fill i Freud, per Xavier Vega i Castellví, a NÚVOL (07/03/2021)
El fill del xofer… des de la perifèria, per Oriol Lladó, a CONEXIONS DES DE BADALONA, (10-06-2021)
CADENA DE CALAMITATS (1)
ResponEliminaAmb les disculpes per copiar-li el títol. Richard Ford, Cadena de calamidades, El País Babelia 4/11/17
La signatura d’aquest escrit es basa en la subjectivitat, no es vol enganyar a ningú. El llibre de Jordi Amat és precís i obre el més gran ventall a tots els no vam saber veure com serien les coses en un futur. No n’aprendrem mai.
Donat un escrit a El Llaç de Jesús Ballaz i la contesta de Josep L. Revenga en els nº 548 (novembre) i 540 (gener), crec que puntualitzar la cadena de calamitats seria un bon exercici mental.
Vull entendre que tot comença quan algú considera que l’afirmació kantiana de “l’imperatiu categòric” (discutible, però entenc que s’accepta que la raó està per sobre dels usos acceptats) l’entén com que no hi ha raó a discutir, ni plantejament a fer, ni representativitat democràtica, ni molt menys dret a la raó. És més, el seu imperatiu no forma part de la raó, sinó només de l’imperatiu.
Un caos, que ens porta a la calamitat del titular, s’apodera dels que, fins aquell moment, ens representaven. De cop i volta, en una sola votació a finals d’estiu (6 i 7/9/18) i sense possibilitat d’adjectivar-la, desapareixen unes lleis de convivència reparables i millorables. Quin és l’imperatiu categòric kantià que es podria aplicar? La raó va desaparèixer aquell dia. I la cadena de calamitats va seguir el seu curs fins unes votacions alienes a finals de desembre.
Donat que el temps és continu ara ja som a la primavera. La cadena de calamitats no penso que hagi millorat. Si més no tot el contrari.
Entre el bloc guanyador de l’hivern s’ha instal·lat la creença de que la primavera no ha arribat o potser no arribarà mai. Algunes pintades als carrers de MR fins i tot segueixen dient que “Republica Catalana is comming”. Penso, com altres, que la conversió de la realitat en un desig porta al desastre. També és el contrari: si vols fer del desig una realitat et pot portar a la catàstrofe. Els guanyadors de l’hivern ni saben, ni volen , ni poden exercir el poder. Si més no, potser Maquiavel els hauria d’haver alliçonat: “Las victorias nunca estan aseguradas sin cierto grado de respeto, sobretodo respeto a la justícia”El País, Ideas, 22/10/17
Tot pot ser canviable en qualsevol futur proper ... o no.
Donar lliçons sempre és de mala educació. El temps, i en ell els conceptes i els pressuposats, canvien. Les diverses realitats d’atur juvenil, enfonsament de classes suposadament mitjanes, aberracions dineràries dels que han estat en consells d’administració, lleis que anteposen la paraula de funcionaris públics per sobre de la paraula d’un ciutadà, condemnes estrambòtiques basades en aquesta mateixa llei, empresonaments de gent pels seus errors comesos, etc., no fan més que allunyar el sentit de raciocini i llibertat dels que formem part de la societat.
En contra tenim el que sembla un Leviatan amorf, desdibuixat, incoherent i incongruent que s’atorga drets sancionadors. Creuen que així ho demana el global de la societat. Res més lluny.
Tot allò que no és entès per la societat i acceptat per la mateixa embocarà a un refús més aïrat. Per això tenim el dret de canviar-ho amb la majoria de la societat.
Vull entendre que el que és la base de crear una societat és l’intercanvi. Sense voler ser pàmfil, si que aprovo que els acords entre representants són punts de partida per estructurar una societat complexa, amb diferents punts de vista, amb diverses concepcions i amb diferents punts d’arribada a una arcàdia inexistent. Però si necessària com a voluntat. No se com, però a Catalunya necessitem de 5 a 10 anys per tornar allà on mai hauríem d’haver sortit. No serà gens fàcil.
Hola
EliminaGràcies per escriure i per mantenir viu el blog.
Estic d’acord. Necessitarem anys i panys per tornar allà on érem. El relat polític del què ha estat el procés ja el comencem a conèixer. Les causes i les conseqüències comencen a obrir-se pas i a estar més clares.
Però trobo que totes les anàlisi sobre el procés es queden en un relat, diguem-ne, “micro”, i molt relacionat només amb l’aspecte polític i, si, també amb el tema econòmic (finançament) com a rerefons. Però no anem més enllà. Tothom fa servir les mateixes ulleres i no veig a ningú que n’agafi d’altres amb vidres diferents. Necessitem altres perspectives. Primer, per a entendre millor que ens ha passat. Segon, per intentar transformar-ho.
Maurizio Ferraris, a Manifiesto del nuevo realismo, utilitza, com a nota inicial del seu llibre, una cita de Paolo Bozzi, que diu: “Si en una isla hay una roca negra, y todos los habitantes se han convencido -con elaboradas experiencias y mucho uso de la persuasión- de que la roca es blanca, la roca sigue siendo negra, y los habitantes de la isla son asimismo cretinos”. Aquestes línies sintetitzen la tesi central del llibre, és a dir, que la realitat es manté sent la mateixa malgrat les nostres construccions i interpretacions. El llibre és una crítica –brutal- a la postmodernitat i M. Ferraris és un dels filòsofs de l’emergent nou realisme filosòfic.
Soc del parer que els independentistes només veuen la roca blanca. No haurà estat l’independentisme o el procés una darrera fuetada de la postmodernitat? Ferraris sintetitza molt bé que ha estat o que ha plantejat la postmodernitat: 1) tota teoria contrària és simple dogmatisme; 2) el desig constitueix per se una forma d'emancipació, ja que la raó i l'intel•lecte són formes de domini; 3) no hi ha fets, només interpretacions, la solidaritat ha de prevaler sobre l'objectivitat indiferent i violenta.
Ens cal tornar a la realitat; cal tornar a posar la realitat al centre del món. Les vides reals de les persones i els seus problemes no són objecte d’interpretacions o construccions. Cal començar a fugir dels petits relats. Ens cal trobar un altres grans relats que la postmodernitat havíem bandejat i abandonat.
Salut
Voldria introduir una altra mirada. Els conceptes entre que és progressisme o reaccionarisme entenc que són manifestadament complexes. Ni tot es progressisme fora de les fronteres espanyoles ni tot és reaccionari dins els límits espanyols o catalans. Si que m’atreveixo a dir que en els últims anys alguns catalans han defugit mirar més enllà, han envoltat el debat públic d’un melic propi i ens han delitat amb el mateix, que el concepte d’hegemonia cultural gramsciana s’ha instal·lat en carrers, campanars, pals de banderes o façanes d’ajuntaments d’una forma visual i aclaparadora. No per transformar res social, segons el que proposava Gramsci, sinó per mantenir unes certes elits mentals (al meu entendre dins del concepte més pejoratiu d’elits).
ResponEliminaDonat el límit d’espai i anant un pel més enllà voldria fer una reflexió sobre el progressisme. M’agafo a les paraules de Norberto Bobbio (no he trobat el llibre però la cita és més o menys semblant) : “Ser d’esquerres es tenir en compte el conjunt de la gent, ser de dretes és mirar només per uns quants”. Tant si creiem en l’existència de la societat (concepte més europeïtzant) o en que només hi ha l’individu (concepte més anglosaxó), aplicar una creença no és gens fàcil. La societat i l’individu són enrevessats i canviables. Amb paraules d’Anton Costas també diria : “Mientras que la desigualdad -la diferencia entre el que más tiene y el que menos tiene-, hace más volátil y maniacodepresiva a la economía capitalista, disuelve el pegamento que permite el contrato social y choca con la democracia, un sistema político que tiene una lógica igualitaria.” http://www.elmundo.es/opinion/2017/06/03/5931a1aae2704eb80f8b45a5.html
Per no caure en un simplisme fàcil, per si algú ho vol llegir, també afirmo que certa esquerra porta temps en un parany ofegador i impossible de reconèixer: les retallades acceptades en drets establerts, la socialització admesa de pèrdues en inversions privades o l’acceptació tàcita de les desigualtats amb un discurs del que es diu que no hi ha alternativa, no permeten una mirada d’optimisme. Penso que, des d’aquesta perspectiva, la desligitamització del procés democràtic es pot produir en un curt període d’anys. Es pot estudiar la caiguda de la República de Weimar.
I aprofitant-me d’Anton Costas, pateixo, com ell, de que la desigualtat pot dissoldre la democràcia.
Per això, tot hi el que he expressat, un dia ens vam atorgar el dret de fer eleccions i ser representats. Amb tots els seus problemes.
Peter Ross
20180402