NIETZSCHE I ELS FILÒSOFS DE LA SOSPITA

El món modern es caracteritza, des de Descartes, per atorgar la prioritat al subjecte enfront de la realitat. Separa el jo de les coses, el tanca en si mateix, es complau amb les seves evidències, i acaba no trobant camins per accedir al món exterior ni al de les altres consciencies. El subjecte converteix tot allò que l’envolta en objecte, és a dir, en alguna cosa que és i es constitueix des de la subjectivitat. Aquest objecte, a més, reduït a res extensa, a pura exterioritat, manca en si mateix de significació rellevant per al objecte, és un desert de significacions i es converteix en objecte útil.

A partir d’aquest aspecte i malgrat les grans diferències que els separen, s’ha assenyalat una certa afinitat entre els pensaments de Marx, Nietzsche i Freud. Tots tres, des de tres perspectives diferents, mostren la insuficiència de la noció fundant de subjecte, que havia estat el punt de partida sobre el qual (basant-se en el model del cogito cartesià), s’havia elaborat la filosofia moderna. Tant Marx (que oposa a la noció clàssica de consciència com ser de l’home, la noció d’home concret que treballa i produeix la seva pròpia realitat en un determinat mode de producció), com Freud (que recusa la idea de consciència com a determinant de la conducta humana, que està més aviat regida per l’inconscient), com Nietzsche, que denúncia la falsedat dels valors que funden la noció mateixa de subjecte, coincideixen a assenyalar que, més enllà de l'esmentada noció clàssica de subjecte, s’amaguen uns elements condicionants, la qual cosa permet sospitar la fal·làcia que representa modelar una filosofia o una interpretació sobre aquesta noció, i sobre la també sospitosa noció de consciència. Per això, aquests tres pensadors han estat denominats per Paul Ricoeur, els “mestres de la sospita”.

Hi ha pensadors que adquireixen la categoria d’esdeveniment perquè, després d’ells, la tasca de pensar es transforma radicalment. Pensar la història, Déu, l’home o la llibertat després dels mestres de la sospita és un exercici altament suggestiu. Marx, Nietzsche i Freud fan trontollar els pilars de la civilització occidental: són els epicentres d’un moviment sísmic que transforma substantivament l’ordre de les coses. Res no podrà ser pensat com abans.

Ningú no passa impunement pels mestres de la sospita. Marx, Nietzsche i Freud són alenades d’aire fresc i injeccions de criticitat per a entendre la vida. Sense voler-ho, ens ajuden a buidar la ment de les divinitats antropomòrfiques que tendim a forjar-nos i, especialment, a practicar la sospita respecte les pròpies creences.