Un ampli sector de les societats occidentals no està acostumat a la incertesa. Moltes persones del primer món gaudeixen de drets fonamentals que no els tenen una altra part important de la humanitat. I encara que la desigualtat i la precarietat colpegen fort, és indubtable que aquí hi ha més gent que en altres llocs amb accés a llum, aigua calenta, habitatge digne, comoditats i absència de guerra.
Ens van dir que havíem arribat a la fi de la Història, que el model econòmic capitalista, amb l’avantguarda tecnocientífica, eren la panacea infal·lible. El neoliberalisme ens va acostumar al campi qui pugui. Davant d'això, assumir petits sacrificis temporals i renunciar al jo, el primer es converteix, a ulls d'alguns, en alguna cosa inconcebible, incapaços de deixar de banda l'individualisme i d'entendre el necessari que és evitar la saturació dels hospitals, vacunar-se i protegir la salut col·lectiva.
Tot això, evident a ulls de moltes
persones, no està tan clar per a altres. El nostre món occidental, més
acostumat que la resta de la humanitat a certa comoditat i seguretat, enfronta
malament la debilitat. Ens van convèncer que érem infal·libles i gairebé
invulnerables, allunyant la nostra finitud de la vida quotidiana. La fragilitat
va ser estigmatitzada i deportada, assenyalada com a característica impròpia de
l'ésser humà totpoderós de segle XXI, aliè al dolor de les mancances dels
altres i ignorant que aquests altres no estan només enllà de les nostres
fronteres. És el moment, ja, de la política?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada