FENIMORE COOPER, James

 

"EL ÚLTIMO MOHICANO”

 

LITERATURA NORD-AMERICANA / NOVEL·LA HISTÒRICA

Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 429 / Volum 47 / ISBN: 84-96246-57-4 / Edició: 2004.

 

D’entrada hem de comentar que l'obra més cèlebre de James Fenimore Cooper (1789-1851), sens dubte, és El último mohicano (1826). I és una novel·la històrica portada al cinema en mitja dotzena d'ocasions, l'última el 1992 per Michael Mann amb Daniel Day-Lewis i Madeleine Stowe com a protagonistes, i una inoblidable banda sonora a càrrec de Trevor Jones, Randy Edelman, Daniel Lano. 

El último mohicano està ambientada a la Guerra Franco-Índia (1754-1763), que va enfrontar el Regne Unit i França, juntament amb les seves colònies i aliats nadius, per l'hegemonia a Amèrica del Nord. Però el context de l'èpic relat són uns fets molt concrets: el setge i la caiguda del fort britànic de William Henry. El relat de Cooper ha deformat, amb el pas del temps, la realitat històrica i les visions i les percepcions populars sobre els esdeveniments. Més enllà de l’acolorida representació romàntica de El último mohicano, amb herois i dolents, sobresurt una història complexa i de múltiples matisos i documentada a través de nombrosos testimonis.

Tot amb tot, la novel·la desenvolupa una història d'aventures, conflictes racials i el xoc de cultures. L'obra, plena de romanticisme i acció, segueix les vicissituds d'un grup de personatges que s'endinsen a l'hostil naturalesa salvatge d'Amèrica del Nord. La trama se situa, com hem comentat, durant el setge al fort William Henry, on les forces britàniques i franceses, ajudades pels seus respectius aliats nadius americans, s'enfronten pel control territorial. El major Duncan Heyward s'encarrega d'escortar Cora i Alice Munro, filles del coronel britànic, a través del perillós bosc. Per això, contracten l'ajuda del caçador que utilitza trampes Natty Bumppo (Ojo de Halcón), un hàbil tirador que viu entre els indígenes, i dels seus amics, el cap mohicà Chingachgook i el seu fill Uncas, el darrer de la seva nissaga. El grup és traït per l'hurón Magua, un indi ressentit que busca venjar-se del coronel Munro. Magua captura les germanes i desferma una sèrie de persecucions i rescats a través del territori. La història arriba al clímax amb la tràgica mort d'Uncas i Cora, després de l'assalt i la massacre del fort. Finalment, Ojo de Halcón i Chingachgook aconsegueixen venjar els seus éssers estimats, però la novel·la es tanca amb el dolor de la pèrdua i la consciència de la fi d'una era i d'un poble.

Una novel·la d’aventures, d’ambientació romàntica i amb relacions interracials.

A banda de considerar El último mohicano com una novel·la històrica, estem també davant d’una magnífica novel·la d'aventures. El ritme trepidant, les persecucions i els enfrontaments a l'entorn natural creen una narrativa d'aventures molt entretinguda, que la converteix en un clàssic del gènere.

Tanmateix, Fenimore Cooper idealitza la naturalesa i la figura del bon salvatge, un element clau del Romanticisme literari. Se centra en la bellesa del desert americà i la vida de les tribus indígenes, encara que la seva visió estigui intervinguda per un prisma colonial. La duradora amistat entre el blanc Ojo de Halcón i el mohicà Chingachgook ressalta com un tema central.

Fenimore Cooper explora la complexitat de les relacions interracials en un context de conflicte, suggerint-ne la possibilitat, però també els perills. Els personatges principals, des de l'heroic Ojo de Halcón fins al darrer mohicà, Uncas, i els contrastos entre les germanes Munro, mostren diferents perspectives del conflicte cultural.

Els punts febles.

Pel que fa a l’estil narratiu, la prosa de Fenimore Cooper pot ser criticada per la seva lentitud, les descripcions excessivament detallades i els diàlegs forçats, sovint considerats poc realistes pel seu formalisme. Pel que fa als personatges, no tenen profunditat i són molt planers. I especialment els femenins, que en gran manera, compleixen l’arquetip de “dama en perill” del segle XIX.

La idealització de la natura i els indígenes pot ser mitigada per una visió que no escapa del pensament de la seva època. Malgrat els matisos, la novel·la reflecteix les idees dominants sobre la jerarquia racial, on la civilització blanca s'acaba imposant.

Però el punt més feble de la novel·la és tot l’aspecte històric. La novel·la es basa en un context històric real, la Guerra Franco-Índia, incloent-hi esdeveniments com la massacre de Fort William Henry el 1757. Els detalls sobre el conflicte i les aliances entre europeus i nadius són precisos en línies generals.

Però la descripció –i interpretació- de la matança és un punt polèmic. Fenimore Cooper retrata els indis hurons com a salvatges manipulats pels francesos, mentre que alguns historiadors assenyalen que la violència va ser deguda a un ressentiment acumulat per promeses incomplertes dels britànics, no a una crueltat inherent.

Per altra banda, també cal criticar la idealització que fa dels indígenes; així, la representació dels nadius és una de les crítiques històriques més importants. Tot i que Fenimore Cooper mostra una certa empatia cap als mohicans, la seva descripció s'emmarca en la visió romàntica del “bon salvatge”, una construcció literària que no reflecteix plenament la complexitat de les cultures indígenes. La figura dels mohicans com una tribu moribunda, encara que literàriament potent, és una simplificació de la realitat històrica de les tribus de la zona.

Fet i fet, la narrativa històrica de la novel·la està contada des d'una perspectiva clarament colonial, on la perspectiva dels europeus i el seu destí predomina sobre la dels pobles nadius. Encara que es valora la noblesa de figures com Uncas i Chingachgook, el destí del seu poble és vist com a inevitable davant l'avenç de la civilització blanca.

L'últim mohicà és una obra fonamental de la literatura dels Estats Units. Com a novel·la d'aventures, ofereix una emocionant narrativa i un retrat romàntic de la natura americana. Tot i això, des d'una perspectiva moderna, és crucial abordar-la amb una mirada crítica. La seva representació idealitzada i, sovint, esbiaixada dels nadius americans, així com la seva perspectiva colonial, reflecteixen les limitacions de la seva època. L'obra és un mirall de la societat i les idees del segle XIX, per la qual cosa el seu valor resideix tant en la capacitat per entretenir com en l'oportunitat que ofereix per reflexionar sobre la història i les representacions culturals.

 

 

Podeu trobar més informació a:

La historia tras El último mohicano, per a Àlex Claramunt Soto a, DESPERTA FERRO EDIIONES. (11/05/2018)