"TECNOFEUDALISMO.
El sigiloso sucesor del capitalismo”
ECONOMIA / NEOLIBERALISME / GLOBALITZACIÓ
EDICIONES DEUSTO / Pàgines: 263 / ISBN: 978-84-234-3675-0 / Sèptima Edició: setembre 2025.
Tecnofeudalismo és l’obra de l’economista grec Yanis Varoufakis, publicada el 2023 i que està generant molta repercussió. L'obra proposa que el capitalisme ha estat desplaçat per un nou règim econòmic —el tecnofeudalisme— en el qual les grans plataformes tecnològiques substitueixen els mercats tradicionals per feus digitals, i els capitalistes convencionals es converteixen en vassalls dels senyors feudals de l'era digital.
En aquest sentit, el nostre comentari intenta examinar els fonaments teòrics d'aquesta tesi. I esbrinar les seves aportacions originals a la teoria econòmica crítica i les limitacions conceptuals i empíriques que presenta, tot posant-la en diàleg amb autors com Karl Marx, Shoshana Zuboff, Nick Srnicek i David Harvey.
1. Introducció: Context i Propòsit de l'Obra
Yanis Varoufakis, exministre de Finances de Grècia i fundador del moviment DiEM25, és un dels economistes heterodoxos més coneguts a escala global gràcies a obres anteriors com El Minotaure Global (2011) i Comportar-se com adults (2017), entre d’altres. A Tecnofeudalismo, publicat originalment en anglès com Technofeudalism: What Killed Capitalism, Varoufakis abandona el terreny de la memòria política per a aventurar-se en la teoria econòmica sistèmica, tot proposant una categoria analítica nova per descriure el capitalisme contemporani.
El punt de partida de l'obra és una constatació aparentment paradoxal: en un moment en el qual el capitalisme sembla omnipresent i invencible, l'autor sosté que ja no existeix com a sistema. Per a Varoufakis, el capitalisme ha estat devorat des de dins per la seva pròpia lògica acumulativa, que ha donat lloc a una nova forma de dominació econòmica basada no en el mercat, sinó en el control de les plataformes digitals i de les dades.
L'obra s'estructura en forma d'una carta adreçada al pare de l'autor —un enginyer que va treballar en una de les grans empreses de la metal·lúrgia grega—, cosa que li confereix un to personal i accessible. Aquesta elecció narrativa, tot i que eficaç comunicativament, genera certes tensions amb les exigències de rigor analític que s'esperen d'una obra de teoria econòmica.
2. La Tesi del Tecnofeudalisme: Exposició i Fonaments
2.1. Del capitalisme al tecnofeudalisme
El nucli de l'argument de Varoufakis és que els ingressos generats per les grans plataformes tecnològiques —Amazon, Apple, Google, Meta— no constitueixen beneficis en el sentit marxista, sinó una forma nova de renda feudal (cloud rent 1 o renda de núvol). Aquesta distinció és fonamental per a tota la seva arquitectura conceptual. En la tradició econòmica clàssica i marxista, el benefici neix de l'explotació del treball en el marc de la producció mercantil; la renda, en canvi, és un ingrés derivat de la propietat d'un recurs escàs o monopolitzat.
Varoufakis afirma que les plataformes digitals no competeixen en cap mercat real: creen les condicions de possibilitat dels intercanvis d'altri i en cobren un peatge. Amazon no ven productes en sentit estricte; proporciona la infraestructura —el feu digital— sobre la qual milers de comerciants (els vassalls) operen i dels quals extreu rendes. Similarment, Apple controla l'accés a l'App Store, i Google domina la visibilitat en línia a través del seu algoritme de cerca.
Aquesta lògica el porta a reinterpretar la relació entre tecnologia i capital. Per a Varoufakis, el capital financer que va proliferar arran del col·lapse del sistema de Bretton Woods als anys setanta i que es va accelerar amb les polítiques de quantitative easing posteriors a la crisi de 2008, va ser el nutrient que va alimentar el creixement de les plataformes. En paraules de l'autor: els diners creats del no-res pels bancs centrals va inflar les valoracions de les empreses tecnològiques fins a atorgar-los un poder monopolístic sense precedents.
2.2. El capital cloud i la nova estructura de classes
Varoufakis introdueix el concepte de capital cloud per designar l'actiu central del règim tecnofeudalista: la infraestructura digital (servidors, xarxes, algoritmes, dades) que permet a les plataformes exercir el seu poder de renda. A diferència del capital productiu tradicional, el capital cloud no requereix explotació directa del treball en la cadena de valor principal de la plataforma; la seva rendibilitat prové del control de l'accés i de la captura de valor generat per tercers.
Aquesta distinció implica una reconfiguració de l'estructura de classes. Varoufakis proposa que emergeix una nova classe dominant —els tecno-senyors feudals (cloudalists 2 o senyors del núvol)— que no explota directament el treball, sinó que cobra renda a dos grups: els vassalls (empreses i autònoms que operen sobre les plataformes) i els servs (usuaris que paguen amb les seves dades i atenció). El proletariat tradicional continua existint, però ha perdut centralitat sistèmica en el nou règim.
3. Aportacions Originals i Punts Forts
3.1. Una categoria analítica nova per al capitalisme de plataformes
Un dels mèrits indiscutibles de Tecnofeudalismo és la seva capacitat de sintetitzar tendències econòmiques diverses —financiarització, monopolització digital, extracció de dades, erosió dels mercats competitius— en un marc conceptual únic i evocador. La noció de renda de núvol permet distingir analíticament entre lògiques econòmiques que, altrament, tendirien a confondre's sota l'etiqueta genèrica de capitalisme digital.
En aquest sentit, l'obra de Varoufakis dialoga productivament amb la literatura acadèmica sobre el capitalisme de plataformes. Nick Srnicek, en Capitalismo de Plataformas, ja havia assenyalat que les plataformes operen com a intermediaris que extreuen valor de les interaccions entre usuaris, sense produir directament les mercaderies que circulen en els seus espais. Varoufakis aprofundeix aquesta intuïció dotant-la d'un marc teòric d'inspiració feudal que subratlla la dimensió de dominació i dependència estructural.
Igualment, en Tecnofeudalismo també ressona amb la tesi del capitalisme de vigilància de Shoshana Zuboff, que descriu com les plataformes converteixen el comportament humà en matèria primera per a la predicció i modificació conductual. Varoufakis, però, desplaça l'accent de la vigilància cap a la renda, prioritzant la dimensió d'extracció econòmica per sobre de la de control conductual.
3.2. La connexió entre financiarització i poder tecnològic
Un altre punt fort de l'anàlisi és la connexió que estableix entre la financiarització del capitalisme —especialment la proliferació dels diners creats pel banc central arran de les polítiques de flexibilització quantitativa— i l'ascens de les gegants tecnològiques. Varoufakis argumenta que sense el flux massiu de capital barat que va seguir la crisi financera de 2008, plataformes com Amazon o Uber no haurien pogut sostenir anys de pèrdues operatives amb l'objectiu de monopolitzar els seus mercats respectius.
Aquesta connexió, que d'altres autors com Robert Brenner o David Harvey havien suggerit en termes més generals en analitzar la financiarització neoliberal, és elaborada per Varoufakis amb un grau de concreció i accessibilitat inusual en la literatura econòmica crítica. Aquí rau un dels seus valors pedagògics fonamentals: la capacitat d'explicar dinàmiques macroeconòmiques complexes amb un llenguatge accessible sense caure en la trivialització.
4. Limitacions i Crítiques
4.1. L'ambigüitat de la categoria feudalisme
La crítica més substancial que es pot adreçar a Tecnofeudalismo és la seva utilització problemàtica de l'analogia feudal. El feudalisme medieval era un sistema de dominació fonamentat en la propietat territorial, les relacions de vassallatge personal i una economia predominantment no monetitzada. El règim que descriu Varoufakis, en canvi, opera sobre infraestructures digitals altament capitalitzades, en el marc d'una economia global profundament monetitzada i mercantilitzada.
L'ús de la metàfora feudal corre el risc de ser més evocador que analíticament precís. Autors com Evgeny Morozov han assenyalat que les analogies historicistes poden enfosquir les especificitats del present en lloc d'il·luminar-les. La pregunta pertinent és: quina feina analítica fa realment el concepte de feudalisme que no podria fer la noció de monopoli o de renda monopolística, ja presents en la tradició econòmica clàssica i marxista?
En efecte, Marx ja analitzava la renda com una categoria econòmica específica, diferent del benefici i del salari, en el tercer volum de El Capital. La renda absoluta i la renda diferencial que Marx atribuïa a la propietat de la terra poden ser adaptades, sense necessitat de recórrer a l'analogia feudal, per explicar la renda que extrauen les plataformes digitals gràcies al control monopolístic de la infraestructura.
4.2. Insuficiència empírica i manca de rigor metodològic
Un segon punt feble de l'obra és la seva escassa atenció al rigor empíric. Varoufakis sustenta la seva tesi principalment en arguments conceptuals i anècdotes il·lustratives, sense recórrer sistemàticament a dades econòmiques que permetin quantificar la magnitud de la renda de núvol en relació amb els beneficis productius tradicionals o amb el conjunt del PIB global.
Aquesta manca d'evidència empírica és especialment problemàtica quan l'autor afirma que el capitalisme ha estat matat pel tecnofeudalisme. Una afirmació com aquesta requereix no sols una argumentació conceptual convincent, sinó també dades que mostrin que el pes relatiu de la renda extreta per les plataformes és prou gran per alterar de manera qualitativa la lògica sistèmica del conjunt de l'economia global. Autors com Thomas Piketty, que comparteixen amb Varoufakis la preocupació per la desigualtat i la concentració del capital, han mostrat que és perfectament possible formular tesis radicals sobre el capitalisme contemporani dotant-les d'un suport empíric exhaustiu.
4.3. La qüestió de l'agència i la resistència
Una tercera limitació de Tecnofeudalismo és la seva tendència a presentar el tecnofeudalisme com un sistema quasi-totalitzant, que deixa poc espai per a la resistència. Tot i que Varoufakis ofereix en les conclusions algunes propostes polítiques —com la socialització de les plataformes o la creació d'una moneda digital pública—, el seu diagnòstic estructural és tan omnicomprensiu que tota alternativa sembla condemnada a la marginalitat.
Aquesta tensió entre determinisme estructural i agència política és una de les dificultats clàssiques de la teoria crítica del capitalisme, que el mateix Marx no va resoldre de manera plenament satisfactòria. En el cas de Varoufakis, la manca d'una teoria de la subjectivitat política que expliqui com els servs digitals podrien prendre consciència de la seva condició i organitzar-se col·lectivament constitueix una llacuna significativa.
4.4. El debat sobre la supervivència del capitalisme
Finalment, caldria qüestionar la premissa central de l'obra: que el capitalisme ha mort. Molts economistes crítics —entre ells, figures com David Harvey o Wolfgang Streeck— prefereixen parlar de mutació, crisi o reconfiguració del capitalisme, sense assumir que el sistema ha estat substituït per un règim fonamentalment diferent. Harvey, per exemple, ha argumentat que la financiarització i la monopolització digital no fan sinó aprofundir lògiques ja presents en el capitalisme clàssic, especialment la tendència a la concentració del capital i a l'extracció de renda.
Des d'aquesta perspectiva, la tesi de Varoufakis podria ser reformulada de manera menys dramàtica: en lloc de dir que el capitalisme ha mort, caldria dir que ha evolucionat cap a una fase en la qual les formes de renda monopolística han adquirit un pes creixent en detriment del benefici productiu, sense que les lògiques capitalistes fonamentals —acumulació, explotació del treball, competència— hagin desaparegut.
5. Diàleg amb altres marcs teòrics
Malgrat les seves limitacions, Tecnofeudalismo contribueix de manera significativa al debat teòric sobre el capitalisme del segle XXI. Posat en diàleg amb la tradició crítica, l'obra ocupa un lloc intermedi entre l'optimisme tecnopolític de figures com Paul Mason, que veu en les xarxes digitals el germen d'un postcapitalisme alliberador, i el pessimisme radical de pensadors com Byung-Chul Han, que posa l'accent en les formes de dominació psicopolítica que les plataformes exerceixen sobre el subjecte contemporani.
Varoufakis comparteix amb Srnicek el diagnòstic sobre el caràcter extractiu i monopolístic de les plataformes, però s'hi distingeix per la seva voluntat de relacionar el fenomen de les plataformes amb la macro-dinàmica de la financiarització i la creació monetària. En aquest sentit, la seva anàlisi és més ambiciosa en termes d'escala sistèmica, tot i que menys precisa empíricament.
Respecte a Zuboff, Varoufakis comparteix la identificació de les dades com a recurs central del nou règim, però divergeix en l'èmfasi explicatiu: mentre Zuboff prioritza la dimensió del control conductual i la manipulació de la subjectivitat, Varoufakis prioritza la dimensió de l'extracció econòmica i la renda. Ambdues perspectives són complementàries i la seva integració seria probablement més fèrtil que qualsevol d'elles per separat.
En la tradició marxista, l'obra de Varoufakis pot llegir-se com un intent de ressuscitar el concepte marxià de renda —especialment en la seva forma de renda monopolista— i aplicar-lo al capitalisme de plataformes. En aquest sentit, representa una contribució original tot i que, com s'ha assenyalat, podria ser formulada sense necessitat de recórrer a l'analogia feudal.
6. Conclusions
Tecnofeudalismo és una obra que defuig la mediocritat: és al mateix temps estimulant i frustrant, aguda i imprecisa, original i excessivament especulativa. La seva principal contribució és la formulació d'un marc conceptual suggerent per comprendre la manera com les grans plataformes digitals han alterat les lògiques d'extracció de valor en el capitalisme contemporani, tot connectant aquest fenomen amb les dinàmiques de la financiarització global.
Les seves limitacions principals són: la sobrecàrrega retòrica de l'analogia feudal, la insuficiència empírica del diagnòstic i una certa tendència al determinisme estructural que deixa poc espai per a una teoria de la resistència política. Igualment, la seva tesi central —que el capitalisme ha mort— sembla excessivament categòrica i difícil de sostenir empíricament.
Malgrat tot, l'obra de Varoufakis compleix un paper important en el debat públic i acadèmic: obliga a repensar categories consolidades —capitalisme, mercat, competència, renda, classe— a la llum de les transformacions digitals del nostre temps. En una època en la qual el pensament econòmic dominant tendeix a normalitzar la concentració de poder en mans de les gegants tecnològiques, la voluntat de Varoufakis de nomenar i posar en qüestió aquest poder constitueix, en si mateixa, un acte de resistència intel·lectual.
En definitiva, Tecnofeudalismo és una obra que tot estudiant d'economia política, sociologia digital o teoria crítica hauria de llegir: no per acceptar les seves conclusions sense reserves, sinó precisament per l'exercici crític que provoca. Cal assenyalar que Varoufakis admet explícitament el caràcter provisional i hipotètic de la seva tesi, tot invitant el lector a la crítica. Aquesta honestedat intel·lectual és, en si mateixa, un mèrit.
Notes
1. La noció de renda de núvol (cloud rent) que proposa Varoufakis pot posar-se en relació amb el concepte marxià de renda absoluta, que Marx atribuïa al monopoli sobre la propietat de la terra (Marx, K., El Capital, Volum III, Secció VI).
2. Varoufakis utilitza el terme cloudalists (senyors del núvol) per designar els nous dominants del règim tecnofeudalista, en contrast amb els capitalistes tradicionals, que en el seu marc passen a ser vassalls d'aquests.
Bibliografia
Brenner, R.: La economia de la turbulencia global. Las economías capitalistas avanzadas de la larga expansión al largo declive, 1945-2005. Editorial Akal. 2009
Han, B.-C.: En el enjambre. Herder. 2014
Harvey, D.: El enigma del capitalisme y las crisis del capitalismo. Editorial Akal. 2010
Harvey, D.: Breve historia del neoliberalismo. Editorial Akal. 2005
Marx, K.: El Capital. Vol. I. Editorial Siglo XXI. 1867/1976
Marx, K.: El Capital. Vol. III. Editorial Siglo XXI. 1894/1981
Mason, P.: Postcapitalismo. Ediciones Paidós.2015
Morozov, E.: La locura del solucionismo tecnológico. KATS. 2013
Piketty, T.: El capital en el siglo XXI. Fondo Cultura Económica. 2013
Srnicek, N.: Capitalismo de plataformas. Caja Negra Editora. 2018
Streeck, W.: ¿Cómo terminará el capitalismo?. Traficantes de sueños. 2017
Zuboff, S.: The Age of Surveillance Capitalism: The Fight for a Human Future at the New Frontier of Power. PublicAffairs. 2019
Podeu trobar més informació a:
Según Varoufakis, el capitalismo ha muerto y lo que viene ahora es peor, per Ramón González Férriz, a EL CONFIDENCIAL (12/03/2024)
Tecnofeudalismo. El sigiloso sucesor del capitalisme, per Carlos Lázaro, a Economistas sin Fronteras. (09/09/2024)
Acerca de Tecnofeudalismo de Yanis Varoufakis, per Fernando H. Azcurra, a IZQUIERDA DIARIO.ES (01/12/2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada