Els monstres no sorgeixen del no-res. Hi ha forces, idees, actituds ... que es van coent a foc lent, amb temps, a poc a poc, però sense pausa. En els temps actuals, neixen en servidors, en blogs obscurs, en les xarxes del finançament del capital risc i en el núvol i els algoritmes del poder tecnològic. De vegades, porten corbata o samarreta de marca, parlen de Nietzsche i de Menci, i es presenten com la nova intel·ligència que ha vist allò que la resta del món s'ha negat a reconèixer.
Vivim, com hem dit en els articles anteriors d'aquesta sèrie, en l'època del clarobscur. El vell ordre liberal-democràtic s'esquerda per tot arreu. Les institucions creades després de 1945 perden legitimitat. Les doctrines expansionistes tornen a circular amb tota naturalitat. I en aquest espai entre dos mons, entre el que mor i el que no acaba de néixer, creix quelcom que no és exactament el feixisme clàssic, però que beu de les mateixes fonts profundes: del rebuig a la modernitat igualitària.
La Neoreacció i la Il·lustració Fosca.
A principis dels anys 2000, un enginyer de programari nord-americà que escrivia amb el pseudònim de Mencius Moldbug va començar a publicar textos extensíssims en un bloc poc freqüentat que posaven en qüestió els fonaments de la democràcia liberal. El seu nom real és Curtis Yarvin, i les seves idees formarien el nucli dur del que s’anomenaria el moviment Neoreaccionari (NRX) o, en la seva versió més àmplia i divulgada, la Dark Enlightenment o Il·lustració Fosca.
El diagnòstic de Yarvin és, en la seva lògica interna, implacable: la democràcia liberal no és un sistema de llibertat, sinó un sistema de control ideològic. L'anomena la Catedral: una aliança informal, però poderosa entre les universitats, els mitjans de comunicació progressistes i l'aparell estatal que produeix i reprodueix un pensament únic igualitarista, que castiga la dissidència i que es presenta a si mateix com a neutral i científic quan no és res d'això. El problema, segons Yarvin, no és que la democràcia hagi fallat. El problema és que la democràcia, per definició, no pot funcionar: és inherentment corrupta, porosa a la demagògia i incapaç de prendre decisions eficients.
La solució? Un govern corporatiu. L'Estat com una empresa ben gestionada, amb un CEO sobirà que no ha de rendir comptes als votants sinó als accionistes. La democràcia substituïda per la tecnocràcia autoritària. Yarvin arriba fins i tot a proposar figures com Frederic el Gran o Lluís XIV com a models d'administració pública eficient.
Paral·lelament, el filòsof britànic Nick Land, que havia estat professor a Warwick i era conegut pels seus treballs dins del corrent del cyberpunk teòric i de l'acceleracionisme, feia un gir radical. Land elaborava el que anomenaria el Dark Enlightenment: una síntesi de neoliberalisme radical, transhumanisme, misantropia i rebuig total a qualsevol projecte polític igualitari. Per a Land, la igualtat és una mentida pietosa. Les diferències entre individus, grups i pobles són reals, dures i irreductibles. La modernitat liberal ha construït una enorme ficció per negar-ho. I aquesta ficció, tard o d'hora, s'esfondrarà, millor si s'accelera el procés.
L'acceleracionisme de dretes (aDR) que deriva de Land no proposa resistir el capitalisme, com fa l'esquerra, sinó empènyer-lo fins al seu límit absolut, fins a un punt de ruptura on les estructures igualitàries es facin miques i emergeixin noves formes de jerarquia natural.
Peter Thiel: el pont entre les idees i el poder.
Tot això podria haver quedat en l’àmbit de la curiositat intel·lectual marginal, si no fos per la figura de Peter Thiel. Cofundador de PayPal, primer inversor extern de Facebook, fundador de Palantir —l'empresa d'anàlisi de dades que treballa per a agències d'intel·ligència i forces de seguretat arreu del món—, Thiel és el veritable nexe entre el pensament de la Il·lustració Fosca i el poder real.
Thiel ha finançat durant anys candidats i causes que desafien l'ordre liberal. Ha finançat la formació política de J.D. Vance —l'actual vicepresident dels Estats Units— (1) i ha dit públicament que no creu que la llibertat i la democràcia siguin compatibles. Ha manifestat que el sufragi femení ha estat, des del seu punt de vista, un dels factors que ha fet la democràcia difícilment recuperable per als valors que ell defensa. Ha construït, en resum, el que podríem anomenar un gramscisme de dretes: la construcció pacient d'una hegemonia alternativa, d'unes institucions pròpies, d'una classe intel·lectual orgànica al servei d'una nova visió del món.
Perquè, i aquest és un punt crucial, aquests actors han llegit Gramsci molt millor que molts progressistes. Han entès que la batalla cultural precedeix la batalla política. Que les idees s'han de coure a foc lent en blocs, en pòdcasts, en seminaris privats, en xarxes de finançament, en think tanks, fins que arriba el moment en què ja no semblen idees marginals sinó sentit comú. Han construït la seva Catedral alternativa, i ara governa.
MAGA: el populisme com a cavall de Troia.
Donald Trump no és, ell mateix, un intel·lectual de la NRX. No ha llegit Yarvin ni Land. Probablement no ha llegit gairebé res. Però Trump és el fenomen polític que ha permès que totes aquestes idees marginals passessin a ser polítiques públiques. El moviment MAGA (Make America Great Again) és, en la seva base popular, una expressió de ressentiment genuí: de les classes treballadores blanques desindustrialitzades, dels petits propietaris que senten que el món canvia massa de pressa, dels que perceben que les universitats, els mitjans i les grans empreses els miren amb condescendència. Yarvin ho va dir explícitament: Trump és una oportunitat, no una solució. Una palanca per desmantellar la Catedral. Un wrecking ball —una bola de demolició— contra les institucions liberals.
I la demolició ha progressat. El DOGE —el Departament d'Eficiència Governamental dirigit fins fa uns mesos per Elon Musk— és, en la seva concepció, una aplicació directa del model yarvinià de l'Estat-empresa: eliminació de la burocràcia, desregulació massiva, concentració del poder en mans d'uns pocs tècnics no electes. El discurs de J.D. Vance a Munic el febrer del 2025, on va criticar durament els valors liberals europeus, és la traducció diplomàtica d'aquesta visió del món.
El Gramsci invertit.
Hi ha una paradoxa incòmoda que cal reconèixer. Durant dècades, l'esquerra ha invocat Gramsci per parlar de la necessitat de construir hegemonia cultural, d'organitzar-se en la societat civil, de produir intel·lectuals orgànics. I mentre l'esquerra citava Gramsci en congressos i tesis doctorals, la nova dreta el practicava.
Slavoj Žižek, des de la seva posició d'observador esbiaixat i incòmode, ha assenyalat repetidament que la classe dirigent liberal no entén fins a quin punt ha perdut la guerra cultural abans de perdre la guerra política. El consens del post-1945 —els drets humans universals, el multilateralisme, l'Estat del benestar com a horitzó mínim de legitimitat— es donava per immutable, per part del paisatge, i ningú el defensava activament perquè ningú creia que calgués defensar-lo. Era simplement l'ordre de les coses. I quan l'ordre de les coses és atacat per actors que no creuen en cap dels seus supòsits fonamentals, la resposta institucional és lenta, atordida i sovint ridícula.
Perquè el problema és aquest: la Il·lustració Fosca no proposa una alternativa racional que pugui ser refutada racionalment. Proposa una ontologia diferent. Diu: les vostres categories fonamentals —igualtat, drets universals, democràcia— no són veritats, sinó ficcions convenients que han servit per encobrir les jerarquies reals que estructuren el món. I quan el debat se situa en aquest pla, les eines del liberalisme —l'argument, el dret, la institució— perden bona part de la seva força.
El monstre que no sembla un monstre.
El que fa particularment inquietant la Il·lustració Fosca i els seus derivats polítics és que no parlen el llenguatge del feixisme clàssic. No criden als estadis. No porten uniformes. Parlen el llenguatge de l'eficiència, de la racionalitat, del “pensar el que tothom pensa, però ningú s'atreveix a dir”. Es presenten com els últims defensors del pensament lliure en un món de correcció política. Utilitzen el vocabulari de l'alliberament —red pill (Matrix), based, free thinker— per designar el camí cap a posicions que, despullades del seu embolcall cool i digital, són la negació de la igualtat humana.
En el fons, com en els anys trenta del segle passat, som davant d'una crisi de la democràcia liberal que no genera una resposta democràtica alternativa, sinó la temptació de l’home fort, de la jerarquia neta, de l'eficiència autoritària. La novetat és que avui, la temptació arriba amb codi Python, IA, algoritmes i comptes de X amb milions de seguidors.
El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, els monstres porten MacBooks, treball 24x7, smarphones i, a més, tots ja paguem rendes al núvol i als seus nous senyors.
Podeu trobar més informació a:
The Dark Enlightenment, Nick Land (text original, 2012)
Todo empezó en 1898, per Xavier Batalla, a LA VANGUARDIA (13/12/2008)
La ‘Ilustración oscura’: la secta filosófica ultracapitalista tras la extrema derecha, per Toño Fraguas, a EL DIARIO (08/03/2025)
El retorno del espacio vital, per Enric Juliana, a LA VANGUARDIA. (08/04/2025)
Crimea, Groenlandia, Taiwán, Gaza… el ‘destino manifiesto’ de los amos del mundo, per Ramón Álvarez, a LA VANGUARDIA. (17/05/2025)
Una revolución cultural de EEUU: la 'Ilustración oscura', per Juan Luis Manfredi, a EL MUNDO (3-06-2025)
Claves de la nueva Estrategia de Seguridad Nacional de Estados Unidos, per REAL INSTITUTO EL CANO (15/12/2025)
Trump y el problema del año II: el texto íntegro del plan de Curtis Yarvin, per Arnaud Miranda, a EL GRAND CONTINENT (31/12/2025)
Mañana, en la batalla, per Enric Juliana a LA VANGUARDIA (06/01/2026)
Stephen Miller, la voz del nuevo imperialismo estadounidense, per Daniel R. Caruncho, a LA VANGUARDIA (08/01/2026)
Quince días de enero, per Enric Juliana a LA VANGUARDIA (17/01/2026)
Johan Norberg: “Estamos asistiendo al declive del orden liberal mundial”, per Piergiorgio M. Sandri, a LA VANGUARDIA (08/03/2026)
Lea Ypi: “La crisis del neoliberalismo está abriendo las puertas al fascismo”, per Rafael Ramos, a LA VANGUADIA 16/03/2026)
Atlas del pensamiento neorreaccionario: una primera bibliografía razonada, per Arnaud Miranda i Andrea Venanzoni, a EL GRAND CONTINENT (28/06/2025)
I en aquest blog:
Post-TRUMP I EL FEIXISME (06/11/2004)
TRUMP I LA ULTRADRETA (1): EL PRINCIPI MOTOR, LA IDEA-MARC. (23/03/2025)
L’ÈPOCA DEL CLAROBSCUR I ELS MONSTRES (1): GRAMSCI, la “WEIMAR GLOBAL” I ZIZEK (06/12/2025)
L’ÈPOCA DEL CLAROBSCUR I ELS MONSTRES (2): LES DOCTRINES EXPANSIONISTES (21/01/2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada