La modernitat
La modernitat, entesa com a conjunt d’idees i actituds oposades a les de l’antiguitat i l’edat mitjana, que es va iniciar a Europa amb el Renaixement, va obtenir un nou impuls i la seva majoria d’edat amb la Il·lustració, al segle XVIII. Però, per a bé o per a mal, la modernitat ha arribat al seu final, s'ha esgotat: va morir en alguna de les moltes tempestes del turbulent segle XX. Els principis de la modernitat (llibertat, igualtat i fraternitat), desenvolupats a gran escala pels il·lustrats i aplicats als segles XIX i XX, han donat finalment, resultats que han conduït a un cert desengany i/o decepció. I, certament, el període comprès entre la formulació del projecte il·lustrat del segle XVIII i la realitat del segle XXI, no permet fer un balanç molt satisfactori de la modernitat.
En el seu inici, la modernitat es va presentar davant del món com a portadora d'algunes grans promeses. La més destacada potser va ser la promesa d'obrir un camí segur cap al benestar i la plenitud més generals per als éssers humans. I no hi ha dubte que sota la inspiració de la modernitat s'han fet grans avenços socials, econòmics i polítics. Els més grans, segurament, a la Història de la humanitat. I fins i tot en el pla moral, s'han donat avenços importants, com ho ha estat l'extensió dels drets humans al conjunt de la humanitat, encara que aquests drets no s'apliquin efectivament encara més que a un exigu terç dels habitants del planeta.
Tot i això, no tot van ser avenços i progressos en els temps moderns. De la mà de la modernitat, en aquests dos darrers segles, també s'han conegut i patit els comportaments morals més reprovables, més odiosos i més menyspreables que es recorden en tota la història universal. Els totalitarismes del segle XX van constituir, en conjunt, la prova més palmària, i la més terrible, de les debilitats i insuficiències de la modernitat. Els totalitarismes plantegen serioses interrogants sobre la modernitat. Feixisme i comunisme no van ser fruits indesitjats i indesitjables de la modernitat, ja que aquestes ideologies també enfonsen les seves arrels a la Il·lustració del segle XVIII.
Tanmateix, dins la mateixa modernitat, i en ple segle XIX, ja van aparèixer veus que expressaven els seus dubtes sobre ella: són les que s’han representat com a filòsofs de la sospita. Karl Marx, Friedrich Nietzsche i Sigmund Freud, expressen, cadascun a la seva manera, la crisi de la filosofia de la modernitat; tots tres mostren un esperit crític cap a la societat del moment i qüestionen els valors de la seva època.
A grans trets, tots tres posen sota la lupa les deficiències de la noció de subjecte, que havia estat la base sobre la qual s'havia elaborat la filosofia moderna. Sospiten dels valors que les societats europees han acceptat com a vàlids provinents de la Il·lustració. Sospiten de la llibertat de l’home, que es veu limitada per l’Estat, la religió o altres factors. Sospiten que la societat occidental està sustentada sobre un error: la creença cega en la raó, el progrés i la preeminència d'un subjecte lliure de la subjectivitat. Sospiten i qüestionen el racionalisme que impera a l'època i intenten alliberar l'home de la consciència falsa que li ha estat imposada.
La postmodernitat. La filosofia postmoderna
Amb aquestes premisses, d’entre d’altres, l'anomenada filosofia postmoderna va irrompre amb força a finals del segle XX. Es va proposar fer la crítica més radical i definitiva dels errors de la modernitat il·lustrada, i no hi faltaven motius. La modernitat, tal com es va formular a la Il·lustració, no va complir cap de les seves grans promeses: no hi va haver pau perpètua, com va acreditar sobradament el segle XX, no hi va haver emancipació general, ni llibertat, igualtat i fraternitat universals. Només hi va haver èxits modestos, encara que eficaços, com l'automòbil, l'avió, el ferrocarril, les pensions, els electrodomèstics, les vacances anuals, etc. Dit d’una altra forma, els homes van ser més consumidors que ciutadans.
Així, la postmodernitat -va aparèixer a la filosofia amb un petit llibre de Jean-François Lyotard (1924-1998), titulat La condició postmoderna (1979)-, parlava de la fi de les ideologies, és a dir, del que Lyotard anomenava els grans relats alliberadors i emancipadors: idealisme, marxisme, etc. Unes “narracions” ja desgastades, en què ja gairebé ningú no creia i que tampoc removien les consciències ni justificaven el saber i la investigació científica. A més, cap al 1990, es van enfonsar la Unió Soviètica i el socialisme real. La filosofia també estava en crisi, en un temps en què no es podia preveure què passaria, a partir de llavors, entre els Balcans i l'Orient Mitjà, des de l'Afganistan a Manhattan. El món es tornava imprevisible i incert.
Amb aquest context, el triomf de la filosofia postmoderna es va caracteritzar, sobretot, per la idea de deconstrucció, que consisteix en l’esmicolament de les veritats absolutes en l'art, la història, la política i la ideologia i, en general, en la cultura i la vida social. Així, la filosofia postmoderna, va tornar a plantejar la ja vella crisi de la metafísica. Els postmoderns partien de la idea que cal desvetllar i denunciar la realitat opressiva de tots els discursos especulatius i emancipatoris.
La postmodernitat va pretendre consumar la ruptura amb la tradició filosòfica i alliberar l'home de la il·lusió que hi ha un sentit de la vida cognoscible, a qui tots hem d'aspirar. Per als postmoderns, les coses existeixen només tal com se'ns apareixen, no hi ha essències al darrere, ni cap idea amagada a descobrir. No hi ha, ni el món, ni la realitat en si mateixa com a tal. La metafísica, que havia tractat de desenvolupar una teoria del món com a totalitat, descrivint com és realment aquest davant de les aparences, es convertia, per tant, en una mena d'al·lucinació col·lectiva i opressiva, de la qual la postmodernitat pretenia salvar-nos.
Tot amb tot, no va ser aquest l'únic atac rebut per la Filosofia a les acaballes del segle XX. La filosofia postmoderna va sorgir en aquells moments finals del segle XX, quan es produïa la gran transformació informàtica que consagrava l'era de la ciència i de la tècnica iniciades a la pretesament finada modernitat. I, paradoxalment, en el temps del domini de les ciències i la tecnologia, allò que és específicament humà del món va passar a ser considerat sospitós. El món, concebut des de Wittgestein (1889-1951) com el que passa, va passar a ser considerat pels postmoderns com a terreny de l'il·lusori. I, alhora, el cientificisme asseverava que la ciència coneixia la part fonamental de la realitat, i fins i tot del món en si, i que totes les altres formes de coneixement eren reduïbles a ella i la vella filosofia i les religions no tenien lloc.
La tasca que es va plantejar dur a terme la filosofia postmoderna, en proposar-se negar l'objectivitat, la veritat i fins i tot la pròpia realitat, era una tasca difícil, realment hercúlia. No causa estranyesa el creixent retorn a posicions realistes en filosofia. El sentit comú s'havia de recuperar en algun moment. I és que la realitat és vella, molt vella. Per aquí, exactament per la realitat, és per on van començar els presocràtics. I és que acostumem a traduir la veu grega physis, per “la natura”, quan possiblement hauríem de reparar que també es pot traduir per “la realitat”, ja que physis significa totes dues coses.
El nou realisme filosòfic
En l’àmbit de la filosofia, l’origen del nou realisme o realisme especulatiu fou l’obra del filòsof francès Quentin Meillassoux (1967), Después de la finitud. Ensayo sobre la necesidad de la contingencia, publicada el 2006. Però el tret de sortida del moviment i la seva presentació pública va ser el col·loqui al Goldsmith College de Londres, el 2007, en el qual van participar, a més de Meillassoux, Iain Hamilton Grant, Ray Brassier (1965) i Graham Harman (1968).
El nou realisme es va presentar al món filosòfic com una crítica radical a la filosofia postmoderna sorgida a l'últim terç del segle XX. Va néixer del buit en què es va veure sumida la filosofia a finals del segle i no com una nova teoria filosòfica, ni una nova escola específica, ni una koiné de pensament, sinó simplement la fotografia realista d'un estat de coses desastrós.
Per al nou realisme filosòfic, la concepció dominant sobre la ciència és essencialment errònia, tant ontològicament com epistemològicament. La qüestió no és tant a escollir entre una cosmovisió religiosa, denunciada per falsa pel cientificisme ateu, o una cosmovisió científica. Totes dues cosmovisions estan inevitablement equivocades, en tant que visions del món. El nou realisme postula que la ciència no es pot constituir en la mesura última de la veritat i de la realitat. No és possible abandonar les nocions tradicionals de realitat, objectivitat o veritat, com va proposar la crítica dels postmoderns sobre la filosofia del segle XX. Perquè la filosofia, igual que la jurisprudència, la lingüística o la història, també tenen alguna cosa important i veritable a dir sobre el món. En aquest context, el nou realisme s'ha presentat a si mateix, primer, com un realisme negatiu, ja que la resistència del món extern a deixar-se subsumir als nostres esquemes conceptuals és la prova de l'existència d'un món objectiu, independent del subjecte. Però aquest realisme muta en positiu en presentar la realitat, no com a límit un insuperable, sinó com a font d'oportunitats i recursos.
Fet i fet, la postmodernitat no ha estat més que una altra variant de la metafísica, una forma de constructivisme de base nihilista. Un constructivisme voluntarista que defensa que no hi ha fets en si i que som nosaltres els qui els construïm mitjançant les convencions socials i els discursos científics, polítics o literaris. Una tesi postmoderna inspirada en la tesi de Nietzsche que “no hi ha fets sinó interpretacions”. Per al nou realisme, tant la vella metafísica com el constructivisme estan condemnats al fracàs perquè presenten una simplificació infundada de la realitat. En efecte, mentre que la vella metafísica entenia la realitat com un món sense espectadors, el constructivisme va limitar el món de l'espectador a la imaginació o, encara pitjor, a la fantasia, en suprimir la realitat objectiva i la veritat.
Però, tanmateix, per al nou realisme, l'existència i el coneixement humà no són al·lucinacions col·lectives, ni mers constructes de la ment després dels quals s'oculta un “món real” transcendent. El món és cognoscible tal com és en si, encara que de vegades pugui autoenganyar-se el subjecte cognoscent. I és un món amb espectadors, en què certs fets coexisteixen amb els interessos, les percepcions, les sensacions, etc. dels homes, perquè els pensaments sobre els fets tenen el mateix dret a l'existència que els fets sobre els quals recauen.
En aquest sentit, l’aparició del nou realisme sembla orientar la filosofia a reprendre el camí del realisme filosòfic, després d'haver patit des de finals del segle XX el progressiu declivi de les tesis deconstruccionistes postmodernes que van hipostasiar els excessos subjectivistes de l'idealisme racionalista dels segles XVII, XVIII i XIX.
Pedro López Arribas, ha publicat a ENTRELETRAS i des del 2021, un conjunt d’articles sobre la Modernitat, la Postmodernitat (la filosofia postmoderna) i el nou realisme filosòfic. Des d’aquest blog, des de fa força més temps, també hem dedicat comentaris i anàlisis sobre aquests conceptes.
Pel seu interès i per complementar els nostres, els detallem a continuació per ordre de publicació:
Markus Gabriel y el nuevo realismo filosófico del siglo XXI. 8-NOV-2021
La filosofía posmoderna: un final ineludible. 21-NOV-2021
Markus Gabriel y la nueva Ilustración. 14-DES-2021
Crisis del presente: ¿una nueva Edad Media? 24-JUN-2022
Crisis de la modernidad: mito y realidad de las revoluciones. 20-JUL-2022
Crisis de la modernidad: ¿impostura y fanatismo? 11-DES-2022
El “nuevo realismo” de M.Ferraris y Zubiri. 28-AGO-2024
Nietzsche y los posmodernos: ni novedosos, ni sucesores de la modernidad. 12-SET-2024
Posmodernidad, ¿qué fue lo que sucedió? 25-SET-2024
En aquest mateix blog també podeu llegir els articles relacionats en les següents etiquetes:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada