CHAMAYOU, Grégoire

 

"LA SOCIEDAD INGOBERNABLE.

Una genealogia del liberalismo autoritario”

 

ECONOMIA / NEOLIBERALISME / MÓN ACTUAL

Ediciones Akal / Pàgines: 428 / ISBN: 978-84-460-5182-4 / Edició: 2022.

 

La tasca que es proposa Grégoire Chamayou a La sociedad ingobernable. Una genealogia del liberalisme autoritari (2022) és esbrinar la nostra realitat en la qual impera el neoliberalisme i, en concret, tornar sobre els passos fins quan aquest no era més que una perspectiva de futur possible. En això rau la seva originalitat. L'autor (és doctor en Filosofia i investigador al Max-Planck-Institut de Berlín) no analitza doctrines ni programes, la coherència dels quals a posteriori sembla inexorable, sinó que procedeix com la genealogista de Foucault: no busca l'origen (l'essència, la veritat, les coses clares i diferents de Descartes), sinó que s'ocupa de les meticulositats i dels atzars dels començaments de la lluita. Retrocedeix així en el temps fins a la crisi dels anys setanta, quan les classes dominants van veure amenaçats els seus privilegis i van emprendre la recerca de solucions que permetessin salvar el sistema de lliure empresa.

Salvar, per aquella època, vol dir tornar a governar els ingovernables: moviments socials, sindicats, grups ecologistes, estudiants, intel·lectuals, semblaven salmodiar l'esfondrament del sistema capitalista a partir de dinamitar el seu centre neuràlgic, l'empresa, i, amb ella, tot l'edifici de jerarquies pròpies del capitalisme. Eren els símptomes, segons la teorització de Huntington, Crozier i Watanuki a l'informe de la Comissió Trilateral de 1975, d'una crisi de governabilitat.

Per transmetre aquell caos, l'autor procedeix per imatges: cadascuna de les sis parts en què es divideix el llibre és una mena de quadres o teles en què s'il·lustren els problemes que van enfrontar les classes dominants: 1) la insurrecció obrera, 2) els gerents empresarials indisciplinats, 3) l’atac contra la lliure empresa per part d'intel·lectuals i activistes, 4) les regulacions estatals i 6) l'excés de democràcia. Aquestes teles, com a les galeries d'art, són susceptibles de veure's simultàniament, perquè el seu ordre no és successiu.

Es tracta, doncs, de quadres juxtaposats que il·lustren solucions de caràcter liberal, neoliberal o purament pragmàtiques: aixafar els sindicats (que no només defensen els seus drets laborals, sinó que s'atreveixen a assajar l'autogestió de les empreses); disciplinar els gerents a través de sotmetre'ls a les pressions del mercat accionari; formar una intel·ligència conservadora capaç de disputar la batalla de les idees amb els intel·lectuals d'esquerra; es creen a l'interior de les empreses departaments especialitzats en tècniques de contraactivisme; les multinacionals blanquegen la imatge mitjançant l'adopció de l'enfocament de responsabilitat social, alhora que fan un ús estratègic del coneixement científic per soscavar l'evidència dels danys que les pràctiques causen al medi ambient i a la societat; es despleguen intents de limitar la democràcia.

Sorgeix, però, una qüestió que és crucial: si el neoliberalisme era només una alternativa entre d'altres, per què es va tornar hegemònica als anys setanta? ¿Per què va derrotar no només l'esquerra i les classes subalternes, sinó qualsevol altra solució avaluada per les classes dominants? Aquest és, a meu parer, el punt central del llibre de Chamayou.

La resposta implica posar de l’inrevés la manera com solem pensar en el neoliberalisme: un projecte intel·lectual i un programa economicopolític dissenyat per un grup d'intel·lectuals que, obsessionats per salvaguardar la llibertat econòmica per sobre de tot, es van donar a la tasca d'influir els líders polítics. Després, aquests van aplicar les polítiques públiques necessàries per establir la utopia neoliberal a cada racó del planeta.

Chamayou ens posa en guàrdia: afirma que la victòria del neoliberalisme no seria al terreny ideològic, sinó que es deu a la tecnologia política. És a dir, en el terreny de la governabilitat: revolucionant els instruments i els procediments per governar. Aquesta era la peça que faltava i que va detonar un profund redisseny de la democràcia, de l'Estat i de la regulació social que va pilotejar durant la postguerra keynesiana.

La democràcia per a Hayek mai no va ser un fi en si mateixa sinó una simple regla de procediment, ens diu Chamayou. Una regla útil sempre que preservi el valor absolut: la llibertat. Però Hayek és conscient del que això implica: totes dues, llibertat i democràcia, es poden oposar entre si; només si la primera es redueix a la mera llibertat econòmica, aquesta oposició és certa. El corol·lari és il·lustratiu: “...La llibertat econòmica, la de l'individualisme possessiu, no és negociable, mentre que la llibertat política és opcional...” (p. 357). Tradueixo: la democràcia és una tècnica al servei del mercat.

I si la tècnica falla només cal canviar-la. Per això, per a Hayek, com per a molts dels neoliberals fins als nostres dies, sigui preferible qualsevol règim polític que protegeixi la llibertat econòmica (fins i tot si es tracta d'una dictadura o un autoritarisme) a una democràcia que no ho faci (p. 356). El liberalisme, reconvertit en neoliberalisme; això és: afegint un component autoritari, és lliure de reprimir les manifestacions socials i polítiques dissidents. S'allunya així de tradició liberal clàssica.

Una altra tècnica política del neoliberalisme –ens diu Chamayou– és el mercat com a “...principi d'ordre i de governabilitat...” (p. 391); si els polítics, atents a guanyar vots, eren incapaços de limitar la democràcia, el mecanisme impersonal del mercat ho faria per ells: per enfrontar la crisi de les finances públiques els Estats es van tornar cada cop més dependents del finançament dels mercats. Però, com anota Keohane, “...aquesta dependència dels governs dels mercats financers privats […] crea pressions suplementàries a favor de polítiques econòmiques conservadores i respectuoses dels interessos del capital...” (p. 389). Sent així, els governants electes democràticament passaven a ser gestors del neoliberalisme.

Quedava, però, un front per tancar: el de la convulsa societat. Si aquesta desafiava l'Estat de benestar de què es beneficiava, era impensable establir una democràcia neoliberal sense suscitar un enfrontament de gran escala amb les classes dominades. Ressorgia així el fantasma de la societat ingovernable.

Davant d'aquest problema en aparença irresoluble, els neoliberals van entreveure una de les tècniques polítiques més sofisticades, la micropolítica: que els individus es comportin d'acord amb les finalitats del mercat a partir de reorientar la seva conducta “...per mitjà de mecanismes d'incitacions econòmiques...” (p. 403). Des d'aquesta perspectiva, l'individu no és res més que un homo economicus que persegueix cegament el seu interès personal, encara que a nivell col·lectiu això es tradueixi a perseguir la seva pròpia esclavitud.

L'encert de la micropolítica és que recull èxits abans de l'acceptació de les idees en què es fonamenta. En un dels molts exemples que ens ofereix Chamayou, el govern de Thatcher decideix privatitzar British Airways, cosa que implica acomiadar 20.000 treballadors. Per evitar la seva oposició, a cada treballador se li atorga un xec "...equivalent a dos anys de salari. I així és possible (…) portar els treballadors a renunciar a un guany continu a llarg termini […] a canvi d'un guany únic […] que posa fi al sistema..." (p. 415).

La transformació de la societat regida per l'Estat de benestar en una societat sotmesa al mercat es va operar, i se segueix operant, de baix a dalt i no només a la inversa (com es creu habitualment). D'aquesta manera, l'agenda neoliberal contrària als interessos de la majoria i, per això mateix, profundament impopular va tirar endavant.

En síntesi, la resposta neoliberal a la crisi de governabilitat va ser tan simple com encertada: si la societat en col·lectiu és ingovernable, cal fragmentar-la en individus perfectament governables. Que això passi en un règim democràtic és pura contingència.

 

Podeu trobar més informació a:

¿Es posible dirigir una sociedad ingobernable?, per Raffaele Alberto Ventura, a EL SALTO (18/09/2023)