HOMET, Xavier

 

"BAHARI”

 

  LITERATURA CATALANA / SEGLE XXI

Amazon / Pàgines: 247 / ISBN: 9788289886712 / Edició: 2025.

 

Bahari —mot suahili que significa “mar” o “oceà”— és una novel·la de Xavier Homet, company de joventut i amic. S'inscriu en la tradició de la narrativa contemporània sobre trauma, memòria i culpa. El protagonista, Mario Abril, és un biòleg que, després de sobreviure al genocidi ruandès entre hutus i tutsis de l'any 1994, retorna a Barcelona amb l'ànima trencada i la memòria plena de silencis. El títol no és un ornament exòtic, sinó una metàfora central de l'obra: el mar com a abisme interior, com a espai d'allò inabastable i incontrolable, que reflecteix l'estat psíquic d'un home incapaç de tocar fons però tampoc de sortir a la superfície.

Argument i estructura narrativa

A Barcelona, Mario és esperat per l'Alícia, que intenta ser un ancoratge enmig del seu naufragi interior. Però el passat no es deixa empresonar: el persegueix amb rostres, veus i culpes que s'infiltren en la seva quotidianitat. Així, l'estructura de la novel·la s'articula sobre aquesta tensió entre el present barceloní i el passat africà, entre la voluntat de reconstrucció i l'impuls autodestructiu.

La ment de Mario, fracturada pel trauma, es converteix en un laberint de sospites i autodestrucció, on la veritat es dissol en la boira del que no s'ha dit. En aquest sentit, l'obra aposta per una estructura no lineal en la qual la narració imita el funcionament de la memòria traumàtica: fragmentada, repetitiva, inestable.

En aquest fràgil equilibri emocional, emergeix la Clara, companya de feina i figura clau en un triangle amorós que no és només passió, sinó també refugi, fugida i confrontació. La relació triangular entre Mario, l'Alícia i la Clara funciona com un dispositiu narratiu que externalitza el conflicte intern del protagonista: les dues dones representen, al·legòricament, dues possibilitats vitals —la redempció i l'escapada—, que el personatge és incapaç de triar de manera lúcida.

Temàtica central: trauma, culpa i identitat trencada

La temàtica central de Bahari connecta amb una de les preocupacions fonamentals de la narrativa contemporània: les conseqüències psicològiques de l'exposició a la violència extrema. Des de la perspectiva de la teoria literària, l'obra pot llegir-se a la llum dels estudis sobre trauma fiction (Cathy Caruth, Shoshana Felman), corrent que analitza com certes narratives encarnen el funcionament del trauma: la repetició compulsiva, els buits de memòria, la impossibilitat de narrar de manera coherent.

La novel·la aprofundeix en els plecs més foscos de la psique humana i en les ferides invisibles que deixen tant la guerra com l'amor. Aquesta doble dimensió —el trauma col·lectiu del genocidi i el trauma privat de les relacions afectives— és un dels encerts estructurals de l'obra: no es tracta de juxtaposar la gran Història amb la petita, sinó de mostrar com l'una penetra i condiciona irremeiablement l'altra.

La culpa, motor invisible de la conducta de Mario, opera com un element narratiu de primera magnitud. Homet no l'explicita de manera clara, sinó que la deixa filtrar per les el·lipsis, per allò que el protagonista no pot dir —o no pot recordar—, recreant literàriament el mecanisme de la repressió.

Construcció dels personatges

Mario Abril és un protagonista deliberadament opac. El lector mai no accedeix plenament a la seva consciència, i aquesta opacitat no és un defecte narratiu, sinó una tria estètica: la seva inaccessibilitat reprodueix la distància que el propi personatge manté respecte d'ell mateix. Es tracta d'un personatge profundament dostoievskià – o potser ha sorgit del món d’Hermann Hess?-, en tant que la seva autodestrucció no és simplement la conseqüència del trauma extern, sinó també l'expressió d'una culpa que busca, inconscientment, el seu propi càstig.

L'Alícia i la Clara, tot i arriscar a quedar en un segon pla, representen dues concepcions del vincle afectiu: la primera és la continuïtat, la intimitat llarga i ferida; la segona, la novetat com a promesa de reinici. Homet gestiona amb molta habilitat la tensió entre ambdues figures, evitant la reducció al tòpic del triangle melodramàtic convencional.

Estil i recursos literaris

Amb una prosa profundament emotiva, ja hem comentat que la novel·la aprofundeix en els plecs més foscos de la psique humana. L'estil d’en Xavier Homet és introspectiu i a voltes psicodèlic, amb una tendència a fer jocs de paraules o a jugar amb elles mateixes, que recreen el funcionament de la consciència en estat de desorientació. Tanmateix, la novel·la està farcida de referències musicals, que segons l’autor li han servit d’inspiració, i que potencien aquest estil. Un bon exercici per constatar la introspecció de la novel·la és llegir-la tot escoltant les músiques d’en Xavier.

Es tracta d'un relat que no busca respostes, sinó que s'atreveix a mirar de front allò que fa mal. Aquesta declaració de principis estètics és significativa: Bahari no és una novel·la de resolució, sinó de contemplació del dany. Homet opta per una narrativa d'ambigüitat moral, en la qual els personatges no troben redempció fàcil, sinó que s'instal·len en la incertesa.

Context literari i valoració global

Bahari pot situar-se en el diàleg amb obres de la narrativa hispànica i europea que han abordat el trauma postbèl·lic i el retorn de la violència: des de El lápiz del carpintero de Manuel Rivas fins a The Reader de Bernhard Schlink, passant per les exploracions de la memòria ferida en autors com Javier Cercas o Antonio Muñoz Molina. La tria del genocidi ruandès —episodi gens difós en la ficció literària en llengua castellana— és un gest d'atreviment i compromís que mereix reconeixement.

Com a limitació, pot observar-se que la novel·la corre el risc, en alguns moments, de caure en un cert psicologisme que redueix la dimensió col·lectiva de la tragèdia africana a mer catalitzador del drama personal del protagonista occidental. Aquesta tensió entre testimoniatge i narcisisme narratiu és, de fet, un problema estructural del gènere de la trauma fiction quan el subjecte que narra no és la víctima directa, sinó el testimoni o l'observador privilegiat.

Comptat i debatut, Bahari és una proposta literària honesta i exigent, que demostra un domini sòlid de l'arquitectura narrativa. Felicitats, Xavier ¡¡¡¡