Historiadors de Catalunya va publicar, l’any 2021, un documental sobre el 1714 i la Diada titulat La Diada, una història crítica. Al vídeo hi participen nou historiadors que recorren els fets més desconeguts de la guerra de Successió que va tenir com a col·lorari la caiguda de Barcelona el 12 de setembre de 1714.
Els historiadors que participem en el documental són: el catedràtic emèrit en Història Moderna de la UAB Ricardo García Cárcel, la catedràtica emèrita d'Història Moderna de la UB Mari Àngels Pérez Samper, Daniel Rubio, professor d'Història Econòmica de la UNED de Cervera, Jordi Canal i Morell, professor de l'École des hautes études en sciences de París, Joaquim Coll i Amargós, historiador i articulista, Roger Molinas Amorós, arqueòleg, Luis Sorando Muzas, vexil·lòleg i Óscar Uceda Márquez, historiador i president d'Historiadors de Catalunya.
Segons aquests historiadors, en el vídeo s'hi recullen tots els mites, manipulacions, tergiversacions i falsedats que el nacionalisme ha anat construint com a relat d'una guerra que no va ser com explica. Per exemple, afirmen que en el Fossar de les Moreres no hi ha cap fossa comuna dels homes i dones que defensaren la ciutat; que els catalans no utilitzaren la Senyera, la bandera de quatre barres, sinó pendons amb figures religioses i, finalment, i el que és més evident, la guerra de Successió no va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya sinó un conflicte dinàstic i civil de caràcter europeu i que també afecta territoris d’Amèrica.
Ras i curt, el punt de vista i la interpretació d’Historiadors de Catalunya no deixa de ser una versió més sobre el 1714.
Tot amb tot, no hauríem d’oblidar que la Història és una ciència humana o social que dona un coneixement científic del passat de la societat humana a través d’un estatut científic profundament diferenciat de les ciències naturals. És una ciència útil, perquè l’estudi del passat pot indicar una possible evolució del futur, però a la vegada és una ciència interpretativa i selectiva. Això explica les manipulacions que ha patit per part del poder i/o de diferents grups i col·lectius.
El poder polític, de totes les ideologies, ha intentat manipular la història al llarg del temps. Això demostra la utilitat de la història. La manipulació històrica pot donar-se per acció o per omissió amb l’objectiu de presentar una determinada visió de la realitat. Així, la celebració d’una data determinada sempre té una lectura política en un sentit determinat
Podeu trobar més informació a:
El mito del 11 de septiembre de 1714 y de la Guerra de Sucesión, per Yolanda Canales, a EL DEBATE. (11-09-2023)
NADAL i FARRERAS, Joaquim: L’onze de setembre i el centralisme borbònic.
"Ras i curt, el punt de vista i la interpretació d’Historiadors de Catalunya no deixa de ser una versió més sobre el 1714." (al marge, falta la paraula "una") trobo que reduir l'anàlisi que fan a que sigui "una versió més", sense cap més valoració fa un magre favor als que intenten fer una història el més objectiva (fruit de aproximacions intersubjectivas) possible.
ResponEliminaAquests historiadors, pertenyen al "poder polític, de totes les ideologies, [que intenten] manipular la història"?
No sé si creus que és així, però així és com sembla que pensis.
Una abraçada del teu amic Rafa.
Gràcies pel teu comentari, Rafa. I per assenyalar-me l’errada que faltava la paraula “una” (ja està corregit).
EliminaL’anàlisi històrica no és mai objectiva, els historiadors tampoc ho són. Fins i tot cada època escriu la seva història. Per comprovar-ho (per fer l’experiment) només cal mirar l’ambient que domina el món i comparar-lo, per exemple, amb el de fa quaranta anys: no entraré en detalls. Fet i fet, qui té el poder escriu la seva història. En conclusió: hi ha diferents interpretacions.
Ara bé, si la història és una ciència social, també té les seves metodologies, protocols, eines, etc per acostar-la allò que anomenem ciència. Així, la història i l’historiador, pot tendir a l’objectivitat (que no aconseguir-la), sé curosa en les seves afirmacions e interpretacions, etc, etc, etc.
Tot amb tot, a Catalunya, des de fa temps, el nacionalisme i l’independentisme català, amb el seu afany victimista també han reescrit la nostra història. Així, el 1714 i la Guerra de Successió, ha estat una de les etapes en les quals ha incidit àmpliament. I el simbolisme de l’11 de setembre hi ha influït extremadament perquè cada any serveix de martirologi: els patriotes catalans són recordats a bastament.
Ras i curt, la visió romàntica i nacionalista sorgida al segle XIX ens ha venut que la Guerra de Successió va ser una mera lluita per la Independència de Catalunya, o quelcom semblant. Bé, és cert que les conseqüències de la Guerra de Successió van ser nefastes per a molts catalans: es van perdre els furs, exèrcits i lleis de tradició feudal, quedant així centralitzades, i el castellà va ser l’idioma oficial de l’Administració, tot i que anteriorment ho era el llatí i no el català. Però Catalunya no era en absolut un estat independent abans dels borbons.
Així i tot, cal recordar que Felip V el dia 4 d’octubre de 1701 va jurar les Constitucions Catalanes i va establir un seguit de concessions reials, molt beneficioses per a la burgesia catalana: un port franc a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica de dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat de comerç del vi i aiguardent català als ports peninsulars, mentre que va recuperar impostos al camp que perjudicaven els terratinents.
És evident que això va sulfurar a la temorosa i decadent noblesa catalana, que veia amb com el seu poder del qual havien gaudit des de l’Alta Edat Mitjana podia desaparèixer davant la gran acumulació de capital que estava aconseguint la nova classe social emergent: la burgesia urbana comercial. Així doncs, es va començar a formar un “Partit Austriacista”, format per membres de l’església, militars i els més rics propietaris benestants, que posaren en contra dels borbons a les Corts i el Consell de Cent. Dit d’una altra manera, es produeix una guerra civil catalana amb fortes connotacions de lluita de classes.
Però el conflicte era d’un abast i una magnitud que escapava als mateixos catalans. De fet, la Guerra de Successió va ser un conflicte internacional que, a més d'afectar el conjunt d'Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l'Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees, i és considerada un dels primers conflictes globals.
Comptat i debatut, el grup Historiadors de Catalunya, assenyala aquests aspectes que acabo de comentar. A parer meu, considero que és una interpretació més objectiva del que va esdevenir en aquella època. Un altre tema és el tarannà polític dels seus membres i de les seves filies polítiques que tenen. I de si ens agraden o compartim. Així, en el meu cas, no comparteixo amb ells les seves propostes o idees polítiques, però sí aquesta “interpretació” d’aquesta etapa de la història.
Una forta abraçada.