PAXTON, Robert O.

 

"ANATOMÍA DEL FASCISMO”

 

HISTÒRIA / HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA / MÓN ACTUAL

Capitán Swing Libros, S.L. / Pàgines: 422 / ISBN: 978-84-949668-1-1 / Edició: 2006.

 

Robert O. Paxton és un historiador i politòleg nord-americà. Com a investigador, s'ha especialitzat en la història social i política de l'Europa contemporània durant la Segona Guerra Mundial, especialment en la França de Vichy. Paxton ha treballat principalment sobre dos temes: la França durant l'ocupació nazi entre 1940 i 1944; i l’auge i propagació del feixisme.

Sobre el primer tema, als anys seixanta i setanta, va ser el primer a establir, sobre la base dels arxius alemanys, la col·laboració activa de la França de Vichy dins de l'Europa de Hitler. Una tesi rebuda al principi amb fredor a França i ara àmpliament acceptada. Pel que fa al segon tema, el 1998 va publicar l’article Las cinco etapas del fascismo, en el qual suggereix que el feixisme no pot definir-se únicament com una ideologia. I començar a identificar cinc etapes paradigmàtiques del moviment feixista. Així, amb aquesta hipòtesi de treball, el 2004 publica Anatomia del fascismo, on desenvolupa la seva tesi de les cinc etapes del feixisme.

Per a l’autor, el feixisme pot configurar-se i definir-se amb les següents etapes:

1. Exploració intel·lectual, on la desil·lusió amb la democràcia popular es manifesta en discussions sobre la pèrdua del vigor nacional

2. Arrelament, on un moviment feixista, ajudat per l'estancament polític i la polarització, es converteix en un actor a l'escenari nacional.

3. Arribada al poder, on els conservadors que busquen controlar la creixent oposició d'esquerra conviden els feixistes a compartir el poder.

4. Exercici del poder, on el moviment i el seu líder carismàtic controlen l'estat en equilibri amb les institucions estatals com la policia i les elits tradicionals com el clergat i els magnats empresarials.

5. Radicalització o entropia, on l'estat es torna cada cop més radical, com ho va fer l'Alemanya nazi, o llisca cap a un règim autoritari tradicional, com ho va fer la Itàlia feixista.

Paxton afirma que ningú no sap exactament en quina data va començar el Renaixement, ni en quin dia va acabar l'Edat Mitjana. Això no obstant, sí que se sap puntualment quan va néixer el feixisme. Va ser, amb tota precisió, el diumenge 23 de març de 1919, a la ciutat de Milà, quan Benito Mussolini va incitar els seus seguidors a declarar la guerra al socialisme.

Així, el feixisme és molt més modern que el socialisme, el conservadorisme o el socialisme. Entre les dues guerres mundials no hi va haver un sol país del món que no tingués un moviment feixista ben organitzat. Per a l’autor, els feixistes són radicals, a diferència dels conservadors que creuen en un Déu, en tradicions, solen ser monàrquics, menyspreen les masses, compten amb un cos d'idees. Els feixistes són pagans, confien en les virtuts de l'estat hegemònic, cultiven la classe obrera i rebutgen l'aristocràcia, desenvolupen mites, es veuen a si mateixos com una avantguarda transformadora, es recolzen més en la fe en una causa que en les idees, situen la unitat nacional per sobre de les diferències de classe.

Per a Paxton, alguns han vist el feixisme, des d’una perspectiva marxista, com una etapa de dictadura oberta de la burgesia, element unificador entre les diverses formes de reacció europees. Sorgeix a conseqüència d'una crisi històrica del capitalisme, després de la fase imperialista, segons les definicions de la Tercera Internacional. En aquesta etapa es prescindeix de les institucions de la democràcia parlamentària. És un intent de frenar el curs del desenvolupament històric generat pels interessos del gran capital. Funciona com un partit de masses de base petit burgès. El pacte amb les elits, la repressió interior i l'expansió cap a l'exterior, la unitat al voltant de la idea de nació víctima són elements essencials del feixisme.

Paxton també estableix diferències entre el feixisme i certes dictadures militars. Segons Paxton, la França de Petain, l'Espanya de Franco i el Portugal de Salazar no van ser dictadures feixistes perquè no van aconseguir mobilitzar les masses al voltant d'una idea nacionalista; tot i que a Espanya la idea d'una croada per una pàtria gran i unida sí que va aconseguir convocar certes majories al voltant de la Falange. Tanmateix, Paxton també declara que el feixisme no va ser antisemita al seu vessant italià. Mussolini va començar a perseguir els jueus, instigat per Hitler, després dels primers setze anys de govern.

Fet i fet, els valors democràtics, l'individualisme i els drets humans són menyspreats enmig de la crisi de l'ordre liberal capitalista i això dona origen a aquesta solució salvadora del sistema que és el feixisme. Els banquers i els industrials van donar suport i van finançar l'ascens de Hitler. Per això el nazisme mai no es va oposar al gran capital i, en canvi, sí que va combatre amb acarnissament totes les formes de socialisme. El feixisme va exercir un gran atractiu per a la classe mitjana de baixos ingressos. Aquesta petita burgesia menor va acariciar metes de prosperitat, adquisició de propietat i va veure en el feixisme el vehicle per assolir-les.

Ras i curt, Paxton ens explica per què els feixistes van arribar al poder en alguns països i no pas en altres, i es pregunta si el feixisme podria existir fora del marc europeu de principis del segle xx en què va sorgir. Tanmateix, basant-se en la valuosa investigació de tota una vida i amb una extensa documentació i bibliografia, Anatomia del fascismo explora què és el feixisme i com ha arribat a tenir un impacte durador i continu a la nostra història. Davant la clamorosa escassetat de definicions per a la peculiar visió política popular, nacionalista i conservadora, Paxton ofereix la seva pròpia i brillant explicació, extreta d'accions històriques concretes, transformant així la comprensió d'aquesta perillosa ideologia i de per què, quan i on es consolida. Aquest treball, exhaustiu i documentat, amplia notablement el nostre coneixement sobre el feixisme: “...la principal innovació política del segle xx i la font de gran part del seu dolor...” (pàg.13).

 

 

Podeu trobar més informació a:

Robert O. Paxton hace la Anatomía del Fascismo en un ensayo inquietante y cercano, per Michelle Roche Rodríguez, a COLOFÓN, REVISTA LITERARIA (30/05/2019)

Anatomía del fascismo, per Maik Civeira, a EGO SUM QUI SUM (Juliol 2023)

 

En aquest bloc:

THORNTON, Michael J.: El nazismo.(24/01/2010)

PAYNE, Stanley G.: FALANGE. HISTORIA DEL FASCISMO ESPAÑOL.(5/09/2014)

A PROPÒSIT DE GOYA, ELS TÀRTARS I DE PER QUÈ DELS VOTANTS D’ULTRA DRETA. (06/12/2022).

A PROPÒSIT DE GOYA, ELS TÀRTARS I DE PER QUÈ DELS VOTANTS D’ULTRA DRETA II: ELS FRAMES (03/12/2023).

Post-TRUMP I EL FEIXISME (6/11/2024)

TRUMP I LA ULTRADRETA (1): EL PRINCIPI MOTOR, LA IDEA-MARC. (23/03/2025)