El plantejament filosòfic de Nietzsche xoca durament amb la concepció que la cultura occidental té de la vida. Crec que una de les coses que podríem criticar-li, si el mirem amb les ulleres del nostre present, és que, tot i que admira la cultura clàssica (o millor dit, la cultura arcaica de Grècia) per la seva capacitat de compaginar el que és racional amb el que és passional, renunciï totalment a l'apol·lini quedant-se únicament amb el dionisíac, quan des del meu punt de vista, encara que l'ésser humà no es pot guiar exclusivament per la raó, tampoc pot actuar de forma totalment contrària a aquesta.
Per Nietzsche la raó ens porta a engany, estableix una falsa moral (moral d'esclaus) per la qual acceptem el paper de febles en la societat: des de la meva perspectiva, però, el que realment és perillós és la nostra irracionalitat. És aquesta la que ens fa especialment sensibles a tota mena de xantatge emocional, la que ens porta en massa ocasions a sentir-nos atrets per discursos de tall sentimental, buits, mancats totalment de cap fonament racional o simplement sense contingut. Exemple d'això va ser el nazisme que, fins i tot en contra del sensat i intel·ligent, va aconseguir mobilitzar amb discursos il·lògics (la importància de la raça ària, la culpabilitat dels jueus de la situació econòmica ...) a una gran quantitat de persones i va crear una situació d'autèntica barbàrie, demostrant una crueltat extrema. Si els alemanys haguessin estat en aquell moment més apol·linis el discurs totalitari potser no hauria tingut èxit.
A més, a tot això se'ns suma la impossibilitat d'establir una lectura de la teoria de Nietzsche com una cosa practicable. L'ésser humà ha de cooperar amb altres per poder viure en la societat i en el model del nostre filòsof, sense valors i drets consensuats , ja que la transmutació de valors que proposa suposa una alternativa individualista (ja que els valors col·lectius no són més que una manera de reprimir la vitalitat), mai podria mantenir-se. L'espècie humana ha evolucionat com gregària, i per això la vida dels humans seria pràcticament impossible sense la mútua cooperació (la necessitat del repartiment del treball per cobrir necessitats és un exemple). Tanmateix, resulta exagerat afirmar que la vida és només voluntat de poder, força o impuls que intenta sobresortir i fer-se més fort que els altres. A tots ens agrada sentir-nos diferents i ho som, no hi ha dues persones iguals, encara que ambdues hagin de compartir uns drets i deures comuns, però no crec que això suposi una impossibilitat de treballar conjuntament, perquè des del meu punt de vista l'home quan treballa unit és quan es fa més fort.
Tot amb tot i, encara que no crec que el model filosòfic nietzscheà sigui sostenible en la pràctica, si penso que és un interessant model teòric per a aplicar des de la perspectiva de la subjectivitat, i que fa pensar en una societat tan racional que, de vegades, correm el risc d'oblidar que, per molt progrés tecnològic que es desenvolupi, seguim sent humans i que les nostres emocions són alguna cosa fonamental en la nostra vida, que hem de tenir en compte i escoltar en tot moment. Encara que fent-ho compatible amb la racionalitat.
I, per descomptat, pel que fa a la seva crítica a la metafísica, no podem deixar d'estar d'acord amb Nietzsche que no ens hem de deixar enganyar amb mons il·lusoris que ens impedeixin viure i entendre l'únic que és real. Aquí el nostre autor, com Marx a través de la seva crítica a la ideologia com a falsa consciència, ens adverteix dels perills de caure en les xarxes de la manipulació malintencionada d'aquells que pretenen justificar els seus interessos (per a Marx) o la seva debilitat (per Nietzsche). En qualsevol cas, farem molt bé de seguir els seus consells a l'hora de viure al món i no en o per a "altres" mons.
Fet i fet, la contundència i radicalitat de la filosofia de Nietzsche ha revolucionat l'evolució posterior del pensament occidental. La seva crítica a la filosofia i la moral és, en el fons, un atac a tota la modernitat: si el racionalisme tracta de fundar el coneixement en la raó, i la Il·lustració aspira a realitzar en el terreny moral i polític alguns dels seus ideals pràctics, Nietzsche ve a dir-nos que tot aquest projecte modern és en realitat decadent, que nega la vida, i que hem d'abandonar-lo. El poder del plantejament nietzscheà desborda el purament filosòfic: la història del segle XX a Occident és, entre altres coses, el relat de la pèrdua de referents absoluts: crisi de la religió, enfonsament dels valors tradicionals i la moral, absència de fonaments sobre els de viure ... Aquesta situació és una confirmació que les idees de Nietzsche, formulades potser d'una manera massa extremista, no anaven tan desencaminades.
Però si en la vida del nostre temps podem trobar algunes de les tesis de Nietzsche, molt més es percep la seva empremta en el camp de la filosofia. El seu atac a la modernitat i als seus valors associats obre una nova època en filosofia: la postmodernitat. En aquest sentit, hom ja s’ha preguntat si Nietzsche és el darrer “modern” o el primer “postmodern”. De fet, però, la postmodernitat es tracta d'un concepte complex i difús, sobre el qual no hi ha acord. Però podríem concretar-lo precisament en la superació del projecte modern, massa obsessionat amb la raó, per obrir-se a altres instàncies de l'ésser humà: l'art, els sentiments ... Per filòsofs tan dispars com Foucault, Derrida o Deleuze el projecte modern està acabat i és necessari plantejar noves formes de vida i noves idees que s'escapin a la raó. No obstant això, queden oberts interrogants complexos: com "pensar" (exercici que sembla pròpiament racional) des de fora de la raó? La crítica nietzscheana a la filosofia afecta les seves pròpies idees, que són també filosòfiques? Com criticar la raó o el llenguatge des de la mateixa raó o el mateix llenguatge? Qüestions que segueixen obertes en la filosofia actual, que en certa manera bascula al voltant del debat modernitat-postmodernitat. Però això ja són figues d’un altre paner.
Actualitzat: 21/05/2023
