La
Cançó narra de manera llegendària i distorsionada la batalla de Roncesvalls,
que va enfrontar els vascons contra les tropes de Carlemany, al capdavant de
les quals es trobava el comte Rotllan, prefecte de la marca de Bretanya. Encara
que per la història oficial no va ser més que una petita escaramussa que no
podria arribar al grau de batalla, la Cançó de gesta està relatada com un gran
fet memorable, com tota una gesta èpica, com un principi fundacional.
Amb
tota probabilitat, el que va passar a Roncesvalls i Auritz/Burguete fou el fet que
l'exèrcit carolingi patís una emboscada en un dels congostos de Valcarlos allà per l'estiu de
l'any 778.
Escrit
al voltant de 3 segles després dels fets, La
Cançó de Rotllan deforma la realitat de tal manera que, el comte de Rotllan
passa a ser el nebot de Carlemany i va a acompanyat per un amic fictici,
Oliver. I que els vascons, en la gesta, es converteixen en sarraïns. El tòpic
ens diu que els fets evoquen una mena de Croada, que van servir d'inspiració a
altres cançons posteriors i que la Cançó va tenir una especial influència en
tota la literatura europea.
Però els fets de l’any 778 són una cosa i la Cançó una altra. És cert
que en La Cançó es relaten fets remotament connectats amb la
història i són a l'origen d'una producció literària amplia i d'una construcció
etniconacional. Així, més enllà del tòpics, si ens endinsem en les pàgines de
La Cançó de Rotllan i observem el teu context i el moment en que es produir,
podem observat altres lectures.
La “lectura” de Jaume
Vallcorba
El
títol de Jaume
Vallcorba no pot ser més explícit: Lectura
de la “Chanson de Roland”. Perquè precisament, Vallcorba, fa això: una lectura,
una interpretació, rigurosa i amb arguments sòlids.
La
identificación entre el cantar de gesta caballeresco conocido como la Chanson de Roland y la gesta o pasión de Jesucristo en la imaginería popular
medieval, así como el carácter literario y erudito de la más fiable y antigua
transcripción del cantar que ha llegado hasta nuestros días son dos de las
innovaciones en la lectura de este clásico de la cultura popular y la tradición
literaria europea que propone el editor y romanista Jaume Vallcorba en el libro Lectura
de la Chanson de Roland, publicado
en Ediciones Sirmio, de Barcelona.
Para
ValIcorba, su propuesta de lectura del poema medieval parte de "una
curiosidad por saber qué sucede dentro de esa historia emblemática, de un deseo
de analizar el valor del término gesta en el contexto de la historia y de una
voluntad de poner de manifiesto la enorme cantidad de ideología que hay en la
literatura medieval".
Vallcorba,
que ha realizado su ensayo sobre la Chanson de Roland, o Cantar de Roldán, a partir de una transcripción del
siglo X conservada en la Biblioteca Bodleiana, de Oxford, y conocida como el Digby
126 de Oxford, analiza
no sólo los referentes ideológicos y metafóricos de figuras como Roldán, su
enemigo Ganelón y el emperador Carlomagno en el poema, sino que rastrea en la
transcripción empleada vestigios de la identidad literaria del transcriptor,
que pareció dotar a su versión de una estructura más compleja, más literaria, que la de la tradición oral.
"Yo
creo", afirma Vallcorba, que el Cantar de Roldán lo compuso una persona que operó a
partir de pequeños cantares, tradiciones orales y distintos materiales
rolandianos".
Al
servicio divino
El
autor de este ensayo, que es también profesor de literaturas románicas
medievales en la universidad de Barcelona, explica que "el Cantar de Roldán es uno de los primeros ejemplos
literarios del intento de conversión del soldado convencional en soldado al
servicio divino". Vallcorba considera que ésas son ideas "que están
en el origen del célebre tratado de San Bernardo, o de una parte del
pensamiento que propició las Cruzadas".
"Un
elemento crucial en la formación de este sistema de valores", añade,
"era la identificación de la historia contingente con la Historia. Yo creo
que la persona que compuso el Cantar de Roldán tenía en la cabeza todo este sistema
de metáforas, y pienso además que el público que escuchaba la repetición oral
del Cantar por
parte de los juglares percibía estas cosas, pues formaban parte de su sistema
referencial".
Una altra “lectura” de la
“Chanson”
Però, segons el nostre parer, La Cançó de Rotllan, el que reflecteix, el que millor expressa, són
les contradiccions i les confrontacions dels seu temps: de fet, la literatura,
en general, sempre ho fa. De fet, tal com afirma S. Cingolani: “...La Cançó
de Rotllan dóna la seva peculiar interpretació a aquesta realitat mítica
i històrica i, […] als nous valors socials que es debatien al final del segle
XI…”[ii]. Cal tenir en compte,
doncs, per una banda, el context social, polític i històric, i els actors
principals que intervenen, i, per l’altra, els valors, les estructures mentals,
i els imaginaris col·lectius en el quals apareix la Cançó. Veiem-ho.
Les
tribus germàniques que van instal·lar-se a la Gàl·lia romana, els francs,
sembla que no van participar gaire del món llegendari i pagà com d’altres
pobles germànics. A més, l’imperi
de Carlemany va aconseguir una certa homogeneïtzació cristiana i llatina en
aquelles terres i va tallar qualsevol continuïtat amb el món pagà. La divisió
de l'imperi a la mort de l'hereu de Carlemany, Lluís el Piatós,
el 840, va deixar el regne dels francs occidentals, el que seria la França,
encara més desarrelada d'aquest passat preromà.
Així,
la reconstrucció del teixit polític de França als segles X-XI va ser lenta i va
veure la lluita per l'afirmació de diversos poders (monàrquic, encara molt
feble, nobiliari i eclesiàstic). I tanmateix va comportar una obra intensa de
reelaboració en la visió del passat i en la fixació d'un moment emblemàtic en
què el present trobava el seu començament. Així que el món de l'imaginari, de
les coordenades històriques i mítiques, es va haver de crear novament, i es va
individuar en els temps de Carles
i del seu pare, Pipí
I el Breu.
Les
lluites, doncs, entre el poder monàrquic i nobiliari, i el drama que hi
representa, hi són presents en La Cançó. Els francs estan clarament dividits en
dos partits: el de la guerra i el de la pau. El primer és encapçalat per
Rotllan, i, en general, en formen part els joves que en segueixen el carisma,
tot i no estar-hi sempre d'acord. El segon l'integren els savis ancians:
Carles, Namo, Turpí i el mateix Ganeló. Ells ja no volen combatre més i
prefereixen creure a les ofertes de pau de Marsili. Estan cansats de morts i
destruccions, desitgen tornar a casa sans i en pau, i no veuen cap raó en l'anihilació
d'un enemic derrotat. Ells ja són rics i poderosos, i el govern de les seves
terres els necessita més que la guerra, que ha estat molt llarga. Aquesta és,
més aviat, una necessitat política. Però els ancians, Carles el primer, no
tenen cap poder de contrarestar l'emergència dels joves. És la impotència de
Carles (clara significació de l'escàs poder del rei de França Felip I sobre els
grans nobles del regne, entre els quals hi havia el duc de Normandia), la seva
manca de domini absolut i control damunt els súbdits, la seva relació equívoca
amb Rotllan (que la llegenda diu que és fill seu incestuós), que dóna espai a
l'egoisme de Ganeló i Rotllan. D'alguna manera, Carles és el primer responsable
de la tragèdia i el veurem patir més d'un cop per la seva impotència. Al mateix
temps, la tragèdia és causada per la supèrbia de Rotllan i per la seva actuació
abans de la batalla.
I
poder eclesiàstic? la Cançó també transmet la penetració de la ideologia de les
Croades. Als
anys en què s'escriu la Cançó de Rotllan
és una ideologia prou nova que encara no ha vist la seva primera gran
realització pràctica: la Primera Croada, els banys de sang que en seguiren i l'extraordinària
conquesta de Terra Santa i de grans dominis d'Ultramar. És nova, i encara no
acceptada universalment. En alguns moments del poema sembla que el poeta anònim
tingui algunes reserves, tot i no estar-hi declaradament en contra.
Tanmateix,
per a la major part de l'aristocràcia de final del segle XI la religió és,
certament, una part fonamental de la vida, i ho demostra l'àmplia acollida de
la Primera Croada entre la petita noblesa. Però la concepció que en tenen els cavallers
encara és molt diferent de la de l'Església. Aquesta es troba tot just al
començament de la seva obra de cristianització de l'ètica de la noblesa i de la
cavalleria. Aquests aristòcrates, encara no ortodoxament cristians, ja fa
segles que no són germànics i pagans, i han perdut el sentiment íntim del
destí.
Drama humà o drama sagrat?
Com
s'ha vist, Vallcorba planteja de veure el drama cavalleresc com un drama
sagrat: Rotllan mostra algun paral·lelisme amb Jesucrist, Carlemany es beneficia
del miracle d'aturar el sol com en l'Antic Testament. Però la mort de Rotllan
no aporta cap salvació autèntica als altres, perquè és un acte d'egoista presumpció
i no pas un sacrifici voluntàriament buscat. Finalment, aportarà la pau, i per
això era necessari, tot i així en un primer moment això no es percep. Al
contrari, només s'evidencia la situació de debilitat de l'imperi sense el seu més
gran defensor.
Les
raons de la tragèdia, doncs, són exclusivament humanes en un context
sociopolític que està sofrint importants canvis. I això ho palesa la Cançó.
[ii] CINGOLANI, S.M.: MATERIAL
UOC. INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA EUROPEA. (2011). La tradició èpica a l’edat mitjana europea. Pàg. 34.
