NOLAN, Christopher

The Odyssey (2026)

 

The Odyssey (2026), és l'adaptació cinematogràfica, realitzada per  Christopher Nolan de l'Odissea, el gran poema èpic atribuït a Homer.

Nolan porta la seva adaptació a un terreny inèdit en moltes dècades: fa més de setanta anys que Hollywood no s'atrevia amb una adaptació directa del poema homèric. Es tracta d'un projecte que exigeix alhora audàcia i respecte per la tradició, i Nolan és precisament un cineasta que ha construït la seva carrera combinant totes dues coses. El repartiment és de primer ordre —Matt Damon com Odisseu, Tom Holland, Anne Hathaway, Robert Pattinson, Charlize Theron, Zendaya i Lupita Nyong'o, entre d'altres—, i la pel·lícula s'ha rodat amb tecnologia IMAX inèdita.

 

El que funciona

Diverses crítiques coincideixen en el vessant espectacular: és una obra genuïnament grandiosa i valenta. Durant gairebé tres hores de metratge no deixa de llançar a l'espectador a grans moments d'acció, un rere l'altre. Podríem destacar una escena concreta —la transformació dels homes en bèsties en mans de Circe— com una seqüència visualment torbadora i artísticament molt personal, que confirma que és una obra atrevida. Però també hi ha reserves.

Les reserves

No tothom hi troba una obra rodona. Alguns crítics assenyalen un cert distanciament emocional malgrat la grandiositat visual. En un cert sentit, també la podem considerar una pel·lícula vasta, trepidant, però distant. També se la pot comparar amb Oppenheimer pel seu to baix i gairebé apocalíptic, cosa que suggereix que Nolan no busca l'èpica heroica convencional sinó una lectura més fosca i moralment ambigua del retorn d'Odisseu.

La meva lectura crítica

El risc principal d'aquesta pel·lícula és estructural: Nolan sembla optar per un joc metaficcional (la història dins la història, explicada per un narrador dins el propi banquet) que reforça el seu interès habitual per la narració i la memòria, però que també pot allunyar l'espectador de la identificació emocional amb Odisseu. És el mateix problema que ja arrossegava Oppenheimer: una arquitectura intel·lectualment brillant que a vegades sacrifica la calidesa humana en favor de l'espectacle formal i la reflexió sobre el mite. Si hi ha una pel·lícula més sofisticada que la majoria del gènere en la seva mirada sobre la naturalesa humana, també sembla ser una pel·lícula que exigeix molt a l'espectador i que no busca complaure fàcilment.

Fidelitat al text d'Homer

Nolan ha citat obertament la traducció de l'Odissea que Emily Wilson va publicar el 2017 com a inspiració directa, i fins i tot ha utilitzat la seva famosa primera línia (“Explica'm la història d'un home complicat”). Això va generar un episodi curiós i força comentat: la mateixa Wilson va escriure una ressenya crítica molt dura del film per a la London Review of Books, retraient a Nolan un guió pobre, sense profunditat emocional ni motivacions clares per al protagonista —arribant a assenyalar coses tan concretes com que Odisseu no sembla desitjar ni menjar ni sexe. Curiosament, aquesta crítica també ha rebut contrarèplica: alguns comentaristes han retret a Wilson que jutgi la pel·lícula només pel grau de desviació respecte al text, sense reconèixer que qualsevol adaptació —inclosa la seva pròpia traducció— és ja una interpretació, i que Nolan podria tenir alguna cosa nova a dir sobre el mite.

Aquest debat és, a parer meu, el més interessant que envolta la pel·lícula: no es tracta només de “fidelitat” en sentit literal, sinó de si Nolan aconsegueix traduir la interioritat psicològica del poema (el famós polytropos, l'home de mil astúcies i mil cares) a un llenguatge cinematogràfic d'espectacle.

El repartiment i les seves controvèrsies

El càsting ha estat, de fet, el focus de polèmica més gran abans de l'estrena. Dos fronts destaquen:

• Absència d'actors grecs: pràcticament cap actor del repartiment principal té ascendència grega, cosa que ha decebut qui esperava representació grega en una obra fundacional de la cultura hel·lènica.
• Lupita Nyong'o com a Helena de Troia: el fet que una actriu keniana-mexicana interpreti Helena —tradicionalment representada com una dona blanca i rossa— va provocar una reacció especialment virulenta en sectors conservadors, amb figures com Elon Musk sumant-se a les crítiques.

Pel que fa al treball actoral en si, la interpretació de Zendaya com Atena ha rebut elogis particulars: la seva ambigüitat (no queda clar si el personatge és real o una projecció mental d'Odisseu, ja que físicament s'assembla a una sacerdotessa troiana decapitada davant seu durant la guerra) ha generat lectures diverses i s'assenyala com un dels punts forts del film, encara que això es produeix en un context en què la pel·lícula pateix per l'excés de personatges secundaris.

Comparació amb adaptacions anteriors

La versió de Nolan s'inscriu en una llarga tradició cinematogràfica que es divideix, a grans trets, en dues branques: les adaptacions “fidels” que transposen directament túniques, vaixells, déus i monstres a la pantalla, i les interpretacions més lliures o metafòriques.

Dins la primera branca hi ha els referents clàssics: Ulisses (1954) amb Kirk Douglas, en un Technicolor d'aventures que condensa la trama en un format més teatral, i la minisèrie de televisió The Odyssey (1997) d'Andrei Konchalovsky, amb Armand Assante, considerada durant anys la versió més completa i fidel al poema, tot i la qualitat limitada dels efectes especials de l'època. Dins la segona branca hi trobem obres tan diverses com O Brother, Where Art Thou?, dels germans Coen (una relectura lliure ambientada al sud dels EUA) o el film d'art i assaig La mirada de Ulises de Theo Angelopoulos.

El que sembla distingir la proposta de Nolan és l'escala. Amb un pressupost de 250 milions de dòlars i tecnologia IMAX inèdita, es planteja com la versió més ambiciosa i possiblement la més vista de la història d'aquest mite en pantalla —cosa que no la fa automàticament la millor, com demostra el debat obert amb la mateixa Wilson sobre si l'espectacle ha vingut a costa de la substància psicològica que fa gran el poema original.

 

 

Podeu trobar més informació a:

Nolan no es el problema de la Odisea: Ulises, Homero y la Edad Oscura entre Troya e Ítaca, per Julio Martín Alarcon, a EL CONFIDENCIAL. (24/05/2026).

¿Qué otras historias ha inspirado la Odisea y por qué nunca nos cansamos de Homero?, per Ana Echeverría Arístegui, a LA VANGUARDIA. (18/07/2026).

Todas las películas de Nolan están en ‘La odisea’, per Iñaki Ortiz Gascón, a EL CONTRAPLANO. (21/07/2026).

La “Odisea” de Nolan, per Josep Maria Ruiz Simon, a LA VANGUARDIA. (28/07/2026).

Emily Wilson carga contra la ‘Odisea’ de Nolan: “Me avergonzaría haber escrito cualquier parte de este guion”, per Aitziber Azpeitia, a LA VANGUARDIA. (28/07/2026).

Emily Wilson, traductora de 'La Odisea' que inspiró a Nolan: "me daría vergüenza haber escrito cualquier parte de este guión", per  Alejandro Alcolea, a XATAKA. (28/07/2026).

Un Odiseo para nuestros tiempos, per Shlomo Ben Ami, a LA VANGUARDIA. (13/08/2026).

La batalla cultural de “La Odisea”, per Víctor Lenore, a LA RAZON (16/08/2026).

L’‘Odissea’ puritana de Nolan, per Jordi Llovet, a EL PAIS (01/09/2026).