CELA, Camilo José

 

 

"LA FAMILIA DE PASCUAL DUARTE”

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX

EDICIONES DESTINO / Pàgines: 165 / ISBN: 84-233-0732-8 / Març 1977.

 

La família de Pascual Duarte és la primera novel·la de Cela, publicada el 1942, en plena postguerra espanyola. Amb aquesta obra s'inaugura el tremendisme, corrent literari que porta a l'extrem el realisme mitjançant la representació descarnada de la violència, la misèria moral i física, i els instints més primaris de l'ésser humà. La novel·la va suposar una ruptura amb la narrativa complaent i edulcorada que predominava en aquells anys sota la censura franquista, tot i que paradoxalment també va patir problemes amb la censura.

 

Estructura narrativa

L'obra es presenta com un manuscrit autobiogràfic que Pascual Duarte escriu a la presó, poc abans de ser executat, dirigit a un tal don Joaquín Barrera López. Aquest recurs de la memòria retrospectiva permet a Cela jugar amb diversos nivells:

• Un suposat “transcriptor” que introdueix el text
• Una nota final del “capellà de la presó”
• El relat pròpiament dit de Pascual

Aquesta estructura de manuscrit trobat no és casual: dota el relat d'una aparent objectivitat documental que intensifica l'efecte de versemblança, alhora que distancia l'autor de la responsabilitat moral directa sobre els fets narrats —una estratègia intel·ligent en el context censor de l'època.

Temàtica i visió del món

La novel·la construeix una espiral fatalista de violència: Pascual és producte d'un entorn (Extremadura rural, misèria, ignorància, una mare abusiva i alcohòlica, un pare violent) que sembla condemnar-lo des del naixement. Cela suggereix una espècie de determinisme naturalista —hereu de Zola i Baroja— on l'home és arrossegat pels seus instints i circumstàncies més que no pas per la voluntat lliure.

Els crims de Pascual (l'assassinat de la gossa, del cavall, i finalment de la mare i de don Jesús) no es presenten com a actes gratuïts, sinó com a descàrregues catàrtiques d'una violència acumulada que l'entorn no li permet canalitzar d'una altra manera. Hi ha, doncs, una ambigüitat moral interessant: el lector sent alhora repulsió i una certa compassió cap al protagonista.

Estil

L'estil és auster, directe, gairebé cru, coherent amb el to confessional. Cela evita l'ornamentació retòrica i busca un llenguatge planer que imiti la parla d'un home poc instruït, tot i que alguns crítics han assenyalat certa artificiositat en aquest intent de veu popular, ja que hi ha moments de lirisme que trenquen la versemblança del narrador suposadament inculte.

Valoració crítica

Punts forts:

• Innovació formal dins del panorama literari espanyol de postguerra.
• Capacitat de generar tensió i d'incomodar el lector.
• Retrat colpidor de l’Espanya rural, endarrerida i violenta.

Punts febles o discutibles:

• L'acumulació de desgràcies i violències pot arribar a resultar mecànica o fins i tot inversemblant per excés.
• La justificació determinista dels actes de Pascual ha estat qüestionada: hom hi pot observar una certa complaença estètica en la brutalitat, més que una reflexió ètica profunda.
• El final (la mort de don Jesús, figura paternal i benefactora) resulta el clímax més controvertit: trenca la lògica de violència contra els opressors i sembla respondre més a una necessitat estructural (l'espiral que no s'atura) que no pas psicològica.

Conclusió

La família de Pascual Duarte continua sent una obra fonamental per entendre l'evolució de la narrativa espanyola del segle XX i el naixement del tremendisme. Malgrat les seves limitacions —certa reiteració temàtica i una ambigüitat ideològica que ha generat debat (fins a quin punt l'obra denuncia la violència o simplement la recrea amb fruïció estètica)—, es manté com un text de lectura obligada per la seva audàcia formal i la seva capacitat de retratar, sense concessions, la cara més fosca de la condició humana i de l'Espanya rural de l'època.

 

 

 "CAFE DE ARTISTAS Y OTROS CUENTOS”

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX

SALVAT EDITORES / Pàgines: 190 / Depósito Legal M. 9.610-1969 / 1969.

 

Abans de començar, val la pena una precisió: Café de artistas y otros cuentos no és pròpiament una novel·la sinó un recull de relats breus i estampes costumistes de Camilo José Cela, publicat originàriament als anys cinquanta i reeditat diverses vegades i en diverses editorials (Salvat, Bruguera, Alianza...).

Context i ambientació

El llibre se situa en un cafè madrileny de postguerra —dècada dels quaranta— i converteix aquest espai en un microcosmos de la societat espanyola de l'època: pintors, escriptors i poetes que es vanten de coneixements que sovint no tenen, tertulians habituals, i un jove de província que hi arriba amb l'esperança d'assolir l'èxit literari o artístic. El cafè funciona com a metàfora d'una Espanya empobrida, culturalment asfixiada i plena de vanitats de saló.

Estil
Hi trobem el Cela més costumista i irònic, allunyat del tremendisme cru de La familia de Pascual Duarte però igualment mordaç. La prosa és detallista, gairebé fotogràfica, construïda a base de retrats i escenes fragmentàries més que d'una trama contínua —d'aquí que alguns lectors i crítics l'hagin descrit com un collage d'escenes. Cela hi desplega el seu gust pel llenguatge popular, el diàleg viu i la caricatura social, amb una mirada distanciada i sovint desenganyada sobre els personatges.

Temes

• La fam i les estretors materials de la postguerra.
• El pes de la guerra civil recent sobre la vida quotidiana i les relacions humanes.
• La impostura cultural: personatges que representen un paper d'artista o intel·lectual sense fons real.
• El desencís del jove provincià davant un ambient literari buit i esnob.

Valoració crítica

El punt fort del llibre és la capacitat d'observació social de Cela i la seva ironia fina a l'hora de retratar la mediocritat i la pretensió dels tertulians. Com a document d'època, té un valor notable per entendre l'ambient cultural madrileny dels anys quaranta.

Com a punt feble, precisament per la seva estructura d'estampes soltes, el llibre pot resultar desigual i mancat d'una progressió narrativa forta: alguns lectors hi troben una certa reiteració de tipus i situacions, i la falta d'un fil argumental clar fa que l'obra es llegeixi més com una successió de croquis que com una peça unitària. No és, ni de bon tros, una de les obres majors de Cela —queda molt per sota de La colmena (amb la qual comparteix, de fet, tècnica coral i ambientació) o de La familia de Pascual Duarte—, però funciona bé com a peça menor, gairebé un exercici previ a La colmena, de la qual sembla un esbós temàtic i tècnic.

Conclusió
Es tracta d'una obra recomanable sobretot per als lectors interessats en el Cela costumista i en la literatura de la immediata postguerra espanyola, més que no pas com a porta d'entrada a l'autor. La seva força és el retrat social; la seva feblesa, la manca de cohesió narrativa.