ALBERTI, Rafael

 

"101 SONETOS"

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX

SEIX BARRAL / Pàgines: 250 / ISBN: 84-322-3843-0 / 1ª Edició: desembre 1980.

 

Val la pena començar aclarint la naturalesa del llibre, perquè condiciona tota la lectura crítica: és una recopilació de sonets procedents de Marinero en tierra, Cal y canto, A la pintura, Roma, peligro para caminantes i Amor en vilo, entre d’altres, i publicada per primera vegada l'any 1980. No és, doncs, un poemari concebut com a unitat orgànica des de l'origen, sinó una antologia retrospectiva que el mateix Alberti va construir per mostrar la seva relació continuada —gairebé obsessiva— amb la forma del sonet al llarg de mig segle de trajectòria poètica. 

El sonet com a fil vertebrador d'una vida poètica

L'interès crític principal del llibre rau precisament aquí: en lloc de llegir el sonet com una forma que Alberti practica en una etapa concreta (com sol passar amb altres poetes del 27, per exemple en la fase neopopularista o gongorina), el volum permet resseguir com aquesta estructura clàssica —catorze versos, generalment endecasíl·labs, rima consonant— es manté com a constant tècnica mentre el contingut i la sensibilitat canvien radicalment. El sonet esdevé així una mena de laboratori formal on Alberti posa a prova, dècada rere dècada, tensions molt diferents:

• La nostàlgia marinera i el paisatge de la badia de Cadis a Marinero en tierra (1925), amb un to encara pròxim a la lírica popular i tradicional.
• El virtuosisme barroquitzant i l'homenatge a Góngora a Cal y canto (1927), en plena efervescència de l'anomenat gongorisme de la Generació del 27.
• L'ècfrasi i el diàleg amb la pintura clàssica a A la pintura (1948), escrit ja en l'exili, on el sonet es converteix en instrument de meditació estètica sobre Velázquez, Tiziano o Goya.
• La ironia civilitzadora i crítica social a Roma, peligro para caminantes (1968), amb una mirada més desencantada i satírica sobre la ciutat eterna.
• L'erotisme tardà i confessional d'Amor en vilo, la peça més tardana, d'on prové l'únic sonet inèdit que dona una petita singularitat bibliogràfica al recull.

Unitat i contradicció

Aquesta amplitud temporal genera una paradoxa fèrtil per a la crítica: el llibre és alhora extraordinàriament unitari (formalment) i extraordinàriament divers (temàticament i tonalment). Llegit seguit, 101 sonetos funciona com una mena d'autobiografia estilística. Es pot resseguir com la veu d'Alberti es desplaça:

1. De la senzillesa a la complexitat retòrica: els primers sonets mariners tenen una lleugeresa gairebé cantable, mentre que els de Cal y canto despleguen un aparell metafòric dens, hipèrbatons llatinitzants i un lèxic culte que busca conscientment la filiació amb el Barroc.
2. Del jo líric juvenil a la consciència de l'exili: els sonets escrits fora d'Espanya (a partir de 1939) incorporen una capa de pèrdua, distància i memòria que transforma fins i tot els temes aparentment neutres —com la pintura— en meditacions indirectes sobre l'exili i el temps.
3. De la impersonalitat estètica a la confessió: els sonets tardans, sobretot els d'Amor en vilo, recuperen una fisicitat i un erotisme molt directes, allunyats de l’hermetisme dels anys vint.

El compromís amb la tradició

Un dels valors crítics més citats d'aquest recull és com evidencia una cosa que sovint es passa per alt en la imatge popular d'Alberti (associada més aviat al compromís polític i a El poeta en la calle): el seu diàleg constant i eruditament conscient amb la tradició del sonet espanyol, des de Garcilaso i Quevedo fins a Góngora. El sonet, forma per excel·lència del cànon clàssic, és utilitzat per Alberti no com un exercici merament formal sinó com un espai de negociació entre modernitat i tradició —un dels trets més característics de tota la Generació del 27, que reivindicava alhora Góngora i les avantguardes.

Possibles límits de la lectura crítica

Cal assenyalar també un risc metodològic: en tractar-se d'una antologia d'autor construïda a posteriori, hi ha qui argumenta que el volum tendeix a suavitzar les fractures reals de l'obra albertiana (l'impacte de la Guerra Civil, la ruptura de l'exili, els canvis polítics) en favor d'una narrativa de continuïtat formal. És a dir: el fet de llegir cinquanta anys de sonets seguits pot donar una falsa impressió de coherència evolutiva quan, en realitat, cada llibre d'origen respon a contextos històrics i personals molt diferenciats. Una anàlisi crítica rigorosa hauria de resistir la temptació de llegir el volum com una novel·la formal i mantenir presents les cesures biogràfiques i polítiques que el mateix format antològic tendeix a esborrar.

 

 

 --------------------

 

 

"LA ARBOLEDA PERDIDA"

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX

EDITORIAL BRUGUERA / Pàgines: 301 / ISBN: 84-02-07131-7 / 1ª Edició: maig 1980.

 

La arboleda perdida és l'autobiografia de Rafael Alberti, escrita en diferents etapes de la seva vida (la primera part, la més cèlebre, es va publicar el 1942 durant l'exili argentí; la resta es va anar completant dècades més tard, fins a cobrir pràcticament tota la seva trajectòria vital). No és una autobiografia convencional ni cronològicament disciplinada: és memòria poètica, fragmentària, escrita per un poeta que es recorda a si mateix amb els mateixos recursos amb què escriu els seus versos.

El primer que salta al lector és que Alberti no narra: evoca. El llibre està construït per estampes, espurnes, escenes soltes més que per una progressió argumental. Això té avantatges i problemes:

• A favor: la prosa manté una musicalitat i una densitat d'imatges pròpia de la seva poesia. El port de Santa Maria de la seva infantesa, la llum de la badia gaditana, el mar com a presència gairebé orgànica, estan descrits amb una força sensorial que pocs memorialistes assoleixen.
• En contra: l'estructura fragmentària a vegades dilueix la informació factual. Alberti no és fiable com a cronista estricte de dates o de fets verificables; diversos estudiosos han assenyalat imprecisions i reconstruccions idealitzades. És memòria emocional, no document històric.

Els grans encerts

1. El retrat generacional: la secció sobre la Residencia de Estudiantes i la seva relació amb Lorca, Buñuel, Dalí, Juan Ramón Jiménez, és una crònica insubstituïble del naixement de la Generació del 27, escrita des de dins per un dels seus protagonistes.
2. La infantesa gaditana: probablement la part més reeixida literàriament. El nen que descobreix el mar, la pintura, el col·legi dels jesuïtes, es narra amb una nostàlgia que mai no cau en el sentimentalisme barat perquè està sostinguda per la precisió de les imatges.
3. El testimoni polític: la politització d'Alberti durant la Guerra Civil i el seu compromís comunista s'expliquen sense amagar la passió ideològica, cosa que és honesta encara que també parcial.

Les limitacions crítiques

• Parcialitat ideològica: Alberti no dissimula la seva militància comunista, i això tenyeix els seus judicis sobre altres escriptors i sobre els esdeveniments polítics de l'època. El lector l'ha de llegir sabent que hi ha ajustos de comptes i silencis selectius (la seva relació amb alguns companys de generació, per exemple, està filtrada per afinitats i distàncies polítiques posteriors).
• Desigualtat entre parts: les seccions escrites més tard (corresponents a l'exili a l'Argentina i Itàlia) solen considerar-se literàriament inferiors a la primera part; perden intensitat i de vegades cauen en l'enumeració de noms i anècdotes sense el mateix pols líric.
• Idealització retrospectiva: com tota memòria escrita per un poeta ja consagrat, hi ha una temptació constant de mitificar la pròpia biografia, de convertir la infantesa i la joventut en un relat gairebé llegendari.

Fet i fet, és un llibre que connecta el lector amb la sensibilitat d'una època i amb la veu d'un autor que, des de l'exili, reconstrueix el món interior i el del seu país.

 

Podeu trobar més informació a:

La arboleda perdida de Alberti: las raíces de un escritor, per Álvaro Romero, a EL CORREO DE ANDALUCIA. (12/11/2022)