Seguidors

diumenge, 13 de juny del 2010

GARCIA CARCEL, Ricardo

 
"FELIPE V Y LOS ESPAÑOLES. 
Una visión periférica del problema de España."

HISTÒRIA MODERNA D'ESPANYA
PLAZA & JANES / Pàgines: 338 / ISBN: 84-01-53056-3 / Primera Edició: febrer 2002.

El problema de la invertebració hispànica segueix inquietant als espanyols i la seva història constitueix la dialèctica entre dues concepcions: l'Espanya horitzontal, expressada en la «monarquia composta» dels Àustries durant els segles XVI i XVII, i l'Espanya vertical, que triomfarà amb la Nova Planta de Felip V.

Aquest llibre recorre la trajectòria de les diferents solucions donades al «problema d'Espanya» i se centra a valorar la «solució» Felip V i en reconstruir les confrontades opinions que el seu regnat ha suscitat. L'autor defensa la relativitat dels judicis de valor sobre la figura del monarca i reivindica un exercici de realisme, ja que, segons ell, la solució del problema d'Espanya comença per desdramatitzar el problema de la seva solució.

Ricardo García Cárcel és doctor per la Universitat de València i catedràtic numerari a la Universitat Autònoma de Barcelona, disposa d'una gran quantitat de línies de recerca, totes elles centrades a la història moderna d'Espanya. Des del seu primer estudi sobre les Germanies de València fins a la recent obra sobre els mites de la Guerra de la Independència, el Dr. García Cárcel ha elaborat una sòlida recerca sobre la Inquisició espanyola, sobre la cultura moderna espanyola, i sobre el paper dels distints monarques hispànics i la seva relació amb Catalunya, entre d'altres.
 
 
Actualitzat: 21/04/2024

diumenge, 6 de juny del 2010

ESPINOSA, Albert

 
 
"TOT EL QUE PODRÍEM HAVER ESTAT TU I JO SI NO FÓSSIM TU I JO"

LITERATURA CATALANA
Rosa dels Vents / Pàgines: 204 / ISBN: 978-84-01-38726-5 / Primera Edició: abril 2010.


En un futur imaginari, on la gent ha deixat de dormir, amb la presència constant i quasi obsessiva del record de la mare morta, amb la ficció de la presència de "l'estrany", amb la fantasia de les diverses vides després de la mort, amb el do del protagonista (en Marcos), i amb la presència de tres places (la plaça Santa Anna de Barcelona, la Plaça Mayor de Salamanca i la Plaça Nueva de Peñaranda) que esdevenen fonamentals pel desenvolupament de la novel·la, Albert Espinosa construeix una història ràpida de llegir. 
 
En ella ens parla de l'amor, de la mort, del sexe, de la tendresa. I finalment descobrim que el que ens dol no és perdre a algú a qui has estimat, sinó perdre a algú que t'ha estimat.   

A FaceBook hi ha una comunitat sobre el llibre.

Hi ha una entrevista d'en Buenafuente a Albert Espinosa a Youtube

Un comentari sobre la novel·la el podeu trobar al blog: Què passa, follador.
 
Actualitzat: 21/04/2024

dissabte, 5 de juny del 2010

STENDHAL

 
 
"LA CARTUJA DE PARMA"

LITERATURA FRANCESA / NOVEL·LA HISTÒRICA
Editorial Planeta, S.A. / Pàgines: 575 / ISBN: 84-320-3849-0 / Edició 1981.

La cartuja de Parma (1839) és una de les obres més conegudes de Stendhal (1783-1842), que el situa entre els grans novel·listes de la novel·la històrica i, en un context més ample, del Realisme. A més, aquesta obra, que l'autor francès va escriure entre novembre i desembre de 1838, apareix com un text literari molt útil per apropar-nos a alguns aspectes de la societat italiana immediatament posterior a la caiguda de Napoleó.

Henri-Marie Beyle, més conegut pel pseudònim de Stendhal, va néixer a Grenoble el 1783 i va morir a París el 1842. Entusiasta republicà durant la seva joventut, va ser intendent en l'exèrcit de Napoleó, exiliant-se a Milà a la caiguda del cors. Acusat de donar suport al moviment independentista italià, va haver d'abandonar la capital llombarda el 1821, refugiat primer a Londres i després a París. Després de la revolució de 1830, el govern francès el va nomenar cònsol a Trieste i més tard a Civitavecchia, i des d'aquesta data va alternar les seves estades entre França i Itàlia. Profund admirador del país transalpí, Stendhal va escriure diversos assaigs sobre la cultura italiana, i precisament La Chartreuse de Parma recrea la vida cortesana del petit ducat al començament del segle XIX.

Sense ànim de ser exhaustius, podem destacar dos aspectes que configuren el perfil social i polític que emmarca la trama novel·lesca protagonitzada pel jove aristòcrata Fabricio del Dongo.

D'una banda, trobem el que podríem anomenar l'empremta "napoleònica" a la societat. Stendhal va ser un dels primers "poetes del napoleonisme"  i va escriure una Vida de Napoleó (1836-1839), i en aquest prefaci qualifica Bonaparte com civilitzador del poble i figura clau en la fundació de la França actual. En la novel·la es descriu la relació de l'emperador amb la vella aristocràcia i la creació d'una nova al voltant dels seus mariscals. Tot i el seu caràcter autoritari, Bonaparte és considerat com a model de governant, i així apareix a la part final de l'obra quan la duquessa Pietranera recorda el príncep de Parma algunes frases de Napoleó. De la mateixa manera, l'ocupació de Parma, annexionada a França entre 1802 i 1814, és per Stendhal un període de progrés i felicitat. Un judici que els historiadors no comparteixen, doncs, en realitat, Napoleó va imposar un dur règim d'ocupació militar, que va gravar a la població amb contribucions forçoses, requises i reclutaments obligatoris. Sobre aquesta última qüestió, la integració de tropes italianes en els exèrcits francesos, Stendhal llisca també interessants comentaris en situar els comtes Mosca i Pietranera com a oficials destinats a Espanya a les ordres del mariscal Gouvion Saint-Cyr, i més endavant fa referència a la presència de tropes piemonteses en el setge de Tarragona sota el comandament del mariscal Suchet. Però, sens dubte, el tema més cridaner en la percepció històrica de l'autor francès és la batalla de Waterloo, ja que el protagonista, Fabricio, assisteix al combat, encara que sense ser molt conscient d'això. Al llarg dels capítols segon i tercer, Stendhal mostra l'interès de Fabricio per parlar amb Napoleó, fins al punt que l'aristòcrata italià arrabassa a un hússar mort el seu uniforme i es disposa a unir-se al seu regiment i tronar dels canons. De la mateixa manera que la mort de Napoleó a Santa Elena el 1821 va suposar a França l'inici de la construcció de la llegenda napoleònica, la batalla de Waterloo es va anar configurant en paral·lel com una fita carregada de gran contingut simbòlic fins a esdevenir una "derrota gloriosa". Potser per això Stendhal, que va conèixer personalment a Napoleó i va assistir a algun dels seus èxits militars, concedeix a Waterloo un espai significatiu a l'inici de la novel·la.

Una segona percepció històrica tangible a La Cartoixa de Parma és la referida a l'emergent societat de classes, on la burgesia té cada vegada més protagonisme. L'acció dels personatges es desenvolupa en la Cort absolutista del sobirà de Parma, i allà no escapa a ningú la presència del "burgès". Quan el comte Mosca festeja la comtessa Pietranera fa recompte de la seva fortuna i li exposa el seu pla: "... presento la meva dimissió -com a ministre-, i ens anem a viure com a bons burgesos a Milà, a Florència, a Nàpols, on tu vulguis...".  Però abans d'això cal buscar Fabricio, nebot de la comtessa, una posició social digna. El comte proposa que Fabricio, ja que no és el primogènit, opti pel sacerdoci: "... No hi ha terme mig. Per desgràcia, un gentilhome no pot ser metge o advocat, i aquest segle és el dels advocats...".  Enfront del rentisme de l'aristocràcia, emergeix un nou model social on la recerca del benefici, a través de la propietat agrària o del comerç, i la competència professional condiciona les situacions de vida de cada individu.
               
En aquesta societat de transició cap a l'ordre burgès, Stendhal recrea molt bé els espais de sociabilitat de l'elit social i política, com els teatres i els cafès. I la Scala de Milà, que l'autor coneixia bé, era el lloc privilegiat de trobada de l'alta societat. Les seves llotges no només miraven cap a l'escenari sinó que posseïen diverses i concretes utilitats socials. Així, la comtessa va allà "... esperant trobar algú dels que freqüenten la llotja de vostès -els magistrats- per donar-los coneixement d'una denúncia...". Això sí, la durada de la trobada conferia un significat o un altre al mateix. "... És costum de la Scala no estar més de vint minuts de visita a les llotges. El comte es va passar la vetllada sencera en aquell on tenia la fortuna de trobar al costat de la senyora Pietranera...". En els cafès, les relacions socials tenien un altre to, perquè anaven artistes, intel·lectuals o polítics conspiradors, i sempre generaven desconfiança en els governs absolutistes. Quan un canonge dona diversos consells a Fabricio perquè no es comporti com un liberal li diu que "...no havia de deixar-se veure en el cafè, ni llegir més diaris que les gasetes oficials de Torí i de Milà...", si bé l'aristòcrata, tot i no tenir ambició política, reconeix més endavant que "no anava al cafè més que per llegir el Constitucional". Resulta interessant veure com Stendhal identifica els liberals, a través dels seus personatges, amb dos trets, la virtut i l'honradesa, estretament relacionats entre si. Ser "virtuós" era, segons la concepció liberal, cercar la felicitat de la majoria de la població. Per això, l'absolutista comte Mosca afirmava que "el que els liberals diuen virtut li semblava una candidesa". I quan un metge fugit i sense diners assalta en un camí a la duquessa Sanseverino, aquesta li diu: "... Com concerta vostè el robatori amb els seus principis liberals?..." . Davant l'absolutisme, els liberals no només defensaven un règim representatiu format per ciutadans, sinó una concepció moral de la política sustentada en les "virtuts burgeses".

Fet i fet, no descobrirem aquí a La Cartoixa de Parma. Aquesta ens submergeix, a través de l'intens relat romàntic que protagonitzen els seus personatges, en el món canviant que va heretar Europa després del pas del cicló Napoleó.
 
 
Actualitzat: 21/04/2024
               

diumenge, 30 de maig del 2010

VILAR, Pierre

 
 
"HISTORIA DE ESPAÑA"


HISTÒRIA D'ESPANYA
Librairie espagnole / Pàgines: 184 / Edició 1963.


El gran historiador francès Pierre Vilar deu una gran part del seu prestigi popular a aquesta petita gran obra. Vilar ens condueix a través del passat espanyol per intentar ajudar-nos a comprendre el futur. Fou prohibida i perseguida per la censura franquista, ja que combatia, massa insistentment, els tòpics mitificats de la història oficial. És una obra clara i concisa que ens parla de dirigents i de masses, de fets polítics i d'idees, de lluites de classes.

De fet, ens parla d'èpoques passades que ens ajudaran a comprendre el present complex i enrevessat de la societat espanyola actual. Hi ha un capítol sencer dedicat al règim del general Franco (1939-1975), amb el qual conclou el llibre i en el qual explica tot el que va passar en els anys del franquisme, des que acaba la Guerra Civil Espanyola fins a la mort del general, i del que això va repercutir en els anys successius.

Un llibre ben estructurat que ens fa molt fàcil la comprensió de la història d'un país amb una democràcia jove, que encara no la domina i que li porta més problemes dels previstos
.
 
Actualitzat: 21/04/2024

dijous, 8 d’abril del 2010

PENSAMENT MÍTIC, PENSAMENT RACIONAL

      Qui o què és la Natura? Com s’ha originat? D'on provenen els homes? Per què uns dominen damunt els altres? Han estat sempre iguals les lleis de la societat?.. L'observació d’allò que passava, juntament amb la informació transmesa pels avantpassats, creà a poc a poc en la ment humana un seguit de representacions o idees amb les quals l’home intentava explicar-se per què les coses són com són i per què passava el que passava. Com que l’home es trobava molt superat pel medi, tractava d’entendre la seva situació considerant que la naturalesa a la qual s’enfrontava era un ésser (o conjunt d’éssers) molt més poderós que ell, però que no actuava de manera bàsicament diferent de la seva.

     Així, quan un llamp matava a un home, interpretava que això era una acció del Cel semblant, però molt més poderosa, a la d’ell mateix quan matava un enemic. Creia, per tant, que el cel tenia també coneixement i voluntat. A aquest tipus d’explicacions en les quals l’home projectava la consciència que tenia de l'actuació de la natura, s’han anomenat de pensament o discurs mític. Per tant, es pot definir el mite com una narració de caràcter sagrat, és a dir, avalada per la divinitat i, per tant, inqüestionable, que explica l’origen, la naturalesa (constitució o estructura) i el funcionament d’una realitat, total o parcial, i en la qual es personifiquen les forces de la naturalesa.

     Es tracta, doncs, d’una "història sagrada", segons M.Eliade, perquè revela que el món, l’home, la vida, etc., tenen un origen sobrenatural. A través d’ella, doncs, l’home obtenia una resposta als seus problemes, se li presentaven uns patrons de conducta i se li mostrava el sentit i el valor de la seva existència. Quan el sacerdot, bruixot, etc., narrava aquestes històries, l’home/comunitat creia que entrava en contacte amb els seus orígens, la divinitat, i, a través de ritus, revivia periòdicament allò que s’esdevingué "al començament", “in illo tempore”, tot seguint M. Eliade. Així, tot tornava a passar (com les estacions) i, d’aquesta manera, la vida perdurava. El mite, doncs, no és purament una història que, per ser passada, resta externa a l’home/societat, sinó que formava part de la seva vida i influïa directament en ella. I, com que és "sagrada", és objecte de creença i veneració: enfront d’ella no es pot donar cap mena d’actitud crítica, sinó simplement d’acceptació. El mite, per tant, no és purament un contingut explicatiu, com una teoria científica que, quan ja no resulta explicativa, s’abandona, sinó que es tracta, més aviat, d’una actitud mental que és a la base de qualsevol explicació. Es constata, doncs, un pensament tancat, immodificable i sense progrés, en la qual el temps històric no existeix i, per tant, el gènere històric tampoc. Tanmateix, la singularitat s’anul·la a favor de la repetició.

      Però a Grècia, a la Magna Grècia i a l’Àsia Menor (especialment a la Jònia), aparegueren els primers filòsofs (Tales i l’“escola jònica”, Pitàgores, Heràclit, Parmènides, Sòcrates; des del segle VI), historiadors (Heròdot, Tucídides; segle V) i “científics”, que, per una banda, van sostreure una bona part dels fets naturals i humans de l’esfera transcendent i van cercar-ne causes fenomenològiques i socials, i, per una altra, fent això, van singularitzar aquests fets, els van donar valor per ells mateixos, i van introduir una nova dimensió del temps (el temps lineal i històric) i de l’espai (l’espai “profà”, sense models còsmics). És a dir, van introduir una nova ontologia, basada en la relació de causa-efecte entre els fenòmens, tant naturals com socials i històrics, i en la valorització de la realitat material i dels fets per ells mateixos, independentment de qualsevol referent transcendent. 
 
La Grècia clàssica fou, doncs, peonera en activitats tan pròpies de la nostra cultura com la filosofia, la ciència, la història, la política… Això és, simplement –però també crucialment– el pas d’una manera de concebre el món i de relacionar-s’hi a una altra de qualitativament oposada. L’home i la societat regits pel logos són essencialment diferents de l’home i la societat regits pel mite, bàsicament perquè, com diu Henri Frankfort, per aquests el món és un “tu” (integració), mentre que per aquells és un “quid”, un objecte de coneixement i d’anàlisi, un quelcom de separat i distint de l’home, regit per unes lleis susceptibles de ser descobertes mitjançant l’observació i la classificació. Ara sí que tenen cabuda, conceptes com les “grans preguntes” de l’home, la curiositat, l’explicació o la superació de la por mitjançant el coneixement.
 
Actualitzat: 21/04/2024 

dimecres, 31 de març del 2010

CREENCES I COSMOVISIONS DE L'HOME EN L'ANTIGÜITAT

           L’home neolític transformà profundament el seu univers imaginari i el seu món espiritual en fer-se agricultor, és a dir, en substituir la caça i la recol·lecció com fonts úniques de subsistència per la producció d’aliments, per la intervenció en la Terra, per la manipulació del medi, per la transformació artificial d’aquest. Això li produí alhora un sentiment de culpa (que haurà d’expiar mitjançant certs ritus) i d’optimisme soteriològic (és a dir, relatiu a la salvació després de la mort), perquè així com el cereal s’enterra a fi i efecte que reneixi multiplicat, l’home, si s'enterra després de la mort, podrà renéixer en un altre món. És així com totes les civilitzacions antigues compartiren “formes” de religiositat agrària, l’origen de les quals cal rastrejar, òbviament, en el començament mateix del món agrari, és a dir, en el Neolític. 
 
   Un dels àmbits de creences religioses que més es va veure afectat per l’adveniment de l’agricultura va ser el que té a veure amb la percepció i concepció de l’espai. Per a l’agricultor, el “món real” és l’espai limitat on viu: la casa, el poblat, els horts, els camps de conreu, les pastures, els boscos..., espai concèntric que suposa una oposició “dins/fora”. Allò de “dins”, on es viu i es treballa, és l’ordre, la civilització, la “humanitat” per antonomàsia, el cosmos; allò de “fora”, que roman més enllà de la zona on hom hi desenvolupa la vida, és l’“estranger”, el caos, la barbàrie, la “bestialitat”, el desordre còsmic. Per això, el món de “fora” es concep com una negació del món de “dins”, com una inversió polar d’elements, com allò que no ha de ser. D’aquí el temor i inclús el rebuig cap a l’estranger, el diferent, tan propi de moltes cultures integrades, tant neolítiques com antigues. En efecte, aquest ideari passà del Neolític al Món Antic, i a Egipte. Per exemple, un dels motius iconogràfics més importants vinculats a la reialesa és el del faraó sacrificant un enemic vençut, que representa l’eliminació per part del rei, campió de l’ordre còsmic, del caos personificat en la víctima estrangera, convertida en boc emissari.

           L’espai de “dins” s’organitza religiosament entorn d'un nucli, un “centre”, que, ja que es tracta de l’eix de l’espai vital, constitueix un “centre del món”. Es tracta d’un lloc carregat de sacralitat, on se celebren les cerimònies religioses i el culte als avantpassats, perquè és allà on s’estableix el contacte entre els homes, els éssers transcendents i els difunts. El centre també està fet a imatge del cosmos. És, de fet, un microcosmos reflex de l’estructura ordenada de l’univers sencer, una “síntesi” d’aquest. La ciutat reprodueix l’univers i, alhora, n’és el centre. La sacralitat la confereix també, en efecte, el fet de ser un “centre del món”: ciutats, edificis, palaus, zigurats i piràmides s’identifiquen amb l’eix del món (axis mundi), l’arquetipus per excel·lència perquè és el punt d’origen de la creació. Aquest eix és vist normalment com una muntanya sagrada, amb la qual totes aquestes construccions s’identifiquen (no només zigurats i piràmides, que ja són per elles mateixes veritables muntanyes, sinó també palaus i ciutats, que reben noms que els assimilen a cims que s’enlairen cap al cel). La muntanya sagrada és el punt de contacte de les tres esferes ontològiques: el cel, la terra i el món subterrani, és a dir, entre déus, homes (vius) i difunts; en definitiva, entre eternitat, vida i mort. Aquest és el significat dels zigurats o de les piràmides. Són les muntanyes on el sacerdot, en el primer cas, o el rei, en el segon cas, poden accedir al contacte amb les altres dimensions: el sacerdot pot parlar amb els déus; el rei pot accedir al seu més enllà celeste etern. Moltes ciutats antigues de societats integrades es construeixen al voltant d’un lloc sagrat, al voltant d’aquest “centre del món” (temple, piràmide, zigurat...), per a participar de la seva transcendència, i es desenvolupen o s’estructuren urbanísticament a partir d’ell.

Val a dir que fou Mircea Eliade qui s’ocupà, entre altres aspectes, del tema del “centre del món”, de “l’arquetip” i de la concepció de l’espai a El mito del eterno retorno (Madrid, Alianza, 1972) i a qui hem seguit (i seguirem) en aquestes primeres línies per contextualitzar la importància de les creences i concepcions primigènies de l’home.
Fet i fet, a partir de les creences i concepcions que hem comentat, s’estableix un nexe d’unió entre l’arquitectura i el mite
També hem constatat que amb l’arquitectura sagrada els homes intenten apropar-se a allò que és diví a través de la creació d’un espai considerat sagrat. Però després de molts mil·lennis de consciència religiosa és a partir de la creació de poders centralitzats (reis, emperadors, etc.) quan es comencen a construir temples i esglésies monumentals. Reis i emperadors comencen a adoptar característiques divines com a part dels drets i obligacions del càrrec i volen veure reflectides les seves característiques i el seu poder en els edificis que manen construir.  

          Amb els edificis sagrats els éssers humans intenten recrear el regne dels déus a la terra, en un espai tridimensional en el qual els devots poden entrar i sortir. En aquest espai es pretén crear un escenari en el qual es pot tornar a representar el mite cosmogònic. Seguint a Mircea Eliade, entendrem el mite com a tradició sagrada, revelació primordial i model exemplar. És el relat d’una creació, de la intervenció del que és sagrat o sobrenatural en el món. Compleixen la funció primordial de revelar models exemplars (arquetipus) de tots els ritus i activitats humanes significatives: alimentació, matrimoni, treball, educació, art i saviesa. Relatem com es va crear el món i com ha arribat l'home a ser tal com és. L’home, per tant, he de conèixer el mite i actualitzar-lo. En aquest sentit, podem determinar que els mites poder ser:

·         Cosmogònics: expliquen l’origen de les coses. Requereixen una renovació mitjançant els ritus (celebració del nou any) per renovar-se. Contemplen el mite de l’etern retorn. El nou començament fa èmfasis en la perfecció dels principis i la circularitat del temps.

·         Mites de la fi del món: el món ha de ser destruït per crear un de nou, de manera periòdica. El judeocristianisme substitueix el temps cíclic per un temps lineal.

Tanmateix, mitjançant el mite poden explicar-se els significats que hi ha darrere de l’estructura d’un edifici sagrat així com els rituals que esdevenen en el seu interior.

Per altra banda, la relació entre l’edifici i els fidels s’estableix mitjançant l’acció ritual. Es donen uns ritus de consagració i purificació per dotar al temple del seu caràcter sagrat, fan d’enllaç entre què és material i el que és diví. Dintre del temple és on es fan els diferents ritus, normalment amb el sacrifici com a motiu central, sigui literal o simbòlic i ajudat d’altres elements com els actes, l’oració i la dansa. Quan els humans fan els sacrificis estableixen un contacte amb la divinitat i esperen veure’s protegits i recompensats per al déu a qui veneren. Depèn de la transcendència i potència que se'ls atorgui a aquests actes, doten de major o menor poder al lloc sagrat que de vegades pot convertir-se en lloc de pelegrinatge. Dintre del ritual pot ser important el so, tant en càntics, sermons o música. L’estructura dels temples també té en compte aquesta funció i utilitza els diferents efectes acústics per emfatitzar el que més interessa. Els campanars cristians tenien en un principi la funció de cridar als fidels, però després van tenir diferents significats i es va atribuir poders al so de les campanes.

De vegades el mite no és ontologia, sinó història del que ha succeït després del moment de la creació. Es dona una certa desmitificació, en el fet que el mite es transforma en llegenda. La historiografia esdevindrà per l’esforç de conservar en la memòria els esdeveniments contemporanis i a la vegada pel desig de conèixer, el més exactament possible, el passat de la humanitat. En aquesta transmissió del mite hi ha una part creativa. El mite grec va guiar a l’èpica, la tragèdia, la comèdia i les arts plàstiques. El Renaixement faria ressorgir aquesta creença mítica i a través de l’art ha estat transmesa fins als nostres dies. És l’expressió artística la que ho ha fet perdurar.

           La religió també marca d’alguna manera l’ordre social, en el que el temple és centre d’aquest ordre. El paper de l’oficiant també queda emmarcat dintre de l’arquitectura. A la vegada, aquesta arquitectura del temple també ha de donar resposta a les necessitats terrenals dels oficiants, integrant d’alguna manera aquesta vida més individual. En l’Edat Mitjana això va donar lloc al sorgiment dels monestirs que en molts casos van arribar a ser com a petits pobles.
 
Actualitzat: 21/04/2024

dissabte, 20 de març del 2010

ORWELL, George

 
 
"HOMENAJE A CATALUÑA"

LITERATURA ANGLESA / SEGLE XX
Diario El Pais, S.L. / Pàgines: 297 / ISBN 84-89669-68-6 / Edició: 2003

Com a membre del Partit Laborista Independent, George Orwell es va inscriure, igual que milers d'estrangers, per lluitar per la defensa de la República espanyola durant la Guerra Civil. Va arribar a Barcelona el desembre de 1936 i el mateix dia s'allistà i fou assignat com a milicià a l'antiestalinista POUM.
 
La seva participació el va motivar escriure Homenatge a Catalunya, on descriu la seva admiració pel que és identificat com a absència d'estructures de classe en algunes àrees dominades per revolucionaris d'orientació anarquista. Però també critica el control soviètic del Partit Comunista d'Espanya i les mentides que es feien servir com a propaganda per la manipulació informativa.

Més informació a:
 --------------------------------------------------------------------------------------
 
 
 

"1984”

  LITERATURA ANGLESA / SEGLE XX

Ediciones Destino, S.L. / Pàgines: 312 / ISBN: 84-233-0983-5 / 3ª Edició: abril de 1983.

 

1984, de George Orwell (publicada el 1949), és una distopia. Funciona menys com a profecia que com a model analític de com un règim totalitari pot aspirar a dominar no només la conducta, sinó la realitat mateixa: allò que una societat considera veritable, recordable i pensable. La novel·la converteix el control polític en una tecnologia integral: vigilància contínua, administració de la por, reescriptura del passat i colonització del llenguatge, per tal de fer que la dissidència no sigui simplement castigada, sinó conceptualment impossible. Amb tot, cal entomar 1984 no des d’una “lectura única”, que empobriria la complexitat de l’obra sinó des d’una visió polièdrica.

Els elements més importants de la novel·la podem resumir-los en els següents punts:

1) Context històric i intenció estètica-política.

Orwell escriu 1984 després de la Segona Guerra Mundial i en l'inici de la Guerra Freda; no és casual que el seu món s'estructuri com un equilibri de superpotències en guerra permanent i que el règim intern combini trets de propaganda, policia política i culte al líder. Diverses síntesis assenyalen que Orwell concep la novel·la com una advertència i no com a predicció literal; l'èmfasi rau en els mecanismes pels quals un Estat pot estendre el poder fins a la vida íntima.

A més, el marc narratiu mateix situa Winston Smith en un aparell estatal dedicat a reescriure documents per alinear el passat amb la línia del Partit (un treball que materialitza la idea que “la història” no és un arxiu neutral, sinó un camp de batalla).

2) Arquitectura del poder: ministeris, vigilància i guerra com a mètode.

Un dels èxits formals del 1984 és presentar el poder com un sistema (no només com un tirà). La ciutat està organitzada al voltant de ministeris el nom dels quals inverteix la seva funció (Veritat, Pau, Amor, Abundància), una ironia estructural que encarna la lògica del doblepensar.

La vigilància és contínua (tele-pantalles, control de gestos i paraules), però el que és decisiu no és només que l'Estat “observi”, sinó que aconsegueix que els subjectes internalitzin l'ull del poder: el control es torna autocontrol. Sembla com si el totalitarisme a 1984 se sosté per estímuls psicològics (propaganda constant) i per una vigilància que dissuadeix fins i tot el pensament dissident.

3) Epistemologia política: “control de la realitat”, memòria i doblepensar

A 1984, la qüestió central no és únicament qui mana, sinó què compte com a veritat. El Partit no es conforma a censurar: pretén substituir la mateixa noció d'objectivitat per l'obediència. Winston viu una tensió epistemològica: recorda coses que l'Estat nega, però no té proves estables perquè els registres es destrueixen o es reescriuen. El corol·lari d’aquesta política és ben simple: si tots accepten la mentida, la mentida es converteix en Història, i el doblepensar opera com a victòria sobre la mateixa memòria.

Una altra lectura que podem plantejar és la que emfatitza el paper dels forats de la memòria i la producció d'un present perpetu: sense fitxer verificable ni memòria social, el subjecte queda aïllat i el poder obté un avantatge decisiu. El terror ja no només necessita violència física: necessita desorientació cognitiva-

4) Llenguatge com a tecnologia de dominació: la neolengua.

La neolengua és el cor teòric de la novel·la. És un dels pilars bàsics del règim totalitari del Partit. El seu propòsit és fer impossibles altres modes de pensament, reduint vocabulari, eliminant matisos i anul·lant conceptes “herètics”. Aquesta idea –que el llenguatge delimita el camp del que és pensable – és explícita en el text: la neolengua no busca ampliar, sinó disminuir el pensament. Així, Orwell connecta manipulació lingüística amb manipulació política.

5) Subjectivitat, cos i intimitat: amor, sexe, traïció i tortura

El Partit entén que la resistència no sorgeix només d’idees polítiques, sinó de lleialtats privades (amor, amistat, desig, família). Per això la novel·la lliga la rebel·lió a la intimitat: la relació de Winston i Julia funciona com un laboratori de llibertat mínima, un espai on reapareixen el secret, el plaer i una temporalitat pròpia. Tot i això, l'arc tràgic mostra que el poder totalitari, per ser “total”, ha de destruir precisament aquesta zona. Les síntesis de l'argument remarquen la seqüència: el romanç clandestí, la promesa falsa de conspiració i la captura que desemboca en reeducació violenta.

El punt culminant és la tortura com a pedagogia del poder: no n'hi ha prou que el subjecte obeeixi; ha de creure. Tot plegat revela que el règim no busca un bé extern (ordre, seguretat), sinó l'autoreproducció infinita del domini.

6) Forma literària i estratègia narrativa (per què 1984 funciona com a crítica)

En l’àmbit formal, 1984 combina un realisme burocràtic (rutines, formularis, oficines) amb moments de teoria política (l'apèndix i el llibre “prohibit” dins del llibre). Això produeix un efecte de “document” i no només de faula: el lector sent que el totalitarisme és procedimental (fet de processos, no de monstres). A més, la insistència acadèmica en la pluralitat interpretativa ajuda a entendre la novel·la com a sàtira multifocal: contra la propaganda, contra el conformisme, contra l'imperialisme de la veritat única i contra la reducció de la complexitat humana.

 

Podeu trobar més informació a:

1984 de George Orwell: Resumen, Análisis y Crítica, a LAS CRÓNICAS DEL DEVORADOR DE HISTORIAS (08-01-2022)

Por qué la inquietante novela "1984" de George Orwell puede tratar sobre nuestra época, per Jean Seaton a BBC (23-05-2018)


 
 
Actualitzat: 30/03/2026