GABRIEL, Markus.

 

"ETICA PARA TIEMPOS OSCUROS.

Valores universales para el siglo XXI.”

FILOSOFIA / ETICA / NOU REALISME

Pasado y Presente / Pàgines: 403 / ISBN: 978-84-122888-03 / 4ª Edició: gener 2024.

 

Una aposta valenta en temps de confusió

Hi ha llibres que arriben en el moment just. O que, si més no, voldrien arribar en el moment just. Ética para tiempos oscuros de Markus Gabriel és un d'aquests intents: un filòsof que surt del seu gabinet conceptual per dir alguna cosa rellevant sobre el món que crema a fora. La pregunta que cal fer-se, però, és si ho aconsegueix del tot. La resposta, com sol passar amb les coses filosòficament serioses, és: parcialment sí, i parcialment no.

Markus Gabriel (Remagen, 1980) és catedràtic de filosofia a la Universitat de Bonn i una de les figures més mediàtiques del pensament filosòfic europeu actual. Juntament amb Maurizio Ferraris, és un dels principals impulsors del que es coneix com a nou realisme filosòfic (vegeu en aquest mateix blog l’etiqueta dedicada a nou realisme), un corrent que emergeix cap al 2012 amb voluntat de superar tant l'idealisme postmodern com el reduccionisme científic. Hem tingut ocasió, en aquest blog, de comentar el pensament de Ferraris, que, des d'una perspectiva complementària, ha construït l'edifici del nou realisme des del costat de l'ontologia i la teoria del coneixement. En Gabriel, el projecte adopta un caràcter més ampli i, en aquest llibre concretament, aspira a fonamentar des del nou realisme una ètica universal vàlida per als nostres temps foscos. L'expressió és de Brecht, però l'ús que en fa Gabriel és propi: no es tracta de lamentar la foscor sinó de pensar com actuar moralment dins d'ella.

El diagnòstic: el relativisme com a malaltia del present

El punt de partida del llibre és un diagnòstic que molts lectors d'aquest blog reconeixeran de seguida, perquè és el mateix que nodreix la sèrie sobre L'època del clarobscur i els monstres: vivim un moment en el qual les certeses col·lectives s'han esmicolat, les institucions han perdut credibilitat i, en aquest buit, creix una combinació tòxica de populisme, negacionisme i relativisme moral. Gabriel, però, va una mica més lluny que el simple diagnòstic sociopolític. El que l'interessa específicament és el substrat filosòfic del problema: la idea que "totes les opinions morals valen igual", que "la moral és una qüestió de cultura o de preferència personal", que "no hi ha valors objectius". Aquesta actitud, que circula tant en la conversa de bar com en les facultats de ciències socials, és per a Gabriel la font filosòfica dels temps foscos. Quan una societat no creu que hi ha res que sigui objectivament just o injust, es queda sense defenses davant de qui vulgui imposar la seva voluntat per la força o per la manipulació.

La crítica al relativisme que desplega Gabriel és, sens dubte, el moment més fort del llibre. I no és una crítica nova —l'han formulada, amb molt més detall tècnic, autors com Bernard Williams, Christine Korsgaard o, en l’àmbit hispànic, Adela Cortina—, però té la virtut de ser clara, combativa i ben escrita. El relativisme argumenta Gabriel, és autofutilitari: si totes les posicions morals valen igual, aleshores també val igual la posició que diu que no totes les posicions morals valen igual, i el relativisme es destrueix a ell mateix. Aquest argument, que els lògics anomenen reductio ad absurdum, no és suficient per construir una ètica positiva, però sí per aclarir el terreny de confusions. I en els temps actuals, aclarir confusions ja és una contribució filosòfica apreciable.

El nou realisme com a fonament de l'ètica

Aquí és on el llibre connecta de manera explícita amb el projecte filosòfic més ampli de Gabriel. En obres anteriors com Por qué el mundo no existe (2013) i Yo no soy mi cerebro (2015), Gabriel havia elaborat la seva versió del nou realisme: el món, pròpiament dit, no existeix com a totalitat, però existeixen infinits “camps de sentit” on les coses i els fets —incloent-hi els morals— tenen una realitat objectiva i irreductible. No es tracta d'un retorn ingenu al realisme metafísic clàssic ni d'un idealisme camuflat: és una tercera via que intenta superar alhora el constructivisme postmodern i el naturalisme cientifista.

Aplicada a l'ètica, aquesta ontologia vol dir que els valors morals no són simplement construccions culturals ni tampoc lleis naturals gravades en el cosmos, sinó fets que existeixen en camps de sentit específics i que podem conèixer progressivament a través de la raó i l'experiència moral. La tortura no és dolenta “perquè la majoria ho creu” ni perquè ho digui la naturalesa, sinó perquè hi ha raons objectives, accessibles a la raó humana, que la fan moralment inacceptable en qualsevol context cultural. Aquest és el cor de la proposta.

El problema és que Gabriel explicita aquesta fonamentació ontològica de manera massa ràpida i massa dependent del coneixement previ de les seves obres anteriors. Qui no hagi llegit Por qué el mundo no existe trobarà la noció de “camp de sentit” massa vaga per sostenir el pes que li demana en la discussió ètica. I qui sí que l'hagi llegit pot preguntar-se si la noció és prou sòlida per fonamentar afirmacions normatives tan carregades com les que Gabriel necessita aquí. En comparació, el nou realisme de Ferraris, que en el seu Manifiesto del nuevo realismo (2012) s'ocupa amb molt més deteniment de la distinció entre fets bruts, fets institucionals i valors, sembla oferir un bastiment teòric més robust —tot i que ell mateix ha estat més cautelós a l'hora d'aplicar-lo directament a l'ètica.

El progrés moral: una aposta necessària però controvertida

Un dels capítols més interessants i més discutibles del llibre és el dedicat al progrés moral. En un temps en el qual la idea de progrés ha estat posada en qüestió —primer per la crítica postmoderna, ara pels retrocessos polítics efectius que veiem a tot arreu— Gabriel defensa que la humanitat sí que ha progressat moralment: l'abolició de l'esclavitud, l'extensió del sufragi, el reconeixement dels drets de les minories sexuals, la prohibició de la tortura com a norma internacional. No es tracta d'un progrés lineal ni garantit, però és real.

Aquesta aposta és necessària i, en el fons, valenta. El pessimisme cultural —des de Spengler fins a les formes contemporànies de melancolia política— sovint serveix per paralitzar l'acció, per renunciar a canviar res amb l'excusa que “el sistema sempre guanya”. Gabriel, contra aquesta actitud, recorda que les coses han canviat, que les injustícies que avui considerem evidents no sempre ho eren, i que aquest canvi s'ha produït gràcies a l'acció moral d'individus i col·lectius que van decidir actuar des de principis universals.

Ara bé, el relat del progrés moral que ofereix Gabriel no és innocent. Quan posa l'abolició de l'esclavitud o els drets civils com a exemples de progrés, tendeix a presentar-los com a èxits de “la humanitat” en abstracte, invisibilitzant que aquests progressos van ser fruit de lluites concretes —sovint violentes— i que van coexistir, i en molts casos coexisteixen, amb formes renovades d'opressió. Des d'una perspectiva postcolonial —i aquí Achille Mbembe o Frantz Fanon diuen coses que Gabriel no pot ignorar—, el “progrés moral” occidental té el revers fosc de la colonització, l'explotació i el racisme sistèmic. No es tracta de negar el progrés, sinó d'explicar-lo sense amnèsia. I Gabriel, en aquest punt, és massa ràpid i massa occidental en la seva mirada.

Les limitacions: interlocutors massa còmodes

Un dels defectes recurrents en els assajos filosòfics de divulgació —i Ética para tiempos oscuros és, almenys en part, un assaig d'aquest gènere— és el de triar adversaris massa fàcils. Gabriel critica el relativisme en les seves versions més vulgars i populars, però no s'enfronta als seus formuladors més rigorosos. Bernard Williams, per exemple, va dedicar gran part de la seva carrera a demostrar que el realisme moral és filosòficament molt més problemàtic del que Gabriel sembla assumir: no per afirmar que “tot val igual”, sinó per mostrar que la pretensió d'accedir a valors morals objectius sense passar per la perspectiva d'un agent concret, situat, és una il·lusió. L'absència d'un diàleg seriós amb Williams —o amb la metaètica analítica en general— és una llacuna real.

De la mateixa manera, la tradició de la teoria crítica —de Horkheimer i Adorno fins a Habermas— ha abordat la tensió entre universalisme moral i particularisme cultural amb una sofisticació que Gabriel no recull. La Dialèctica de la Il·lustració, que en aquest blog hem comentat en diverses ocasions a propòsit de la relació entre raó i dominació, planteja objeccions al projecte il·lustrat universalista que no es resolen simplement dient que el relativisme és autofutilitari. Gabriel es troba, paradoxalment, en la posició de defensar la raó il·lustrada sense haver-se pres seriosament les crítiques més poderoses que s'hi han formulat des de dins de la mateixa tradició il·lustrada.

La dimensió política: el buit de la phronesis

Hi ha un silenci notable en el llibre: la dimensió pràctica de l'ètica. Gabriel ens explica que hi ha valors morals objectius i que el relativisme és indefensable. Però no ens diu gairebé res sobre com traduir aquests valors en acció política concreta. L'Aristòtil que Gabriel hauria de mobilitzar aquí —el de la phronesis, la saviesa pràctica que sap llegir les situacions concretes i actuar en conseqüència— brilla per la seva absència. El resultat és una ètica que funciona bé com a fonamentació teòrica, però que deixa el lector sense eines per afrontar les decisions difícils del present: com actuar davant del populisme sense caure en l'elitisme? Com defensar valors universals sense imposar-los per la força? Com mantenir la solidaritat en societats fragmentades?

Aquesta mancança és especialment visible si es compara Ética para tiempos oscuros amb obres de filosofia moral i política que sí que s'ocupen de la mediació entre principis i circumstàncies, com ara els treballs d'Adela Cortina sobre ètica mínima o els de Michael Walzer sobre les “esferes de la justícia”.

Una nota sobre el títol i la retòrica dels “temps foscos”

Brechtianament parlant, dir que vivim en “temps foscos” és dir que la llum és possible. Però cal tenir cura que la dramatització no es converteixi en un mecanisme contraproduent. Si els temps sempre han estat foscos —i bona part de la història de la humanitat suggereix que sí—, aleshores la proclama dels “temps foscos” perd força com a diagnòstic i pot contribuir a la mateixa sensació d'impotència que Gabriel vol combatre. La Primera Guerra Mundial, la Shoah, el Gulag, les guerres colonials... eren temps que difícilment cedirien el primer lloc de la foscor al moment present, per molt que l'ascens del populisme i la crisi climàtica siguin fenòmens de la màxima gravetat. Gabriel no ignora això, però el títol el compromet amb una hipèrbole que de vegades pesa sobre l'argument.

Valoració global

Ética para tiempos oscuros és un llibre que val la pena llegir, debatre i, en molts punts, discutir. Gabriel té raó en el diagnòstic general: el relativisme moral no és una posició filosòficament defensable, i la renúncia col·lectiva a defensar valors universals té conseqüències polítiques molt reals. L'aposta per un universalisme moral des del nou realisme és original i estimulant, i connecta amb els problemes filosòfics més urgents del present.

Però el llibre deixa massa coses per resoldre. La fonamentació ontològica dels “fets morals” és, a parer nostre, insuficient, el diàleg amb els interlocutors més exigents és escàs, la dimensió postcolonial és absent, i la proposta pràctica és massa vaga. Gabriel escriu millor del que argumenta, i en un filòsof de la seva projecció, és una diferència que el temps jutjarà.

Per al lector que arriba a Gabriel des d'un recorregut que inclou —com és el cas de qui escriu— obres com les de Ferraris, Han, Horkheimer-Adorno, Gramsci, o les crítiques postcolonials, el llibre resulta útil com a marc de discussió però no com a solució. Que serveixi, doncs, per allò que les millors obres filosòfiques solen servir: per estimular i fer-se noves preguntes.

 

Podeu trobar més informació a:

Markus Gabriel: ética para tiempos oscuros o tiempos de una nueva ética, per Javier Occhiuzzi, a La izquierda diario.

Markus Gabriel, la estrella de la filosofía alemana: "Merkel es la enemiga de Europa", per a Daniel Arjona, a EL CONFIDENCIAL (18/04/2021)

Ética para tiempos oscuros, de Markus Gabriel, per Ricardo Martínez-Conde, a LETRALIA. (21/10/2022)

Ética para tiempos oscuros, per Óscar Sánchez Vega, a FEACIOS (07/12/2021)