A partir de les anàlisis publicades, en aquest blog, a la sèrie sobre L'època del clarobscur i els monstres i les tesis del meu bon amic, R. Granero, publicades a Nueva tribuna, amb el títol El Efecto Iguazú: de la anatomía de un colapso sistémico al advenimiento de una reacción ultra (19/02/2026), es fa evident que els monstres de la reacció ultra no neixen en el buit. El “clarobscur” gramscià —aquell interregne on el vell món es mor i el nou no pot néixer— també s'alimenta directament de les renúncies, errors estratègics i derives de la mateixa esquerra, la socialdemocràcia i el progressisme institucional.
"El vell món es mor i el nou triga a aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres." — Antonio Gramsci.
Fins ara hem analitzat com la "Weimar Global", les doctrines expansionistes, la Il·lustració Fosca i la precarització material han configurat el brou de va cuinant al feixisme postmodern. Però per a tenir una radiografia completa de l'anatomia del col·lapse sistèmic, cal mirar fixament el mirall i formular la pregunta més incòmoda: Quina ha estat la responsabilitat de l'esquerra, la socialdemocràcia i el progressisme en l'adveniment d'aquests monstres?
La resposta és tant dura com transparent: l'esquerra no ha estat una víctima passiva de la tempesta; n'ha estat, per omissió i per desvinculació, un dels agents catalitzadors.
1. L'Efecte Iguazú i l'abandonament de la certesa material.
Com adverteix l'anàlisi de L'Efecte Iguazú, els sistemes polítics pateixen una erosió lenta, però constant, similar al corrent d'un riu que s'accelera imperceptiblement fins a abocar-se a la cataracta. La funció històrica de la socialdemocràcia era, precisament, fer de dic de contenció: garantir el contracte social bàsic ("treballa, estudia i tindràs un futur i un sostre").
Quan la socialdemocràcia va acceptar els marcs conceptuals del neoliberalisme (la tercera via dels anys 90, la gestió tecnocràtica de la crisi del 2008 i la posterior normalització de la precarietat), va trencar aquest contracte. En permetre la desregulació del mercat laboral, la pèrdua de poder adquisitiu i la mercantilització de l'habitatge (analitzada a la quarta entrega d'aquesta sèrie), l'esquerra institucional va deixar les classes populars a la intempèrie.
La seguretat material es va evaporar, i amb ella, la legitimitat de les institucions democràtiques defensades pel progressisme. El zoon politikon aristotèlic (l'animal polític i cívic) es va atomitzar en un individu sol, angoixat i vulnerable.
2. La trampa de la identitat: la deriva del progressisme.
Un dels punts clau compartits en aquesta reflexió és el que en Granero defineix com "la trampa de la identidad". En perdre la capacitat (o la voluntat) de transformar les estructures econòmiques, l'esquerra i el progressisme mainstream van patir una mutació estètica i discursiva:
- De la redistribució al reconeixement: L'agenda de l'esquerra es va desplaçar de la lluita de classes i la redistribució de la riquesa cap a batalles exclusivament culturals i de reconeixement d'identitats fragmentades.
- Abandonament del subjecte col·lectiu: En oblidar la centralitat de la classe treballadora com a subjecte universal, el progressisme va començar a parlar un llenguatge acadèmic, moralitzant i sovint inaccessible, propi de les elits urbanes hiperconnectades.
- La superioritat moral com a barrera: En lloc d'oferir solucions a la por de perdre la feina o no poder pagar el lloguer, el discurs progressista es va centrar a dictaminar quines actituds o paraules eren correctes. Això va generar un profund ressentiment en amplis sectors populars, que es van sentir jutjats i abandonats alhora.
Com assenyala Slavoj Žižek, el feixisme postmodern sorgeix precisament quan l'esquerra és incapaç de canalitzar el descontentament social legítim. Al final, la dreta ultra només ha hagut d'omplir el buit deixat per la mort de la societat cívica, transformant l'ansietat econòmica en odi cultural i el buit existencial en el mite de la “nació assetjada”.
3. Del cinisme il·lustrat al replegament reaccionari.
Quan les opcions progressistes governen i es limiten a una gestió cosmètica de la realitat (el que podríem anomenar el “capitalisme de rostre humà”), el ciutadà del carrer arriba a una conclusió devastadora: tots són iguals i el sistema no es pot canviar.
Aquest nihilisme i cinisme obre les portes de bat a bat a les “doctrines expansionistes” i a la “Il·lustració Fosca” (l'acceleracionisme neoreaccionari de Nick Land). Si la democràcia liberal és incapaç de protegir els seus ciutadans perquè la mateixa esquerra n'ha comprat les regles del joc privatitzador, els “monstres” ofereixen l'única alternativa aparentment antisistema: dinamitar les institucions, tancar fronteres i assenyalar bocs expiatoris (immigrants, minories, el feminisme).
Conclusió: Recuperar l'agència davant la cataracta
L'abandonament de la classe treballadora per part de l'esquerra no va ser un accident climàtic, sinó una decisió estratègica. Per tant, el futur també ho ha de ser.
Si volem dispersar la "duna" que no ens deixa veure i allunyar-nos de la vora de la cataracta de l'Efecte Iguazú, el progressisme ha de fer una esmena a la totalitat de la seva trajectòria recent. No es tracta de renunciar a les conquestes civils ni als drets de les minories, sinó de tornar a situar la inseguretat material i la solitud social al centre de la diana política.
Mentre l'esquerra prefereixi tenir raó moral en lloc de tenir poder transformador sobre l'economia, el clarobscur continuarà estenent-se. I els monstres, legítims fills de la nostra pròpia abdicació, continuaran guanyant terreny.
El vell món es mor. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur, alguns dels monstres parlen amb veu d'esquerra.
Podeu trobar més informació a:
El fin del modelo económico actual y los cambios disruptivos que vienen, per Julio Fernández, a EL SALTO. (14/05/2020)
Pimco revela las cuatro tendencias disruptivas que darán forma al mundo en los próximos cinco años, per Vicente Nieves, a EL ECONOMISTA. (21/10/2020)
La economía mundial entra en una nueva era, per Pierre-Olivier Gourinchas, a IMF BLOG. (23/04/2025)
Johan Norberg: “Estamos asistiendo al declive del orden liberal mundial”, per Piergiorgio M. Sandri, a LA VANGUARDIA (08/03/2026)
Lea Ypi: “La crisis del neoliberalismo está abriendo las puertas al fascismo”, per Rafael Ramos, a LA VANGUADIA 16/03/2026)
El manifiesto de Palantir para la dominación, per Arnaud Miranda i Gilles Gressani, a EL GRAN CONTINENT. (21/04/2026)
El pluriempleo alcanza máximos con la crisis de la vivienda de fondo, per Paula Solanas Alfaro, a LA VANGUARDIA. (10/05/2026)
La IA recortó al menos 54.836 empleos en 2025: el 81% de los CEOs cree que el próximo es el suyo, per Opy Morales, a INFOBASE. (11/05/2026)
IA: el mundo debe prepararse para un apocalipsis laboral, per The Economist, a LA VANGUARDIA (15/05/2026)
La izquierda abatida, per Carmen Morán Breña, a EL PAIS (23/05/2026)
I en aquest blog:
Post-TRUMP I EL FEIXISME (06/11/2004)
TRUMP I LA ULTRADRETA (1): EL PRINCIPI MOTOR, LA IDEA-MARC. (23/03/2025)
L’ÈPOCA DEL CLAROBSCUR I ELS MONSTRES (1): GRAMSCI, la “WEIMAR GLOBAL” I ZIZEK (06/12/2025)
L’ÈPOCA DEL CLAROBSCUR I ELS MONSTRES (2): LES DOCTRINES EXPANSIONISTES (21/01/2026)
L’ÈPOCA DEL CLAROBSCUR I ELS MONSTRES (3): LA IL·LUSTRACIÓ FOSCA (18/04/2026)
L'ÈPOCA DEL CLAROBSCUR I ELS MONSTRES (4): LA PRECARITZACIÓ I LA POLARITZACIÓ DE LA RIQUESA (24/05/2026)
VAROUFAKIS, Yanis: Tecnofeudalismo. El sigiloso sucesor del capitalismo. (02/05/2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada