FAULKNER, William

 

 “EL RUIDO Y LA FURIA”

 

  LITERATURA NORD-AMERICANA / SEGLE XX

Diario El País, S.L. / Pàgines: 374 / ISBN: 84-89669-38-4 / Edició: 2002.

 

Un primer avís per abordar la novel·la: estem davant d’una obra complexa, difícil. I molt sovint, exigent i caòtica.  

Publicada el 1929, El ruido y la fúria és la primera gran obra de Faulkner dins el cicle de Yoknapatawpha, el comtat imaginari del Mississipi que li serveix per explorar la decadència del Sud nord-americà després de la Guerra de Secessió. El títol ve del cèlebre monòleg de Macbeth (Acte V, Escena V), on la vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res. Faulkner hi inscriu la tragèdia de la família Compson des del principi: una història explicada, en part, per un idiota.

 

Estructura: quatre veus per a una sola absència.

La novel·la es divideix en quatre parts, cadascuna amb una perspectiva i un estil diferents:

• 7 d’abril de 1928 (Benjy). La narra un home amb discapacitat intel·lectual de trenta-tres anys, que no distingeix passat i present. Els records irrompen sense avís, units per associacions sensorials (una olor, un so, un gest). El lector ha de reconstruir la cronologia, i ho fa tot sol.
• 2 de juny de 1910 (Quentin). El monòleg interior d’un estudiant de Harvard, obsessionat amb el temps, l’honor i la germana, durant l’últim dia de la seva vida. La prosa és lírica, febril i fragmentada, i avança cap al suïcidi.
• 6 d’abril de 1928 (Jason). La veu més lineal i, alhora, la més repulsiva: cínica, ressentida, racista i mesquina. És l’únic Compson que sembla adaptat al món, però ho fa a costa de tota humanitat.
• 8 d’abril de 1928 (narrador en tercera persona). El focus es desplaça a Dilsey, la serventa negra, i a la celebració de Pasqua a l’església. És l’única part amb una certa distància i serenitat.

Aquesta divisió no és un simple virtuosisme formal. Cada narrador gira al voltant del mateix buit, Caddy, la filla Compson, de qui mai no sentim la veu directament. El seu cos, la seva pèrdua de la innocència i la seva expulsió de la casa organitzen els records dels tres germans. Faulkner va dir que tota la novel·la va néixer de la imatge d’una criatura amb els calçotets bruts pujant a un arbre. Aquesta absència central és, probablement, la decisió més brillant del llibre.

El temps com a tema i com a tècnica

El temps és el nucli de la novel·la. Per a Benjy no existeix la seqüència: tot és present. Per a Quentin és una obsessió destructiva: trenca el rellotge de l’avi i, tanmateix, no pot escapar del seu tic-tac. Jason viu enganxat al present material dels diners. Només Dilsey sembla situada en una temporalitat més àmplia, la de la fe i la durada. La seva frase final (he vist el principi i el final) recull aquesta idea, i la podem llegir com un contrapunt moral a la degradació dels Compson.

La tècnica narrativa, amb el monòleg interior, els salts temporals i l’ús de la cursiva per marcar les irrupcions del passat, és coherent amb aquest tema: la forma encarna el contingut.

Temes principals

• La decadència d’una classe i d’un món. Els Compson són una família aristocràtica arruïnada: venen les terres per pagar els estudis de Quentin, i amb això s’esfondra també el seu sistema de valors, basat en l’honor, la puresa i les aparences.
• La família com a espai de destrucció. Els pares, el senyor Compson, cínic i alcohòlic, i la senyora Compson, hipocondríaca i egoista, són incapaços d’estimar, i els fills n’hereten les ferides.
• La puresa femenina com a obsessió masculina. Quentin i Jason projecten sobre Caddy les seves pròpies angoixes, de manera que ella queda reduïda a símbol.
• Raça i servitud. Els Compson depenen dels Gibson i en recullen el treball emocional, però només Dilsey i la seva família mostren una autèntica capacitat d’amor i resistència. El llibre no escapa del tot als marcs racials de l’època, però mostra amb lucidesa la hipocresia de la societat blanca.

Valoració crítica

La força de la novel·la és la seva audàcia formal, sostinguda per una profunda coherència emocional. La primera part és difícil, i pot desorientar fins al límit de la frustració, però la lectura es veu recompensada quan es reconstrueix el puzle i es comprèn que la fragmentació és l’única manera honesta d’explicar aquesta història. També és remarcable la capacitat de Faulkner per donar a cada narrador una veu inconfusible, des de la sintaxi infantil de Benjy fins a la prosa filosòfica de Quentin.

Com a possibles reserves, algunes lectures actuals assenyalen que la tria de Caddy com a figura muda reprodueix, malgrat la intenció crítica, una certa cosificació de la dona, i que la quarta part, amb Dilsey, pot resultar més convencional en comparació amb l’experimentalisme anterior. Això no obstant, són objeccions que en gran part formen part de la riquesa del debat, no de la qualitat de l’obra.

Fet i fet, El ruido y la furia és una de les grans novel·les modernistes del segle XX, comparable en ambició a l’Ulisses de Joyce o a La senyora Dalloway de Woolf. Més que explicar una història, fa viure al lector la desintegració d’una família i d’un món. Exigeix paciència i relectura, però el resultat és una experiència literària de primer ordre, on el soroll i la fúria acaben revelant, paradoxalment, una veritat humana molt profunda.

 

 

Podeu trobar més informació a:

En torno a “El ruido y la furia”, William Faulkner, per Óscar Sánchez Vadillo, a HYPERBOLE (04/07/2017)

“El ruido y la fúria” de William Faulkner, per  Pablo Ferraioli, a CLAVE DE LIBROS. (21/12/2018)

El ruido y la furia - William Faulkner, per Lorena Álvarez González, a EL PAJARO VERDE (30/08/2023)