"PERITO
EN LUNAS.
Poemas de adolescencia. Otros poemas"
LITERATURA
ESPANYOLA / SEGLE XX / GENERACIÓ DEL 27
Editorial
Losada, S.A. / Pàgines: 173 / Quinta Edició:
26-x-1978
L'encert d'aquesta edició és el d'oferir un relat de
formació complet: d'on ve Hernández (adolescència modernista-regionalista),
quina prova s'imposa a si mateix (el virtuosisme gongorí de Perito
en lunas) i què queda al marge del projecte (els poemes solts). Llegit
així, el volum deixa de ser únicament el llibre "estrany" i hermètic
que va incomodar la crítica de 1933, i esdevé un document en sentit ple: permet
traçar la corba completa que va de l'aprenent autodidacte al poeta que, després
d'aquesta disciplina extrema de la forma, trobarà el seu llenguatge propi a El rayo que no cesa.
En aquest sentit, l'edició de Losada té més valor
crític que una edició aïllada de Perito en lunas: no presenta el llibre
com una anomalia aïllada en la trajectòria hernandiana, sinó com el centre d'un
procés d'aprenentatge visible en els seus dos extrems.
I. Poemes d'adolescència
Aquesta secció aplega composicions anteriors al
projecte gongorí pròpiament dit, escrites els anys immediatament anteriors a
1933. S'hi percep un Hernández encara tributari del modernisme tardà i del
regionalisme — d'un cert costumisme llevantí, d'un romanticisme d'arrel
becqueriana filtrat per la tradició local (Oriola, la revista El Gallo
Crisis, l'ambient de Ramón Sijé). El
vers és aquí més solt, menys sotmès a la disciplina estròfica que
caracteritzarà Perito en lunas; hi predominen l'efusió sentimental, la
naturalesa com a mirall del jo, i un lèxic encara no depurat per l'aprenentatge
culte que vindrà després.
El seu interès és sobretot genètic: permeten observar
el punt de partida d'un poeta autodidacta que encara no ha trobat ofici, i
contra el qual es mesura la voluntat de superació que representarà el llibre
central.
II. Perito en lunas (1933)
El llibre està compost per 42 octaves reals de tema i
estructura molt rígids: cada poema gira, mitjançant metàfora i perífrasi,
al voltant d'un objecte o motiu quotidià (una sínia, un gall, una síndria, el
billar, un tren) sense anomenar-lo mai directament — com una endevinalla
culterana. És un exercici explícit d'imitació de Góngora, l'any mateix de
l'homenatge gongorí del 1927 que havia marcat tota la generació anterior.
Hernández arriba tard a aquesta moda i la porta fins a un extrem gairebé
paròdic de dificultat.
Tanmateix, és el nucli del volum i la peça que li dona
títol. Com ja he comentat abans: 42 octaves reals de tema ocult, exercici
explícit d'assimilació gongorina, escrit per un poeta de 22 anys arribat feia
poc a Madrid i desitjós de fer-se valer tècnicament davant la Generació del 27.
Convé matisar aquí que el salt entre els dos blocs de poemes és enorme i
deliberat. Hernández no evoluciona de manera gradual cap al culteranisme, sinó que
l'assumeix com un salt de disciplina autoimposada — gairebé un examen que es
posa a si mateix. Aquesta violència del trànsit és, de fet, una de les dades
més reveladores del volum en aquesta edició ampliada: llegit al costat dels
poemes d'adolescència, Perito en lunas es revela menys com una “fase”
natural de la seva poètica que com una decisió estratègica i gairebé
gimnàstica.
Perito en lunas és virtuosisme davant d'autenticitat: és, sobretot,
un llibre d'aprenentatge i d'exhibició tècnica. La densitat metafòrica, la
sintaxi llatinitzant i el lèxic cultista demostren una capacitat d'assimilació
sorprenent per part d'un poeta sense estudis reglats, però sovint l'artifici
ofega la veu pròpia que es reconeixerà després a El rayo que no cesa.
També és hermetisme: molts poemes resulten críptics
fins i tot amb la clau del títol de cada peça; el lector ha de desxifrar
l'objecte ocult després de l'embolic d'imatges, cosa que converteix la lectura
en un joc intel·lectual més que no pas en una experiència emocional.
I també matèria rural transfigurada: malgrat
l'artifici culte, el món referencial continua sent el d'Oriola —animals de
corral, labors del camp, objectes domèstics—, sotmès a un procés d'estilització
que anticipa la tensió entre el tel·lúric i el culte que definirà tota la seva
obra posterior.
Fet i fet, el llibre va ser rebut amb certa
perplexitat i fredor per la crítica i pels mateixos companys de generació
(Neruda, anys després, es burlaria amb afecte d'aquest Hernández
"gongorí"). Se li retreu ser un exercici d'estil sense urgència
vital, als antípodes del poeta esquinçat que vindrà amb la guerra.
Avui es llegeix sobretot com a document de taller: la
prova que Hernández, abans de trobar el seu llenguatge —el de la passió física,
el compromís i el dolor—, va haver de passar per la disciplina extrema de la
forma clàssica. Sense aquest aprenentatge formal no s'entén el mestratge mètric
dels sonets posteriors.
III. Altres poemes
El bloc final recull peces soltes no incorporades a
cap llibre, probablement de cronologia dispersa entre els primers anys trenta.
Funciona com un epíleg miscel·lani que documenta línies que no van quallar en
projecte propi, o poemes de circumstància. El seu valor és principalment
filològic i d'arxiu: completen el mapa d'un Hernández en formació, mostrant
tempteigs que no sempre segueixen la línia recta cap al gongorisme, sinó que de
vegades la contradiuen o l'esquiven.
Mes informació a:
Perito
en lunas
Simbología
secreta de «Perito en Lunas» de Miguel Hernández, per Ramón Fernández Palmeral, a BIBLIOTECA VIRTUAL MIGUEL DE CERVANTES.
