UCLÉS, David

 

“LA PENINSULA DE LAS CASAS VACIAS”

 

  LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XXI

Ediciones Siruela / Pàgines: 700 / ISBN: 979-13-87688-23-3 / 2ª Edició: febrer 2026.

 

La península de las casas vacías (Siruela, 2024) és l'òpera prima de David Uclés (Úbeda, 1990) i una de les sorpreses editorials recents de la narrativa espanyola. És una novel·la coral sobre la Guerra Civil, escrita des del realisme màgic, que vol explicar la guerra no com una successió de batalles, sinó com una ferida col·lectiva que travessa persones, cases i paisatges.

 

Plantejament i estructura

La novel·la cobreix tota la guerra, de 1936 a 1939, mitjançant un mosaic de personatges i escenes, amb un focus especial en l'Andalusia interior, la Jaén de l'autor. No té un protagonista únic ni una trama central en sentit clàssic: es construeix a base de fragments, històries entrellaçades i una veu narrativa que ho observa amb una barreja de tendresa, ironia i dolor. El títol dona la imatge central: un país buidat, on les cases queden sense gent perquè la guerra se l'ha endut.

El realisme màgic com a decisió ètica

L'aposta més visible és la mescla de fets històrics i elements fantàstics. El llibre dialoga amb García Márquez i Rulfo, però també amb una línia espanyola recent que ha recuperat la imaginació per parlar de la memòria. El recurs funciona millor quan el fantàstic expressa una emoció que el realisme no arriba a dir (el dol, l'absurd de la violència, el desarrelament). Funciona pitjor quan es converteix en ornament o en fórmula previsible, i és aquí on una part de la crítica ha estat més reticent.

Comparació amb Cien años de soledad

La comparació és inevitable, tant per a la crítica com per al mateix llibre, que reivindica aquesta herència. Convé, però, distingir entre filiació i còpia.

Punts de contacte. Com a Macondo, la ficció s'ancora en un territori reconeixible, la Jaén rural, i tracta la història col·lectiva a través de la crònica de personatges i vincles. També comparteix una veu narrativa que accepta el prodigi amb naturalitat: allò extraordinari no és una irrupció, sinó part del paisatge. I, com en García Márquez, el fantàstic serveix sovint per dir una veritat emocional o social que el realisme descriptiu no expressa.

Diferències. La primera és de forma. Macondo té una arquitectura clara, la saga dels Buendía, amb un temps cíclic i una lògica de fatalitat que ordena el relat. Uclés aposta per un mosaic coral i dispers, sense una família o un fil que ho vertebri. Això li dona amplitud, però li resta la densitat simbòlica que fa de Cien años de soledad una peça tan tancada i memorable.

La segona és la relació amb la història. En García Márquez, la història (les guerres civils, la massacre de les bananeres) queda transfigurada en mite i repetició inevitable. Uclés treballa amb un esdeveniment concret, datat i amb noms propis, i això tensa el recurs: el mite pot semblar una manera de distanciar-se de fets que, en el cas espanyol, encara tenen conseqüències polítiques vives. Aquí el realisme màgic deixa de ser només una poètica i esdevé una decisió que cal justificar.

Risc d'epígon. La crítica més escèptica assenyala que part dels recursos (el prodigi com a metàfora, el to de fabulació) poden llegir-se com un repertori heretat més que no com una necessitat expressiva pròpia. La defensa és que Uclés no pretén reinventar el gènere, sinó traslladar-lo a un territori, la memòria espanyola, menys explorat que a Llatinoamèrica.

Com treballa la memòria històrica

De la crònica a la memòria sentimental. El llibre no pretén documentar ni reconstruir causalment la guerra, sinó fer-ne una memòria afectiva: què es va perdre, qui va quedar sense casa, quines absències va deixar. La unitat de mesura no és el front ni el partit, sinó la casa buida i la persona que falta.

Una memòria de la gent comuna. L'atenció a la rereguarda i als personatges anònims s'alinea amb la tradició de la història des de baix i amb part de la narrativa recent sobre el tema. El mèrit és donar dignitat literària a experiències que sovint queden fora del relat polític o militar.

La fabulació com a forma de memòria. La tesi implícita del llibre és que la imaginació pot preservar allò que els arxius no recullen: el dol, la por, l'absurd. És un argument defensable, que enllaça amb la idea que la veritat emocional d'una experiència col·lectiva no sempre s'esgota en la veritat factual.

El límit: reconciliació i responsabilitats. La crítica més seriosa ve per aquí. Una mirada humanista que abraça totes les víctimes pot, segons com, diluir les diferències de responsabilitat: no és el mateix un cop d'estat que la resposta a un cop d'estat, ni la violència d'un règim que s'imposa durant quaranta anys que la d'una rereguarda desbordada. Un relat massa poètic i equidistant corre el risc de convertir la guerra en una catàstrofe natural, sense agents. Que el llibre eviti o no aquest escull depèn de cada lector i de cada passatge.

Diàleg amb altres models. Enfront de Cercas, que investiga i qüestiona el seu propi relat, o de Grandes, que treballa amb documentació i voluntat reivindicativa, Uclés proposa una memòria més mítica i emocional. No substitueix aquelles aproximacions, però les complementa, i en part per això ha trobat tants lectors.

Punts forts

•       L'ambició narrativa i la voluntat de donar veu a una galeria àmplia de personatges, també els de la rereguarda i la gent comuna.

•       Una prosa viva, d'un lirisme accessible, que ha ajudat el llibre a connectar amb un públic ampli.

•       Un to humanista: la guerra es mostra com a tragèdia de tots, sense heroïcitat de cap bàndol.

Punts discutibles

•       L'abundància de fils i personatges pot dispersar la lectura i fer que algunes històries semblin més un esbós que una peça acabada.

•       El realisme màgic, tan present, corre el risc de la repetició i del sentimentalisme.

•       La visió de la guerra és més moral i emocional que històrica, i la voluntat d'abraçar-ho tot pot suavitzar l'especificitat de les responsabilitats polítiques.

•       Com a primera novel·la tan extensa, sembla de vegades més generosa que no controlada.

Lloc en la narrativa sobre la guerra

El llibre se situa en la tradició de la memòria literària de la Guerra Civil que va de Javier Cercas a Almudena Grandes, però amb una diferència clara: aposta per la fantasia i la fabulació en lloc de la investigació o el testimoniatge. Això li ha valgut un èxit notable de lectors i, alhora, un debat sobre fins a quin punt el mètode és adequat per a un tema tan carregat històricament.

Valoració global

És una novel·la ambiciosa, emotiva i generosa, que funciona, sobretot, per la imaginació i la veu, i que mostra un autor amb ofici i ganes de risc. La comparació amb García Márquez n'explica tant la força com el límit: hereta la capacitat de transformar la història en relat memorable, però no té la precisió arquitectònica del model. En matèria de memòria, la seva aportació és sobretot emocional i col·lectiva, més que analítica o política. Els seus límits venen del mateix excés: massa matèria, massa recursos i una càrrega emocional que de vegades s'inclina cap al sentimentalisme. Com a lectura, és molt recomanable per a qui vulgui veure la guerra civil des d'una mirada més poètica que documental. I, evidentment, també, per tenir-hi una altra perspectiva diferent de tot el que s’ha escrit fins ara sobre ella.

 

 Podeu trobar més informació a:

Reseña de ‘La península de las casas vacías’, de David Uclés, per Agustín Alonso G., a AGUSTIN ALONSO G. (23/03/2024)

David Uclés: “El español es un ser que sigue alegrándose del mal del vecino”, per Justo Barranco, a LA VANGUARDIA (27/12/2024)

La península de las casas vacías - David Uclés, per Lorena Álvarez González, a EL PAJARO VERDE (10/02/2025)

La península de las casas vacías - David Uclés, Begoña Curiel, a EL LIBRO DURMIENTE (15/05/2025)

Reseña interruptus: La península de las casas vacías de David Uclés, per Santi, a UN LIBRO AL DIA. (16/09/2025)