SEMÍRAMIS: REALITAT O MITE?

     Semíramis fou una llegendària reina, considerada junt amb Ninus com els mítics fundadors de l'Imperi Assiri de Ninus o Níniveh. La seva història és narrada per Diodor de Sicília (o Diodor Sícul, historiador grec de Sicília que va viure al segle I aC. i fou  contemporani de Juli Cèsar i August) que l'agafa de Ctèsies de Cnidos (metge i historiador de l'antiga Grècia, nascut a Cnidos, era fill de Ctesioc o Ctesiarc i membre de la família dels Asclepíades i va néixer en una data desconeguda abans del 425 aC.).

    

     Segons el relat de Diodor, Ninus era un gran guerrer que va construir la ciutat de Níniveh o Nínive vers el 2182 aC i va dominar bona part d'Àsia. Les restes de Nínive es van trobar a Kouyujik i Nabi Yunus, de les que només s'ha pogut excavar la primera perquè a la segona hi ha una capella musulmana. Les primeres excavacions les va fer el cònsol francès a Mosul, Botta, el 1843, el qual va trobar el palau reial de Sargon II. Les ruïnes foren explorades pel britànic Sir Austen Henry Layard el 1847, que va trobar el palau de Sennàquerib i la famosa llibreria d'Assurbanipal amb 22000 tauletes gravades. Altres exploradores foren George Smith i Hormuzd Rassam entre d'altres. Vers 1921 hi va fer excavacions el Museu Britànic (equip dirigit per L.W. King) a la zona del temple d'Habu. El 1927 hi va excavar Campbell Thompson; des del 1981 hi va excavar David Stronach de la Universitat de Berkeley. També s'han fet diverses excavacions per arqueòlegs iraquians. Es calcula que les seves ruïnes ocupen una àrea de 730 hectàrees (7.300.000 m²).

                                      

Localització de Níniveh a Mesopotàmia 

 (VIQUIPÈDIA. Nínive [En línia]. http://ca.wikipedia.org/wiki/N%C3%ADnive; [Consulta: en data 11 d’octubre de 2010]

     

     Semíramis fou la filla de la deessa peix Derceto d'Ascaló, nascuda dels seus amors amb un jove sirià, però va haver d'abandonar a la seva filla al desert per deixar-la morir; la nena fou salvada per uns coloms fins que fou descoberta pel pastor de la zona; el cap dels pastors reials, Simmes, la va criar, i li va donar el seu nom.

     La seva extraordinària bellesa va arribar a orelles d'Onnes, amic i general del rei Ninus que la va fer portar a la seva cort; els assiris estaven embarcats en el setge de Bactra que no podien conquerir i quan Semíramis va arribar va idear un pla que va reeixir i la ciutat fou conquerida. Ninus, atret per la seva intel·ligència i bellesa va decidir fer-la la seva dona. Amb Ninus la reina va tenir un fill de nom Nínies o Nino. Un altre relat diu que va matar a Ninus i va assolir tot el poder.

          

     La llegenda li va atribuir tota mena de fets, com la construcció d'edificis i jardins fabulosos i tot el que no tenia un constructor conegut li fou atribuït (fins i tot les piràmides d'Egipte). Se li atribueix la conquesta d'Egipte i Etiòpia, però, en canvi, no va poder conquerir l'Índia.

           

     Després de 42 anys de regnat va abdicar i va desaparèixer agafant forma de coloma i el seu fill Nínies la va succeir.

   Heròdot esmenta a Semíramis com a reina de Babilònia. Probablement podria identificar-se amb Sammuramat, reina històrica d'Assíria, esposa de Shamshi-Adad V i regent del seu fill Adadnirari III.

  Si seguim  el relat de Diodor de Sicília, el qual data la construcció de la ciutat de Nínive vers el 2182 aC, ens adonem que la cronologia no és la mateixa quan Heròdot ens parla de Semíramis com esposa de Shamshi-Adad V. En efecte, Shamsi-Adad V va ser rei d'Assíria en el període comprès entre 823 aC. i 811 aC. Va ser fill i successor de Salmanasar III. Sota el seu regnat, Assíria no va aconseguir el poder aconseguit pels seus antecessors, però almenys va poder sobreposar-se a la greu crisi política que va travessar en rebre el tron. En el moment de la seva mort, el seu fill Adadnarari III era menor d'edat, de manera que la regència va ser exercida per la reina mare, la babilònia Sammuramat, que ha passat a la història amb el nom de Semíramis, a través dels historiadors grecs.

Assíria entre el 824 aC i el 671 aC

(VIQUIPÈDIA. Assíria [En línia].http://es.wikipedia.org/wiki/Asiria  [Consulta: en data 11 d’octubre de 2010])

      Tot amb tot, la llegenda i el mite ha arribat fins als nostres dies per mitjà del devanir d’un grapat de referències culturals. Algunes d’elles són les següents:

• En el Llibre IV de Les metamorfosis d'Ovidi apareix com la gran constructora d'una muralla.
• Semíramis apareix anomenada en la Divina comèdia com emperadriu de molta gent i desenfrenada en el vici de la luxúria. Segons Dante, va promulgar el plaer com lícit entre les seves lleis per deslliurar-se de la infàmia a la qual havia caigut. D'ella es diu que va donar a mamar a Nino i va arribar a ser esposa seva.
• L'escriptor valencià Cristóbal de Virués (segles XVI i XVII) va escriure una tragèdia anomenada La gran Semíramis.
• Calderón de la Barca va escriure La filla de l'aire sobre el mite de Semíramis.
• Durant la segona meitat del segle XX, l'escriptor espanyol Alejandro Núñez Alonso va  construir una ambiciosa sèrie de novel·les històriques al voltant del personatge.
• En l'obra teatral Les cadires d'Eugène Ionesco, Semíramis és el nom d'una de les protagonistes, una dona de 94 anys d'edat.
• En la tragèdia Tito Andrònic de William Shakespeare, diversos personatges es dirigeixen a Tamorer, emperadriu dels gots, com Semíramis, per assenyalar que és alhora poderosa i cruel o poderosa i luxuriosa, potser.
• En la cançó “Illuminati” del grup musical Malice Mizer, apareix referit part del mite.
• La pel·lícula de Primer Zeglio Duel de Reis (Semiramide), de 1962, està basada en la seva biografia.

Actualitzat: 24/05/2024

GOMBRICH, Ernst H.

 

 

"BREVE HISTORIA DEL MUNDO”

HISTÒRIA

Ediciones Península / Pàgines: 310 / Volum 38 / ISBN: 84-8307-232-7 / Edició: 1999.

     A Ernst Hans Josef Gombrich (1909-2001) se’l coneix especialment pel seu llibre Història de l’Art, publicat el 1950 i que ha tingut una difusió extraordinària, fet que ho palesa haver estat traduït a més de vint idiomes. Així, és un dels principals historiadors d’art del segle XX i també dels més coneguts.

     Una de les característiques dels llibres d’en Gombrich és l’amenitat, l'accessibilitat i simplicitat en les explicacions i argumentacions. En “Breve historia del mundo” aquest fet diferenciador és més profund perquè va escriure el llibre, l’any 1935, per la seva filla. No es tracta, doncs, d’un llibre acadèmic o pensat pel món universitari. De fet, es llegeix com una novel·la.

     Però sí que és una autèntica reflexió sobre la història i la seva implicació en les nostres vides. A més, tot i ser escrit l’any 1935, Gombrich ja intueix la globalització de l’economia i la cultura de la societat de consum.

     Fet i fet, per la perspectiva i el gènere, hom considera “Breve historia del mundo” com l’antecessor modern de “El mundo de Sofia”, de Jostein Gaarder, o “Ética para Amador” de Fernando Savater.

 

Més informació a The Gombrich Archive 

 

 

Actualitzat: 24/05/2024

LAWRENCE, David Herbert

 

 

"EL AMANTE DE LADY CHATTERLEY”

LITERATURA ANGLESA / SEGLE XX

El País / Pàgines: 462 / Volum 11 / ISBN: 84-89669-73-2 / Edició: 2003.

     És bastant freqüent entre els crítics i historiadors de la  literatura, potser obligats per l'ampli camp que tracten d'abastar, resumir amb un qualificatiu l'obra d'alguns autors. Així, per exemple, es qualifica a Joyce de renovador, a Camus d’existencialista o a Jules Verne d’imaginatiu.

     Però això no deixa de ser una simplificació en el fons i en la forma, ja que la feina dels escriptors de qualitat sol ser abundant i variada i el contingut de les seves obres mostra una profunditat filosòfica i humana que arriba molt més enllà del que expressa un senzill adjectiu.

     En aquest sentit, s'ha qualificat a l'autor anglès David Herbert Lawrence (Nottinghamshire, 1885-1930) d'escriptor eròtic, quan no d’obertament sexual. Això és, una vegada més, una simplificació. En efecte, el sexe ocupa un paper fonamental en les seves obres però no de forma gratuïta, sinó com a mostra de la seva preocupació pels impulsos primitius de l'Home.

     Lawrence va ser, per tant, un autor polèmic. D'origen humil -s'ha dit que, amb ell, per primera vegada en la Literatura Anglesa, la classe obrera adquiria veu pròpia-, la seva personalitat resta molt allunyada de la que se sol identificar amb aquella. En efecte, l'escriptor posseïa una especial sensibilitat i una forta inquietud per tot el relacionat amb l'Art -recordem que també va ser poeta i pintor, a més de novel·lista-, així com per certes preocupacions existencials.

     Tot això és patent en les seves novel·les. Entre elles, encara que les dues més reeixides siguin, potser, "El arco iris" i "Mujeres enamoradas", que giren al voltant d’Úrsula Brangwen i la seva família, la més coneguda és "La amante de lady Chatterley" (1928). La seva publicació va suscitar a Anglaterra un escàndol semblant al que va provocar a França la "Madame Bovary" de Flaubert. Possiblement, això es degués a que ambdues narren la història d'un adulteri femení.

     A "La amante de lady Chatterley" ens trobem amb el matrimoni de l'alta societat format per Clifford i Constance. Ell, a causa d'una ferida de guerra, ha quedat invàlid i impotent i la seva dona se sent atreta per Mellors, guardabosc del seu marit, en els braços del qual acabarà caient. Però l'impuls de Constance no és sentimental, sinó purament sexual, primitiu. I és que l'obra, encara que mostra un erotisme explícit, no és una novel·la eròtica. El que li interessa a Lawrence és explorar el paper que exerceixen els instints primitius sobre l'ésser humà. Aquesta indagació psicològica de pes i l'especial sensibilitat de Lawrence a l'hora de descriure les relacions entre la parella i els escenaris naturals fan de la novel·la una creació excel·lent.

     Tanmateix, "La amante de lady Chatterley" il·lustra l'oposició entre el vitalisme i l'intel·lectualisme, dues formes antagòniques de veure la vida. El caràcter alliberador de les energies instintives en la relació sexual exerceix en la  novel·la  el paper catalitzador d'aquest conflicte.

Podeu llegir un article sobre la novel·la d’Octavio Paz a EL PAIS

Actualitzat: 18/05/2024

L'ENEIDA, ENEES I VIRGILI: UNA APROXIMACIÓ

     Per a nosaltres la llegenda d'Enees està definitivament lligada a una epopeia. De la mateixa manera que Èdip és l'inoblidable heroi tràgic de l'Èdip rei de Sòfocles, Enees és -des de l'aparició del gran text virgilià- el protagonista de l'Eneida de Virgili. I és des d'aquest text clàssic com hem de rememorar la seva figura d'heroi piadós i polític. La genial reelaboració de la matèria mítica en aquesta epopeia, que és el millor exemple d'una èpica culta i no pas popular, una obra refinada i construïda d'encàrrec, mostra bé com un mite pot cobrar una nova dimensió en la literatura.

     L'Eneida cobra els seus perfils més definits en ser situada en el seu context històric. No només perquè, com en altres poemes èpics llatins, contingui referències ocasionals a un passat històric pròxim, sinó perquè Virgili ha adaptat el mite a un present modelat per la política d'August. De fet, es constata el pas d’un discurs mític –el del món anterior a Roma- a un altre de lògic. Així, el seu poema projecta les intencions imperials d'aquest sobre un escenari mític, per donar a l'empresa imperial un caire fatídic. Intenta justificar el destí de Roma com a compliment d'un pla diví que comença amb l'actuació d'Enees, el pietós heroi fundador i complidor del Fatum, i que culmina sota l'ègida d'August. El poema el va començar Virgili l'any 29 aC, quan es proclamava el triomf d'Octavi i s'accepta com a príncep de Roma el vencedor d'Accium, alhora que aquest restaurador manifesta el seu zel conservador i religiós i fa consagrar el gran temple d'Apol·lo al Palatí. El fundador del nou ordre, que pren el títol d'August, de fortes ressonàncies religioses, va instar llavors al seu poeta predilecte a consagrar a la mítica fundació de Roma un poema èpic, que celebrés la fundació de la ciutat per designi diví.

     Desviant l'atenció del mite de Ròmul i Rem (que no convenia evocar, ja que l'assassinat d'un germà per l'altre podia suscitar el record de la guerra fratricida recent en la qual Octavi havia acabat sagnantment amb el seu cunyat i camarada Marc Antoni), August havia escollit com un heroi emblemàtic i providencial a Enees, el fundador de la família Júlia, amb la qual entroncava el seu propi llinatge. L'epopeia de Virgili no arrela en un mite romà o itàlic arcaic, com altres poemes del gènere, ni pressuposa una tradició oral popular. Sorgeix intencionadament com un relat docte, amb una estructura formal molt acurada i sobre l'estela dels poemes d'Homer. De seus dotze Cants, els sis primers formen una rèplica de l'Odissea -amb la fugida de Troia, arrasada pels aqueus i les aventures de l'errant príncep exiliat fins a la seva arribada al Laci-, mentre que els sis últims -batalles i setges a Itàlia fins al duel final en què Enees dona mort a Torn- són un correlat llatí de la Ilíada. 

     Però a la Ilíada, tot i ser el poema d’Aquil·les, hi ha una multiplicitat d’herois. I tots combaten per l’honor, tant en la seva expressió d’aconseguir riquesa i honor (Aquil·les), com per un sentiment de compromís vers els ciutadans de Troia (Hèctor). El fet, doncs, d’anar cap a la glòria els converteix en idèntics. A l’Odissea, però, hi ha un únic heroi: Ulisses. I, a més, és un heroi de molts viatges, de moltes cares, de moltes veritats, en el qual, a banda de les seves aventures de tipus guerrer, destaca pel seu art en la seducció, l’enginy i l’astúcia (metis). És, també, un heroi més humà que els de la Ilíada. Ulisses esdevé un heroi-home, capaç d’expressar-se de forma natural i oberta, que enganya, que es presenta com si fos un altre, que creu que si donar la pròpia identitat li pot crear problemes no ho fa. És, alhora, solitari i aventurer i, en definitiva, un heroi de carn humana i amb una personalitat complexa.

      Les reminiscències homèriques són ecos cercats pel poeta, que no vol rivalitzar amb el patriarca Homer, sinó caminar a la seva ombra pel camí prestigiós dels seus hexàmetres. En els cants II i III compte Enees a la cort de Dido a Cartago les seves aventures, tal com ho havia fet Ulisses a la cort de Feacis (a Odissea, cants IX-XII). Al cant VI Enees baixa -amb la branca daurada i aconsellat per la sibil·la de Cumes -al món dels morts, com va fer Ulisses en el cant XI de l'Odissea. La imitació i el reflex del poema homèric serveix també per destacar en els seus contrastos el que Virgili vol ressaltar com a propi del seu heroi.

     Aquest doble rostre de l'Eneida, la seva atenció als models homèrics com a paradigmes emblemàtics, i la seva concepció profètica i simbòlica de la trama mítica, s'adverteix sobretot en aquesta visita d'Enees a l'Hades. És un tema tradicional que Virgili ha col·locat al centre del poema. Però mentre que Ulisses va a l'Hades a consultar Tirèsias sobre el camí de retorn a Ítaca, aprofitant la breu estada per xerrar amb els seus antics companys en aquest ombrívol i nostàlgic àmbit, Enees té un propòsit molt més transcendent i més "nacional".

      Tot l'episodi està molt ben escenificat. L'entrada d'Enees en aquest món d'ultratomba és molt més solemne que la travessia d'Ulisses. El paisatge que envolta l'entrada a la caverna de la sibil·la la de Cumes és impressionant i lúgubre. En aquest fantasmagòric àmbit es va a trobar no només amb figures del seu propi passat -els herois troians i l'amant Dido, ara desdenyosa- sinó també, quan avança amb el seu pare pels Camps Elisis, amb les grans figures de la història de la futura Roma, fins August. La visita al món dels morts abasta no només el passat, sinó indicis futurs del gloriós destí de Roma, en un quadre profètic. Enees se sent compromès en aquest pla nacional que donarà al poble romà i els seus caps el domini del món. Així sap que el seu destí personal es transcendeix en aquesta missió de cabdillatge de tot un poble i surt com transfigurat de la visita a l'Hades. Una cosa que no té precedent ni paral·lel a l'Odissea. Ara l'heroi veu clar el seu destí, i acata piadosament aquest destí com un deure. L'heroi "piadós", pius Aeneas, assumeix, amb una lúcida submissió, el seu paper, amb un amor fati estoic i exemplar. Encarar la construcció de l'Imperi com una necessitat històrica, en què els cabdills successius es veiessin com a instruments de la voluntat divina, era el que August volia. Enees era un instrument diví, com ell mateix, heroi piadós, pius, així que complia amb el seu deure familiar, dux fatalis així que encarnava la decisió de la divinitat.

     No sabem per què va voler Virgili, en els seus últims dies, cremar el manuscrit de la seva Eneida, quan en la seva composició havia treballat durant més de deu anys. L'explicació més habitual, encara que no la més versemblant, diu que estava insatisfet de la seva realització i preferia aniquilar el text que deixar-ho amb algunes petites imperfeccions. El cas és que mai sabrem quants dubtes i recels van assaltar a Virgili en els seus últims moments. Sabem que va ser tímid, gelós de la seva intimitat, ambigu en les seves passions, de salut delicada i humor melancòlic. La seva sensibilitat i el seu sentit musical del vers li predisposava a ser un gran líric. El seu temperament l'allunyava dels exercicis de les armes i de la política activa. És estrany que aquest gran poeta, tan sensitiu, tan refinat en les seves lectures i les seves paraules, tan delicat en la composició dels seus versos, acabés celebrat com un poeta èpic, per un llarg relat d'heroics furors i de propaganda imperial, com un èmul romà d'Homer.

 

 

Actualitzat: 18/05/2024

PLA, Josep

 

 

 

 

"MADRID. EL ADVENIMIENTO DE LA REPÚBLICA”

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA
El Pais / Pàgines: 173 / Volum 22 / ISBN: 84-89669-84-8 / Edició: 2003.

L'abril de 1931, el matí mateix de la proclamació de la Segona República Espanyola, Josep Pla és enviat a Madrid per Cambó com a corresponsal parlamentari de La Veu de Catalunya i es converteix en observador directe dels primers dies del nou règim. El dietari madrileny d'aquests mesos, de gran valor històric, és recollit en la seva obra Madrid. L'adveniment de la República. Va romandre a la capital d'Espanya durant gairebé tot el període republicà (1931-1936), exercint de cronista parlamentari, cosa que li va permetre relacionar-se amb les elits polítiques i culturals espanyoles. Pla, que no era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que cercava la modernització de l'Estat, va manifestar en un primer moment certa simpatia per la República, creient que el nou sistema polític podia quallar a Espanya si es consolidava seguint el model de la República Francesa, encara que a poc a poc es va anar desencantant amb el curs que prenien els esdeveniments fins a considerar-la una completa "bogeria frenètica i destructora".

 

Al·legant raons de salut i amenaçat de mort, abandonà un Madrid convuls i molt perillós pocs mesos abans de començar la Guerra Civil Espanyola. Però tampoc Barcelona li semblà segur i fugí amb un vaixell de la Catalunya republicana en direcció a Marsella, el setembre de 1936, en companyia d'Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona amb la qual tenia una relació formal d'anys ençà. A Marsella, Adi treballà per al SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España"), una organització d'espionatge franquista finançada per Francesc Cambó, tasques en les quals, segons algunes fonts, va col·laborar també Pla durant la seva estada a Marsella.

Continuà el seu exili a Roma, on escriu per encàrrec de Francesc Cambó bona part de la monumental Història de la Segona República Espanyola, publicada el 1939, i que Pla refusà a reeditar i incloure-la en les seves Obres Completes. La tardor de 1938, Adi Enberg i Pla es desplacen a Biarritz i d'allà estant arriben a atènyer Sant Sebastià i a entrar a l'Espanya franquista.

 

El gener de 1939 entra a Barcelona poc després que les primeres forces franquistes, al costat de Manuel Aznar (avi de Jose Mª Aznar)i d'altres periodistes, per a fer-se càrrec de la direcció del diari La Vanguardia. Entre febrer i abril d'aquell any esdevé sotsdirector del diari que queda sota la direcció d'Aznar.

Pla va escriure les notes i articles que componen el llibre des d'abril de 1931 a maig de 1932. No era un missioner sinó un cronista. Té amics en tots els sectors polítics i freqüenta les tertúlies, el parlament i les sales de redacció. El resultat és una imatge fascinant, i també íntima, d'aquest moment ja gairebé llegendari que va ser la instauració de la República a Espanya, només que en vena periodística i testimonial.

El diapasó ideològic espanyol que reflecteix Pla, era tant ampli com rígid. El repartiment, entre simfònic i d’opereta, anava des dels monàrquics fins als anarquistes, passant pels republicans d'esquerra i els republicans de dreta, els militars espanyolistes i els catalanistes d'esquerra, els capellans catòlics i els rics, les multituds i els intel·lectuals. Les cares, per cert, eren més homogènies que les idees. Tots els que miro, escriu, tenen cara de monàrquics. Fins a tal punt eren similars, que una de les maneres de subratllar la diferència eren els barrets, sobre el sentit polític Pla escriu una de les pàgines més incisives del dietari. Un barret podia costar un cap.

La seva imatge antiromàntica de Madrid ho és també de la política i potser de la vida. De Madrid li agrada el clima, les tertúlies, el Museu del Prado i la seva relativa obertura davant el foraster. Abomina de la resta: del menjar ("de monòtona vulgaritat"), de les cases "fredes i de mal gust", de la seva vida intel·lectual "buida i hiperbòlica", del seu gris burocràtic. La seva antipatia no és supèrbia ni rancor: Pla tracta a Madrid com a una antiga coneguda de la família, sense concessions però en confiança. No hi ha dubte que és ella, molesta però incitant, acomodatícia però decisiva, la protagonista d'aquest llibre. L'altra, plena de ganyotes i enigmàtica, és la història, ja llavors amb el nerviós vestit del present.

Madrid ve a dir Pla, va ser republicana com uns dies abans va ser monàrquica i pocs anys després franquista. L'actualitat és també de qui té el poder i la ideologia és un maquillatge. Ningú ho va dir millor que aquella senyoreta del carrer en Sol, a qui Pla li sent brunzir: "Amb això de la República encara no m'he estrenat".

Uns dies després de la proclamació de la República, Pla assisteix a la crema d'un convent jesuïta a la Gran Via En lloc de persignar o editorialitzar, observa com s'agrupa una multitud per contemplar l'incendi. En aquest espectacle, els protagonistes són sempre uns altres. Diu: "Els terrats dels voltants estan plenes de gent. A la nostra, el fet és comentat amb volubilitat. Un núvol de venedors ambulants s'ha situat molt a prop de la vorera del convent preveient que un gran gentada anava a desfilar davant la popularíssima església envoltada en flames. D'aquesta manera, una gran part dels madrilenys ha pogut contemplar l'espectacle menjant xurros, bunyols i aquests gelats que aquí anomenen pols ". En aquest desaforament, entre jacobí i de sarsuela, Pla arriba a sentir per Madrid una pietat massa semblant a l’estupor.

Al contrari de la majoria dels intel·lectuals espanyols del moment, a Pla no l'apassionaven les consideracions històriques ni filosòfiques. Més li interessava la interpretació dels detalls i de les notícies. Per alguna cosa el seu llibre està ple d'anècdotes. Hi ha una deliciosa amb Ortega i Gasset, a qui Pla admirava, que resumeix la seva idea de la volubilitat de les preses de partit intel·lectuals. Un dia el filòsof, envoltat per una cort de marqueses i comtesses, es va trobar amb el rei Alfons XIII a casa d'un amic basc. Interessat, el monarca va preguntar què ensenyava a la universitat. "Metafísica, senyor", li va respondre Ortega, reverent. "Això, va dir el Rei, deu ser molt complicat". Ortega no li va perdonar la rialleta "francesa, borbònica i madrilenya" i es va fer un "republicà inflamat". Pla no li va perdonar la relliscada.

Encara que mai parli per compte propi, el rei és una referència constant en les pàgines del dietari. A propòsit de la seva renúncia a utilitzar la força contra els republicans, escriu: "Resulta curiós constatar que, de vegades, els homes comencen a tornar-se sensats quan ho tenen tot perdut". Què millor epitafi per a un règim?

Madrid. L'adveniment de la República és l'oposat a un llibre de propaganda. Tot i haver apostat després pel bàndol franquista (una ganyota en un rostre rialler), Pla no té l'escriptor com a corifeu del poder. Aposta, en canvi, per l'observació subjectiva i sorneguera. La ironia és gairebé la seva única doctrina.

Moltes de les pàgines del llibre ocorren en restaurants. Encara que no li agradés el menjar local, Pla no va morir de fam a Madrid. Una taula pot ser un bon lloc per veure un país i un ciutadà és sobretot un comensal, moltes vegades descuidat. "El llagostí és mediterrani i li agrada molt a la gent ... Tots aquests estranys animalets serien magnífics si no deixessin tant rastre. La veritat és que deixen molts residus sota de les taules dels cafès, residus que solen -relativament- eternitzar. Després de sopar, trepitjar la cua d'un llagostí o d'una gamba li posa a un la pell de gallina i és un acte d'una tristesa irreparable ".

Més informació a:

• Quid pro quo.
• Pàgina Oficial de la Fundació Josep Pla

Actualitzat: 18/05/2024

RIQUER i PERMANYER, Borja de

 

 

"IDENTITATS CONTEMPORÀNIES: 

CATALUNYA I ESPANYA”

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

Eumo editorial / Pàgines: 277 / Volum 28 / ISBN: 84-7602-846-6 / Edició: octubre 2000.

Tal com s’assenyala en la contraportada del llibre: “...Ara que ens veiem immersos de nou en una onada de neoespanyolisme, llibres com aquest, fets des del rigor científic i des del compromís cívic, tenen la gran virtut d'aportar una elevada dosi de sensatesa política en el coneixement històric. El llibre aplega deu articles sobre algunes de les qüestions cabdals d'aquest debat tan vell com d'actualitat: sobre el sorgiment de les noves identitats contemporànies; sobre el nacionalisme espanyol i la feble nacionalització de les societats hispàniques; sobre les actituds catalanes davant l'estat dels liberals, davant el nacionalisme espanyol i els inicis del catalanisme. Uns suggestiva presentació relliga el volum i situa, de ple, el seu contingut en les controvèrsies polítiques actuals. La seva lectura resulta imprescindible per entendre per què hi ha diferents identitats nacionals a l'Espanya actual. Borja de Riquer pretén assolir un objectiu ambiciós i encomiable: el llibre ha de servir, sobretot, per fornir una mica més de prudència i de voluntat reflexiva a l'hora d'emetre opinions sobre la qüestió de les identitats i dels nacionalismes a Espanya...”.

 

En la presentació (“Sobre les conseqüències del triomf de l’Espanya única damunt els projectes pluralistes”) es manifesta què pretén el llibre : “...explicar com i per què durant el segle XIX, ja en el marc del règim liberal, s’imposa la visió d’una Espanya única i es frustraren els projectes alternatius que propugnaven la construcció d’una Espanya plural...” [pàg. 10] i, tanmateix, constatar la feblesa del projecta nacionalitzador espanyol.

Per a defensar aquestes tesis, el llibre està dividit en quatre grans unitats temàtiques:

1) “La qüestió de les identitats contemporànies a Catalunya i Espanya” està formada per dos articles:

- En el primer, “La feble nacionalització espanyola del segle XIX”, planteja la tesi del seu títol i les causes d’aquella feblesa. Els títols dels seus capítols podrien considerar-se, tanmateix, les causes:

• “Una nacionalització lenta i superficial”.
• “Peculiaritats de la revolució liberal espanyola”.
• “La limitada eficàcia política de l’acció unificadora de l’estat”.
• “La precària nacionalització de la vida política espanyola”.
• “Un país poc vertebrat econòmicament i socialment”.
• “Un missatge nacionalitzador conservador i nostàlgic”.
• “Insuficiències de l’acció nacionalitzadora de l’estat”.
• “La impopularitat de la monarquia”.
• “L’esglèsia catòlica i la nacionalització dels espanyols”.

- En el segon article, “La formació de les noves identitats: el cas català”, és una continuació i ampliació de l’anterior en el qual s’analitzen les causes de la formació i de la consolidació d’una identitat catalana com a diferent de l’espanyola. Els capítols que configuren aquest segon article són:

• “Balanç historiogràfic: de la persistència d’apriorismes i essencialismes a les darreres i renovadores aportacions”.
• “La qüestió de les noves identitats en el marc del règim liberal: el model francés”.
• “El peculiar cas espanyol”.
• “Periodització del procés identitari”. En aquest punt, Borja de Riquer determina les següents etapes:

        - 1ª  Etapa: Identitats velles i noves a l’inici de la revolució liberal, fins a mitjan anys 1840.

        - 2ª  Etapa: Des de mitjan anys 1840 fins a 1875.

        - 3ª  Etapa: Primera fase de la Restauració, 1875-1900.

• “Federalistes, regionalistes i catalanistes a la Catalunya del període 1868-1898.
• “La irrupció dels nacionalismes perifèrics: el 1898.

2) Aquesta segona unitat és titola “La difícil acomodació de Catalunya dins l’Espanya liberal” i està formada per dos articles diferents però complementaris:

- El primer, “Formes i instruments de poder a la Catalunya liberal”, s’analitza el funcionament de la vida política en els inicis del règim liberal, especialment durant l’etapa isabelina, entre els anys 1840 i 1868.

El seu capítol principal és:

• “Com funcionaren els instruments del poder liberal a la Catalunya de mitjan segle XIX?” Es tracta d’un estudi sobre els efectes que tingué a Catalunya el predomini del poder militar sobre les institucions civils liberals, qüestió bàsica per poder entendre com fou de problemàtica i conflictiva l’acomodació dels catalans dins de la política espanyola.

- El segón, anomenat “La participació dels catalans en la política espanyola del segle XIX” és una breu aproximació a l’anàlisi del per què fou tan escassa la presència de catalans en la direcció de la vida política d’aquella centúria.

3) La tercera unitat s’anomena “L’acció política dels conservadors catalans: de Duran i Bas a Cambó” i estudia l’acció política dels conservadors catalans al llarg de quasi un segle, des de 1840 a 1931.

- El primer article d’aquesta unitat, “El conservadurisme polític català: del fracàs del moderantisme al desencís de la Restauració”, publicat l’any 1981, encara és una de les aportacions més completes sobre l’actuació política dels conservadors catalans durant una bona part del segle XIX. Borja de Riquer utilitza la riquíssima documentació de Manuel Duran i Bas per estudiar l’actuació del que s’anomenat els “ministerials a la catalana” (la col·laboració condicionada amb el govern a canvi de contraprestacions.) i explica el desencís dels conservadors catalans (Duran, Mañe i altres) davant el model d’Estat espanyol i la pràctica política del sistema de la Restauració.

Aquest article està configurat pels següents capítols:

• “El conservadorisme català: del moderantisme a la Unión Liberal”.
• “De la perplexitat al reagrupament de forces (1868-1873)”.
• “L’organització del moviment alfonsí a Catalunya (1873-1874)”.
• “1875-1876: l’enfrontament amb Cánovas”.
• “Rectificació o Restauració”.

- En el segón article, “Els corrents conservadors catalans i la seva evolució cap al catalanisme polític”, amb un to més assagístic, s’analitza l’evolució cap al catalanisme polític de molts conservadors de procedència urbana i rural i les seves diferències.

L’article està confegit pels següents capítols:

• “Els conservadors catalans i l’estat espanyol centralista”.
• “El pensament conservador de la burgesia urbana”
• “L’aparició del regionalisme econòmic burgés”.
• “El pensament de la burgesia rural”.
• “1898: cap a la convergència dels conservadors catalans”.

- El tercer article, “Francesc Cambó: un regeneracionista desbordat per la política de masses”, està dedicat al seguiment del principal polític conservador català del primer terç del segle XX. En ell es posa èmfasi en la irrupció del catalanisme en la política espanyola a partir de 1901. També s’examinen els projectes català i espanyol de Francesc Cambó i les principals etapes de la seva actuació política.

En aquest article hi destaquen els següents capítols:

• “El catalanisme intervencionista, fruit de la modernització política”.
• “La qüestió catalana és plantejada al Congrés”.
• “La Mancomunitat, la victòria catalanista que accentuà la descomposició dinàstica”.
• “1916: la gran ofensiva camboniana per una Espanya gran”.
• “El protagonisme de Cambó en la crisi de 1917”.
• “L’estèril presència dels catalanistes al govern”.
• “1918: el tactisme de Cambó: era arribada l'hora de Catalunya”.
• “I de nou el replegament conservador: 1919, quan Cambó agafà el fusell”.
• “Entre la política i els interessos econòmics: el Cambó home de negocis”.
• “1922: l’oportunitat perduda per Cambó”.
• “Preparant la sortida a la dictadura”.
• “Cambó i la democratització del sistema polític de la Restauració”.

4) La quarta unitat, “Sobre els nacionalismes català i espanyol”, està integrat per dos assaigs interpretatius i un text de debat historiogràfic.

-En el primer article, “Modernitat i pluralitat, dos elements bàsics per a entendre i analitzar el catalanisme”, Borja de Riquer defensa la tesi que el catalanisme és, en gran mesura, fruit de la major modernitat de la societat catalana i alhora un agent de modernització dels comportaments polítics.

En aquí, els capítols destacats són:

• “Avenços i dèficits”.
• “Dos discursos i dues cultures”.
• “Una triple frustració”.
• “Factors de modernitat”.
• “Modernitat i evolució doctrinal”.

-En el segon article, “Aproximació al nacionalisme espanyol contemporani”, s’ofereix un ampli esquema interpretatiu sobre les característiques i els camins del nacionalisme espanyol al llarg dels segles XIX i XX.

-En el tercer article, “Sobre el lloc dels nacionalismes i regionalismes en la història contemporània espanyola. Un debat historiogràfic”, és un toc d’atenció sobre la rellevància que cal atorgar a aquests moviments dins d’un esquema interpretatiu global i un contrapunt als plantejaments de Juan Pablo Fusi.

Fet i fet, i tal com diu el seu autor: “...aquest és un llibre d’història que pretén explicar i fer entendre l’origen d’un dels problemes que avui provoquen més controvèrsies polítiques: el de les identitats a l’Espanya contemporània...”

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

 

"REGIONALISTES I NACIONALISTES (1898-1931)”

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

DOPESA. Conèixer Catalunya / Pàgines: 140 / Volum 22 / ISBN: 84-7.235-415-6 / Edició: abril 1979.

Aquest llibre és una síntesi panoràmica dels primers trenta anys del segle XX a Catalunya. Així, abasta des del desastre del 98 del XIX fins l’adveniment de la Primera República espanyola.

S’analitzen, doncs, les conseqüències de la crisi del 98 a Catalunya i l’inici del procés de conscienciació nacionalista. Ambdós contribuiran a la progressiva imposició política i ideològica de les idees catalanistes. El fil conductor estarà marcat pel protagonisme de la Lliga i pels intents de crear alternatives nacionalistes de caire més popular i progressistes.

Però també seran anys de profundes transformacions econòmiques i socials: accentuat creixement, diversificació industrial, augment del pes demogràfic i econòmic de la ciutat de Barcelona sobre la resta de Catalunya.

Els antagonismes de classe esclataran amb força i la constant lluita social assolirà un alt nivell de violència.

Un excel·lent i aclaridor llibre.

 

 

Actualitzat: 18/05/2024