POST 8: SOCIETAT DE LA IGNORÀNCIA I MALÈVITX

Post tal com raja. Penso en veu alta.

De la modernitat a la postmodernitat. Del paradigma racional al paradigma de la complexitat. De l’escriptura/lectura lineal a la hipertextual. Del llibre a l’hipertext. De la societat de la informació a la societat informacional. De l’estat-nació als fonamentalismes i al nacionalisme. Caos i complexitat. Veure i mirar. Obra i text: “...d'obra només n'hi ha una, de textos tants com lectors sàpiguen llegir...” (Roland Barthes). Coneixement acumulatiu i saber descentralitzar. Perspectives i mirades unívoques o polièdriques i polifòniques. Raó i emoció. Xarxa i nodes. Revolució tecnològica: “...La tecnologia no és bona ni dolenta, ni tampoc neutral..." (Melvin Kranzberg). Identitats primàries: religiosa, ètnica, territorial, nacional; bipolaritat entre la xarxa i el jo. Societat de la ignorància.

El que Antoni Brey anomena societat de la ignorància, Daniel Innerarity la defineix com a societat del desconeixement, mentre que Gonçal Mayos parla de la societat de la incultura.

Em ve a la memòria el quadre de Malèvitx, Quadrat negre sobre fons blanc. Què en sabem d’aquest quadre i de Malèvitx?

Kasimir Malèvitx: Quadrat negre sobre fons blanc. 1913. Oli sobre tela. 106,2 x 106,5. Museu

de Sant Petersburg.

Tot amb tot, la ignorància no ha de per què tenir o ser un estat amb una connotació negativa. Com el gust i la sensibilitat, potser pot educar-se? Vaig a cercar explicacions, comprensions i interpretacions sobre Malèvitx i el seu Quadrat negre sobre fons blanc.

Més informació a:

• Conversaciones en La Central. Antoni Brey, Gonçal Mayos y Marina Subirats: “La Sociedad de la Ignorancia”

• En aquest blog: BREY, A.; INNERARITY, D.; MAYOS, G.: La societat de la ignorància

• Sobre Malèvitx i el Quadrat negre sobre fons blanc:

Blog d’Humanitats: Introducció a la història de l’art (Joan Campàs) 

Humanistes virtuals: L’adveniment de la modernitat en l’art (Ramón Casabosca)

POST 7: SOCIETAT INFORMACIONAL: ALGUNS TRETS CARACTERÍSTICS

Tot llegint els resums de J.Campàs sobre l’obra de Manuel Castells, L’era de la informació, podem concloure que ens trobem instal·lats en un nou tipus de societat, la societat informacional. Aquesta, lluny de ser compacta, homogènia o coherent, es troba tensionada entre dues forces que dominen els seus processos: d'una banda, la globalització reticular de l'economia, la tecnologia i la comunicació; de l'altra, el poder de la identitat. Aquesta tensió entre la xarxa global i el jo-nosaltres identitari és el resultat dels múltiples canvis esdevinguts en els darrers cinquanta anys en el nostre planeta i és la que en l'actualitat anima i condiciona els processos socials fonamentals que estan decidint el nostre destí en aquesta frontera entre mil·lennis.

Castells ve a dir-nos que el capitalisme ha vençut, però no és tal com era en l'època anterior de l'industrialisme perquè, en l'actualitat, és global, informacional i organitzat en  l'empresa xarxa. La seva expressió més alta és el capitalisme financer que, com a malla global informacional per la qual flueixen diàriament quantitats immenses de diners, domina la deriva econòmica del món actual. Però tampoc aquest resultat és el producte d'una dinàmica homogènia i lineal. Els processos de globalització, reorganització en xarxa de l'empresa i sorgiment de la nova tecnologia de la informació han estat i són, cada un en si mateix, complexos i, per descomptat, s'han desenvolupat de forma autònoma, amb independència que, a partir d'un determinat estadi, hagin confluït i posat en comú les seves energies per a configurar al capitalisme actual. No estem, doncs, davant un diagnòstic de suau evolució lineal, ni davant d'un retrat simple de situació. 

Estem, doncs, davant una nova era, la de la informació, a la qual correspon una nova societat, la societat informacional. La seva expressió estructural actual és la del capitalisme informacional, és a dir, global, basat en la generació, processament i transformació tecnològics de la informació, interconnectat en xarxa i que arrossega la doble crisi de l'Estat-Nació i la família patriarcal. Però aquest diagnòstic és encara insuficient, doncs, per Castells, la societat informacional és també la del poder de la identitat. I és justament la contraposició entre la xarxa informacional i l'emergència d'identitats estranyes a aquella la seva caracterització més plena. 

En aquest punt, Castells centra la seva atenció en els moviments socials de resistència que s'oposen a la deriva de l'informacionalisme global i la seva xarxa excloent. En ells emergeixen bàsicament identitats de resistència que oposen al nou món els codis culturals afermats en la tradició o en l'experiència local. Les seves manifestacions són molt variades i en algunes centra l'autor la seva atenció, com per exemple, el fonamentalisme islàmic i cristià, entre d’altres.

POST 6: SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ O CONSTRUCCIÓ GEOPOLÍTICA NEOLIBERAL?

La Societat de la Informació, emparada en les promeses d'una construcció social més solidària, oberta i democràtica, és una realitat que ha impregnat els esforços socials de realització humana més actuals. Amb un dinamisme únicament comparable al de la conquesta de l'espai, en el passat segle XX.

En aquest sentit, l'obra Història de la societat de la informació, del reconegut professor Armand Mattelart, cerca desentranyar les principals premisses sobre les quals es fonamenta tota aquesta construcció social imaginària.

Més que un atac a la tecnologia o al seu ús indiscriminat, l'obra revela les arrels de l'imperatiu tecnològic o dels principals conceptes que sostenen la nostra actitud complaent davant les noves tecnologies.

I és que darrere l’actitud de submissió absoluta davant l'existència i avanç de les noves tecnologies com a mitjans de construcció social sembla haver-hi -segons Mattelart- una sèrie de pressupostos que han consolidat un estil de "sentit comú tecnològic" impregnats d'una forta pudor autoritària.

En aquesta línia, Mattelart desenvolupa i combina una perspectiva cronològica amb una perspectiva geopolítica, establint amb aquesta metodologia una connexió clau entre diversos conceptes estratègics:

• El culte al nombre com a forma d'organitzar el pensament i el diàleg públic. En aquest apartat, Mattelart demostra com el nombre ha estat utilitzat per determinar l'existència social. Ho sintetitza perfectament la frase: “...Los hombres contaron los números y ,finalmente, sólo los números contaron...". (Mattelart, pàg 9).

 

• La funcionalitat com a concepte clau per entendre el matrimoni entre un estil de vida tutelat per la primacia d'un valor científicoindustrial per sobre un dret natural a una vida privada, consolidant així, un nou tipus de sociabilitat. 

 

• L'establiment d'una matriu matemàtica per a la comunicació, que està fortament lligada a una assimilació de la informàtica en la quotidianitat i, per tant, a la sistematització de totes les formes d'expressió sota un mateix i únic patró, la qual cosa acaba fent callar qualsevol forma de protesta social que no s'inscrigui sota aquestes regles d'actuació. 

 

• L'adjudicació d'un valor geopolític a les xarxes virtuals, en tant que ja no estem en una economia de productes manufacturats, sinó en una economia de serveis, on són més importants les relacions humanes que s'estableixen. Com a expressió d'aquest argument l'autor analitza l'anomenada diplomàcia virtual. 

 

• L'anihilació de la major part dels esforços per establir un ordre social més consolidat, per mitjà de diferents polítiques públiques, a causa de l'aparició de noves realitats, més globals i menys sotmeses a un únic tipus d'ordenament. 

 

• L'inici d'una societat civil més global sota l'hegemonia nord-americana, marcada pel determinisme tecnològic i subjugada a una normalització indeclinable, de forts interessos nord-americans, però amb escasses explicacions per a la resta del món. Això atempta, segons Mattelart, contra “...las cuatro virtudes cardinales de la sociedad informacional -«descentralizar», «globalizar», «armonizar» y «dar plenos poderes para hacer» (empowerment)...” (Mattelart, pàg 53).

Fet i fet, Mattelart és molt crític davant la desídia social respecte a la necessitat de reinventar una nova Societat de la Informació, alternativa que hauria d'inquietar a molts dels àmbits de l'activitat humana.

POST 5: EL PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT

El paradigma de la complexitat sorgeix en el marc de la postmodernitat.  La postmodernitat ha permès que el paradigma de la complexitat (Edgar Morin, París 1921, és el seu màxim representant)  no es quedi en l'àmbit de crítica i d’estudi, sinó que abasti tots els àmbits de la vida. Quins són, doncs, els trets més característics del paradigma de la complexitat, que s’oposa de manera clara i frontal al paradigma de la racionalitat i a qualsevol determinisme? Vegem-ho.

La vida i el món són complexos. No és possible abastar la majoria de fenòmens que ens passen des del pensament lineal, racional. Tanmateix, la probabilitat, la incertesa, l’atzar... formen part del corpus de coneixement actual. I no podem obviar-les. La complexitat no pot ser expressada, doncs, des de lleis úniques o idees simples.  Per a aproximar-nos al coneixement, no només ho hem de fer des de la reducció analítica. L’esquematització racionalista és reduccionista i insuficient. Si analitzem el coneixement per parts, el que fem és que ens estem deixant les relacions entre aquestes parts. Les relacions que establim són, al cap i a la fi, tan importants com les dades que simbolitzem en les parts analitzades.

Per altra banda, tot procés ha de ser vist des de la vida i amb una mirada polièdrica, per tant, no ens podem quedar només amb l’abstracció cartesiana. Com a procés està immers en l’esdevenir i està influenciat per múltiples interaccions. Les interaccions són constants i s’influeixen mútuament; de fet, cal veure els processos com a sistemes circulars que actuen a base de diferents bucles. I, a més, en qualsevol procés hi ha un factor d’aleatorietat que es pot exemplificar en soroll que li ve de l’exterior. 

La distinció entre subjecte i objecte no té cabuda en el paradigma de la complexitat. No hi pot haver dualisme, sinó que hi ha multilateralisme. Tot ha de ser vist com a interactiu i polifònic. No podem copsar res des de posicions no implicades directament en el procés de coneixement. Tota acció de coneixement implica pertorbar allò que anem a conèixer. Per això, el coneixement és canviant i fragmentari. I també comporta desconeixement, no-saber. De fet, en el paradigma de la complexitat no hi ha coneixement en majúscules, sinó perspectivisme de la vivència del subjecte múltiple. El mite cartesià del subjecte s’ha revelat en el món de la complexitat com constructe o objecte ideal del propi pensament desarrelat de la vida. 

Fet i fet, tampoc podem oblidar el paper del caos. Els sistemes caòtics són deterministes, però impredictibles. Petites variacions en les condicions inicials generen grans diferències en els resultats. El determinisme, doncs, no significa, de cap manera, predicció. No podem conèixer els errors que afectaran en gran manera els resultats posteriors. Només un coneixement il·limitat per part de l’ésser humà podria pal·liar aquest problema; tanmateix, com que l’ésser humà és finit, això no és possible. 

El caos, però, té característiques ben curioses. Per una banda, és necessari que hi hagi caos per arribar a qualsevol mena d’ordre, perquè cal destacar que hi ha ordre en el caos. De fet, l’ordre sorgit del caos és una de les característiques del món. D’alguna manera, es pot dir que l’atzar té una forma que el precedeix i el fa ordenat. Els elements caòtics poden revelar-nos un cert ordre en esquemes propis de la complexitat que, en el marc del model racionalista, haurien estat negligits. 

Comptat i debatut, tal com ens indica Joan Campàs a Hipertext i Complexitat: “... La realitat és, doncs, polisèmica, com el mateix hipertext, admet diferents lectures i cap és definitiva (en contraposició amb la lectura monosèmica pròpia de la modernitat). Recordem la distinció de Barthes entre obra i text: d'obra només n'hi ha una, de textos tants com lectors sàpiguen llegir...” (pàg. 4).

Tot això era impensable en l’anterior paradigma cartesià. És per aquest motiu que la complexitat implica una nova forma de veure la racionalitat i el pensament. En aquest punt de la cerca, hem de concretar i escollir algun suport per on seguir. 

Una possibilitat consisteix a relacionar el nou paradigma amb les noves tecnologies per a arribar a parlar d’un entorn cultural diferent. Si aquest nou entorn cultural comporta noves formes d’expressió, ben segur que l’hipertext n’és una d’aquestes. 

Fet i fet, tal com afirma Joan Campàs a Hipertext i Complexitat: “...l'hipertext se'ns mostra com el final d'un procés de complexificació creixent de la nostra relació amb l'escriptura i amb el saber, que troba la seva expressió en dues característiques essencials:

•  l'hipertext està constituït per un conjunt no estructurat a priori d'elements (els nodes) que, vinculats els uns amb els altres, formen un sistema: tota acció sobre un dels elements reconfigura la totalitat

• cada activació de l'hipertext per un usuari determina un recorregut singular i provoca una estructuració provisional del conjunt

És en aquesta interacció constructiva d'un subjecte amb un conjunt variable i fluctuant de coneixements que l'hipertext pot ser considerat com una resposta adequada al repte de la complexitat...” (pàg. 13)