Els meus llibres i altres dèries: HOMER

dilluns, 5 d’octubre del 2026

HOMER

“ODISEA”

LITERATURA CLÀSSICA

EDITORIAL GREDOS / Pàgines: 399 / ISBN: 84-249-2461-4 / Edició: 2000.

Alguns punts per entendre l’Odissea d’Homer podrien ser els següents:

1. El problema homèric i la composició oral

L'anomenada qüestió homèrica arrenca en el segle XVIII a partir de Friedrich August Wolf, (Prolegomena ad Homerum, 1795). És el primer estudiós que va qüestionar la unitat autorial dels poemes homèrics tot assenyalant contradiccions internes, dobles narratives i inconsistències lingüístiques com a senyals d'una composició compilada, no unitària.

El gir decisiu del segle XX ve, però, de la banda de l'oralitat. Milman Parry, a partir de l'anàlisi estadística de l'epítet èpic homèric (“Ulisses de mil ginys”, “l'Aurora de dits rosats”, “l’Aquil·les, dels peus lleugers”), va demostrar que aquestes fórmules no eren tries estilístiques sinó unitats mètriques reutilitzables, necessàries per a la improvisació oral en directe. Juntament amb Albert Lord, va confirmar la hipòtesi treballant sobre el cant èpic oral dels joglars eslaus, documentat a The Singer of Tales (1960) —obra que continua sent el punt de partida obligat de qualsevol curs sobre oralitat homèrica.

Aquesta perspectiva té conseqüències interpretatives profundes: si el text és el resultat cristal·litzat d'una tradició performativa acumulada (probablement fixada per escrit entre els segles VIII-VI aC), llavors nocions com “autor”, “intenció” o fins i tot “text original” s'han de matisar considerablement. Gregory Nagy ha radicalitzat aquesta posició defensant un model d'“evolució” del text homèric en múltiples fases de cristal·lització progressiva, més que no pas una única “redacció” atribuïble a un Homer històric. En canvi, altres estudiosos (com Richard Janko, a partir de criteris lingüístics de datació) defensen una composició més unitària i relativament tardana respecte a la Ilíaca.

2. Estructura narrativa i temporalitat

L'arquitectura de l'Odissea és notablement més sofisticada que la de la Ilíada, i això ha portat alguns crítics (no sense polèmica) a considerar-la una composició posterior, més “novel·lesca” en el seu tractament del temps i la subjectivitat. Alguns elements de la seva estructura narrativa són:

La narració en abisme (cants IX-XII). Ulisses esdevé narrador intradiegètic davant la cort feàcia: la veu èpica es desplaça del narrador omniscient extern al protagonista, que selecciona, ordena i emfasitza els propis records amb finalitats retòriques evidents (aconseguir l'ajuda d'Alcínous). Irene de Jong ha mostrat, amb eines de la narratologia genettiana aplicades sistemàticament al grec antic, com aquest desplaçament de focalització genera una ambigüitat deliberada sobre la fiabilitat del relat d’Ulisses.

La tècnica de l'entrellaçat. L'alternança entre la Telemàquia (cants I-IV), les aventures d'Ulisses i el retorn final a Ítaca no és merament additiva: crea sincronies temporals que obliguen el lector a reconstruir una cronologia comuna.

El retard del reconeixement. L'anagnòrisi és sistemàticament diferida: primer amb el porquer Eumeu, després amb Telèmac, la dida Euriclea, el gos Argos, i finalment —amb una resistència narrativa remarcable— amb la mateixa Penèlope. Aquest retard no és un simple mecanisme de suspens, sinó que articula tota una reflexió sobre el reconeixement com a acte epistemològic i emocional, no merament físic.

3. El nostos, la mortalitat i la identitat

El terme grec nostos (retorn) dona nom a tot un subgènere èpic —els poemes perduts anomenats Nostoi— i estructura la totalitat del poema com a tensió entre dos models de vida: la immortalitat estàtica oferta per Calipso (i, d'una altra manera, per Circe) i la mortalitat heroica, temporal però significativa, escollida finalment per Ulisses. Aquesta elecció es fa explícita al cant V, quan Ulisses prefereix Penèlope, ja envellida, a la immortalitat de Calipso.

La identitat d'Ulisses es construeix precisament per negació i disfressa: l'engany del Outis (“Ningú”) davant Polifem n'és l'exemple paradigmàtic, però el motiu es repeteix sistemàticament en les disfresses de captaire a Ítaca.

4. Penèlope: agència, astúcia i ambigüitat

La revisió feminista de Penèlope ha estat un dels desplaçaments interpretatius més significatius de les últimes dècades. Lluny de la imatge estàtica de l'esposa fidel i passiva —imatge que la mateixa tradició receptiva posterior ha tendit a fixar—, la crítica contemporània llegeix Penèlope com a agent dotada de metis (astúcia) pròpia, paral·lela (i complementària) a la d'Ulisses.

L'engany del sudari de Laertes (teixit de dia, desfet de nit) n'és la prova més evident: Penèlope no és simplement resistent, sinó activament enganyadora, i el text la caracteritza amb el mateix vocabulari de l'astúcia (kerdea, dolos) que s'aplica al seu marit. Tanmateix, l'ambigüitat calculada de Penèlope davant els pretendents —el concurs de l'arc, l'anunci del qual precedeix just el retorn del marit— pot llegir-se com una decisió estratègica pròpia, no merament com un designi diví o una casualitat argumental.

En un registre complementari, el poema manté deliberadament oberta l'ambigüitat sobre el "veritable" estat de coneixement de Penèlope (sap o no sap que el captaire és Ulisses?), i com aquesta indeterminació narrativa és constitutiva del sentit del poema, no un defecte a resoldre.

5. Espais meravellosos, monstruositat i alteritat

Els episodis fabulosos del “cicle d'aventures” (Ciclops, Circe, Sirenes, Escil·la-Caribdis, Lestrígons) no funcionen com a mer decorat fantàstic, sinó que articulen una geografia simbòlica que defineix, per contrast, què significa la “civilització” grega representada per Ítaca.

Polifem encarna la negació de la xenia (l'hospitalitat ritualitzada, pilar de l'ètica social grega): el Ciclop no cultiva la terra, no coneix l'assemblea ni les lleis, i devora els seus hostes en lloc d'acollir-los. Circe i Calipso, en canvi, representen un altre tipus d'amenaça: no la violència bàrbara sinó la dissolució de la identitat masculina i heroica en l'espai femení i atemporal (la transformació en porcs, la immortalitat sense glòria). De fet, hom pot pensar en aquests espais com a experiments narratius sobre els límits ontològics entre humà, diví i animal, inherents al projecte èpic homèric.

Amb tot, també cal fer una lectura antropològica sobre la metis com a categoria d'intel·ligència pràctica, astúcia i engany —oposada a la força bruta— que travessa tant els monstres com el mateix Ulisses.

6. Recepció i pervivència

La història receptiva de l'Odissea és pràcticament coextensiva amb la història de la literatura occidental.

Dins d'aquesta tradició receptiva convé distingir almenys tres línies:

La reescriptura modernista, amb el Ulysses (1922), de James Joyce, com a cas paradigmàtic: no una adaptació argumental, sinó un trasllat estructural del nostos homèric al Dublín d'un sol dia, substituint l'heroisme èpic per l'heroisme de la vida quotidiana.
La revisió des de la veu femenina i marginal, amb The Penelopiad (Penélope y las doce criades) (2005) de Margaret Atwood, que dona veu a Penèlope i a les dotze esclaves penjades al cant XXII —episodi que la crítica contemporània ha revisat críticament pel seu tractament de la violència de gènere i de classe dins el poema mateix.
La tradició catalana i mediterrània, amb la traducció canònica de Carles Riba (1919, revisada el 1948) com a fita fonamental de la recepció homèrica en llengua catalana, i el símbol constant d'Ítaca com a metàfora del viatge vital, fixat sobretot pel poema “Ítaca” de Kavafis —tot i no ser pròpiament una reescriptura de l'Odissea, n'és inseparable en l'imaginari receptiu contemporani.