JÜNGER, Ernst

"EN ELS ESPADATS DE MARBRE”

LITERATURA ALEMANYA / SEGLE XX

Edicions 62 / Pàgines: 137 / ISBN: 84-297-3057-5 / Edició de gener de 1990.

L'escriptor alemany, Ernst Jünger (1895-1998), va escriure aquest llibre el 1939. Va suposar l'acusació més clara i contundent contra la tirania que en aquell moment regnava en molts països d'Europa, no només a Alemanya. Els seus lectors van intuir que es tractava sens dubte d'alguna cosa més que un simple relat intemporal. Tenien davant seu, la declaració d'un presagi. Un auguri funest. El 1945 no van poder donar crèdit als seus ulls. Jünger es va avançar sis anys a la història, narrant amb detall meticulós tot el que esdevindria. I tot això a través d'aquest relat mític i simbòlic.

La narració comença rememorant i descrivint com és la vida a la Gran Marina: un antic i civilitzat país situat al costat de les aigües d'un llac. Una terra rica, generosa, els habitants de la qual es dediquen al conreu del blat i la vinya. La religió dominant és el culte als avantpassats, i la vida social, política i jurídica, es regeix per un ordre tradicional. La bellesa, el dret i l'alegria de viure es fonen en una unitat harmoniosa. Al nord de la Gran Marina es troben els penya-segats de marbre, que la separen d'un paisatge diferent: la Campagna. Allà habiten els pastors, dedicats a la cria del bestiar. Practiquen una religió bàrbara, són salvatges i indòmits, però també tenen la virtut de l'hospitalitat i un sentit instintiu de què és just. On acaben les pastures comencen els boscos, llocs incultes i foscos on viu gent sanguinària, enemiga de la llibertat i la dignitat humanes, a les ordres del Cap dels Guardes Forestals: “... figura al·legòrica no necessàriament vinculada a Hitler sinó a qualsevol tipus emblemàtic de la moderna tirania del segle XX...” (Cinta Raurich. Presentació. Pàg. 7).

Fet i fet, En els espadats de marbre és una història sobre el nihilisme i la destrucció. En la seva lectura es distingeix una evident intenció política. El Cap dels Guardes Forestal va ser identificat immediatament amb Hitler, i els habitants dels boscos amb la gentussa nacionalsocialista. Biedenhorn, el covard i aprofitat cap dels mercenaris de Marina, seria la representació de l'exèrcit alemany. L'Ordre dels Mauritans al·ludia a les innombrables sectes nacionalistes que van contribuir a l'esfondrament de la República de Weimar. Descobrireu que el relat fa també dues al·lusions a la Guerra Civil Espanyola quan nomena Sagunt i la rebel·lió a Ibèria.

Jünger, tot i els seus ideals aristocratitzants i elitistes, voluntari a la Primera Guerra Mundial, recelós de la República del Weimar i admirador del Hitler dels primers anys, tampoc va dubtar a rebutjar l’antisemitisme i el nacionalsocialisme. Reclòs en l’exili interior del seu país va saber captar el futur i el va plasmar en aquest sublim relat intemporal i al·legòric.

Podeu trobar més informació a:

El guijarro blanco.

La hora del lobo.

Mi siglo.

La Fura dels Baus també ha fet una òpera sobre el text d’en Jünger: Sobre los acantilados de mármol.

 

Actualitzat: 6/11/2022

LITERATURA MEDIEVAL VI: EL CONCEPTE D'AMOR EN EL "ROMAN" (Nota 2)

Amor i cavalleria són els pilars del roman courtoise occidental. El cavaller sense amor no es concep, i de la mateixa manera que no hi ha relat cavalleresc sense aventura o màgia, tampoc n'hi ha sense la presència de l'amor. Ara bé, l'interessant aquí no és que els herois protagonistes siguin cavallers enamorats, sinó que l'amor aparegui en ells expressat i concebut de manera similar, i sota aquesta forma especial de retòrica sentimental que anomenem amor cortès. Aquest apel·latiu val tant per al sentiment cantat pels trobadors llenguadocians, com per al qual mou als cavallers com Lancelot o Tristany, encara que hi ha algunes variacions. Per exemple:

L'amor és un sentiment exclusiu dels que han nascut en elevat bressol, i no pot trobar  acomodament, no almenys aquesta classe d'amor, entre les classes inferiors, a les quals està vedat. (Què en sabem de l’amor dels camperols?).

El cavaller enamorat se sent impulsat a la gesta esforçada per l'amor, que és, per tant, font d'honor i cavalleria per als herois.

L'amor com a sentiment capaç d'inspirar proeses apareix ja en els primers romans com el Romà de Thebes, el Román d'Enees i el Romà de Troie, i travessa tota la literatura cavalleresca fins a arribar a Don Quixot. El cavaller se sent feliç quan se li presenta una situació que li permet realitzar una gesta que pugui oferir a la seva amiga.

Així, l'amor en el codi cortès és un compromís intransigent que exigeix ​​lliurament complet i total submissió.

Un amor una mica malaltís, potser?

CASSANY, Daniel

 

"LA CUINA DE L’ESCRIPTURA”

DIDÀCTICA
Editorial Empúries / Pàgines: 209 / ISBN: 978-84-7596-913-8 / 8ª edició: juny 2011.

Després de llegir La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany es té un cert respecte escriure’n un comentari.  Un no gosaria dir ni piu. De fet, tinc la sensació d’haver estat un mal lector, un mal alumne del seu text i no seguir tot el receptari de consells, eines i ensenyances que s’apleguen en aquest llibre.

Per què La cuina de l’escriptura és això, “...un manual de redacció per a tots aquells que s’han de posar a escriure...”, tal com assenyala Cassany en la contraportada del seu llibre. Però un manual divertit i alhora rigorós. I que no pretén donar un conjunt de lleis irrefutables perquè “...no hi ha beuratges màgics ni receptes instantànies per escriure...” (pàg. 195): l’exercici d’escriure necessita temps i cal aprendre’n l’ofici. O tal com ho comenta en Cassany, “...com un quadre inacabable, sense fi, sense meta, l’escriptura sempre permet anar més enllà...” (pàg. 193)

No us perdeu aquest receptari.

Podeu trobar més informació a:

• La web de Daniel Cassany.
• La cuina de l’escriptura a UPF. També hi trobareu un link (La crítica opina) amb les crítiques publicades en vuit diaris diferents.
• Recomanant La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany a Entrecot al punt i coma.
• La cuina d’escriure o com escriure a Contraducción.
• Receptes per millorar l’expressió escrita a Fem literatura.

 -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

"ESMOLAR L’EINA. 

Guia de redacció per a professionals”

  DIDÀCTICA

Editorial Empúries / Pàgines: 159 / ISBN: 978-84-9787-250-8 / 2ª edició: novembre 2007.

Esmolar l’eina ve a ser una continuació de La cuina de l’escriptura, però en un sentit diferent. Ja no es tracta d’un manual de redacció per a no iniciats sinó una guia per a tots aquells que en les seves feines han d’escriure. Cassany els anomena professionals: economistes, juristes, enginyers, biòlegs, metges, mestres, etc.

Cassany parteix de la base del fet que: “...El discurs és una eina per comunicar coneixements, per desenvolupar l’activitat laboral, per enfortir la identitat professional, per acomplir els nostres deures i per exercir el poder...” (pàg.10). Així, per a tots aquests professionals “...el discurs és una eina de feina, i aquest llibre ensenya a esmolar-la...” (pàg.10).

Fet i fet, Esmolar l’eina “...se centra en els discursos més especialitzats, posant èmfasi en les qüestions transversals: l’anàlisi del lector, l’estructuració del contingut, la confecció de títols, índex i resums, el disseny d’il·lustracions, etc. També estudia dos tipus de text importants per a una organització: les instruccions i les cartes....” (pàg.11)

Ras i curt, doncs, no podem oblidar la rellevància que té l’escriptura. Saber escriure atorga poder. I més a la feina.

Actualització: 12/12/2024

SÁNCHEZ PIÑOL, Albert

"VICTUS. BARCELONA 1714”

LITERATURA CATALANA / NOVEL·LA HISTÒRICA

La Campana / Pàgines: 605 / ISBN: 978-84-96735-84-2 / 5ª edició: desembre 2013.

Tot sembla indicar que el 2014 ja es constata com una data cabdal per a l’imaginari nacional català. A banda de ser l’any de la possible consulta per a la independència de Catalunya, també és el del Tricentenari del 1714. Així, ja s’han publicat més de 10 obres, tal com es pot observar a  L’illa dels llibres.

Victus, d’Albert Sánchez Piñol, pertany a aquesta efervescència editorial i s’insereix com a novel·la històrica, conjuntament amb les de Jaume Clotet i David de Montserrat amb Lliures o morts, Alfred Bosch amb la trilogia sobre 1714, i Andreu Martin amb Cicatrius de 1714.

En el cas de Victus, d’entrada cal constatar que és una molt bona novel·la històrica: documentada, ben ambientada, amb una perfecta combinació entre personatges històrics i de ficció.

Però, potser, el que en cal destacar, i aquí rau el seu valor, és que transcendeix la mateixa història novel·lada i ens explica el setge de 1714 des de l’òptica de la gent del poble. És el 1714 contat des de baix i no des de la perspectiva d’un o l’altre bàndol.

I així, també desmitifica el context de la guerra de Successió espanyola. En aquest sentit, són molt il·lustradores les impressions d’en Martí Zuviría, el protagonista de la novel·la, quan entre les pàgines 123 i 132 ens descriu el marc de la guerra de Successió i l’anomena com: “...La guerra més gran que el món ha conegut. Va implicar dotzenes de nacions, que durant un quart de segle van batallar per diversos continents...”

Victus, doncs, desfà mites i potser per això l’Albert Sánchez Piñol, en alguna entrevista, ha comentat que és també la tragèdia perfecta.

Podeu trobar més informació sobre la novel·la i el seu autor a:

Victus1714.

Victus (Viquipèdia)

Victus Barcelona 1714 a “El placer de la lectura”

Victus a “Qué leer”.

Victus, la secreta força d’una paraula a “Vilaweb”

Victus, tres setmanes desprès a “El Núvol”

La tragédia perfecta a “El Pais”.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

  "VAE VICTUS”

LITERATURA CATALANA / NOVEL·LA HISTÒRICA

La Campana / Pàgines: 525 / ISBN: 978-84-16457-08-3 / 1ª edició: novembre 2015.

Vae Victus és la continuació de Victus. Com no podia ser d’una altra manera, tornem a tenir un grapat de pàgines amb les aventures d’en Martí Zuviría, el descarat enginyer militar recreat per Albert Sánchez Piñol. I també, com no podia ser d’una altra manera, les comparacions entre les dues novel·les de ficció històrica són inevitables.

Així, del Victus, (del verb llatí vinco, vici, victum, que significa vèncer, guanyar, ésser vencedor, avantatjar els enemics en crueltat, segons qualsevol diccionari de llatí que consultem), passem al Vae Victus, al ai dels vençuts (vae és una interjecció llatina que significa ai¡, ah¡). Si el Victus tenia la gràcia de transcendir la pròpia història per explicar-nos de forma imparcial, sense caure en dinàmiques nacionalistes, quin va ser el context i què va representar el 1714 per a Barcelona i els barcelonins, el Vae Victus és un constant anar i venir d’aventures al bell mig del segle XVIII; el seu protagonista va de l'Amèrica del Nord colonial fins a Nova Zelanda, passant per França, Espanya i Anglaterra, i per la Barcelona dominada pels Borbons. Fet i fet, si el Vae era la història èpica d’una ciutat, el Vae Victus és la història picaresca del seu protagonista, en Marti Zuviría.

Evidentment, el Vae Victus també està construït amb una bona documentació històrica del període de 1715 a 1770, anys per on transcorre l’acció. Amb personatges històrics que reapareixen: Joris Prosper Van Verboom, enginyer en cap de les tropes filipistes durant la Guerra de Successió Espanyola; James Fitz-James Stuart, duc de Berwick, en Jimmy segons Marti Zuviria, militar i aristòcrata anglès al servei de Lluís XIV de França també durant la Guerra de Successió Espanyola; el militar Antoni de Villarroel i Peláez, general comandant de la defensa de Barcelona durant el setge de 1714. I d’altres, de nous, com: Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet, que fou un soldat, fuseller de muntanya, partidari de la causa austriacista; Frederic II de Prússia, el Gran;  Maria Teresa I d’Àustria. També hi destaquen descripcions de batalles, amb sang i fetge, com les de Salkehatchie o la pressa de Port Royal a Carolina del Sud (vegeu yamasee, a Viquipèdia), o la de Dettingen de 1743, en el context de la Guerra de Successió Austríaca –sí, els austríacs també van tenir una guerra de Successió-. I per acabar, la novel·la, també està amanida amb tot un seguit de frases fetes i, a voltes, brillants, com també era el cas del Vae, com per exemple: “...el destí no existeix, que el construïm cada dia amb els nostres actes i les nostres omissions...” (pàg. 233); “...la guerra no és la més elevada de les arts, sinó el més baix dels politiquetxos...” (pàg. 238); “...Per què lluiten els homes? En el fons la resposta és ben senzilla: perquè no poden no fer-ho...” (pàg. 247); “...la gana no sap res de principis...” (pàg. 287); “...la història és el més sofisticat dels billars...” (pàg. 325); “...la vida és una experiència única, no una única experiència...” (pàg. 397).

Malgrat tot, potser hauríem de filar més prim i fer-nos algunes preguntes: per què tot aquest recorregut per tants països i continents? Per què tantes voltes per mig segle XVIII? Potser les respostes dels nostres interrogants les podem iniciar en el mateix 1714, que els catalans tant plorem (certament amb tota la raó del món), i les podem acabar tot observant el segle XVIII des d’un context més general.

Efectivament, el 1714 va ser per als catalans una data nefasta, ignominiosa. Però no vam ser els únics que vam patir setge, sang i foc.

El segle XVIII s’inicia, per a molts historiadors, el 1715, amb la mort de Luis XIV, i s’acaba el 1789, amb l’esclat de la Revolució Francesa. De fet, per a la historiografia occidental és el darrer dels segles de l'Edat Moderna i el primer de l'Edat Contemporània, prenent convencionalment com a moment de divisió entre ambdues els anys 1705 (màquina de vapor), 1751 (L'Encyclopédie), 1776 (Independència dels Estats Units) o, més comunament, el 1789 (Revolució Francesa). És el segle en què comença la Revolució Industrial, el creixement del comerç, l’esclavatge de negres en massa;  el segle en què les antigues estructures socials, basades en el feudalisme i el vassallatge, seran qüestionades i acabaran per col·lapsar-se; el segle en què el desenvolupament de les arts i les ciències europees, de la mà de la Il·lustració, reafirmaran el poder de la raó humana enfront de la fe i la superstició.

Però és també un segle de constants guerres i enfrontaments. Una mostra és la següent:

• Guerra de Successió Espanyola (1701-1714). Cal repetir una i mil vegades que aquest va ser un conflicte internacional; potser un dels primers conflictes més globals.

• Gran Guerra del Nord (1700-1721). Conflicte en el qual estava en joc l'hegemonia del Mar Bàltic.

• Guerra de Successió de Polònia (1733-1735). Guerra d’abast europeu i, alhora, guerra civil polonesa.

• Guerra de Successió austríaca (1740-1748). Va ser un conflicte bèl·lic desfermat per les rivalitats sobre els drets hereditaris de la Casa d'Àustria a la mort de Carles VI, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. A Espanya s'entronca amb la ja existent Guerra de l'orella de Jenkins amb la Gran Bretanya.

• Guerra dels Set Anys (1756-1763). Potser el primer gran conflicte d’abast mundial i amb centenars de milers de morts. La guerra va tenir lloc entre els anys 1756 a 1763 per discernir qui havia de tenir el control de Silèsia i la supremacia colonial a l’Amèrica del Nord i a l’Índia. La guerra també va tenir com a escenaris la costa d'Àfrica, el Carib i les Filipines. Per una banda, hi van participar Prússia, Hannover, el Regne de Portugal i l’imperi colonial del Regne de la Gran Bretanya, i per l’altra, Saxònia, l’Arxiducat d’Àustria, el Regne de França, Rússia –fins a l’any 1762-, Suècia –des de 1757 fins a 1762- i Espanya –a partir de 1761-.      

• Guerra de la Independència de les tretze colònies americanes (1775-1783)

• Revolució Francesa (1789)

Ras i curt, el segle XVIII va ser un segle de molts i grans conflictes. I el dubte és si Albert Sánchez Piñol volia mostrar-nos aquesta conflictivitat. Soc del parer que, sí.

A l’Ara.cat podeu trobar la crítica de Pere Antoni Pons: La crítica de 'Vae Victus', la nova novel·la d'Albert Sánchez Piñol

Entrevista a Albert Sánchez Piñol a El Periódico: “El 12 de septiembre de 1714 no se ha explicado”

Actualització: 30/10/2022