LITERATURA MEDIEVAL VIII: EL COMPONEN MERAVELLÓS DEL ROMAN

Tristany i Iseu i El Cavaller de la Carreta responen a moltes de les característiques del “roman courtois”, gènere aparegut a les corts del nord de França al segle XII, escrit en vers i en francès, en el qual els herois són cavallers que protagonitzen aventures i viuen passions amoroses, tot seguint les pautes de l’amor cortès. Tanmateix, aquests cavallers han de solucionar algun conflicte o element pertorbador que amenaça la pau de la cort. Per tal de resoldre’l el cavaller haurà de superar tot de proves (multitud d’aventures de tota mena); només quan les haurà vençudes, podrà tornar a la cort amb la pau restablerta dels valors cavallerescos i amb la plena realització personal. Una característica recurrent, un leitmotiv en aquests relats és la presència dels elements meravellosos. 

LITERATURA MEDIEVAL VII: L’ESPAI EN EL ROMAN

El valor simbòlic de l’espai en les produccions literàries medievals és molt important. En moltes obres i en un munt de composicions trobadoresques podem apreciar, per exemple, la diferència entre la cort i el bosc.

Efectivament, tant el Tristany i Iseu com El Cavaller de la Carreta es situen en uns espais que es mouen en la dicotomia ordre/caos.

El primer element està representat per la societat organitzada de la cort; el segon, per la naturalesa salvatge i sovint encantada, amb el bosc com a màxim exponent. Així, la natura (el bosc), el caos, s’oposa al castell, que representa l’ordre. Fet i fet, hi ha una simbologia paral·lela d’allò que també és la dicotomia medieval: cultura enfront natura, entre allò que és construït, conreat i habitat i allò que és feréstec i salvatge, el caos.

Però serà precisament l’espai del caos (el bosc), l’entorn salvatge i imprevisible, l’espai que constituirà l’objectiu cavalleresc: serà on els cavallers obtindran aventures, tant per glorificar la seva fama com per efectuar penitència i retrobar-se amb si mateixos.

I em pregunto, per què els nostres amics cavallers els agradava més aquesta tendència de “fugir” cap al caos i no mantenir-se en l’ordre? Potser la solitud, com l’amor, també va néixer a l’Edat Mitjana?

POST 17: ANÀLISI LEXICOMÈTRICA (2)

Seguint amb l'anàlisi, en una primera aproximació de la taula anterior podem veure que la paraula més repetida és: “dones”

21 vegades	"Dones, Lluita Feminista e Independència" (TEXT 1)
25 vegades	"Feministes per la independència" (TEXT 2)

Tanmateix, les paraules “feministes/feminista” tenen una freqüència molt més gran en el TEXT 2 (15 vegades) que en el TEXT 1 (3 vegades).

També podem destacar que hi ha 3 paraules que es repeteixen en els dos textos però amb freqüències diferents:

	"Dones, Lluita Feminista e Independència" (TEXT 1)	"Feministes per la independència" (TEXT 2)
país	6 vegades	10 vegades
dret	6 vegades	5 vegades
independència / independentistes	7 vegades	4 vegades

I, finalment, també podem constatar que la paraula lluita (18 vegades) i social (6 vegades) apareixen en el TEXT 1, però cap en el TEX 2.

POST 16: ANÀLISI LEXICOMÈTRICA (1)

Introducció

I arribem al final d’aquest passeig per les Escriptures Hipertextuals. Es tractava de caminar tot reflexionant sobre la lectura i l’escriptura com un dels nostres mecanismes de creació de la nostra pròpia subjectivitat. Tal com ens ha comentat Joan Campàs al començament d’aquest recorregut: “...La nostra aprehensió del món està mediada pel llenguatge; el món és llenguatge. Recordem Wittgenstein: els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Aquesta alteritat (jo - món) o el món com l'Altre és el que delimita el nostre jo, i aquesta delimitació és el que permet la diferenciació. Ens fem conscients del jo i del món a través del llenguatge. És, doncs, el llenguatge el que construeix la subjectivitat; un individu incapaç de simbolitzar es deshumanitza. La consciència d'un mateix només és possible en el diàleg: el subjecte existeix quan s'adreça a l'altre (el jo existeix només si hi ha un tu)...”.

I un vessant pràctic d’aquest passeig per determinar si el llenguatge oral, l'escriptura lineal i la hipertextualitat, permeten construir diferents models de subjectivitat, és dur a terme una anàlisi lexicomètrica de textos, “...d'un conjunt de blogs feministes, activistes en general o polítics...”.

POST 15: GEORGE LAKOFF I ELS MARCS DE REFERÈNCIA

George Lakoff va escriure el llibre No pienses en un elefante sobre el llenguatge polític. La frustració política que li causava l'estratègia del partit demòcrata als EUA el va portar a teoritzar sobre el perquè de la situació sempre guanyadora dels republicans.

  

Com a especialista de lingüística cognitiva observa i analitza la forma de pensar de la gent. Així, la lingüística cognitiva ha establert que pensem en termes de marc mentals i metàfores. Per Lakoff: “...los marcos son estructuras mentales que conforman nuestro modo de ver el mundo; todas las palabras se definen en relación a marcos conceptuales. Puesto que el lenguaje activa los marcos, los nuevos requieren un nuevo lenguaje..” (pàg.4). Fet i fet, el marc de referència del "pare estricte" i valors com autoritat, disciplina o identitat i la capacitat de mobilitzar emocions han afavorit les polítiques conservadores nord-americanes.

La idea de canviar els marcs de referència és molt interessant (em recorda a la influència subtil)  i penso que Internet hi està contribuint: “...Cambiar de marco es cambiar el modo que tiene la gente de ver el mundo. Es cambiar lo que se entiende por sentido común. Puesto que el lenguaje activa los marcos, los nuevos marcos requieren un nuevo lenguaje. Pensar de modo diferente requiere hablar de modo diferente...” (pàg 4)

Per a Lakoff els marcs estan a la sinapsi del nostre cervell en forma de circuit neuronal. Com ell mateix diu: “...Cuando los hechos no encajan en los marcos, los marcos se mantienen y los hechos se ignoran....” (pàg. 59)

Més informació a:

• Article a El País, de Jose Luis Pardo: “Es el marco, imbécil”

• Article a Lausin's Blog, blog de Llaura Goméz Lausín: Análisi del libro No pienses en un elefante.

  

POST 14: LITERATURA HIPERTEXTUAL: ALGUNS EXEMPLES

La literatura hipertextual és molt jove. Efectivament, només té una vida i experimentació de 30 anys si la comparem amb la història del llibre imprès que té un bagatge de més de 500 anys, tal com ha comentat Joan Campàs. Tanmateix, ja parlàvem en el post anterior de la dificultat d’encabir la literatura hipertextual en els conceptes tradicionals de gènere i cànon. Però potser podríem parlar de tipologies i experimentacions diverses, diferents, a voltes polifòniques, i on, sovint, intervenen altres elements com la música, la imatge,...

Un parell d’exemples poden ser les obres de Heath Bunting (1966) i Jody Zellen (1961).

En concret, del primer, la seva obra Readme.html (1998), recorda a l'“Homer de l'hipertext” (en paraules de  R. Koskimaa), de Michael Joyce (1945), Afternoon, a story. I és que tenen en comú el fet d’estar conformats per una gran quantitat de vincles, aspecte que comporta l’existència de múltiples camins de lectura. De fet, tots dos, compleixen amb les característiques de la definició d’hipertext de  Theodore Ted Nelson que comentàvem amb el post anterior, I, tanmateix, en tots dos és impossible establir una divisió entre el que, en teoria literària, es coneix com a història i trama. Segons R. Koskimaa, “...la historia es la secuencia de ciertos acontecimientos en el orden causal-temporal en que presumiblemente han ocurrido...”[1] i la trama seria “...el orden en que esos acontecimientos  son narrados. [...] difiere de la historia porque reordena los acontecimientos...”[2]

En el cas de Jody Zellen, la seva obra Ghost City (1997) és més un conjunt multimèdia on predominen les imatges visuals i que no té text escrit sinó només algunes paraules. Amb tot, l’obra i el seu conjunt d’imatges, que en alguns casos en mouen per a tota la pantalla, ens transporta a una ciutat que no coneixem, a una ciutat fantasma o al seu esperit i, per tant, a la seva sordidesa.

Alguns autors hipertextuals, entre d’altres, que ens comenta Joan Campàs són: Douglas Davis, Judy Malloy, Olia Lialina, Mark Amerika, Shelley Jackson, Claude Closki, Susanne Berkenheger, Annie Abrahams, Natalie Bookchin, Julien D'Abrigeon, Miekal And i Maria Damon, Ingrid Ankerson, Caitlin Fisher, Cindy Gabriela Flores, Isabel Ara i Iñaki de Lorenzo, Cynthia Beth Rubin, Cory Arcangel, Martin Auer, Jean-Pierre Balpe. En llengua castellana en podeu trobar més a Literatura Electrònica Hispánica i us recomano especialment a Félix Remírez i una de les seves obres: El jardín de los relatos inacabados.

---

[1] Koskimaa, R.: Textualidades electrónicas: nuevos escenarios para la literatura. Pàg. 185. Material en PDF.

[2] Ibidem. Pàg.185