Els monstres no sorgeixen del no-res. Hem dit això en els articles anteriors d'aquesta sèrie, i ho tornem a dir perquè és la clau de volta de tot plegat. En els lliuraments anteriors hem examinat la dissolució de l'ordre geopolític liberal, el retorn de les doctrines expansionistes i l'ascens d'una mentalitat reaccionària, fosca, disfressada d'eficiència i racionalitat. En aquest article ens detenim en el substrat material (la infraestructura, per als més marxistes) de tots els altres fenòmens.
Així, en paral·lel als fenòmens comentats en els anteriors articles, i des d’una perspectiva de la infraestructura material, s’ha anat produint, el trencament de les condicions econòmiques, laborals i socials que van constituir el fonament del pacte democràtic de postguerra.
Perquè els monstres, sovint, neixen de la por. I la por neix, molt sovint, de la precarietat.
El pacte trencat
Durant dècades, la democràcia liberal s’ha anat sostenint sobre una promesa implícita, però poderosa: si treballaves, tenies un futur. La feina donava salari, el salari donava accés a l'habitatge, l'habitatge donava arrelament, l'arrelament donava identitat, i la identitat donava sentit de pertinença a una comunitat i a un projecte col·lectiu. L'Estat del Benestar, construït penosament després de la Segona Guerra Mundial en resposta als horrors del feixisme i de la Gran Depressió, n'era la columna vertebral: sanitat, educació, pensions i protecció davant l'atur eren drets, no privilegis.
Aquest pacte s'ha trencat. No d'un cop, sinó lentament, per erosió sistemàtica. La revolució neoliberal dels anys vuitanta —Thatcher, Reagan i els seus hereus ideològics— va desmantellar progressivament les proteccions laborals, va debilitar els sindicats, va privatitzar serveis públics i va convertir el mercat en l'únic criteri de valor legítim. La globalització va deslocalitzar la indústria cap a països amb mà d'obra barata, buidant les classes treballadores dels països occidentals. Les crisis financeres —2008, 2020— van accelerar el procés, mentre els rescats bancaris salvaven els de dalt i les polítiques d'austeritat ensorraven els de baix.
El resultat? Una polarització de la riquesa sense precedents en la història recent. Avui, el 10% més ric del planeta posseeix una proporció de la riquesa global que no té equivalent des dels anys trenta del segle XX. No és una coincidència que torni a parlar-se de Weimar, com dèiem en el primer article d’aquesta sèrie.
La precarització com a condició estructural
Un dels trets més definitoris d'aquesta nova època és la precarització del treball. No com a fenomen temporal, fruit d'una crisi passatgera, sinó com a condició estructural del mercat laboral contemporani.
Les formes de precarietat s'han multiplicat i s'han sofisticat. La gig economy —l'economia de la feina per encàrrec—, encarnada per plataformes com Uber, Deliveroo o Glovo, ha reescrit la relació laboral eliminant-ne gairebé tots els elements de protecció. El treballador és, formalment, un autònom que assumeix tots els riscos i cap de les garanties. La flexibilitat que venia venuda com a alliberament ha resultat ser, molt sovint, inseguretat institucionalitzada.
Al costat d'això, els contractes temporals, la proliferació dels treballs a temps parcial involuntaris, els salaris estancats durant dècades mentre els preus de l'habitatge i el cost de la vida s'enfilaven: tot plegat configura una situació en què generacions senceres han crescut sense poder planificar el futur a mig termini. La generació mil·lennista i la generació Z s'han convertit en les primeres generacions en dècades que, en molts contexts occidentals, viuran pitjor que els seus pares.
Això té conseqüències polítiques directes. Un individu sense arrelament econòmic és un individu amb ressentiment i sense esperança. I el ressentiment i la desesperança, com ha demostrat la història una vegada i una altra, són l’espurna ideal per a les demagògies. Els votants de Trump, del Brexit, de Le Pen o de Vox no s'expliquen sense les dècades de precarització que han buidat les comunitats obreres, tancades les fàbriques i deixat a l'estacada poblacions senceres.
La crisi de l'habitatge: quan el sostre es fa inassequible
Un dels signes més evidents del trencament d'època és la crisi de l'habitatge que afecta, amb diferent intensitat, pràcticament totes les grans ciutats i regions metropolitanes del món occidental. A Barcelona, a Madrid, a Lisboa, a Londres, a Berlín, a Nova York, a Sydney: accedir a un habitatge digne s'ha convertit en un luxe inassolible per a amplis sectors de la població, particularment per als joves.
Les causes són múltiples i conegudes: la financerització de l'habitatge, que ha convertit un bé de primera necessitat en actiu financer per a fons d'inversió i grans propietaris; la insuficiència del parc d'habitatge públic, desmantellat per les polítiques d'austeritat; l'impacte de plataformes com Airbnb sobre els mercats de lloguer en zones turístiques; i la incapacitat dels salaris de créixer al ritme dels preus immobiliaris.
El resultat és una nova divisió de classes que ja no s'organitza únicament al voltant del capital i el treball, sinó al voltant de la propietat immobiliària: els que van tenir la sort —o els recursos— d'adquirir habitatge abans de la gran inflació de preus, i els que ja no podran fer-ho mai. Una divisió que s'hereta i que es reprodueix, que configura oportunitats de vida radicalment diferents i que aprofundeix la bretxa generacional.
La IA i el futur del treball: el monstre tecnològic
Si la precarització neoliberal ha estat el monstre de les darreres dècades, la intel·ligència artificial s'anuncia com el gran pertorbador de les següents. I no estem parlant d'una amenaça hipotètica o de ciència ficció: el procés ja ha començat.
Les estimacions varien, però diverses institucions internacionals —entre elles el Fòrum Econòmic Mundial i la OCDE— apunten que entre el 15% i el 40% dels llocs de treball actuals en economies avançades podrien ser automatitzats, totalment o parcialment, en les pròximes dècades. El que és nou, respecte de les revolucions industrials anteriors, és que la IA no afecta únicament la feina manual o repetitiva: afecta també —i de manera creixent— treballs de qualificació mitjana i alta. La redacció, l'anàlisi, la comptabilitat, el dret, el diagnòstic mèdic bàsic, el disseny: cap àmbit queda fora del seu abast.
La gran pregunta que la humanitat ha d'afrontar no és si la IA crearà llocs de treball o en destruirà. Probablement farà les dues coses alhora, però no en la mateixa mesura ni per als mateixos col·lectius. La gran pregunta és: qui es quedarà amb els beneficis de la productivitat generada per la IA? Si la resposta —com tot indica que serà, en absència d'una intervenció política deliberada— és que els beneficis se'ls quedaran els propietaris del capital tecnològic, l'escenari serà d'una desigualtat sense precedents. Una economia on una minoria molt reduïda controla la riquesa generada per màquines mentre la majoria de la humanitat queda sense funció productiva —o amb una funció productiva radicalment degradada— és un escenari políticament explosiu.
Elon Musk, Peter Thiel i els seus cercles parlen de renda bàsica universal com a solució. Però quan qui la proposa són els mateixos que volen desmantellar l'Estat del Benestar i que s'oposen a qualsevol regulació del capital, la renda bàsica universal sona menys a solució i més a anestèsia social: un mecanisme per mantenir la pau social mentre la riquesa es concentra cada vegada més en menys mans.
L'esquarterament social: la fi del teixit comunitari
Els efectes de la precarització econòmica no es limiten a la dimensió material. La inseguretat econòmica erosiona el capital social, debilita els vincles comunitaris i fonamenta un individualisme defensiu que fa molt difícil qualsevol forma d'acció col·lectiva.
En l’àmbit laboral, i en el marc global, les persones treballen més hores per guanyar menys en termes reals, canvien de feina i de residència amb una freqüència que fa impossible l'arrelament, viuen en entorns urbans dissenyats per a la mobilitat i no per a la comunitat. La soledat s'ha convertit en una epidèmia reconeguda per organismes de salut pública.
En aquest context de desmembrament del teixit social, les xarxes digitals i els algorismes ofereixen substituts de la comunitat: comunitats imaginàries, identitats de tribu, enemics comuns. L'odi en línia no és una anomalia del sistema: és, sovint, la seva conseqüència lògica. I les forces polítiques que saben explotar aquest odi —les extremes dretes de tot signe— n'han fet el principal instrument d'organització i de mobilització.
Qui paga la crisi climàtica?
Un últim element que s'ha d'integrar en aquest quadre és la crisi climàtica, que no és només una crisi ambiental sinó —de manera creixent i inevitable— una crisi econòmica i social de primera magnitud. Les catàstrofes climàtiques —inundacions, incendis, sequeres, onades de calor— no afecten tothom de la mateixa manera: afecten de manera desproporcionada els sectors més vulnerables de la societat, els que no poden pagar segurs, refugis, aire condicionat o mudances.
La transició energètica, necessària i urgent, comportarà guanyadors i perdedors. I si no hi ha polítiques actives per redistribuir els costos i els beneficis d'aquesta transició, els perdedors seran, novament, els mateixos de sempre: les classes treballadores, els territoris desindustrialitzats, els qui no tindran altra opció que pagar la factura d'una crisi que no han causat.
El moviment dels Gilets Jaunes a França va ser, en molts sentits, la primera gran revolta de la transició climàtica mal gestionada: una taxa sobre el combustible presentada com a mesura ecològica que afectava desproporcionadament qui no tenia altra opció que el cotxe per arribar a la feina. L'ecologia sense justícia social no és ecologia: és un luxe de classe.
El clarobscur econòmic i els seus monstres
Gramsci ens avisava: en el clarobscur, quan el vell món es mor i el nou tarda a aparèixer, sorgeixen els monstres. Els monstres d'aquest clarobscur econòmic, laboral i social no porten uniformes ni criden als estadis. Porten les dades d'un mercat immobiliari inassequible, les estadístiques d'una desigualtat creixent, l'ansietat d'una generació que no pot imaginar-se el futur, la ira d'un treballador que veu com el seu lloc de treball desapareix mentre els beneficis de les tecnològiques baten rècords trimestrals.
I és en aquest substrat de por, inseguretat i ressentiment on creixen les doctrines que hem examinat en els articles anteriors: les fantasies expansionistes que prometen restituir una grandesa perduda, les Il·lustracions Fosques que ofereixen la jerarquia natural com a solució als problemes de la igualtat fallida, els populismes que assenyalen l'immigrant com a responsable de tot plegat.
La pregunta central —la que cap d'aquests monstres no respon— és sempre la mateixa: qui paga? Qui paga la precarització, qui paga la crisi de l'habitatge, qui paga la transició energètica, qui pagarà la disrupció de la IA? Mentre aquesta pregunta resti sense una resposta política clara i justa, el caldo de cultiu dels monstres continuarà bullint a foc lent.
El vell món es mor. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur, els monstres porten estadístiques de desigualtat, contractes temporals i algoritmes d'optimització de beneficis.
Comptat i debatut, la qüestió decisiva no és només quins canvis econòmics, tecnològics o ecològics tenim al davant o comencen a sorgir, sinó com se’n distribueixen els costos, els riscos i els guanys. Si la precarietat, l’habitatge inaccessible, la transició climàtica i la IA continuen gestionant-se en benefici d’una minoria, el resultat serà més desigualtat, més frustració social i més disponibilitat per abraçar discursos que ofereixen culpables simples i solucions autoritàries. Però aquest desenllaç no és inevitable. Encara és possible reconstruir un horitzó democràtic si es torna a posar al centre la seguretat material, la justícia social, l’accés a l’habitatge, la protecció del treball i el control democràtic de la tecnologia. En cas contrari, el clarobscur persistirà, i amb ell els monstres que s’alimenten de la por, del ressentiment i de l’abandonament.
Podeu trobar més informació a:
El fin del modelo económico actual y los cambios disruptivos que vienen, per Julio Fernández, a EL SALTO. (14/05/2020)
Pimco revela las cuatro tendencias disruptivas que darán forma al mundo en los próximos cinco años, per Vicente Nieves, a EL ECONOMISTA. (21/10/2020)
La economía mundial entra en una nueva era, per Pierre-Olivier Gourinchas, a IMF BLOG. (23/04/2025)
Johan Norberg: “Estamos asistiendo al declive del orden liberal mundial”, per Piergiorgio M. Sandri, a LA VANGUARDIA (08/03/2026)
Lea Ypi: “La crisis del neoliberalismo está abriendo las puertas al fascismo”, per Rafael Ramos, a LA VANGUADIA 16/03/2026)
El manifiesto de Palantir para la dominación, per Arnaud Miranda i Gilles Gressani, a EL GRAN CONTINENT. (21/04/2026)
El pluriempleo alcanza máximos con la crisis de la vivienda de fondo, per Paula Solanas Alfaro, a LA VANGUARDIA. (10/05/2026)
La IA recortó al menos 54.836 empleos en 2025: el 81% de los CEOs cree que el próximo es el suyo, per Opy Morales, a INFOBASE. (11/05/2026)
IA: el mundo debe prepararse para un apocalipsis laboral, per The Economist, a LA VANGUARDIA (15/05/2026)
La izquierda abatida, per Carmen Morán Breña, a EL PAIS (23/05/2026)
I en aquest blog:
Post-TRUMP I EL FEIXISME (06/11/2004)
TRUMP I LA ULTRADRETA (1): EL PRINCIPI MOTOR, LA IDEA-MARC. (23/03/2025)
L’ÈPOCA DEL CLAROBSCUR I ELS MONSTRES (1): GRAMSCI, la “WEIMAR GLOBAL” I ZIZEK (06/12/2025)
L’ÈPOCA DEL CLAROBSCUR I ELS MONSTRES (2): LES DOCTRINES EXPANSIONISTES (21/01/2026)
L’ÈPOCA DEL CLAROBSCUR I ELS MONSTRES (3): LA IL·LUSTRACIÓ FOSCA (18/04/2026)
VAROUFAKIS, Yanis: Tecnofeudalismo. El sigiloso sucesor del capitalismo. (02/05/2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada