SEGLE XIX: L’ECLOSIÓ DE LES IDEOLOGIES, LES MASSES I LA DESRAÓ.

Tot sovint es considera el segle XIX com el de l’eclosió, el del sorgiment sobtat, de les ideologies, les masses i la desraó. És correcta aquesta afirmació? Hi ha cap relació entre els tres conceptes?

HAN, Byung-Chul

"LA SOCIEDAD DEL CANSANCIO "

FILOSOFIA CONTEMPORÀNEA / SEGLE XXI

HERDER / Pàgines: 118 / ISBN 978-84-254-3854-7 / 2ª Edició 2021

Vivim en la tirania de la positivitat. El dogma és: “sí que podem”. No importa les latituds, els idiomes, o la cultura. Tu, jo, i nosaltres, hem de ser feliços i tenir èxit en tants projectes com ens proposem. L'èxit empresarial significa produir, però, sobretot, no deixar de fer-ho. Guiats pels nostres líders espirituals, ens enriquim d'un lèxic entusiasmat de possibilitats, benediccions i superlatius. Aquesta és la bona nova, la nova fe. I això ens està emmalaltint. A aquesta conclusió arriba Byung-Chul Han en el seu llibre La sociedad del cansancio.

L'autor revisa els pensaments de reconeguts filòsofs (Freud, Arendt, Ehrenber, Deleuze, Foucault, etc.) sobre les malalties de la societat en un intent de diagnosticar el que està succeint ara. Un bon exemple és el seu examen de les afirmacions de Hannah Arendt, en el sentit que hem renunciat al nostre individualisme i ens hem convertit en engranatges de màquines. I això genera una societat massa cansada i esgotada per pensar.

 

DICKENS, Charles

 

 

"HISTORIA DE DOS CIUDADES "

 LITERATURA ANGLESA / SEGLE XIX

DIARIO EL PAIS / Pàgines: 469 / ISBN 84-96246-40-X / Edició 2004

“...Eran los mejores tiempos, eran los peores tiempos, era el siglo de la locura, era el siglo de la razón, era la edad de la fe, era la edad de la incredulidad, era la época de la luz, era la época de las tinieblas, era la primavera de la esperanza, era el invierno de la desesperación, lo teníamos todo, no teníamos nada, íbamos directos al Cielo, íbamos de cabeza al Infierno; era, en una palabra, un siglo tan diferente del nuestro que, en opinión de autoridades muy respetables, solo se puede hablar de él en superlativo, tanto para bien como para mal...” Així comença Historia de dos ciudades de Charles Dickens (1812-1870). És l’inici, espectacular, esfereïdor, i admonitori,  del clàssic que millor recrea -i de forma gens partidista- la major revolta social de segle XVIII, des de les dues ciutats que, en aquell moment, il·luminaven el món: París i Londres. Historia de dos ciudades és una d'aquestes petites joies de la literatura que no només transcendeix al seu temps en l’àmbit artístic sinó també en el social, en el polític i, si m'escureu, fins i tot en l'ètic, el moral i l'humà (entengui cadascú aquests conceptes com els entengui). Però val a dir que aquesta novel·la és una història de personatges, com ho són totes les obres de Dickens. És una aventura i un drama de final sorprenent i una mica inesperat (només una miqueta) ambientada en dues ciutats europees que en el segle XVIII semblaven viure moments històrics diferents: Londres i París. La Londres de Jordi III i el París Revolucionari dels sans culottes. Cal advertir, però, que no és aquesta una novel·la històrica... però vaja... que no només s'aprèn alguna cosa, sinó molt, de la història que va ser la Revolució Francesa.

QUÈ ESTEM CONSTRUINT? (VI). SOBRE ELS INDULTS

El DIEC2 ens diu que INDULTAR és: 1) Perdonar (a algú) la pena o part de la pena que té imposada o 2) Eximir d’una obligació.

Contra els indults es va celebrar una manifestació el passat 13 de juny a la Plaça Colon de Madrid. Convocaven i encapçalaven la manifestació: PP, VOX i Ciudadanos.

Contra els indults, avui, davant del Liceu, l’ANC, Òmnium i els CDR se sumen amb mobilitzacions a la plantada del Govern de la Generalitat, a l'esdeveniment del president del Govern espanyol.

Així estem: independentistes irredempts al costat del PP, Vox i les restes de Ciudadanos en contra dels indults.

Si us plau, vull un altre país. Amb urgència.

DES DEL CONFINAMENT (4)

Un ampli sector de les societats occidentals no està acostumat a la incertesa. Moltes persones del Primer Món gaudeixen de drets fonamentals que no els tenen una altra part important de la humanitat. I encara que la desigualtat i la precarietat colpegen fort, és indubtable que aquí hi ha més gent que en altres llocs amb accés a llum, aigua calenta, habitatge digne, comoditats i absència de guerra.

Ens van dir que havíem arribat a la fi de la Història, que el model econòmic capitalista, amb l’avantguarda tecnocientífica, eren la panacea infal·lible. El neoliberalisme ens va acostumar al campi qui pugui. Davant d'això, assumir petits sacrificis temporals i renunciar al jo, el primer es converteix, a ulls d'alguns, en alguna cosa inconcebible, incapaços de deixar de banda l'individualisme i d'entendre el necessari que és evitar la saturació dels hospitals, vacunar-se i protegir la salut col·lectiva.

Tot això, evident a ulls de moltes persones, no està tan clar per a altres. El nostre món occidental, més acostumat que la resta de la humanitat a certa comoditat i seguretat, enfronta malament la debilitat. Ens van convèncer que érem infal·libles i gairebé invulnerables, allunyant la nostra finitud de la vida quotidiana. La fragilitat va ser estigmatitzada i deportada, assenyalada com a característica impròpia de l'ésser humà totpoderós de segle XXI, aliè al dolor de les mancances dels altres i ignorant que aquests altres no estan només enllà de les nostres fronteres. És el moment, ja, de la política?

VILLALONGA, Llorenç

 "BEARN O LA SALA DE LES NINES "

  

LITERATURA CATALANA / SEGLE XX

EDICIONS 62 / Pàgines: 251 / ISBN 84-297-1620-3 / Primera edició: setembre de 1980

 

Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca, 1897-1980) va exercir de psiquiatre durant tota la seva vida, professió que va compaginar amb l'escriptura. Vilallonga va escriure novel·les, llibres de relats, obres de teatre i articles periodístics. Entre la seva producció literària destaquen La mort de dama (1931) i, sobretot, Bearn o La sala de les nines, publicada originalment en castellà el 1956. Però el reconeixement, tant a l'autor com a l'obra, no arribaria fins a la dècada dels seixanta, amb la publicació de la versió catalana d'aquesta novel·la.

ESPRIU, Salvador

 

 

"LAIA "

LITERATURA CATALANA

EDICIONS 62 / Pàgines: 118 / ISBN 84-297-0295-4 / Catorzena edició: desembre de 1982.

Laia és la història d'una dona marcada pel destí, davant del qual ni la seva voluntat ni la seva força interior hi poden fer res. Tot i que la seva veritable malaltia era el seu voltant, el poble on vivia i les relacions de violència normalitzada implícita i explícita, entre els amos i els altres, però sobretot entre els homes i les dones. En vint-i-dos capítols breus, veiem passar la infantesa de Laia, com es casa i el matrimoni esdevé un desastre, li neix un fill malalt que acaba morint. I com moren amants i coneguts enmig d'una epidèmia de còlera i d'una tempesta en què la natura l'únic que fa és tornar a posar les coses a lloc i deixar clar que, passats els desastres naturals, el desastre de la vida al poble continuarà sense solució possible per a qui, com Laia, no és com els altres.

DELIBES, Miguel

 

"LAS RATAS”

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX

DESTINOLIBRO / Pàgines: 175 / ISBN: 84-233-0724-7 / Desembre 1984.

 

El 1963, amb quaranta-tres anys, Miguel Delibes rebia el Premi de la Crítica per Las ratas, publicada el 1962. Delibes ja havia editat fins a aquest moment set novel·les, diversos volums de contes i un parell de llibres de viatges. Era director del més important diari de la seva ciutat natal i tenia seriosos enfrontaments amb el Ministeri d'Informació i Turisme. El Ministeri no estava molt conforme amb la línia del que publicava El Norte de Castilla ni amb les seves campanyes de denúncia de la situació en què es trobava el camp castellà.

NOTES SOBRE LA TEORIA DEL CONEIXEMENT: RACIONALISME (PLATÓ) versus EMPIRISME (ARISTÒTIL)

 Per comprendre la teoria platònica del coneixement i, per extensió, la filosofia de Plató hem de tenir molt en compte el context filosòfic, polític i social en què sorgí. En primer lloc, cal entendre-la com una reacció contra les doctrines filosòfiques dels sofistes, sobretot el relativisme i l’escepticisme; en segon lloc, com un pensament que s’origina a partir de la insatisfacció amb la situació política de l’època. El mateix filòsof confessa en la Carta VII que acudí a la filosofia per motius polítics, amb l’esperança de trobar remei als problemes polítics del seu temps.

MARSÉ, Juan

 

 "RABOS DE LAGARTIJA”

LITERATURA ESPANYOLA / LITERATURA CATALANA / SEGLE XX

LUMEN / Pàgines: 381 / ISBN: 978-84-264-1727-5 / Maig 2018.

 

Molta atenció a Rabos de lagartija (2000). D’entrada pot semblar una més de les novel·les de Juan Marsé. Una més de les ambientades en el Guinardó, aquell món creat per ell. Amb els estralls que va provocar la postguerra civil espanyola i amb la mirada dels que la van perdre. Però aquesta novel·la és molt més que això. 

GARCIA LORCA, Federico

 

"POETA EN NUEVA YORK”

LITERATURA ESPANYOLA / SEGLE XX

El País / Pàgines: 126 / ISBN: 84-9815-036-1 / Abril 2005.

No només coneixem a través de la cosa en si, de l’objecte, de l’obra: aquesta és l'errada del realisme filosòfic o especulatiu. Tampoc només podem mirar l’objecte (l’obra d’art) i aprehendre’l a través dels sentits. Així, per conèixer una pintura, una escultura o un poema no només podem mirar o llegir. Molt sovint també hauríem d’esbrinar i copsar l’autor i el seu context. Això és el que hem de fer especialment amb Federico Garcia Lorca i Poeta en Nueva York.

De fet, en poetes com Federico, vida i obra són dos aspectes inseparables que fluctuen i s'interrelacionen constantment. A Poeta en Nueva York és endinsar-nos en un moment crític dins de la vida de Lorca perquè l'escriptura d'aquest llibre suposa un trencament i una innovació, provocada per una sèrie de circumstàncies que veurem a continuació.

LAVAL, Christian ; DARDOT, Pierre

 

"LA NUEVA RAZON DEL MUNDO. Ensayo sobre la sociedad neoliberal”

GLOBALITZACIO / NEOLIBERALISME / MÓN ACTUAL

EDITORIAL GEDISA / Pàgines: 409 / ISBN: 978-84-9784-744-5 / Octubre 2015.

 

En què consisteix el neoliberalisme? Es pot, encara, pensar com aquella ideologia que fa del “menys Estat” la seva característica principal? Com s'estén i s’imposa una determinada forma d'organitzar el món i la vida que fa de la competència la norma universal dels comportaments? Com es pot resistir, subvertir, sortir de les seves coordenades? El llibre dels intel·lectuals francesos Christian Laval (sociòleg) i Pierre Dardot (filòsof) reprenen plantejaments de Michel Foucault i emprenen una ambiciosa reconstrucció de la història i el present del qual ells anomenen la nova raó del món.

GUILLUY, Christophe

"NO SOCIETY. EL FIN DE LA CLASE MEDIA OCCIDENTAL”

GLOBALITZACIO / NEOLIBERALISME / MÓN ACTUAL

TAURUS / Pàgines: 218 / ISBN: 978-84-306-2283-2 / Juliol 2019.

 Christophe Guilluy és un geògraf francès que es dedica a la investigació aplicada. Pel que diu la premsa, la major part dels seus treballs no estan exempts de polèmica i aquest assaig n’és una mostra. De fet, alguns dels seus plantejaments han estat contestats per altres investigadors, especialment des de l'esquerra, també segons els mitjans de comunicació.

A Not society Guilluy introdueix la seva teoria sobre la situació actual de la societat occidental. I ho fa amb la frase que Margaret Thatcher va pronunciar l'octubre de 1987: “There is not society”[i]. Per Guilluy, trenta anys després, es posa de manifest l’impàs en què estan atrapats els països occidentals: immersos en un neoliberalisme que anteposa la globalització i el mercat als drets socials, base de l'estat de benestar i de la classe mitjana, que avui s'ha desmantellat. És un bon començament. De fet, ja l’apuntàvem, des d’uns altres paràmetres, en el nostre text: LA POSTMODERNITAT (V): la superestructura del nostre temps?

JOYCE, James

"DUBLINESES”

LITERATURA ANGLESA / SEGLE XX

Diario El País / Pàgines: 253 / ISBN: 84-89669-54-6 / 2002.

 

El 21 de gener del 1919 es va produir l'emboscada de Soloheadbeg. Membres dels Voluntaris Irlandesos (dels quals, més tard, sorgiria l’IRA, l’Exèrcit Republicà Irlandès) van matar dos agents del Royal Irish Constabulary (la policia irlandesa). Era l’inici de la revolta antibritànica. James Joyce (1882-1941) no va canviar de parer, tot i que era dublinès fins a la medul·la. Ell i la seva família no eren independentistes sinó autonomistes: partidaris de l'anomenat Home Rule o autogovern. A més dels seus problemes amb el catolicisme, Joyce creia que els independentistes volien tornar el país al passat. Entre altres coses, imposant al país l'idioma gaèlic o irlandès quan ell sentia que el seu passaport al món era l'anglès. És en aquest context polític en el qual Joyce escriu Dublinesos, un recull de quinze contes escrit entre 1904 i 1912 però no publicats fins a 1914.

GEYMONAT, Ludovico

"HISTORIA DE LA FILOSOFIA Y DE LA CIENCIA”

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA I LA CIÈNCIA

Crítica / Pàgines: 709 / ISBN: 84-8432-715-8 / Edició 2006.

Història de la filosofia i la ciència és l'edició castellana, resumida i sintetitzada, de la clàssica Storia del pensiero filosofico e scientifico, en set volums, de Ludovico Geymonat. Dues són les característiques principals d'aquesta obra de Geymonat: l'esforç per presentar de manera integrada el pensament filosòfic i científic com dos aspectes complementaris d'una mateixa història del pensament racional, i l'esforç per inserir aquesta història dins del context cultural, socioeconòmic i polític que la condiciona. 

DES DEL CONFINAMENT (3)

Hi ha un cert debat de com serà el nostre món després de la pandèmia. Però tot està canviant, tot s’està transformant. Vivim, doncs, en la incertesa i en el neguit de com serà el demà.

DES DEL CONFINAMENT (2)

La pandèmia ha trencat les nostres quotidianitats. El govern (els governs) han instaurat el confinament i el “distanciament social”. I, de cop, ens hem trobat tancats a casa. Però no sé si hem fet cas al govern (els governs) o si també, de cop, hem sentit la por del que hi ha més enllà d’un metre de distància. Molt probablement serà que hem vist la mort passejant pel carrer.

DES DEL CONFINAMENT (1)

El tsunami planetari provocat per la propagació de la Covid-19 sí que té miralls en la història. Només cal recordar l’epidèmia de la grip de 1918 o la pesta negra del segle XIV. Però la Covid-19 ens ha enganxat desprevinguts i confiats en les nostres zones de confort. De fet, el món que coneixíem després de la Segona Guerra Mundial ha deixat de respirar. 

ROMANTICISME (III): LA REVOLTA ROMÀNTICA

El Romanticisme va significar un dels canvis més importants ocorreguts en la consciència europea. Com a transformació del pensament de la civilització occidental segueix en certa manera vigent encara avui. Va sorgir en aquell puzle de ducats alemanys, naufragi polític del Sacre Imperi, quan el “simbòlic” emperador ja només s'ocupava dels seus assumptes italians i de si mateix.  

Va succeir també en disconformitat amb la filosofia hegemònica i només després de l'auge de Napoleó i el seu gran efecte “mediàtic”. Napoleó va crear la Confederació dels Estats del Rhin i va aplicar-hi el nou Dret civil. Aquells Estats van prendre consciència de la seva arrel comuna, si més no de manera popular, mai institucionalment. És aquesta una altra escissió, emocional, que es va sumar intrínsecament a l'anterior.

ROMANTICISME (II): MITES. MOTIUS CULTURALS I SOCIALS

En altres comentaris anteriors ja hem definit el Romanticisme com aquell moviment cultural, nascut a la fi de l'XVIII i plenament vigent durant una gran part del XIX. També hem comentat que encimbellava la llibertat creativa, la figura del geni, la fantasia i la poderosa força dels sentiments. Tots aquests, acompanyats per la fèrria voluntat, eren  capaços d'enderrocar qualsevol mur (la majoria erigits per la freda lògica de la racionalitat o de la realitat) que s'interposaven en el camí d'una misteriosa força vital dels creadors romàntics.

El Romanticisme no només va impregnar la literatura, la filosofia, l'art i la política del Segle XIX, de vegades com a alternativa complementària al Segle de les Llums, de vegades com a esmena a la totalitat, sinó que va reescriure i enaltir mites. Molts d’ells encara destil·len un perfum que impregna molt sovint els nostres dies. Veient-ne alguns d’ells.

ROMANTICISME (I): MARC HISTÒRIC I SOCIAL

 

El moviment romàntic va representar una reacció vehement i ferotge contra el clima polític, social, intel·lectual i artístic del segle XVIII i del seu resultat final: la Revolució Francesa. Una reacció en un temps de revolucions tecnològiques, polítiques i socials: industrialització, urbanització, augment dels barris obrers, col·lapse econòmic, dislocacions dels estrats socials, ideologies en conflicte, caos social.

Post – REFUNDAR EL CAPITALISME

Una llarga dècada després de la crisi econòmica iniciada el 2008, el capitalisme segueix dominant en el món occidental. Però també n’ha sortit reforçat amb dos aspectes contradictoris. Per una banda, s’ha fet més global, més planetari, i, per l’altra, sembla estar en crisi perquè els seus “beneficis” ja no arriben a tothom. En aquest sentit, torna haver un debat sobre la seva necessitat de refundació. 

Joaquín Estefania, un cop més, ens ofereix un excel·lent article a El PAÍS. Refundar el capitalismo (otra vez), ens sintetitza les claus i elements del capitalisme actual i ens aporta les mirades i perspectives que plantegen la seva refundació.        

ROMANTICISME I IDEALISME ALEMANY: APUNTS

El Romanticisme.

Les grans transformacions i canvis que van comportar tant la Revolució Industrial com la Revolució Francesa, feren aflorar una realitat molt diferent de la pensada pels il·lustrats. Aquests canvis van desemmascarar la falsedat dels valors il·lustrats de racionalitat, progrés i fe en la ciència. Així, cal contextualitzar el Romanticisme com un primer moviment que sospita i posa en dubte les certeses il·lustrades. És en aquest sentit, per exemple, que cal entendre, l'entusiasme dels romàntics per la natura la qual fou paral·lel al seu pessimisme per l'abandó i la misèria de les ciutats industrials.

 

Hi havia, doncs, un esperit de rebel·lia contra el món heretat. Al Romanticisme l’espantava el futur que la ciència i el progrés anunciaven i que es palesava en la producció d’éssers artificials i insensibles. Per això plantejava un retorn a la plena integració amb la natura, a l’arbre de la vida del Paradís, al passat, i que comportà el descobriment de la personalitat històrica de cada poble, l'estudi del seu passat, que tornà a fer-se present i que arribà a desvetllar unes quantes consciències nacionals.

BORGES, Jorge Luis

"HISTORIA UNIVERSAL DE LA INFAMIA”

LITERATURA LLATINOAMERICANA

Diario El País / Pàgines: 142 / ISBN: 84-89669-24-4 / 2002.

Jorge Luis Borges és una de les figures més grans de la literatura en llengua castellana del segle XX. L'assaig i la narrativa van ser els gèneres que li van reportar el reconeixement universal. Dotat d'una vasta cultura, va elaborar una obra de gran solidesa intel·lectual sobre la base d'una prosa precisa i austera. Amb la seva prosa va manifestar un irònic distanciament de les coses i un lirisme delicat. 

Les seves estructures narratives alteren les formes convencionals del temps i de l'espai per crear mons alternatius de gran contingut simbòlic. Tots ells construïts a partir de reflexos, inversions i paral·lelismes. Així, els relats de Borges prenen la forma d'endevinalles o de potents metàfores de rerefons metafísic. 

Post – TALES DE MILET

Abans de Tales de Milet (624 aC – 548 aC), els grecs explicaven l'origen i naturalesa del món amb mites d'herois i déus antropomòrfics. En canvi, Tales argumentava que l'aigua és l'origen i essència de totes les coses (arkhé), en la que potser és la primera explicació significativa del món físic sense fer referència al sobrenatural. 

Així, Tales defensava que la raó humana era capaç de predir per si mateixa els fenòmens de la natura. Quedaven enrere els temps en què tot s'explicava amb la religió i es posava en marxa la història de la ciència occidental, així com s'iniciava la filosofia presocràtica. De fet, Tales, va crear el concepte de filosofia, que significa “amor a la saviesa”, per referir-se a l'activitat de tots aquells que volien comprendre el món mitjançant la raó. 

Es va guanyar fama de savi amb fets com el de la mesura de les piràmides egípcies o la mesura de la distància dels vaixells a la mar aplicant els seus teoremes. Segons narra Jerònim de Rodes, per a mesurar les piràmides va fer servir un mètode simple: la comparació amb l'ombra i el triangle imaginari que en formen. Per al càlcul de la distància de vaixells, hauria fet servir un pal clavat en un suro usat com a punt de mira i comparant els triangles semblants que se'n formen.

Més informació a:

FACTORS DE L’APARICIÓ DEL PENSAMENT RACIONAL A L’ANTIGA GRÈCIA

PENSAMENT MÍTIC, PENSAMENT RACIONAL